"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

11 de juny de 2020

A l'ombra de les noies en flor (#312)

Quan estem enamorats, l'amor és massa gran per poder-lo contenir sencer dins nostre; irradia envers la persona estimada, troba en ella una superfície que l'atura, el força a retornar al punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa que anomenem els sentiments de l'altre, i que ens captiva més que d'anada, perquè no reconeixem que ve de nosaltres. 

Aquesta és la segona entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922) i es va publicar originalment el 1919. Uns anys després d'autopublicar-se Pel cantó de Swann, aquest cop Proust va aconseguir l'atenció de l'editorial Gallimard, que es va comprometre amb la resta dels volums de la sèrie. Aquell mateix any, A l'ombra de les noies en flor va rebre el prestigiós premi Goncourt, amb controvèrsia inclosa a França a causa de la temàtica del llibre. En temps de guerra, l'opinió pública no va entendre que el jurat del premi desestimés una novel·la sobre l'experiència d'un soldat al front per afavorir aquest relat sobre les intensitats de l'adolescència i la fugacitat de la joventut i de l'enamorament en un luxós complex turístic al nord de França, a la vila imaginària de Balbec. D'entrada, reconec que m'ha costat una mica més entrar en aquest segon volum que en el primer, que em va semblar una mica més lineal i fluït de llegir. Un cop el narrador es fa adolescent, els temes tractats en aquest volum es fan una mica més complexos, i el narrador comença a navegar en solitari pel complicat món de les convencions socials, mentre que al primer volum havia estat un mer testimoni, força passiu, de les relacions socials dels altres, especialment dins l'àmbit de la seva família. Ara, d'adolescent, deixa de rebre la influència constant dels seus pares i altres familiars per haver de resoldre les seves preocupacions per si mateix, i aquestes preocupacions giren principalment al voltant del sexe, les amistats, l'art i el seu propi futur professional. Després de debatre's durant un temps entre seguir les passes del seu pare en la diplomacia o convertir-se en escriptor, s'acaba decantant per aquesta última opció, tot i que no acaba de trobar mai temps per posar-se a escriure. Tanmateix, les seves coneixences de diversos artistes i la seva forma de veure el món li obren els ulls a la naturalesa de l'art. D'una banda, les seves reflexions sobre l'art giren al voltant de les seves decepcions a l'hora de percebre'l: tant en la seva primera experiència al teatre, com quan arriba a conèixer Bergotte - el seu escriptor preferit - com més endavant quan visita l'església de Balbec, el narrador experimenta un contrast entre la seva pròpia idea imaginada de les obres d'art i la realitat que es troba davant dels ulls, així com també la crítica que li dicta quins haurien de ser els seus gustos per considerar-se cultivat. A la primera part del text, també hi trobem un moment memorable, quan el senyor Norpois fa una llarga crítica de l'obra de Bergotte, titllant-la d'afectada i "poc viril", de manca d'acció, i ataca aferrissadament l'escola de "l'art per l'art", endinsada en discussions bizantines sobre la forma pura mentre a les fronteres europees s'està lluitant contra les marees bàrbares. El moment metatextual passaria desapercebut si el vocabulari utilitzat pel personatge no recordés tant la controvèrsia, a la vida real, amb el premi Goncourt. Però si bé podríem caure en la temptació d'identificar Proust i Bergotte en aquest passatge, a la segona part de la novel·la i ja lluny de l'ambient de la seva família, a Balbec el narrador fa la coneixença del pintor Elstir, que iniciarà el jove en l'impressionisme i la seva forma de mirar la realitat. Quan el narrador comenci a veure milers de variacions del mateix mar i del mateix cel observats en la seva finestra, aquesta forma de percebre la realitat tindrà el seu reflex en la narració mateixa i en les seves extenses descripcions: no sols el paisatge anirà experimentant successives metamorfosis, davant dels seus ulls, també els seus nous objectes de fixació, les noies en flor que figuren al títol, presentaran les seves múltiples facetes, totes a l'hora com si fossin un sol organisme i també per separat, a moments fins i tot suggerint les representacions polifacètiques del cubisme. Perquè la vida amorosa del protagonista també està a punt de fer un salt. La relació amorosa amb Gilberte aviat es transforma en un festival de masoquisme i d'intercanvis passius-agressius amb la seva estimada. De fet, el narrador se n'adona que estima una Gilberte imaginària i idealitzada, i decideix tallar la relació pel dret per no allargar el patiment futur que l'espera. A la vegada reapareix el seu amic Bloch i el porta de prostitutes per primer cop. La història del seu despertar sexual és molt més complexa que això, però. Un cop a Balbec, el text s'omple de descripcions de noies "en flor" i de metàfores de pol·linització, mentre al mateix temps el protagonista sembla que pateixi una regressió cap a la seva infància quan es veu obligat a separar-se de la seva mare definitivament, i viu aquesta experiència com un autèntic trauma nerviós. Sort que li queda la seva àvia, a l'hotel de Balbec, per venir a acotxar-lo i portar-li el got de llet per la nit: la resurrecció del seu insomni i els seus col·lapses nerviosos, però, queden millor explicats en aquesta entrega que en la seva predecessora, possiblement perquè aquí l'adolescent ja ha elaborat una narrativa molt més articulada sobre les seves ansietats i temors. El pànic a dormir en un lloc estrany es tradueix en un pànic a no poder tornar enrere a recuperar el món anterior, és a dir, en una ansietat irracional pel pas del temps i, al darrere de tot plegat, el pànic a la mort. No és fins ben entrada la novel·la, en una excursió a un restaurant de luxe a un altre poble, Rivebelle, que de la mà del gaudi de l'alcohol i de la música moderna el protagonista aconsegueix alliberar-se d'aquesta ansietat d'estar atrapat entre el passat i el futur, com si de cop i volta el moment present se li eixamplés i, finalment, els seus desitjos sexuals ja no l'avergonyissin. Així és com finalment reconeix la seva predisposició per a l'amor i es decideix a enamorar-se sigui com sigui d'una de les noies en flor. Quan acaba la novel·la, el narrador ja ha iniciat una nova relació amorosa amb la jove Albertine Simonet, filla d'un empresari arruïnat que es mou en aquest cercle de luxe i ostentació de les noies riques de Balbec, tot i no tenir diners ella mateixa. Ara bé, a Balbec el narrador comença a explorar el món de les convencions socials, ja que al complex turístic totes les classes socials es barregen constantment: a través de la seva amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove marquès d'idees democràtiques i progressistes, el protagonista s'introdueix als cercles de la noblesa i s'assabenta, quasi de passada, que tant Saint-Loup com el seu oncle el baró de Charlus són família propera dels Guermantes. Aquest últim personatge, tot i que amb prou feines apareix en aquest volum, presenta per primer cop el tema de l'homosexualitat reprimida. De fet, el narrador és força ambigu des del principi respecte de la seva pròpia orientació sexual: tot i que es presenta com a heterosexual durant tota la narració, hi ha un moment en la primera part del llibre en què somia amb Gilberte en forma masculina, perquè en els somnis, ja se sap, pot passar qualsevol cosa. Després, a l'hotel de Balbec, l'episodi del seu encontre nocturn amb el baró de Charlus, i l'actitud estranya d'aquest el matí següent fan sospitar que potser el narrador no ho està explicant tot. No és que hagi passat res entre ells exactament, però totes les peces del trencaclosques hi són, si més no, més si tenim en compte que el baró de Charlus es presenta públicament com a homòfob. Un altre dels temes que en aquest segon volum comença a fer-se totalment explícit és l'antisemitisme de la societat francesa del moment, especialment a la secció de Balbec, on el narrador reprèn la seva amistat amb el seu antic company d'escola, Bloch, que els introdueix a ell i a Saint-Loup al seu cercle familiar. La família Bloch avergonyeix els seus visitants amb la seva manca de refinament i el seu esnobisme cultural, però d'altra banda, l'actitud de menyspreu obert cap als jueus que expressen la majoria de personatges i el seu convenciment inamovible de la culpabilitat de Dreyfus posen sobre la taula una qüestió que a Pel cantó de Swann amb prou feines es llegia entre línies. En general és una lectura que m'ha agradat, tot i que se m'ha fet una mica més lenta que la del primer volum. M'ha costat força entrar en la primera part de la novel·la, la que té lloc a París, i m'ha fet la impressió com si la novel·la comencés a posar-se en marxa, realment a partir del viatge a Balbec. És a la secció de Balbec, de fet, a la segona part de la novel·la, que la novel·la recupera l'estil immersiu del primer volum, amb les seves descripcions magnífiques que van encadenant unes imatges amb unes altres, tot i que en aquest cas les metàfores pictòriques acaben prenent el lloc central. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la, "Al voltant de la senyora Swann", té lloc a París, i reprèn la història just on s'havia quedat el volum anterior: encara enamorat de Gilberte Swann, el protagonista s'introdueix per primer cop al cercle d'amistats dels Swann, que encara viuen en l'ostracisme després del seu matrimoni, mal vist socialment. La relació entre el narrador i Gilberte es va fent cada cop més distant, i després d'una discussió, el narrador decideix trencar la relació perquè pensa que només li portarà patiment en el futur. La segona secció, "Noms de lloc: el lloc", arrenca dos anys després d'aquests fets, quan el protagonista marxa amb la seva àvia de vacances a la ciutat costanera de Balbec, a la Normandia, per recuperar la salut prop del mar. Allà se submergirà ja plenament, aquest cop sí, en l'ambient de barreja de classes socials d'aquest complex turístic, on farà amistat amb el marquès de Saint-Loup, un jove de la seva edat, i començarà a ser conscient de l'antisemitisme imperant en la societat que l'envolta, quan es retrobi amb el seu amic Bloch i la seva família. Finalment, coneixerà les noies en flor i s'enamorarà d'una d'elles, Albertine, tot i que no arribaran a consumar la relació. 

M'agrada: En general la riquesa de l'experiència, tan complexa i variada que costa de condensar en un sol titular. 

No m'agrada: Potser la primera part del llibre perd una mica en comparació amb la segona. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons