Aquesta novel·la de l'estatunidenca Donna Tartt es va publicar per primer cop l'any 1992 i va representar el debut literari de la seva autora, que va rebre el premi Pulitzer l'any 2014 amb la seva tercera novel·la. En paral·lel a aquests èxits literaris posteriors, The Secret History ha gaudit d'una tornada a la popularitat en els últims anys a través del dark academia, un moviment estètic difós a través de les xarxes socials que es basa principalment en el culte als objectes i a la roba vintage, i que romantitza l'estètica d'un ambient educatiu elitista, emblemàtic dels països de parla anglesa, i congelat en una atemporalitat artificiosa inspirada en aparença en els anys trenta i quaranta del segle vint. Pel·lícules com El club dels poetes morts o, fins i tot, més recentment, la saga cinematogràfica de Harry Potter, han esdevingut també referents visuals del moviment. És curiós que la novel·la de Tartt sigui una de les grans influències d'aquest fenomen, ja que el relat reflexiona, precisament, sobre la tensió entre la realitat i l'aparença, i sobre un sistema educatiu que fa de la condició de privilegi dels seus alumnes el requisit bàsic d'accés. Una altra qüestió és si la novel·la fa una crítica a l'elitisme acadèmic o l'acaba reforçant entre línies, però el text es manté en una ambigüitat tan mesurada que la resposta a aquesta pregunta queda més aviat oberta.
Richard Papen és un estudiant de clàssiques californià que aconsegueix ser admès a Hampden College, una exclusiva facultat d'humanitats a l'estat de Vermont, després d'haver deixat pel camí els estudis de medicina. Un cop a Hampden, Richard aconsegueix introduir-se a la selecta classe del professor Julian Morrow, que només imparteix les seves lliçons a un grup molt reduït d'alumnes que, de fet, han de deixar totes les seves altres assignatures per tal de cursar tots els crèdits amb ell de forma exclusiva. Ja d'entrada l'argument es presenta així d'implausible: per al protagonista, no sols es tracta d'entrar en un centre educatiu exclusiu, sinó que a més ha d'introduir-se també dins del grup més privilegiat, el sancta sanctorum dins d'aquest ambient. En realitat, la novel·la funciona en la mesura que els lectors puguem exercitar una gradual suspensió de la incredulitat que ens anirà demanant, a cada capítol, un salt de fe sense xarxa cada cop amb més acrobàcies pel camí. Ja des de la primera pàgina sabem que un dels alumnes serà assassinat per la resta del grup, i tota la primera part ens posa en antecedents per tal de saber com s'ha arribat a aquesta situació. La segona part obre un altre tipus de misteri: el de saber si els culpables arribaran a ser enxampats i com, i també si el fet d'haver-se convertit en assassins comportarà alguna mena de canvi o trencament dins les seves vides.
A partir d'aquesta premissa la novel·la s'entreté, especialment en la seva primera part, a introduir-nos dins d'aquest ambient acadèmic a través de l'experiència subrogada del seu protagonista, el foraster que ha aconseguit infiltrar-se dins d'aquest ambient exclusiu. Un cop dins la classe de grec, no costa gaire veure el que ha cridat l'atenció als joves d'arreu del món que segueixen el dark academia i han fet d'aquesta novel·la el seu llibre de capçalera: les descripcions es recreen especialment en els mobles, la roba, els quadres, els cotxes i les cases que posseeixen els joves protagonistes, que ostenten sense cap mena de filtre i fent ben palesa en tot moment la font d'on han sortit totes aquestes possessions: els seus pares rics. Ben aviat es fa palès, també, que la proposta és força buida de contingut: tota referència a la cultura de la Grècia antiga es queda còmodament a la superfície del titular, i ofereix una visió altament romantitzada i certament ambigua d'aquesta civilització. A les antípodes d'anàlisis antropològiques i arqueològiques, la proposta se centra precisament en lectures passades pel filtre del romanticisme, especialment de Nietzsche i, com veurem més entrada la novel·la, també s'hi entreveu Freud entre línies.
Ara bé, en un món en què cadascú val el que té en termes materials, i en què el grec antic es transforma en poc més que un codi secret que els estudiants fan servir per parlar entre ells davant de terceres persones, en una actitud totalment infantil, el conflicte principal de la novel·la es transforma precisament en com fer encaixar dins d'aquest grup els personatges que tenen aptituds per formar-ne part però que no hi pertanyen per dret propi. Richard, el narrador, prové d'una família humil i no té diners per permetre's aquest nivell de comoditat material, així que es dedica a fingir davant dels seus nous amics que pertany genuïnament al seu cercle. L'altra nota discordant és Bunny, la víctima de l'assassinat, que en realitat prové de família rica per llinatge però que no disposa de diners propis i, per tant, ha de viure parasitàriament dels diners dels altres. Precisament gran part de l'interès de la novel·la rau en els conflictes d'interessos i les relacions de poder que s'estableixen dins d'un grup tan reduït: el líder és en Henry Winter, que és qui en tot moment aglutina els altres com a conjunt i els administra les relacions - no és debades que Henry és la figura més propera al professor, i per tant esdevé una mena d'executor de la manipulació que opera el docent en tots ells. En aquest context, la novel·la accentua constantment la condició de metec del protagonista, que acaba assemblant-se sospitosament a una versió desmenjada i força menys carismàtica del Charles Ryder de Retorn a Brideshead. El recurs a un personatge que arriba de sobte i el posa al dia de tot el que ha passat en la seva absència funciona, en aquest sentit, però es fa excessivament repetitiu al cap de centenars de pàgines.
De la mateixa manera, Bunny es presenta inicialment com a membre del grup però la novel·la va revelant progressivament les seves mancances a l'hora d'encaixar-hi: gran part de la primera part del relat es construeix a partir de l'esforç de l'autora per presentar-lo sota la llum més desagradable possible, amb el propòsit d'intentar justificar-ne l'assassinat davant dels lectors. Sembla un recurs massa forçat de l'argument: Bunny no és només un individu mediocre i vulgar que s'ha fet passar pel que no era, sinó que a més fa xantatge als altres membres del grup amb una situació compromesa que si es fes pública els destrossaria les vides immediatament. De fet, hauria plantejat un conflicte molt més atractiu veure's en la necessitat d'eliminar, per circumstàncies de la vida, una persona agradosa, empàtica i amb profunditat psicològica. Tanmateix, des d'una posició de partida de superioritat moral, és molt més fàcil treure del mig algú que és clarament inferior als altres (la narració no fa res per presentar-lo d'una altra forma) i, de fet, no tornar a dedicar-li ni el més mínim pensament.
És a la segona part de la novel·la que es desenvolupa el contrapunt a aquest plantejament inicial i on, al meu parer, es produeixen els girs més interessants de la trama, que va descobrint progressivament la buidor que hi havia al seu centre: els estudiants reconvertits en criminals arribaran a un patetisme llastimós per intentar amagar el seu propi rastre, revelant pel camí la vacuïtat de les seves pròpies existències i caient tots ells en diversos graus d'autodestrucció. L'aparent convivialitat de la seva actitud inicial davant la vida es revelarà també com a il·lusió quan tots comencin a preservar els seus propis interessos egoistes a costa dels altres - especialment Henry, que anirà guanyant un poder creixent sobre les vides dels seus amics. Igual que passava en la primera part, aquesta segona part també consistirà en una acumulació de tensió progressiva fins al sobtat desenllaç, que a mi personalment em va semblar força rodó a l'hora de descobrir el caràcter fal·laç del món que els personatges s'havien construït - en especial en la revelació final del caràcter autèntic del professor, per exemple - i acabar-los disgregant en les existències mediocres i mundanes que tan ferventment havien intentat evitar.
Tanmateix, la política explorada per la novel·la es manté en una còmoda ambigüitat que escora força evidentment cap a la visió conservadora. És cert que el relat desmenteix la superioritat moral en què viuen els protagonistes i els punxa la bombolla del seu elitisme: els ideals estètics per si sols són buits si no se'ls dona un significat, i la superioritat moral d'un individu és poc més que una il·lusió quan s'intenta posar a la pràctica. Ara bé, també és cert que la novel·la romantitza i reforça aquesta actitud d'adoració d'una cultura acadèmica basada en l'aparença i essencialment buida de contingut: fins a quin punt els ideals que promulga aquesta cultura, o aquesta forma d'entendre-la, segueixen essent vàlids, i en realitat els protagonistes senzillament no hi han estat a l'alçada, és una pregunta que el text deixa oberta, força estudiadament. Mentrestant, la novel·la ens segueix temptant amb la nostàlgia de les biblioteques polsoses de l'escola privada (interiors de fusta, exteriors de pedra), i la possibilitat de portar a la pràctica aquest món estètic, encara que només sigui a través de TikTok o d'Instagram. El valor de l'educació com a accessible i universal per a tothom, i el seu potencial transformador del món (més que de l'individu) són elements que Donna Tartt no ha arribat ni a imaginar-se.
Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, el protagonista, Richard Papen, deixa els seus estudis de medicina a Califòrnia per continuar la carrera de clàssiques en una exclusiva escola universitària a l'est dels Estats Units, a Vermont. Allà s'introdueix en un grup selecte d'estudiants de grec dirigits pel professor Julian Morrow. Els seus nous amics són el carismàtic però distant Henry Winter; el vulgar Bunny Corcoran, que comparteix la vida ostentosa dels seus amics sense tenir diners ell mateix; i els adinerats comparses del grup, Francis i els bessons Charles i Camilla. Aviat la seva amistat es veurà amenaçada pels diferents interessos de cada membre del grup, fins que totes aquestes tensions desemboquin en l'assassinat d'un d'ells.
M'agrada: És un llibre que està ben escrit, amb un estil fluït, atmosfèric i molt descriptiu, però que a la vegada té un bon domini del ritme, la intriga i la tensió del relat.
No m'agrada: La seva aposta per l'ambigüitat còmoda, que es queda en la superfície tant dels conceptes plantejats pels protagonistes i les seves actituds, com també de la crítica que se'ls podria dirigir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada