Americanah de Chimamanda Ngozi Adichie es va publicar el 2013, i immediatament va guanyar popularitat arreu del món. Només havia llegit dues altres novel·les seves i les dues em van agradar: és més, Mig sol groc em va semblar una obra mestra, i començo a pensar que vaig fer sort d'haver-la llegit la primera de totes. Americanah, però, m'ha decebut força, i m'ha semblat que no està a l'alçada de les altres. La novel·la narra l'experiència de migració de dos joves nigerians, Ifemelu i Obinze, que s'enamoren quan són adolescents però, a causa de la situació econòmica del país i la manca d'oportunitats i de llibertats per als joves universitaris, es veuen obligats a desplaçar-se a l'estranger per iniciar una nova vida. El distanciament passarà factura a la relació així que, un cop la Ifemelu retorni a Nigèria després de tretze anys als Estats Units i es retrobi amb l'Obinze, ara casat i amb una filla, tots dos hauran de decidir què faran en el futur amb la relació que havia quedat pendent. La novel·la fa un retrat de la classe acomodada nigeriana, que aprofita les oportunitats d'estudiar a l'exterior i tornar al país natal per engruixir l'elit empresarial neocolonial a costa de la riquesa del país i amb la connivència de les empreses multinacionals occidentals, però la crítica social que els podria haver dedicat queda diluïda entre les anades i vingudes de la relació amorosa.
El que la narració fa millor és retratar la ferida del desplaçament forçat i les doloroses conseqüències que té per a la identitat de la persona: durant la seva estada als Estats Units, la Ifemelu viurà de primera mà el racisme sistèmic de les institucions estatunidenques, i el racisme sovint inconscient dels ciutadans d'esquerres que, rere una aparença d'empatia i bones intencions, fan valer els estereotips com a excuses per perpetuar els seus propis prejudicis. Totes aquestes experiències les anirà filtrant a través d'un blog sobre racisme en què aconseguirà contactar amb moltes persones negres com ella, tant afroamericans com africans residents als Estats Units, amb qui podrà establir una xarxa de solidaritat i d'experiència compartida. La novel·la també exposa el revers fosc de l'experiència migratòria de la Ifemelu: l'autoodi, l'avergonyiment i la indefensió adquirida que també experimenten els migrants negres quan arriben a un país que d'entrada els rebutja i els observa amb desconfiança. Aquesta experiència es fa especialment dura i colpidora en el cas de les dones, que reben una doble discriminació: no tan sols el racisme sinó també el masclisme.
Aquest tipus d'actituds quedaran retratades tant en la Ifemelu com en la seva tieta Uju: per exemple a l'hora d'amagar el seu accent africà tot i ser parlants natives d'anglès, o de negar-li al fill, en el cas de l'Uju, l'aprenentatge de la seva llengua nativa, l'igbo. Una altra forma d'opressió, i potser la imatge que esdevé més gràfica al llarg de la novel·la, és la del maltractament dels cabells que s'apliquen les dones africanes per allisar-los químicament i així poder oferir una imatge acceptada pels blancs. Ambdós recursos, el de la llengua i el dels cabells, són instruments d'empoderament que utilitzarà la Ifemelu per autoafirmar-se en la seva identitat africana a mesura que vagi guanyant confiança: el moment en què decideixi mantenir el seu accent nigerià en comptes d'americanitzar-lo i quan decideixi deixar de maltractar-se els cabells seran punts d'inflexió en el seu camí d'adaptació a la vida americana. Ambdues dones utilitzaran, també, les relacions amb els homes com a mitjà per ascendir socialment i, tot i que la Ifemelu prova de mantenir-se en una postura de superioritat moral al respecte, serà incapaç d'observar en ella mateixa els defectes i comportaments que censura en els altres, especialment pel que fa a les dones.
És un tret de la protagonista que es va fent evident a mesura que avança la trama, i aquesta actitud defensiva per part de la Ifemelu em va sorprendre especialment com a elecció narrativa, no perquè un protagonista no pugui fer-se desagradós als lectors, o hagi de ser moralment perfecte, ni de bon tros, sinó més aviat perquè en cap moment de la novel·la el personatge arriba a sortir de la seva ceguesa, cosa que hauria estat interessant en termes d'evolució psicològica. En aquest sentit, tots els personatges de la novel·la semblen irremeiablement plans i en especial els secundaris, que apareixen i desapareixen breument a conveniència de la trajectòria de la protagonista. Els pares de la Ifemelu, per exemple, que al principi de la novel·la tenen un pes important, simplement desapareixen de la trama fins i tot després que torni a Nigèria i els tingui molt més a prop. Tanmateix, el personatge més damnificat per aquesta aposta narrativa m'ha semblat l'Obinze, que apuntava maneres de personatge complex durant la primera meitat del llibre i que, cap al desenllaç de la novel·la, queda totalment aplanat i relegat al rol d'interès amorós de la protagonista. La seva línia argumental, amb les desventures passades a Gran Bretanya i la tornada a Nigèria després de la seva deportació, em va semblar que hauria resultat un contrapunt interessant a les vicissituds de la Ifemelu, i que hauria merescut més atenció.
En definitiva, m'ha semblat una novel·la que va de més a menys al llarg de la lectura, i en tot moment esperava algun cop d'efecte final que en compensés la monotonia. Adichie intenta presentar la novel·la com una gran història d'amor de lògica inevitable, però en cap moment no presenta motivacions realistes per als actes dels dos amants, que han d'acabar junts, sembla ser, per exigències del guió. M'ha semblat que l'autora sacrificava el potencial per a la crítica social de la seva novel·la tan sols per donar-li un tractament d'història de consum de masses molt més convencional. La part que ressona més sincera de tot el relat és la de la crítica al racisme institucional i social als Estats Units: la novel·la m'hauria semblat més completa si hagués pogut dedicar la mateixa agudesa crítica als empresaris i nous rics nigerians, que construeixen la seva riquesa personal a base d'explotar els seus compatriotes i augmentar les desigualtats dins del seu propi país. En aquest sentit, les accions de l'Obinze, a qui coneixem primer d'adolescent idealista i després com a especulador cínic i desencantat sense cap mena de transició ni solució de continuïtat, m'ha semblat la part més inexplicable del conjunt. És una novel·la fàcil de recomanar i n'entenc la popularitat: Adichie és una escriptora solvent, que crea personatges interessants i els dona conflictes colpidors de llegir; ara bé, en aquest cas crec que no arriba a aprofitar el potencial de la seva pròpia narració i el resultat no m'ha semblat del tot reeixit.
Sinopsi: Nascuts i educats a Nigèria entre els anys vuitanta i noranta, la jove parella formada per la Ifemelu i l'Obinze es veuen obligats a emigrar quan la situació econòmica i política del seu país comença a empitjorar dràsticament. Mentre que la Ifemelu es traslladarà als Estats Units gràcies a l'ajuda de familiars, l'Obinze veurà frustrat el seu somni de reunir-se amb ella i es veurà obligat a emigrar al Regne Unit. Mentrestant, la Ifemelu experimentarà de primera mà el racisme de la societat estatunidenca i iniciarà una sèrie de relacions amb diversos homes que posaran a prova les seves expectatives sobre la vida als Estats Units. Quan decideixi retornar a la Nigèria natal empesa per l'enyorança, s'enfrontarà al posposat retrobament amb l'Obinze.
M'agrada: El retrat que fa de l'experiència migratòria i les seves ferides crec que és la part més forta de la novel·la sencera.
No m'agrada: Crec que la primera meitat de la novel·la és força millor que la segona, i la narració va perdent interès a mesura que avança la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada