He arribat al final del cinquè volum de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), i ara ja sí que puc començar a dir que el camí fa baixada. Aquest cinquè volum m'ha agradat força més que els dos anteriors, i la lectura no se m'ha fet tan feixuga, potser perquè és una mica més breu i el to de la narració es fa força diferent dels altres. Va aparèixer per primer cop l'any 1923, i va ser el primer de la sèrie que es va publicar pòstumament. Aquest i el següent formen les dues parts de La novel·la d'Albertine, un treball que Proust va desenvolupar de forma paral·lela a la sèrie, després dels primers dos volums, i que va incorporar més tard al conjunt.
D'una banda, l'estil narratiu s'assembla més als dos primers volums, amb el seu retorn al llenguatge perceptiu, i a l'encadenament de diferents imatges a través de la sinestèsia. D'altra banda, La presonera s'allunya de les altres entregues pel que fa al seu contingut, i proposa un trencament molt curiós amb la resta de la sèrie a la vegada que intenta preservar-ne la continuïtat. L'acció es desenvolupa quasi exclusivament a la casa del narrador - ara ja li podem dir Marcel - a París, on ha instal·lat la seva amant Albertine després de tornar de Balbec. La situació és força compromesa per a tots dos: conviuen junts sense haver-se casat, cosa que és força escandalosa per a la societat burgesa de l'època, i els pares de Marcel, que es troben de viatge, els deixen fer amb l'esperança que es casaran en un futur proper.
Aviat es desplega un joc de miralls espectacular entre la relació com queda de portes endins, entre ells dos, i les aparences socials que aquesta desplega a ulls de la societat. De fet, el poder suggestiu de la novel·la és en les seves mitges tintes i en tot el que s'hi llegeix entre línies: una de les explicacions més plausibles pel fet que s'exposin a aquest escàndol social és que tots dos estiguin tractant d'amagar la seva homosexualitat a ulls del gran públic. L'anterior volum, Sodoma i Gomorra, ja ens confirmava que Albertine mantenia relacions amb altres noies; tanmateix, la possible homosexualitat del narrador queda completament en el pla del subtext: hi ha intèrprets que han llegit la impotència i l'angoixa del narrador dins de casa per les relacions d'Albertine amb altres dones, com a reflex de la mateixa frustració que l'autor podia haver sentit quan els seus amants marxaven amb dones.
De portes endins, la relació es torna tòxica des del primer minut, si no ho era ja directament a Sodoma i Gomorra, i la novel·la es titula precisament La presonera perquè Marcel considera que l'única forma d'apaivagar la seva gelosia obsessiva és tenir Albertine controlada les vint-i-quatre hores del dia. Quan no la té tancada a la seva cambra, a casa seva, la fa seguir i espiar per alguns servents fidels, com la Françoise o el xofer, i per l'amiga d'Albertine, Andrée, que acaba formant un triangle amorós força ambigu i confús amb els dos amants. Però la imatge del captiveri i de l'empresonament acaba fent-se molt més complexa que això: si bé és cert que el narrador en tot moment és conscient de la seva crueltat envers Albertine, amb la seva actitud malfiada i controladora, ell mateix es presenta com a captiu d'aquesta relació en diverses ocasions.
Així, s'estableix una tensió constant entre l'interior i l'exterior, dels espais que ocupen físicament ell i l'Albertine, però també de la ment del narrador, que ens ofereix en primera persona la dissecció en viu d'aquesta relació, i que s'obsessiona amb una idea de la felicitat passada, a la seva memòria, amb una Albertine passada a qui estimava perquè era lliure, que contrasta amargament amb el moment present, en què posseeix una Albertine a qui ja no estima. I de fet aquesta tensió entre l'exterior i l'interior de la casa articula l'estructura de la novel·la sencera: a la primera part, Albertine és principalment fora de casa mentre el narrador és a dins - tot i que ella és la presonera de la relació, a qui ell objectifica en el seu afany de possessió; a la segona part de la novel·la Marcel és fora de casa, en una recepció social a casa de la senyora Verdurin, mentre Albertine és a dins - i aquí és ell qui es retrata a si mateix com a presoner - i a la tercera part de la novel·la tots dos són a dins i és quan esclata el conflicte.
Així que la tensió queda molt ben dosificada en aquesta entrega: durant les dues primeres parts, assistim a les sospites de Marcel i els seus esforços detectivescos per desemmascarar els enganys i les mentides de la seva amant, que es van intuint a través de les seves múltiples inconsistències i contradiccions. En tot moment se'ns presenta l'Albertine com a femme fatale, manipuladora i devoradora d'amistats i relacions. El seu amor pels vestits luxosos i les viandes exquisides ens apunten en aquesta direcció, i el tint misogin del text és el seu pitjor defecte, en aquest cas, tot i que la seva lectura resulti fascinant: en cap moment trobem la confirmació de totes aquestes infidelitats amb altres dones - les proves que en tenim al respecte diguem que són més conjecturals que no pas concloents - i em sorprèn precisament la quantitat de ressenyes que he arribat a trobar que compren la imatge de l'Albertine depravada i enganyadora, només a través del retrat que en fa la veu profundament esbiaixada del narrador.
És a la tercera part que s'amunteguen les revelacions, com als thrillers, tot i que queda en mans dels lectors emetre un veredicte sobre la culpabilitat o la innocència d'Albertine. De fet, aquest no és el tema principal de La Presonera. El narrador està molt més obsessionat amb si mateix, amb els seus records i amb la impossibilitat de fixar la seva vida en una obra d'art perdurable que, de fet, en la persona que té al seu costat. És per això que ell també se sent captiu en la relació: la seva llibertat autèntica es troba dins de si mateix, en el seu món imaginat i recordat. En aquest sentit la subjectivitat del narrador gira constantment al voltant de les idees excloents de l'amor i de la possessió: perquè la principal revelació que trobarem a La presonera és que estimem allò que no posseïm completament. Estimem l'Albertine a Balbec, quan és lliure d'entrar i sortir, o més aviat el seu record, per més que aleshores el seu amant se senti en fals i vivint a la superfície d'aquesta relació. Un cop Albertine és posseïda completament, el narrador se n'adona que ja no l'estima: l'Albertine s'ha convertit en un objecte, en una possessió més com aquelles que col·leccionava el seu amic en Swann, però no una obra d'art vivent i dinàmica, que es realitza sempre en present a través de la percepció, com li havia ensenyat el pintor Elstir de la mà de l'impressionisme. Si l'objecte és posseït completament, però, ja no pot ser estimat, perquè ha perdut aquesta immediatesa, aquest encant artístic i la seva bellesa intrínseca; és per això que Marcel no se n'adona que l'estima fins que Albertine ja l'ha abandonat.
En tot cas, La presonera no és un relat còmode, romàntic o agradós: just al contrari, és possiblement el volum més fosc de la sèrie fins ara, perquè acaba tocant de ple el que en els altres possiblement només se'ns suggeria. Si havíem assistit a les ansietats i obsessions del nen hipersensible, ara veiem aquesta sensibilitat exacerbada en un amant tirànic, manipulador i obsessiu. Si la captivitat d'Albertine és física, tot i la seva llibertat de circulació, però passa pel control de moviments exhaustiu a què la sotmet el seu amant, la captivitat de Marcel és mental, i es va fent cada cop més opressiva quan se n'adona que viu presoner de les seves ficcions i imaginacions sobre Albertine i que està sacrificant, per la relació amb ella, el seu anhelat viatge a una Venècia magnificada a través de la seva imaginació. Això no vol dir que Albertine no tingui una psicologia pròpia; només que la narració ens l'amaga hàbilment, i la manté en tot moment com a enigma i objecte al centre d'aquesta. És precisament al final de la narració, amb la seva última decisió, que Albertine brilla com a personatge lliure i rodó: amb la subjectivitat del protagonista sempre en primer pla, enterbolint fins a cert punt la imatge de conjunt, és en la seva absència que Albertine acaba fent-se plenament eloqüent.
Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el narrador i la seva amant, Albertine, convivint junts a la casa d'ell a París, en una mena de succedani de matrimoni burgès. Tot i que han d'amagar la seva relació en públic per evitar un escàndol social, les entrades i sortides d'Albertine són més que freqüents, cosa que augmenta la gelosia de Marcel i la seva ansietat per tenir-la controlada en tot moment. La segona part de la novel·la ens descriu una de les recepcions de la senyora Verdurin, en la qual el narrador assisteix a un pèrfid complot d'aquesta per venjar-se del baró de Charlus separant-lo definitivament del seu amant, el músic Morel. A la tercera part, després de la festa, el narrador torna a casa per enfrontar-se definitivament a les mentides d'Albertine, cosa que desencadenarà una ruptura en la parella. Tot i que es reconciliaran breument, Albertine decideix abandonar la casa del narrador definitivament, cosa que el deixa destrossat.
M'agrada: És un volum força diferent de la resta de la sèrie, i m'ha agradat aquest canvi d'enfocament. Per més tòxica i fosca que resulti la relació descrita, el que és indiscutible és el desplegament fascinant d'imatges i de dualitats que ens ofereix la narració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada