Piranesi (#391)

És l'Estàtua del Faune, una criatura que és mig home i mig cabra, amb un cap ple de rínxols exhuberants. Somriu lleugerament i s'ha posat el dit índex als llavis. Sempre he tingut la sensació que em vol dir alguna cosa o que potser em vol avisar. "Calla!", sembla que em digui. "Ves amb compte!" Però no he sabut mai quin perill se suposa que hi pot haver. Una vegada vaig somiar amb ell; estava dret en un bosc nevat i parlava amb una nena. 

Aquesta és la nova novel·la de l'autora britànica Susanna Clarke, que es va publicar l'any passat amb grans expectatives dels seus admiradors. Tenia moltes ganes de llegir-la, perquè els altres dos llibres de l'autora són dels meus preferits de tots els temps. I el perill, en aquest cas, era fer comparacions i jutjar-lo en funció d'aquests altres. Piranesi no pot ser més diferent de Jonathan Strange i Les dames de Grace Adieu: és una novel·la completament única, que atrau amb els seus propis encants i que no requereix cap coneixement previ dels móns imaginaris creats per l'autora. Aquest relat ens endinsa en un món completament nou i centra l'interès en un narrador en primera persona que, durant gran part del relat, es fa inconsistent, contradictori i confús, i ens desafia contínuament amb la seva particular percepció de la realitat, incompleta i defectuosa en moltes ocasions. 

Piranesi és l'únic ésser humà que habita una casa gegantina poblada només d'estàtues, peixos i ocells. Els nivells inferiors de la casa queden negats ocasionalment per les marees, mentre que als nivells superiors hi viuen els ocells i s'hi pot observar el moviment dels astres. Algunes de les àrees de la casa es troben en un estat més ruïnós que d'altres i, com que l'edifici sencer té unes proporcions tan immenses, Piranesi ha de seguir una rutina estricta i completament racional per registrar absolutament tot el que s'esdevé dins la casa, i fer-ne un mapa complet. A la Casa hi ha un altre ésser humà, però, que visita Piranesi regularment, i a qui el protagonista coneix tan sols com l'Altre. Mentre que Piranesi prova de descobrir tots els secrets de la casa i es contenta amb registrar i descobrir el món tal com és, l'Altre té una empresa un punt més ambiciosa: descobrir uns sabers arcans i màgics que suposadament la Casa amaga i als quals només es pot accedir a través de certs rituals mistèrics. 

L'única referència que tenim sobre aquest univers és la veu del protagonista, que ens l'explica amb tot el detall de què és capaç en les seves nombroses i exhaustives entrades de diari: en aquest sentit les primeres seccions ens introdueixen de forma molt lenta i descriptiva al món de la Casa i el seu funcionament. No és fins una mica més endavant que comença a aparèixer el conflicte del relat en forma de qüestions obertes: quin és el veritable paper de l'Altre en la vida de Piranesi, i quines parts del relat han quedat esborrades pels episodis amnèsics del narrador. Aviat les diferents entrades del diari comencen a presentar contradiccions les unes amb les altres, i per això la novel·la es transforma en un enigma entretingut que posa a prova, fins i tot, la capacitat d'atenció i de crear connexions que hi exerceixi el lector mateix. 

Per això, al capdavall, la narració es pot fer una mica tramposa un cop es desenvolupa el misteri i s'arriba al desenllaç. El relat es va desenvolupant a base de crear connexions amb altres textos, més que donant una aparença d'unitat coherent: agradarà als lectors dels llibres de Nàrnia de C. S. Lewis, en tant que en va fent referències força evidents a simple vista, i al final l'argument acaba manllevant motius i fins i tot personatges de El nebot del mag, la primera de les entregues. No sols això, sinó que també desenvolupa imaginativament la teoria platònica de les idees, tal com feia Lewis, però per presentar-hi un gir realment original: si plantegem dos móns bessons i paral·lels que es referencien l'un a l'altre, com acabem determinant quin d'ells és l'original i quin la representació? Quines virtuts i defectes els defineixen i caracteritzen l'un davant de l'altre? En aquest sentit el relat de Clarke beu d'aquestes fonts clàssiques però les presenta amb un gir postmodern. Per als interessats en laberints i en mitologia grega, també hi ha ecos de Borges i la seva casa d'Asterió, però aquests una mica més velats i, al meu parer, un punt desaprofitats al capdavall. 

A mi personalment no m'ha semblat a l'alçada dels seus altres dos llibres: Jonathan Strange i el senyor Norrell em sembla una obra mestra i Les dames de Grace Adieu, un recull de contes que elabora i desenvolupa el món imaginari en què se situava aquesta novel·la, és una obra autènticament deliciosa en la seva originalitat. Tot i així, Piranesi és una novel·la molt recomanable i entretinguda, que evoca un món d'imatges complexes i úniques i planteja grans preguntes filosòfiques sobre diferents concepcions de la ciència, el coneixement, l'art i la nostra representació del món. La seva narració manipula constantment les expectatives que en puguem tenir prèviament, fins i tot les expectatives que va creant la narració mateixa a mesura que la llegim. Aquest és un exercici que pot acomodar certs lectors i descoratjar-ne uns altres. De totes formes, jo n'he gaudit, i crec que agradarà a fans de les altres obres de l'autora i, per a aquells que no la conegueu, pot ser també una bona forma d'iniciar-se al seu estil narratiu, brillant, suggestiu i extremadament hàbil per a la construcció d'imatges i de móns imaginaris. 

Sinopsi: La narració ens presenta les entrades de diari de Piranesi, un personatge aïllat i solitari que viu tancat dins d'un immens palau d'innombrables estances erosionat per l'efecte del mar que n'inunda els estatges inferiors i habitat per tota mena de criatures marines. La relació del protagonista amb l'Altre, un altre humà que se li apareix de tant en tant, ens anirà oferint dubtes i diferents versions possibles per explicar el que s'està esdevenint dins la casa i dins la ment del protagonista. 

M'agrada: La suggestió de les imatges creades per Clarke i el seu univers imaginari són els punts més forts de la novel·la, al meu parer. 

No m'agrada: L'aposta del relat per l'ambigüitat deixa detalls i caps solts que, a mi en determinats moments, m'han semblat un punt tramposos un cop arribats al desenllaç. 

Les dames de Grace Adieu (#343)

Recordeu això per sobre de tot: que la màgia pertany al cor igual que al cap, i qualsevol cosa que es faci cal que es faci per amor, per joia, o per justa indignació. 

Les dames de Grace Adieu es va publicar el 2006 i és un recull de contes curts de l'autora britànica Susanna Clarke, que s'havia donat a conèixer dos anys abans amb la publicació de la seva novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell. Es fa difícil recomanar el recull de contes curts a qui no hagi llegit la novel·la prèviament perquè, en realitat, Les dames de Grace Adieu n'és una mena d'apèndix o divertiment subsidiari. De fet, només dos dels contes exploten directament personatges o històries que ja coneixíem de la novel·la: el primer, on apareix Jonathan Strange, i el darrer del recull, on el protagonista és John Uskglass, el Rei Corb, tot i que aquest conte en concret en realitat té com a escenari el passat medieval d'aquesta figura llegendària, i directament no té res a veure amb els fets que es relaten a la novel·la. 

Ara bé, és cert que Les dames de Grace Adieu s'ambienta en un escenari de fantasia molt concret que queda més explicat i desenvolupat a l'altre text: una mena de paral·lel imaginari de l'Anglaterra històrica durant les guerres napoleòniques, en què la màgia existeix i és estudiada per una sèrie d'erudits i historiadors que pretenen restaurar-ne el poder a Anglaterra. Paral·lelament als moviments geopolítics de la nació anglesa, el regne de les fades subsisteix a l'altra banda de la porta o a l'altra banda del mirall, i els desitjos i capricis dels seus habitants s'interposaran tot sovint amb les vides més aviat prosaiques de les classes acomodades. Si sou fans de les novel·les de Jane Austen, el món creat per Susanna Clarke de ben segur que us agradarà. 

La diferència principal entre aquest recull de contes i la seva novel·la predecessora és un canvi d'enfocament sobre el món fictici que se'ns relata. A Jonathan Strange i el senyor Norrell ja es veia de forma prou clara el conflicte entre els grans afers d'estat en què es veien involucrats els protagonistes i les vides silenciades i subordinades que en quedaven els marges, les de les dones, els servents i la gent d'extracció social més baixa, a qui ningú escoltava però que a la vegada eren els únics que podien percebre aquesta dimensió màgica de l'existència que no es trobava als llibres. La presència inquietant de les fades, éssers salvatges impossibles de domesticar o acomodar dins d'aquest món de normes i convencions socials, no feia altra cosa que posar de relleu aquest silenciament, així com una contradicció essencial entre dues formes d'entendre la màgia: una d'erudita i racional, que pretén manipular el món a conveniència amb una lògica utilitària; una altra d'emocional i feréstega, indòmita com la natura mateixa, que era sovint menyspreada o descartada directament com a folclore o mera superstició. 

És aquest segon món el que Clarke expandeix i revisita en aquest recull de contes, amb les fades i les dones com a protagonistes indiscutibles, sempre en un primer pla. Les dames de Grace Adieu, per exemple, protagonistes del relat que dóna títol a l'obra, són unes senyores que desenvolupen el seu propi domini de la màgia en paral·lel a l'ús erudit que en fan els homes, i l'aplicaran per fer justícia en un episodi de seducció i abandonament com els que tenen lloc a les novel·les de Jane Austen. Un episodi similar el trobem al relat en primera persona del senyor Simonelli, que ens podem agafar al peu de la lletra o com a justificació força estrambòtica del seu prometatge simultani amb cinc germanes. De fet, el to humorístic és una constant en quasi tots el relats, on tot sovint les anades i vingudes de les fades acaben posant en ridícul els cavallers pagats de si mateixos, i subvertint les expectatives dels lectors de les formes més originals i imaginatives possibles. 

En el seu vessant més fosc, hi ha la violència tot sovint soterrada i silenciosa, atàvica de fet, que pateixen les dones, reflectida en el filar, cosir i teixir, com veiem en tres de les històries: "On Lickerish Hill", que és una trasposició força òbvia d'un conegut conte de fades; "The Duke of Wellington misplaces his horse", on el duc de Wellington té una curiosa trobada amb el món de les fades, i se n'haurà de sortir amb recursos molt allunyats de l'estratègia militar, i "Anticks and frets", on la protagonista, la reina Mary d'Escòcia, prova de canviar el seu destí a través dels encanteris d'una misteriosa confident. Una lectura deliciosa, molt divertida, i que sorprèn a cada pàgina amb la seva frescor i la seva originalitat. Si sou fans de Jane Austen i/o de Neil Gaiman sens dubte l'hauríeu de provar. 

Continguts: El primer conte, "Les dames de Grace Adieu", és l'únic que té una remota relació amb els fets relatats a la novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, tot i que de forma força indirecta. En aquest conte Jonathan Strange té una trobada força inesperada amb les dames de Grace Adieu, on és testimoni del seu exercici de la màgia. "On Lickerish Hill" és la revisió d'un tradicional conte de fades, el del follet Rumpelstiltskin, que rep diferents noms depenent de la versió. A "Mrs Mabb" una jove ha d'alliberar el seu estimat del poder de la pèrfida reina de les fades. A "The Duke of Wellington misplaces his horse", el duc de Wellington es troba inesperadament al regne de les fades, i haurà de recórrer a una habilitat molt especial per poder salvar la pell en aquest cas. A "Mr Simonelli or the Fairy Widower" el senyor Simonelli explica en primera persona la seva trobada amb els habitants del món de les fades, tot i que finalment els lectors haurem de treure les nostres pròpies conclusions sobre els fets. "Tom Brightwind" és el relat de l'amistat entre un metge jueu i un rei de les fades, Tom Brightwind, que tindran una aventura molt peculiar en un dels seus viatges. A "Anticks and frets" la protagonista és la reina Mary d'Escòcia, que provarà de canviar el seu destí des del seu captiveri. El darrer dels contes, "John Uskglass and the Cumbrian Charcoal Burner", és un relat que s'assembla a un conte de fades més tradicional, en què l'antic Rei Corb d'Anglaterra veurà el seu poder desafiat pel personatge més pintoresc imaginable. 

M'agrada: En realitat m'han agradat tots i cadascun dels contes, i és una lectura divertidíssima pel seu ús de l'humor i les incomptables referències literàries que es van trobant al llarg de la lectura. Es fa difícil escollir els millors dels contes, perquè tots ells són brillants i molt diferents els uns dels altres.  

Jonathan Strange i el senyor Norrell (#192)

- M'heu de trobar una casa, Childermass - va dir -. Trobeu-me una casa que digui a aquells qui la visitin que la màgia és una professió respectable. . . no menys que l'advocacia i  molt més que la medicina. 

Aquesta novel·la de 2004, de l'autora britànica Susanna Clarke, és un relat de fantasia completament original i francament intel·ligent. Potser no estigui destinat a tots els públics, però agradarà a tots aquells que gaudeixin amb la fantasia de Neil Gaiman i el context històric que trobem a les novel·les de Jane Austen, amb la seva crítica social i política inclosa. La combinació pot semblar extravagant, però Clarke ens l'ofereix amb finesa i naturalitat, plantejant les bases del seu món imaginari des del principi, i mantenint-se fidel a tot allò que ha establert inicialment, fins que al final tots els cercles es van tancant fins a deixar la satisfacció d'una història magistralment construïda i desenvolupada. I això és dir molt en una novel·la de mil pàgines que tomba i gira constantment a través de les perspectives de múltiples personatges i arguments secundaris que acaben trobant un lloc, després de fer moltes voltes, en la trama principal. 

Jonathan Strange i el senyor Norrell és la història dels dos mags que donen títol a la novel·la, i de la seva lluita per restaurar la màgia a Anglaterra, ja que la pràctica màgica ha quedat perduda durant els últims segles. Ens trobem en el període de la bogeria del rei George III i la regència del seu fill el príncep George, en un moment en què Anglaterra es troba aïllada d'Europa a causa de les guerres napoleòniques. El senyor Norrell i, poc temps després, el seu deixeble Jonathan Strange, de seguida es posen al servei del govern britànic per tal de contribuir a la victòria britànica a través de la màgia. A partir d'aquí es comencen a perfilar els temes principals de l'argument, i la novel·la fa un gir polític. Un dels grans temes de la novel·la és el nacionalisme anglès, i com aquest es construeix a través del bandejament d'altres narratives tradicionals també presents en l'illa com, per exemple, el món cèltic. En la novel·la aquest conflicte es reflecteix a través de dues concepcions diferents de la màgia: la tradició de l'Anglaterra de les fades, profundament lligada a la natura, que a la novel·la curiosament queda lligada al nord d'Anglaterra i al seu rei llegendari; i una concepció de la màgia que esdevé tècnica, un instrument al servei del progrés representat en la guerra i l'imperialisme, així com totes les seves formes d'explotació. El senyor Norrell es va convertint poc a poc en un malvat a l'estil del senyor Kurtz de Conrad: un homenet mediocre i insignificant que va creixent com a monstre a mesura que se l'afalaga i se li dóna poder. 

Vist això de seguida podem suposar que Strange encarnarà els valors oposats i serà l'encarregat d'alliberar la màgia anglesa d'aquests propòsits materialistes i tornar-la a la seva posició original. Tanmateix, l'argument no és tan clar com això. Strange és un temperament artístic i creatiu, és cert, però la seva gosadia narcisista l'aïlla completament de qualsevol possibilitat d'altruisme o empatia. Com els grans poetes romàntics, la magnitud del seu projecte l'acaba engolint, i no és casual que acabi coincidint amb Lord Byron a Itàlia l'any de l'estiu sense sol. Així doncs, costa saber qui és protagonista i qui és antagonista en un relat on nombrosos personatges se'ns presenten amb les seves motivacions i interessos sovint oposats, contradictoris i incoherents. 

A través d'aquest arc narratiu gegantí, el que la màgia va revelant al seu pas és un degoteig constant de víctimes silenciades. Un dels personatges, per exemple, és un ex-esclau africà que serveix a casa d'un dels personatges, i el seu paper com a esclau sense nom, robat de la seva família i els seus avantpassats, troba el seu paral·lel en el llegendari infant robat per les fades. L'afecte que el rei de les fades li acaba professant, a més, anirà prenent importància a mesura que l'argument vagi avançant. De la mateixa manera, el llibre també és una història de dones victimitzades en nom d'una causa més gran que elles, i retrata la seva lluita per tal de deixar sentir la seva veu. També trobem el paper fonamental que acabarà jugant el servent de Norrell, Childermass, en la resolució de tots els conflictes i potser, fins a cert punt, és aquest personatge qui esdevindrà finalment l'heroi de la història. És, per tot això, una novel·la molt complexa, que costa de definir en unes poques línies generals i que s'ha de llegir per fer-se'n una idea completament acurada. El que és indiscutible és, d'altra banda, la tècnica magistral amb què Susanna Clarke reprodueix fidelment l'estil de les novel·les del moment, a principis del segle dinou, així com els principals detalls històrics i culturals que donen forma a aquest període de la història d'Anglaterra. 

Sinopsi: L'acció de la novel·la transcorre entre els anys 1806 i 1817, anys en què Gilbert Norrell, el primer mag pràctic a Anglaterra en segles, es disposa a retornar la grandesa a la màgia anglesa i posar-la al servei de la guerra contra Napoleó. Al cap de poc temps coneix el seu deixeble, Jonathan Strange, i tots dos junts es disposen a treballar per a aquesta causa. Tanmateix, la seva col·laboració professional aviat es transforma en una rivalitat respecte a les seves respectives concepcions de la màgia, i acaben prenent camins separats. A la vegada, un ésser maligne, o si més no de moralitat ambigua, ha estat desfermat per un dels encanteris de Norrell, i l'amenaça que aquest esperit representa no es va manifestant plenament sinó a mesura que avança la trama. 

M'agrada: És una novel·la que requereix un esforç de lectura, però que al final acaba compensant.