"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

5 de juny de 2020

Pel cantó de Swann (#311)

En entrar, mentre la senyora Verdurin, assenyalant les roses que ell li havia enviat pel matí, li deia "L'he de renyar" i l'enviava a seure al costat de l'Odette, el pianista tocava per a ells la petita frase de Vinteuil que era com l'himne nacional del seu amor. 

Aquesta novel·la de l'autor francès Marcel Proust (1871-1922) es va publicar originalment el 1913 i és la primera entrega de A la recerca del temps perdut, una novel·la monumental, publicada en set volums, que recull el pas a l'edat adulta d'un narrador innominat, a cavall entre els segles dinou i vint, que comparteix força detalls biogràfics amb el mateix autor. Pel cantó de Swann amb prou feines passa del plantejament, per tant, i se centra principalment en la infància del protagonista, a cavall entre París i Combray, el poble on passa les vacances amb la seva família. Proust va aconseguir autopublicar-se aquest primer volum després que el rebutgessin diverses editorials, i es va convertir immediatament en un dels màxims exponents del modernisme europeu. La novel·la es gaudeix pel seu inimitable estil, que s'aprecia perfectament ja en aquest primer volum. L'aposta per l'experiència sensorial i el recurs constant a la sinestèsia porten a unes descripcions dinàmiques i hipnòtiques en què cada element és comparat a un altre successivament, i on aquesta associació d'imatges pot estendre's durant pàgines i pàgines sense interrupció: un paisatge pot anar associat a una melodia, una melodia a una persona, una persona a una flor, una flor a un edifici, per exemple, i així de forma continuada durant la major part de la novel·la. Però el que semblaria associació arbitrària a simple vista tampoc no ho acaba de ser del tot: aquestes associacions es van produint lentament a través de la concatenació dels records del narrador, ja que els temes principals de la novel·la són el pas del temps, la memòria, i la seva relació amb la creació artística. Així doncs, la primera secció d'aquest volum exposa de forma molt clara i entenedora els postulats teòrics en què es basa el projecte literari de l'autor: els records no es poden recuperar de forma racional, sinó que més aviat demanen ser reviscuts a través dels sentiments i les emocions, tot sovint de forma involuntària. Recuperar una història del passat de forma intel·lectual, provar d'articular-ne una narració coherent, és un esforç inútil per reanimar una realitat inherentment morta. L'únic que ens connecta de forma autèntica a la realitat d'aquests records és l'experiència sensitiva de l'aquí i l'ara, i és per això que la connexió amb la memòria només pot tenir lloc a través dels sentits. A això apunta el famós episodi de la magdalena, en què la cadena dels esdeveniments d'una vida sencera és iniciada per aquest estímul olfactiu i gustatiu que experimenta el narrador: el record de la magdalena de la infància i totes les associacions que aquesta comporta es fa autèntic, es converteix en memòria real, només en el moment en què el narrador el reviu físicament. L'argument de Pel cantó de Swann gira al voltant de les relacions entre diverses classes socials en un poble petit, Combray, on el protagonista va a passar les vacances, amb els seus pares, a casa dels avis. El veí de la família, el senyor Swann, és un corredor de borsa extremadament ric, que gasta els seus diners col·leccionant obres d'art i assistint al teatre i a l'òpera, i passa la major part del seu temps en diversos cercles intel·lectuals de la societat parisina. Per a la classe burgesa a la qual pertanyen, però, sortir del propi grup social és el pitjor que es pot fer a la vida, i aviat el senyor Swann cau en desgràcia per a la família del protagonista a causa del seu matrimoni amb Odette de Crécy, una senyora d'orígens socials dubtosos que es dedica oficialment a ser l'amant mantinguda de senyors rics, i se sospita que també de senyores. Quan arrenca la novel·la, Swann i Odette fa anys que són casats i tenen una filla, la petita Gilberte, que es convertirà en el primer amor, encara infantil, del protagonista. A la casa familiar també hi viu el baró de Charlus, a qui tothom considera l'amant de la senyora Swann. A l'altre extrem de l'espectre social, la noblesa és igual de sospitosa per a la classe burgesa: casar-se amb la noblesa és igual de degradant que casar-se amb algú de classe baixa, perquè el pitjor pecat que un burgès pot cometre és el de ser - o fins i tot tan sols semblar - un "aventurer". Així doncs, el protagonista només coneix els Guermantes, una família aristocràtica de la contrada, per l'anomenada que tenen com a antics senyors feudals, que els dóna una aura de personatges de contes de fades. Aquest és un altre tema que Proust explora en aquest primer volum de A la recerca del temps perdut: com la imaginació ens fa crear imatges dels llocs i de persones que no tenen per què correspondre a la realitat, però que ens hi connecten emocionalment. És així que la persona estimada es presenta com a dues persones diferents: qui és en realitat i com ens agradaria que fos, i aquesta experiència de desdoblar la persona estimada l'experimenten tant Swann quan s'enamora d'Odette com el narrador quan s'enamora de Gilberte. És així com acabem veient el cantó de Swann i el cantó de Guermantes, que són dues rutes per passejar que parteixen pels dos cantons oposats de casa del protagonista, com a metàfores per a diferents estils de vida i formes d'encarar les relacions socials, tot i que en aquest primer volum només se'ns faci familiar la primera d'aquestes passejades. A Pel cantó de Swann ens comencem a familiaritzar amb la personalitat del protagonista, un nen hipersensible, propens als atacs d'ansietat i emocionalment dependent de la seva mare, en un primer episodi que es llegeix clarament en termes freudians, si analitzem el triangle edípic que s'estableix entre el pare, la mare i el nen. El seu despertar sexual, més endavant, a través de fantasies que se li presenten mentre passeja pels paisatges florits de Combray, se'ns ofereix en uns termes altament ambigus i complicats: el personatge es descriu en tot moment com a heterosexual i veiem com l'homosexualitat es presenta sempre com una desviació terrorífica del món normatiu de la burgesia. Curiosament, l'homosexualitat és exclusivament femenina en aquest volum, i se'ns presenta només a través de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil i la seva amant, així com pels rumors de les relacions d'Odette de Crécy amb altres dones. Una altra tecla que es prem de forma molt subtil i quasi imperceptible en aquest primer volum és la de l'antisemitisme imperant en la societat retratada, que és molt fàcil de passar per alt si no s'hi para prou atenció. Jo no l'hagués reconegut, de fet, si no hagués estat per l'anàlisi que Hannah Arendt en fa, quasi de forma anecdòtica, a Els orígens del totalitarisme. D'un dia per l'altre, la família del narrador fa fora de casa seva un amic seu de l'escola perquè no els agrada la seva forma de ser, bohèmia i despreocupada, de la mateixa manera com d'un dia per l'altre el senyor Swann cau en desgràcia al cercle d'amistats de la senyora Verdurin, sense cap explicació aparent. Són dues anècdotes sense importància al llarg de la novel·la, si no fos perquè aquests dos personatges són els únics que es caracteritzen com a jueus en el relat. És una lectura que m'ha agradat molt: és un llibre lent, que imposa el seu propi ritme de lectura, però no m'ha semblat ni de bon tros tan difícil com la gent es pensa. És una lectura que em sembla del tot recomanable, si més no, perquè la prosa de Proust és tan preciosa que fa de mal explicar més enllà de l'experiència de llegir-la.

Sinopsi: Pel cantó de Swann és, d'una banda, el relat en primera persona de la infància reviscuda del narrador sense nom, i de l'altra el relat reconstruït en tercera persona, una mena de record subrogat, de la fase inicial dels amors entre el senyor Swann i Odette de Crécy. Aquest primer volum de A la recerca del temps perdut consta de quatre parts: a la primera part, "Obertura", el narrador ens explica els seus problemes per dormir en l'actualitat i els relaciona amb els problemes de nervis i d'ansietat que tenia de petit per dormir a la casa dels seus avis a Combray les nits que els grans tenien visita i la seva mare no podia anar a acotxar-lo. Aquesta primera secció acaba amb una reflexió sobre la memòria i la forma com opera en la ment humana, a propòsit del record de la magdalena que es menjava a casa de la seva tieta quan era nen, evocat per la magdalena que es menja en el moment present. La segona part es titula "Combray" i descriu els records d'infància del protagonista en aquest poble, centrats en les relacions socials de la família amb la resta d'habitants de Combray. L'oncle Adolphe, per exemple, cau en desgràcia per a la família quan inicia un afer amb una actriu, i una de les serventes, embarassada, és víctima del menyspreu de tota la família, especialment de la majordoma, Françoise. Un altre dels passatges més intrigants és el de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil, filla d'un famós compositor, i una amiga que li fa d'acompanyant. L'escena no tindria més misteri si no fos perquè impacta profundament el narrador, que l'observa d'amagat. La tercera part de la narració, "Un amor de Swann", relata en tercera persona l'inici de l'afer entre el senyor Swann i Odette de Crécy, mentre entren i surten del cercle "intel·lectual" de la senyora Verdurin. A causa de la seva passió desesperada per Odette, que el narrador acaba descrivint com si fos una malaltia, Swann haurà d'aprendre a ignorar l'evident mal gust i la ignorància d'aquest cercle i de la seva estimada, per la qual cosa experimentarà un patiment profund quan la imatge que es construeixi d'Odette li acabi caient com una bena de davant dels ulls. La darrera part es titula "Noms de lloc: el nom" i recull les reflexions del narrador sobre els llocs imaginaris que ens construïm i que ens separen de la realitat, així com els seus records d'infància a París, on va a jugar cada tarda als Champs Elysées amb la petita Gilberte Swann, que es transforma en el seu primer amor. Cap al final del llibre veiem com aquestes projeccions imaginades dels llocs es tornen autèntiques, només, des de la seva associació a un record, de la mateixa forma que el Bois de Boulogne queda associat per sempre en la seva ment amb la visió de l'elegant Odette passejant-hi.

M'agrada: La fluïdesa de la prosa de Proust, que desplega en unes descripcions lentes però increïblement dinàmiques, que es desenvolupen de forma hipnòtica a través d'imatges i associacions que sempre resulten inesperades. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons