valent havia estat, i fort i jove,
es van posar a plorar, els cavalls d'Aquil·les;
es va indignar, la seva condició immortal,
davant de l'obra de la mort que veien.
Van moure el cap i van fer anar la crinera a una banda i l'altra,
van batre el sòl amb els seus cascos, i van plànyer
Patrocle, a qui sentien exterminat - inànime -
ara una carn abjecta - l'esperit dissipat -
sense defensa - sense buf -
cap a l'immens No-res tornat des de la vida.
Dels seus cavalls va veure Zeus les llàgrimes,
i se'n va doldre. "A la boda de Peleu",
va dir, "hauria hagut d'obrar amb més seny;
hauria estat millor que no us hagués donat,
desgraciats cavalls! Què hi feu, allí,
entre la pobra humanitat, que és la joguina del destí.
Vosaltres, que no aguaiten la mort ni la vellesa,
hi patiu massa, enmig del temps. En els seus tràngols
l'home us ha embolicat". - Amb tot, les seves llàgrimes
davant la mort irrevocable
vessant seguien, els dos nobles animals.
i se'n va doldre. "A la boda de Peleu",
va dir, "hauria hagut d'obrar amb més seny;
hauria estat millor que no us hagués donat,
desgraciats cavalls! Què hi feu, allí,
entre la pobra humanitat, que és la joguina del destí.
Vosaltres, que no aguaiten la mort ni la vellesa,
hi patiu massa, enmig del temps. En els seus tràngols
l'home us ha embolicat". - Amb tot, les seves llàgrimes
davant la mort irrevocable
vessant seguien, els dos nobles animals.
Konstandinos Kavafis
Traducció de Joan Ferraté
 |
| Els cavalls d'Aquil·les de Giorgio de Chirico (1963) Galeria d'Art de New South Wales, Sidney Font |
Feliç Dia Mundial de la Poesia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada