De què s'alimentarà el jove drac?

Comença la lectura del cinquè volum de la sèrie de llibres de Terramar, Contes de Terramar. Es va publicar l'any 2001 per primer cop, una dècada després de Tehanu, que teòricament havia de ser l'últim volum de la saga. Al prefaci d'aquest nou llibre, Le Guin ens posa en antecedents sobre els motius que la van portar a reprendre la saga i el seu procés creatiu. També ens explica per què aquesta cinquena entrega no és una novel·la, com totes les altres, sinó un volum de relats. En aquest cas, i com a bona subcreadora, Le Guin explora elements de la mitologia del seu món fictici que sembla que ja fossin allà per començar i, al final del volum, ens oferirà una sèrie d'informacions extra sobre Terramar, basades en les seves anotacions durant tot aquest procés d'escriptura. 

Il·lustració de Charles Vess per a Contes de Terramar (2018)

Gran part del prefaci va dirigit a explicar com van arribar les idees al paper, i a crear un paral·lelisme amb la tasca dels arqueòlegs i historiadors quan reconstrueixen el passat a través dels indicis vigents en el present. Le Guin opta per aquesta metàfora perquè està intentant posar en valor el gènere de fantasia davant d'un públic que tot sovint el pot considerar literatura de baixa qualitat o mer entreteniment, i el prefaci acaba fent una crítica força encesa a les decisions comercials i editorials que redueixen la literatura de fantasia a mercaderia (p 10 de l'edició de Raig Verd de Contes de Terramar, traducció de Blanca Busquets). Davant d'aquesta visió merament mercantilista, Le Guin reivindica el valor de la literatura fantàstica com a portadora de veritat sobre la condició humana; per això la relaciona amb l'exercici de facultats tan essencials en la psicologia humana com la memòria i la imaginació: 

Si mentim sobre el passat, i el forcem a explicar una història que nosaltres volem que expliqui, perquè tingui el significat que hi volem donar, perd la realitat, esdevé fals. Portar el passat amb nosaltres a través del temps en bosses carregades de mites i d'història és una empresa feixuga; però com diu Laozi: els savis caminen al costat dels vagons de l'equipatge. (p 8)

Aquest volum ens ofereix una mirada única a la profunditat i extensió de tot aquest equipatge que el relat del món de Terramar arrossega amb els anys. 

 

El localitzador 

El primer dels relats es titula El localitzador, i he de reconèixer, d'entrada, que no és dels meus preferits. Em sembla que és un punt massa extens i prolix en alguns detalls, i la trama es basa en tot un seguit d'aventures que té el protagonista, tot i que algunes semblen inconnexes respecte del conjunt. Em fa la impressió que Le Guin tenia diverses idees que volia explorar per a aquest relat, i potser al final s'hauria d'haver acabat decidint només per algunes d'elles, o guardar-ne d'altres per a relats més curts. Després del clímax narratiu que suposava el desenllaç de Tehanu, aquest conte no acaba d'atrapar-me de la mateixa forma amb els nous personatges. Es tracta d'una preqüela a Un mag de Terramar que ens narra els orígens mítics i llegendaris de l'escola de màgia de Roke. 

El protagonista és un jove mag, en Llúdria, que ha d'amagar el seu poder en un temps en què les bruixes i els bruixots són perseguits a causa de la seva màgia, i no la poden exercir sinó al servei d'algun senyor de la guerra que els ofereixi la seva protecció. Així, anirem veient durant el relat com Le Guin s'adreça al poder en el seu vessant més explotador i totalitzador, a través de la imatge de la màgia negra que exerceixen aquest tipus de mags. En oposició a ells hi haurà la saviesa ancestral de les bruixes, molt més lligada a la natura i al món femení, tot i que en aquest cas la divisió entre homes i dones a l'hora d'enfocar l'ús de la màgia no és tan marcada com després apareixerà a Un mag de Terramar. També es començarà a apuntar un conflicte intern dins de Roke per aquest mateix motiu, així com també al voltant del celibat, però aquest tema quedarà desdibuixat finalment de la trama. 

Cruïlles 

D'entrada ens trobem amb un protagonista força similar a en Ged, que neix en un poble i posseeix una habilitat innata per a la màgia que es manifesta des que és prou petit. Tot i així, mentre que en Ged havia d'aprendre a controlar el seu poder i havia de comprendre en profunditat les conseqüències morals de les seves decisions, en Llúdria sembla un personatge més pla, una mica com passava amb l'Arren a la tercera novel·la, en el sentit que la seva capacitat de prendre decisions morals ja és a lloc abans de començar el relat. Com si es tractés d'un coneixement que ja porta integrat d'entrada, el seu sentit de la justícia serà posat a prova, però aquest sistema de valors no queda qüestionat en cap moment. 

Aquesta concepció del bé i el mal té a veure amb la forma com se'ns presenta la política de Terramar, que havíem vist apuntada a les altres novel·les, tot i que potser no quedava descrita amb tant detall com en aquest relat. La política que s'exerceix a Terramar és la del més poderós sobre el més feble, i l'única garantia per estabilitzar aquest poder depèn de l'abast de la violència que es pugui exercir per mantenir-lo. Així, ens trobem amb tota una colla de senyors de la guerra que es barallen entre ells mentre esclavitzen la població, i que posaran la màgia al servei d'aquesta empresa d'enriquiment personal. Aquesta situació se'ns relata ben clarament al pròleg del relat, titulat "A l'època fosca" (p 16-19), i va apareixent a través de l'aventura d'en Llúdria, en especial al principi i al final del relat, en els seus dos enfrontaments amb dos mags foscos, Gelluk i Dejorn. 

En Llúdria viu en un món en què els desposseïts i els pobres tenen les de perdre d'entrada, i subsisteixen en diferents nivells de servitud: la més extrema d'elles és, sens dubte, la de les dones esclavitzades a la mina de mercuri. Les imatges dels seus cossos consumits pel mercuri són terrorífiques per si mateixes, però a la vegada, quan s'ajunten amb els discursos delirants del mag Gelluk, que necessita aquest metall, aparentment, per esdevenir un ésser superior i consolidar la seva dominació mística sobre el món, el relat acaba adoptant la seva càrrega més crítica contra un capitalisme que fagocita les persones a favor de l'enriquiment d'una minoria poderosa. En aquest context, s'entén millor la brúixola moral del protagonista que, fins i tot quan es veu privat de la seva llibertat, escull la situació que pot arribar a fer menys mal possible. En són exemples l'episodi en què en Llúdria posa l'encanteri sobre el vaixell que construeix (p 24), que de fet esdevé l'inici dels seus problemes, o quan intenta endarrerir el màxim possible la troballa del mineral preciós un cop a les mines: "No treballaré al servei del mal!" (p 36).

Ara bé, independentment de la llibertat per escollir del protagonista, hi ha una autèntica cruïlla de camins en la seva aventura quan el mag Gelluk el tempta amb donar-li a conèixer el seu poder. Un personatge com en Ged hi podria haver caigut, perquè era un adolescent amb poca experiència en un món moralment ambigu com el que li tocava transitar. Aquí, la cruïlla de camins és molt més definida: en Llúdria tria no servir el mal perquè ha quedat marcat prèviament per la trobada amb la dona esclava, l'Anieb. Paradoxalment, Le Guin parla d'aquest esdeveniment com a "alliberament" (p 44) per al protagonista, i l'esclava desposseïda acaba revelant un poder que va fins i tot més enllà de la mort, quan es converteix en una presència que guia les passes del protagonista en diversos moments de la trama. És un dels elements més originals de la trama, i la seva càrrega metafòrica és tan potent que a estones em sap greu en un relat en general tan desigual. 

Una qüestió de gènere 

És un tema que torna a aparèixer en aquest relat, però el tractament de la desigualtat entre homes i dones, i els problemes que porta associats, em va acabar decebent en aquest cas, especialment en comparació amb la profunditat i riquesa de les reflexions al respecte que apareixien a Tehanu. Hi ha moments que em sembla que apunten en direccions interessants, però la majoria d'ells acaben desaprofitats o es queden a mig camí, sense enfocar el problema del masclisme a Terramar totalment de cara. L'enfocament feminista de Tehanu em sembla més natural, per dir-ho així, en el sentit que va obrint preguntes i observant problemes dins d'un món que prèviament s'havia establert com a profundament patriarcal i masclista en les tres anteriors novel·les. Ara, en una preqüela, està intentant introduir un debat que sona lleugerament anacrònic centenars d'anys abans que es posi en marxa l'argument de la primera entrega, en què la discriminació sistemàtica de les dones i el seu rol antagonístic davant de l'heroi masculí ni tan sols es posava en qüestió. Per tant, a continuació, una sèrie d'apunts sobre el tema que m'han cridat l'atenció mentre llegia: 

• D'entrada, tot el que fa referència a les caceres de bruixes que tenen lloc a Terramar, que se'ns presenta a la primera secció del relat (p 18) i, més endavant, quan el mag fosc Dejorn persegueix l'organització secreta de màgics que està amagant en Llúdria (p 110). És un motiu molt interessant per a la narració, i evoca els episodis històrics de caceres de bruixes i el seu característic accent en el gènere de les perseguides, però al final em va semblar que aquesta qüestió es diluïa dins la trama principal i que en general quedava desaprofitada.  

• El protagonista continua essent un noi, i per tant l'argument de la història continua girant al voltant del creixement d'un protagonista masculí. Per més que aquí les dones intervinguin més en la trama que a Un mag de Terramar, el seu rol segueix essent secundari dins la història. Mentre que a la primera novel·la les dones només exercien de temptadores i enganyadores, aquí passen a ser assistents dins l'aventura del protagonista; l'exemple més clar n'és l'esclava Anieb, que sembla tenir un poder superior al de qualsevol altre bruixa o bruixot que aparegui al relat (sembla capaç de transitar lliurement entre el món dels vius i els morts) però la presència de la qual queda subordinada, malauradament, al relat d'en Llúdria. 

• La forma com s'apunta a una especificitat o diferència intrínseca en la màgia que exerceixen les dones, especialment accentuada a partir del moment que el protagonista arriba a Roke. Mentre que una part dels bruixots homes semblen obsessionats amb el "poder" com a dominació dels altres al seu propi interès, el poder de les dones sembla més vinculat a la natura, i de cop i volta ens assabentem que per això totes les mestres de Roke són dones (p 81). Un altre exemple d'aquesta diferència és la versió apòcrifa dels orígens de Roke que circula en la mitologia de Terramar, a propòsit de "la Dona Fosca, que estava confabulada amb els Poders Antics de la Terra" (p 93) i que va ser vençuda pel primer Arximag.  

• Aquesta diferència també té un reflex en la dinàmica que s'estableix a la narració entre el protagonista i la seva dona. Mentre que ell és qui viatja per tot l'arxipèlag i, de fet, té diverses aventures que conformen el gruix de l'argument del relat, ella queda lligada a l'illa i, per tant, relegada en la narració a un paper secundari. 

• El tema del celibat dels mags es planteja breument com a font de conflicte dins del Roke originari, i apunta molt subtilment a l'origen d'aquest prejudici contra les dones per "temptadores". Tanmateix, aquesta línia de reflexió no s'arriba a desenvolupar i queda tan sols enunciada (p 105). 

• Les imatges sexuals lligades a l'explotació de la terra exercida pel mag fosc Gelluk, que lliga ben explícitament la font del seu poder amb la potència sexual (p 42) i presenta la terra com si es tractés d'una dona que ha de ser violada i prenyada (p 51) perquè pugui donar el seu fruit en forma del mineral preciós. Més endavant, el protagonista pretén guarir-la d'aquesta ferida referint-s'hi a través d'una personificació, com si es tractés d'un úter maternal (p 57). Com passava també amb la cacera de bruixes, són imatges molt directes de violència contra les dones que prenen molta força sobre el paper, i em fa llàstima que aquesta es dilueixi dins l'argument més ampli del relat.