"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

6 de novembre de 2020

Sang de tinta (#341)

El lector ha de quedar-se, aquesta és la regla fèrria. Ho he provat tot per esmunyir-me dins d'un llibre, però és del tot impossible. 

Publicada el 2005, dos anys després de l'anterior entrega, Sang de tinta és la segona part de la trilogia del Món de Tinta de Cornelia Funke. Si bé el primer llibre de la trilogia es pot llegir de forma independent als altres, estava força clar que el desenllaç apuntava a una segona part, si més no per esbrinar si Dit de Pols aconsegueix tornar al seu món d'origen, dins del llibre que el va deixar sortir en el seu moment al nostre món real. Com era d'esperar, ho aconsegueix només començar aquesta segona novel·la, de la mà d'un poeta aficionat, que es fa dir Orfeu, i que resulta ser un fan obsessiu i pertorbat del llibre escrit per Fenoglio. Ara bé, Meggie, juntament amb el jove Farid, que havia aparegut d'un altre llibre a l'anterior entrega, es decideixen a seguir-lo dins del món fictici per prevenir Dit de Pols d'un perill que amenaça la seva vida, i a partir d'aquí l'argument de Sang de tinta transporta els personatges que ja coneixíem de l'anterior entrega al món fictici, per tal de desenvolupar una història una mica més anodina, tot i que força més enrevessada, que a la novel·la anterior. El Món de Tinta és una versió un punt infantilitzada i un punt romantitzada de l'edat mitjana. Està governat per un príncep bo i un príncep dolent, que es troben en guerra entre ells, tot i que al final la tensió política entre els dos regnes s'acaba desdibuixant i el centre d'interès es converteix en la lluita dels protagonistes contra el dolent d'aquesta entrega. En aquest cas, el Cap d'Escurçó esdevé una figura tan sinistra com el Capricorn de l'anterior entrega: Cornelia Funke crea uns dolents sinistres i inquietants a base de desdibuixar-los dins la seva pròpia narració i no donar-nos-en gaires detalls; així crea una aura de misteri al voltant d'aquest tipus de personatges que, per exemple, el Voldemort de Harry Potter acabava perdent enterrat sota una allau de detalls. També hi trobem el poble dels joglars, a què pertany Dit de Pols, un col·lectiu d'artistes que sobreviu com pot als marges de la societat, i que es veuran abocats a convertir-se en bandolers à la Robin Hood. El pare de Meggie, Mortimer, es veurà involucrat inesperadament dins les seves aventures quan se n'adoni que, al Món de Tinta, tothom el considera el Gaig, un bandoler de fama llegendària que ningú sap d'on ha sortit, i haurà de descobrir el misteri rere aquest personatge. L'evolució de Mortimer en aquesta entrega, de fet, és una de les més interessants de la novel·la, en tant que ara passarà a representar el tipus del Personatge, havent d'interpretar un paper que li és assignat i que no ha escollit, però havent-li de donar forma, paradoxalment, a través de les seves pròpies decisions. En contrast, Dit de Pols reapareix dins la seva pròpia història més humà i complex que mai, havent de reconciliar-se amb el seu propi passat i els seus éssers estimats després d'una absència de deu anys fora del seu món. Si el seu tret característic a l'anterior novel·la era la seva ambigüitat moral, ara el trobem definitivament alineat amb el bàndol dels bons, tot i que els seus conflictes personals provinguin ara del seu propi passat. Si en una cosa no ha canviat, però, és que segueix odiant i menyspreant el seu propi creador, l'autor Fenoglio, per haver-li escrit l'escena de la seva mort. De fet, un dels elements que causa més intriga dins la lectura de Sang de tinta és saber si el destí que havia creat Fenoglio per a Dit de Pols s'acabarà realitzant o no, tot i que de seguida comencem a veure com la història comença a créixer i a canviar de forma orgànica independentment dels desitjos del seu propi autor. I d'altra banda, també ens trobem en un món en què la mort no és definitiva: personificada a través de les Dames Blanques, una de les imatges més suggestives de tota la novel·la, la mort és capaç de negociar els seus propis termes, com passa en els contes de fades. Ara bé, d'entre els múltiples arguments i personatges que es van entrecreuant en aquesta accidentada entrega, Fenoglio es converteix en el fil conductor que els va unint tots: mimetitzat dins del seu propi món fictici, l'autor comença a reescriure la seva pròpia obra des de dins, a mesura que aquesta va desencadenant variacions que ell no havia planejat. I escrigui el que escrigui per redreçar-la, les seves decisions creatives sempre acaben tenint conseqüències inesperades i no desitjades. A través d'aquestes incomptables sub-trames i ramificacions, la història acaba centrant-se cap al final en una de les trames en concret, que més que oferir-nos un desenllaç per a Sang de tinta funciona com a premissa i plantejament per a la següent entrega. Reprenent la veta metatextual de l'anterior novel·la, l'encanteri més poderós de tots esdevé ara un llibre en blanc que atrapa l'ànima del Cap d'Escurçó i en procura la immortalitat. En definitiva, Sang de tinta és una continuació digna de la seva predecessora, tot i que potser, com a obra de conjunt, em convencia una mica més l'anterior. La trama es fa una mica enrevessada en determinats moments, i potser pateix en la seva secció central d'excés de personatges secundaris i d'històries secundàries que no acaben aportant gaire al conjunt. Tanmateix, el desenllaç d'aquesta segona entrega és brillant, en especial pel que fa al paper que hi juguen Mortimer i Dit de Pols, i en aquest sentit la lectura acaba en el seu punt més àlgid. 

Sinopsi: Un any després dels fets relatats a Cor de tinta, la família Folchart gaudeix de la seva vida entre llibres a casa de la tieta Elinor. Ara tornen a ser feliços després d'haver recuperat la Resa, la mare de Meggie, que havien perdut quan aquesta era molt petita. Ara bé, es pot patir nostàlgia per un món fictici? Meggie comença a obsessionar-se cada cop més amb el món creat per Fenoglio, i quan s'assabenta a través de Farid que Dit de Pols hi ha tornat, troba l'excusa perfecta per posar en pràctica una màgia que encara ningú no ha aconseguit realitzar: la d'introduir-se ella mateixa al món fictici. Tot comença com una mena d'aventura turística per aquest món secundari però, un cop dins la història, començarà a veure's involucrada en un seguit d'aventures sinistres que posaran en risc tot el que més estima. 

M'agrada: L'arrencada de la novel·la és molt potent, i després el seu últim terç acaba recuperant aquesta tensió i aquesta intriga per oferir-ne una sortida força digna. L'aprofundiment que fa d'alguns personatges de l'anterior entrega, en especial Mortimer i Dit de Pols, afegeixen una tensió sostinguda entre moments de la lectura en què l'interès decau. 

No m'agrada: És una novel·la un punt confusa i desigual, massa prolixa en detalls i trames secundàries que s'acaben desdibuixant a la llum del desenllaç. L'argument es ressent de l'absència d'Elinor en aquesta entrega, i desdibuixa força els personatges femenins, en especial Meggie i Resa, que queden inexplicablement aplanades en aquest segon volum. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons