Ets missatger o missatge?

Capítols 4-7 d'Un mag de Terramar

En l'anterior entrada vam veure el plantejament del relat i, ara, toca entrar a la seva secció central. En aquests capítols veurem com en Ged, esperonat per la seva rivalitat malsana amb en Jaspi, cometrà una transgressió sense precedents, en termes morals, dins del relat. A causa de la seva supèrbia i la seva manca de sensatesa, Ged allibera sobre el món una ombra provinent del món dels morts, que el persegueix incessantment i amenaça amb destruir-lo. Aquesta persecució articularà la resta del relat, que s'entretindrà especialment en el desenvolupament psicològic del protagonista i en la seva constant exploració del problema que té entre mans i de diverses vies d'escapada. 

A través d'aquest viatge, se li presentaran diverses ocasions en què haurà de discernir entre aparença i realitat, i assistirem a la fugida angoixada d'un heroi que ara ha perdut el poder i el control sobre la situació que tenia abans. Aquest nou estat de coses ens aproparà a un Ged més humil i amb els peus a terra, i ens durà a un retrobament i una reconciliació amb el seu antic mestre que, per més esperat que pugui ser, es fa del tot satisfactori un cop arriba. Aquesta evolució psicològica i moral serà un aspecte clau de la narració, en què anirem veient com el protagonista transita d'una posició de poder i seguretat que no sap controlar a una posició més desvalguda i vulnerable, però amb una capacitat de decisió i discerniment més gran. 

Il·lustració de David Lupton per a l'edició Folio Society (2015). Font

La trama de la novel·la és episòdica, de forma que cada capítol es llegeix com una aventura independent. Tot i així, el motiu de la persecució de l'ombra i la conseqüent fugida d'en Ged va lligant tots aquests episodis, de forma que ens anirem preguntant - fins i tot el protagonista ho fa explícitament en el seu pensament - si l'heroi té realment capacitat per decidir o està seguint les passes d'un camí que li ha estat prèviament marcat pel destí o per algun designi encara més fosc. 

L'escola de màgia 

L'escola de màgia de Roke atrau nois de tot l'arxipèlag sota el guiatge de nou mestres: Transformador, Clauvent, Mà, Herbari, Cantor, Invocador, Anomenador, Modelador i Porter, més un Rector de l'escola que no els fa classe directament però intervé amb la seva màgia quan els encanteris se surten de mare i que imparteix la seva saviesa al protagonista quan li cal un aprenentatge de tipus més moral que no pas pràctic. A l'univers de Le Guin, però, les noies estan excloses d'aquest tipus d'educació i, en aquesta primera novel·la, aquest fet se'ns presenta com a quelcom normalitzat i que ningú - ni tan sols el punt de vista del narrador omniscient - qüestiona en cap moment. 

No cal dir que és un dels escenaris centrals de la novel·la, i un aspecte del relat que ha fet la comparació amb els llibres de Harry Potter inevitable. La mateixa Ursula K. Le Guin s'hi va referir, així com també a l'actitud de J. K. Rowling envers les seves influències, en una entrevista de 2005, quan li van preguntar sobre l'èxit de Harry Potter, que en aquell moment estava en el seu punt més alt: 

No vaig sentir que em copiés, com li va passar a algunes persones, tot i que hauria pogut ser més cortesa amb els seus predecessors. La meva incredulitat va ser amb els crítics que van trobar el llibre meravellosament original. Té moltes virtuts, però l'originalitat no és una d'elles. Això em va fer mal. (Font)

El fet de situar l'acció d'una novel·la juvenil en una escola de màgia no és una idea original de J. K. Rowling. Entre les seves predecessores podem comptar, no sols Ursula K. Le Guin amb Un mag de Terramar, sinó també la sèrie de llibres La pitjor bruixa de Jill Murphy (iniciada el 1974), la sèrie Chrestomanci de Diana Wynne Jones (iniciada el 1977) i, en temps més recents, El secret de l'andana 13 d'Eva Ibottson, que es publica el 1994. Ara bé, tot i que l'originalitat dels llibres de Rowling és més que discutible, com suggereix Le Guin, és cert que el que fa la saga de Harry Potter és ajuntar dues tradicions diferents dins la narrativa juvenil en llengua anglesa, i així s'explica que els llibres de Terramar i els de Harry Potter siguin experiències de lectura tan diferents. 

A la tradició de la narrativa infantil de fantasia iniciada a Gran Bretanya per E. Nesbit hi podem afegir, d'altra banda, una altra tradició de narrativa juvenil de relats ambientats en internats, tan antiga com la popularització dels internats per als fills de les famílies nobles (les public schools) al segle divuit. Aquests relats no tenen res a veure amb la màgia, però sí amb les rivalitats i assetjaments que es produeixen entre estudiants, l'ambient de competició per l'excel·lència acadèmica, i els misteris i aventures que els protagonistes afronten i resolen mentre resideixen a l'escola. A mi, les aventures de Harry Potter i els seus amics dins l'escola de màgia em recorden inevitablement els llibres d'Enid Blyton. 

En canvi, Ursula Le Guin ens situa en un altre esquema narratiu completament diferent, de fet. L'escola de màgia és un escenari important dins la novel·la, però no és més que un estadi dins l'aventura d'en Ged, que acabarà abastant tota la seva vida adulta i s'estendrà a les novel·les posteriors. Part del seu creixement, com veurem en aquesta secció de la lectura, també passarà per apartar-se de l'escola com a centre del saber, i explorar llocs perifèrics on aprendrà que la humilitat i l'anonimat són també part del seu poder. 

Aparença i realitat

Aquest és un motiu que comença a prendre forma més clarament a través d'aquests capítols, a mesura que el protagonista comença a experimentar amb la seva màgia i portar-la a límits que no havia concebut abans. De fet, el text està ple de llenguatge platònic, que no és estrany en relats de fantasia que, tot sovint, contraposen el món real amb un món d'aparences enganyoses que el protagonista ha d'aprendre a discernir per si mateix. 

• Al capítol 4, trobem un Ged encara aprenent que excel·leix especialment en "les arts de la il·lusió", en contraposició a "les Altes Arts" (p 68 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) que exerciten els alumnes més grans. No serà fins al moment del desafiament que ens adonarem que Ged ha estat flirtant també amb la màgia real, quan es vanta davant de Jaspi de transformar-se realment en un falcó. Aquesta falsa sensació de control sobre una màgia que encara no domina és el que portarà a l'alliberament de l'ombra, episodi que marca la caiguda moral del protagonista i el seu aprenentatge més dur. 

• El capítol següent és un dels meus preferits de la novel·la. Ged es veu en la necessitat d'enfrontar-se als terribles dracs de Pendor per tal d'alliberar-ne la població de Baix Torning. Aquesta és la primera introducció que tenim al món dels dracs, que serà una de les imatges més poderoses de la saga sencera. Per poder fer màgia els mags han d'aprendre a utilitzar la Parla Antiga, llengua originària que designa la realitat autèntica de les coses: per això no es pot mentir en aquest idioma. Ara bé, la Parla Antiga és la llengua nativa dels dracs, i per això ells sí que poden emprar-la amb falsedat. És aquesta tensió entre autenticitat i falsedat el que fa la conversa entre Ged i el drac tan colpidora de llegir: Ged rebutja l'oferiment que li fa el drac de Pendor probablement perquè pot entreveure la falsedat de les seves paraules, tot i que el text no ens arriba mai a confirmar si el drac està mentint o està dient la veritat. 

• El capítol 6 ens ofereix un dels episodis més foscos i esfereïdors de la novel·la, en què un Ged desorientat i pràcticament perdut en la immensitat del món segueix el consell d'un estrany que el guia cap al nord, a Osskil, una terra especialment hostil i feréstega, amb una forma pròpia de concebre la màgia que a en Ged no li és familiar. Aquí se n'adona que en realitat ha caigut en un parany de l'ombra, que pot posseir els humans per fer-los servents seus en forma de gebbeth, un cos posseït per un esperit obscur. La narració ens posa l'accent en la falta de substància pròpia d'aquest cos, que esdevé una closca buida, mera aparença d'una força maligna que actua amb realitat pròpia, "una carn irreal que vesteix una ombra real" (p 128). 

• Finalment, arribem al clímax d'aquesta situació en el capítol 7, en què Ged arriba al final del parany que li ha parat l'ombra, i escapa de l'amenaça de la pedra Terrenon transformant-se en falcó. No és una mera aparença, és una transformació real, com ja havíem vist al capítol 4, però aquí Ogion ens il·lustra sobre els riscos d'aquesta mena de transformació: "de predre's a un mateix, d'extraviar la veritat" (p 149). El problema és que accedir a una altra forma de vida autèntica obliga inevitablement a perdre la identitat anterior, igual que li pot passar a Ged si es deixa posseir per l'ombra. De fet, aquest és el risc que Ogion li planteja a Ged i el problema que ha de resoldre amb més urgència.

Proves 

Com vam veure a l'anterior secció de la lectura, el viatge de l'heroi consisteix en un seguit de proves que posaran en joc la seva capacitat per prendre decisions morals, i que el faran créixer a través d'aquestes experiències. 

• Al capítol 4, la prova que li planteja el mestre Porter per deixar-lo sortir de l'escola reconnecta amb la prova que havia passat a la mateixa porta per tal d'entrar-hi. Ambdues han estat proves d'humilitat per al protagonista: no són desafiaments en què pugui demostrar el seu poder, sinó que més aviat l'obliguen a reconèixer els límits del seu coneixement i de la seva capacitat d'acció. 

• Al capítol 5, abans d'anar a trobar els dracs de Pendor, Ged encara passa una prova més dura, en part perquè posa a prova els vincles d'afecte que ha establert amb el pescador Pechvarry i la seva família. És la catàbasi d'en Ged abans d'arribar a la culminació de la seva aventura: un trop que es repeteix força vegades en la fantasia èpica. És també una prova d'humilitat, ja que l'obliga a reconèixer la seva manca de poder sobre la mort i la necessitat de deixar anar aquells que estimem quan no s'hi pot fer més. 

• La darrera prova s'estén a través dels capítols 6 i 7, i és la de màxima tensió narrativa. Al capítol 6, Ged se n'adona de com de profund és el control que l'ombra té sobre ell, quan aquesta diu el seu propi nom. Conèixer el nom autèntic d'algú equival a tenir poder sobre aquesta persona, a poder controlar-lo. Ara entreveiem la gravetat del conflicte que Ged està afrontant: ha de vèncer una cosa que no té nom i que a la vegada el controla i persegueix sense aturador. Quan finalment la dama Serret el tempta amb la seva màgia obscura, Ged ja n'ha après massa, de l'ombra, com per deixar-se entabanar per aquest parany, cosa que ens assenyala el creixement del protagonista en aquest punt del relat. 

El caràcter de l'heroi 

Tot aquest recorregut de l'heroi incidirà de forma inevitable en el seu caràcter, que vaig provar de dibuixar en la secció anterior a partir dels primers capítols. Un dels aspectes més reeixits d'aquesta primera novel·la de la sèrie és com Le Guin s'entreté a descriure les emocions i angoixes del seu protagonista, i com aquestes van canviant subtilment a través de la narració. 

• Al principi del capítol 4 es pot observar el Ged inicial, impetuós i excessivament confiat en el seu poder. El text ens el descriu "pres d'un humor insòlit i desbordant" (p 68) o, en l'escena mateixa de la seva caiguda, "d'un humor extravagant i descontrolat, llest per a qualsevol cosa que pogués passar" (p 71). En aquest esperit Ged accepta la juguesca que li proposa Jaspi, de fet sense intenció literal, de convocar un esperit del món dels morts. El desafiament entre els dos nois té a veure amb el poder, que Jaspi es vanta de tenir davant de Ged, tan sols un aprenent. Aquí torna a aparèixer el concepte de masculinitat com a exercici de seny i autocontrol davant d'actes o decisions arrauxats, quan en Veça li demana que es comporti "com un home" i deixi córrer el desafiament que li han fet (p 73). 

• El Ged que trobem després d'alliberar l'ombra ja no té res a veure amb l'adolescent arrauxat. A diferència dels llibres de Harry Potter, en què tot se soluciona màgicament i l'expulsió sempre temuda no s'acaba produint mai, aquí en Ged rep una lliçó duríssima a través d'una humiliació literal, i aprèn de la forma més dràstica possible a acceptar les conseqüències dels seus actes. Per començar, ha de reconèixer la terrible conseqüència que ha tingut la seva follia i, d'altra banda, ara en Ged es troba físicament i mentalment esguerrat, de forma que ha perdut el seu poder efectiu i la seva precocitat a l'hora de fer màgia. A més a més, ara és un proscrit a l'escola: l'Arximag decideix protegir-lo dins del recinte de l'escola de l'ombra que el persegueix, però més enllà d'això rebutja acceptar-lo com a deixeble. 

• Dins d'aquesta nova situació, l'únic personatge que es comporta com un amic real, com era d'esperar, és en Veça, que li ofereix com a regal el seu nom autèntic un cop s'acomiada d'ell per ocupar la seva primera destinació. És un gest que significa cedir el poder propi i, literalment, posar-se en mans d'algú altre. Aquesta acció per part del seu amic reconnecta en Ged amb Gont i el seu passat (p 86) i per primera vegada es recupera a si mateix. 

• A partir d'aquest moment, el Ged que seguirem al llarg de la novel·la serà aquesta versió desconstruïda i recomposta d'ell mateix i, en el seu primer destí a Baix Torning, veurem com accepta la feina senzilla de la màgia de bruixa entre la gent pobra, que ara exerceix des de la humilitat. D'altra banda, un altre fil conductor de la història a partir d'aquest moment és la por, que apareix contínuament dins del text i que impulsa en Ged a fugir sempre més enllà de l'ombra que li va a l'encalç. 

Des d'una actitud de negació i evitació del problema, en què pensa que podrà fugir de l'ombra que l'encalça indefinidament, el mag anirà creixent en consciència i finalment podrà reconèixer el seu conflicte obertament. De fet, el moment més terrorífic per a ell és quan està a punt de quedar-se atrapat al món dels morts, moment en què emprèn una fugida desesperada. La seva missió per combatre el drac de Pendor és part de la resposta a aquesta por irracional i irrefrenable, és el primer moment després de la caiguda que l'heroi comença a prendre una decisió afirmativa (p 104). 

Aquest vessant més afirmatiu de la seva por, el fet de reconèixer-la més que evitar-la, va preparant el text per al moment en què en Ged haurà de prendre decisions encara més crucials per al seu futur. Durant el capítol 7, reacciona al fet d'haver caigut en una trampa no amb desesperació, sinó mirant el perill cara a cara i analitzant reflexivament les seves opcions. D'una banda, se sent avergonyit per la seva feblesa però, en lloc d'enfonsar-se, passa judici amb els seus mentors del passat - tots, sense fer excepció - (p 135) mentre que, d'altra banda, arriba un moment, durant la confrontació final amb el senyor de la Terrenon, que la seva ira li resultarà un revulsiu per tal de passar a l'acció (p 145). 

Cruïlles

Ara comento un dels aspectes que més m'agraden de la novel·la sencera: la forma com la trama de tant en tant planteja decisions al protagonista que canvien radicalment la direcció del seu viatge. Si hagués escollit una altra opció, potser assistiríem a una novel·la completament diferent, i són aquestes vies potencials que queden als marges de la narració que presenten el concepte de llibertat amb què treballa el llibre. Al capítol 4, quan Ged està en procés de recuperació, l'Arximag li fa una explicació sobre com funciona la llibertat: 

De nen, et pensaves que un fetiller és aquell qui pot fer qualsevol cosa. Temps ha, jo també m'ho pensava. Tots ens ho pensàvem. Però la veritat és que, a mesura que el poder d'un home creix i que el seu coneixement s'eixampla, el camí que pot seguir s'estreny, fins que, a l'últim, ja no escull res, sinó que només fa exclusivament el que ha de fer... (p 88)

Són unes paraules força aclaridores del que passarà al llarg de la novel·la. Al principi, quan és a Gont, l'Ogion li proposa a en Ged dues opcions igual de vàlides per al seu futur, entre les quals pot escollir amb total llibertat. D'una banda, pot seguir a Re Albi sota el mestratge de l'Ogion, o pot anar a Roke i educar-se a l'escola de màgia. En aquest punt de la narració, el ventall de possibilitats està obert en tota la seva amplitud: el poder de decisió que té Ged és total, pot escollir de forma totalment lliure ja que les dues opcions tenen exactament el mateix valor. 

Ara bé, escollir implica descartar les opcions no realitzades, i emprendre una direcció determinada a la vida de cadascú. Cada nova decisió es troba dins d'un ventall de possibilitats una mica més estret, fins que finalment el deure s'imposa sobre aquesta suposada llibertat, a la vista de tots els aprenentatges adquirits: la saviesa augmenta, la capacitat de decisió decreix. 

• Quan, al capítol 5, el drac de Pendor li proposa a Ged de revelar-li el nom de l'ombra a canvi de preservar la vida, en Ged comprèn dins del seu cor que ha de triar el seu deure per sobre de la seva salvació personal. Així que rebutja l'oferta del drac per tal de salvar la comunitat, encara que sigui al preu d'haver de tornar a fugir de l'ombra. Se li presenten dues opcions, però ara la tria té una dimensió moral, i les dues opcions tenen valors diferents: n'hi ha una de bona i una de dolenta per entendre'ns, una de justa i una d'egoista. 

• Aquesta cruïlla arriba al seu punt màxim d'estretor amb l'opció que li dona l'Ogion al capítol 7, un cop de nou a Re Albi: continuar fugint de l'ombra o plantar-li cara definitivament. En Ged ara se n'adona que, en realitat, no té possibilitat d'escollir en aquests termes. La seva fugida endavant només porta a la destrucció: en aquest punt, la llibertat d'en Ged passa per reconèixer, senzillament, "el que ha de fer". 

Coberta de Pauline Ellison (1975)