"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 de novembre de 2020

Albertine desapareguda (#344)

Per consolar-me, no és només una, sinó innombrables Albertines que hauria d'oblidar. Quan havia arribat a suportar la pena d'haver perdut aquesta, era començar de nou amb una altra, amb cent d'altres. 

Aquesta és la sisena i penúltima entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar el 1925. És la més breu de la saga, i de fet és la continuació de La presonera, amb la qual conforma la Novel·la d'Albertine, una unitat en particular dins la sèrie sencera. Aquest és el volum que probablement va tenir una història de publicació més accidentada, i va ser objecte de diferents retalls i edicions que van fer difícil fixar-ne una versió definitiva. En la primera part d'aquest volum assistim al desenllaç de la tempestuosa relació entre Albertine i el narrador, que ja sabíem com de tòxica podia arribar a ser de les anteriors entregues. Després de la fugida de la seva amant, el narrador se n'adona que no pot viure sense ella perquè, com sabem de l'anterior entrega, només estimem allò que no posseïm totalment. Encara no és amor, tampoc - més aviat una obsessió malaltissa amb la idea que Albertine no sigui amb ell. En absència de la seva estimada, se n'adona finalment que l'amor és un moviment solipsista, totalment subjectiu, que Albertine només pot ser, al capdavall, l'objecte d'aquesta relació amb si mateix i el seu propi món interior. Ara bé, l'absència d'Albertine engega possiblement les accions més mesquines i egoistes per part del narrador que llegirem en tota la saga. Si en les anteriors entregues ja havia mostrat els seus sentiments més foscos i tòxics, ara el que farà és passar a l'acció, i fingir una indiferència que no sent amb l'esperança que Albertine tornarà arrossegant-se al seu costat: li escriu que estava a punt de proposar-li matrimoni, de comprar-li un iot i un Rolls Royce i, quan l'estratègia no funciona, li anuncia la seva intenció de proposar-li matrimoni a la seva millor amiga, l'Andrée. Paral·lelament a la seva estratègia per recuperar la relació amb Albertine, es veu implicat en un escàndol d'alteració de l'ordre públic per portar una menor a casa seva amb la intenció de prostituir-la. Ara bé, Albertine sembla que també juga les seves cartes: si coneixem de primera mà el doble joc que fa Marcel a l'hora de recuperar Albertine, és fàcil de sospitar que Albertine està jugant al mateix joc de fingir indiferència. Així és que Marcel comença a sospitar que Albertine ha fugit de casa seva només per forçar la petició de matrimoni o, en les pròpies paraules del narrador, "negociar millors condicions". Sabem la desesperació de Marcel per no estar sol i la desesperació d'Albertine per millorar la seva posició econòmica i social, així que es fa estrany que optin per aquest joc de les mitges tintes i de dir el contrari del que senten. Més endavant, a través de les confidències d'Andrée a Marcel, entendrem la part de la història que se'ns ha amagat fins ara, i les veritables motivacions rere l'actitud d'Albertine. Pel que fa a Marcel, però, haurem d'especular a partir de les seves prolixes explicacions sobre els seus fluctuants estats d'ànim. Em penso que hi ha una mena de preocupació per la seva imatge pública, en el fons de tot; al capdavall, el neguit per no ser titllat d'homosexual, que Proust mateix compartia amb el seu personatge, es tradueix en la necessitat de donar una imatge de masculinitat invulnerable, i en aquest sentit es fa totalment hipnòtic l'intercanvi d'atacs passius-agressius que s'estableix entre ell i la majordoma, la Françoise, a propòsit de l'absència d'Albertine i el seu suposat retorn, com si la vella serventa, en realitat, conegués el seu senyor més fins i tot que ell mateix. Ara bé, quan les coses semblen a punt d'arreglar-se, arriba de sobte un telegrama que informa el narrador de la mort sobtada d'Albertine en un desafortunat accident. A partir d'aquest moment s'inicia un excurs llarguíssim de la narració en què Marcel ens explica  totes les estapes del seu dol una per una. En realitat, totes aquestes etapes d'un mateix dolor no se succeeixen l'una rere l'altra, sinó que es van intercalant entre elles com a múltiples variacions d'un mateix tema. Davant dels nostres ulls se succeeixen la negació, la desesperació, les converses imaginàries que hauria tingut amb una Albertine també imaginària que mai no podrà tornar a tenir davant, els somnis que guareixen d'una absència, els petits detalls insignificants del dia a dia que recorden amb insistència la persona que ja no hi és, i l'obsessió amb esbrinar cada petit secret o enigma que conformaven la vida d'aquesta Albertine desapareguda. El dol per la pèrdua desencadena els mecanismes de la memòria per al narrador, que es comença a plantejar les múltiples casualitats i atzars que participen en la història personal de cadascú, i les múltiples facetes d'un mateix que han quedat finalment expressades o sense realitzar. És així que el dolor es multiplica infinites vegades en tant que la memòria explora camins infinits. És potser una de les parts més tristes i doloroses de tot el relat, que el narrador aprengui a estimar-la precisament quan Albertine ja no tornarà mai: ara és quan finalment Albertine s'acaba transformant en una persona més que en un objecte desitjat o posseït. Quan finalment arriben les revelacions per part d'Andrée dels aspectes més amagats de la vida sexual d'Albertine, que el narrador havia sospitat fins ara però que no se'ns havien confirmat, aleshores és quan comença a processar la mort d'Albertine i a superar-ne el dolor. Tampoc no és que la confirmació arribi definitivament: sí, sabem que Albertine és homosexual i ha estat enganyant el narrador per tal de tenir aventures amb altres noies; però no sabem si Andrée està magnificant o exagerant el relat de les seves aventures a propòsit, i el que ens acabarà quedant finalment de tot aquest relat és la infinitud de detalls, de versions paral·leles, de facetes inexplicades o inexplicables d'un mateix episodi. La segona part de la novel·la, però, ens ofereix un canvi radical de perspectiva. Un cop comença a superar la pèrdua d'Albertine, Marcel es reintrodueix als cercles socials del món dels Guermantes, on es retrobarà, inesperadament, amb la seva antiga estimada, Gilberte Swann, ara convertida en la senyoreta de Forcheville després d'haver adoptat el nom del seu padrastre. L'afer Dreyfus ja és cosa del passat - ens trobem prop de l'esclat de la primera guerra mundial - però el desenllaç d'aquest cas ha tingut una conseqüència inesperada: l'antisemitisme ha esdevingut una institució dins de l'alta societat francesa i, tot i que la noblesa arruïnada va desesperada rere els milions que Gilberte ha heretat del seu pare el senyor Swann, no es pot rebaixar a obtenir-los d'una hereva amb cognom jueu. No és que Gilberte tingui càrrecs de consciència, per això. Encantada d'haver obtingut el lloc a l'alta societat que se li havia negat des de petita, ara Gilberte es disposa a fer el joc als qui l'afalaguen, i es troba de sobte casada amb Robert de Saint-Loup, hereu dels Guermantes. Els dos camins han acabat confluint. Ara bé, igual que havia passat amb Albertine, Marcel i Gilberte, Robert també ha canviat i ja no és la mateixa persona que era en el passat. Després del seu matrimoni, Marcel descobrirà una faceta desconeguda del seu antic amic que l'ajudarà a posar en perspectiva tot el que li ha passat fins al moment. Albertine desapareguda potser no m'ha agradat tant com la seva predecessora, que em va semblar més rodona i completa, però és sens dubte una lectura fascinant en la seva exploració de les emocions per la pèrdua de la persona estimada. 

Sinopsi: En la primera part de la novel·la el narrador explora els seus sentiments per l'absència d'Albertine, primer davant la seva desaparició i després davant la seva pèrdua definitiva quan mor sobtadament en un accident. El segon capítol ens descriu la reintroducció del narrador al cercle social dels Guermantes, on es retroba amb Gilberte, de qui ja no està enamorat. El tercer capítol és el viatge a Venècia del narrador i la seva mare, i just quan tornen en tren cap a París llegeixen les notícies del prometatge de Gilberte amb Robert de Saint-Loup i de la neboda del sastre Jupien amb un altre hereu de la noblesa. En realitat, rere aquest últim matrimoni hi ha les maquinacions del baró de Charlus. Finalment, en el quart capítol el narrador torna a Combray, on reflexiona sobre el poder deformador de la memòria i és testimoni del canvi que han experimentat tant Gilberte com Robert des que els va conèixer per primera vegada: Gilberte ha perdut l'encant de la seva adolescència per quedar atrapada en un matrimoni convencional; Robert ha portat tot aquest temps una doble vida que el narrador només descobreix en aquest últim moment, i que posa en perspectiva tot un seguit d'episodis del passat de tots dos que ara Marcel avalua amb una mirada completament diferent. 

M'agrada: Especialment la secció sobre el dol després de la pèrdua d'Albertine, en què les reflexions de Proust es fan perfectament comprensibles en el seu realisme i la seva duresa. També la forma com es van superposant, en la ment del narrador, diferents versions o possibilitats paral·leles per als mateixos fets. La revelació final que li fa Gilberte a Marcel, per exemple, no fa res més que afegir una nota d'ambigüitat a aquesta narració que, en realitat, és com un collage d'infinits retalls de l'existència d'aquests personatges. També el viatge a Venècia, un relat tan breu que em va deixar amb les ganes de saber com hauria estat una novel·la de Proust ambientada íntegrament en aquest indret. 

No m'agrada: Potser és una novel·la que no té una estructura tan definida com les altres, i que bàsicament sembla una col·lecció no gaire coherent de textos diferents. És possible que es ressenti més que les altres per la seva qualitat de text inacabat i per les intervencions dels editors. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons