- No es más que una máscara. La matarás, como mataste a esa que se llamaba Oscar Wilde.
- Aah... For he who lives more lives than one / More deaths than one must die...
- Tú eres el rey de las máscaras, ¿verdad?
- Es que el hombre no es nunca sincero cuando interpreta su propio personaje. Dale una máscara y te dirá la verdad.
- Ya. Te crees que la vida es tan solo una representación teatral.
- Ah, no, no es tan solo eso... Pero admite que esa es la parte más excitante.
La divina comedia de Oscar Wilde, de l'autor basc Javier de Isusi, es va publicar per primer cop l'any 2019, i és una recreació memorable dels últims mesos de vida del poeta i dramaturg irlandès Oscar Wilde, ja caigut en desgràcia a París després d'haver acomplert la seva condemna de dos anys de presó a causa de la seva homosexualitat. Amb la relectura de El retrat de Dorian Gray ben recent al cap, aquesta novel·la gràfica, magníficament editada per Astiberri, em va cridar l'atenció quan la vaig veure a la biblioteca, així que no em va costar gens decidir-me a llegir-la. Defugint el to documental, Isusi recrea l'ambient d'efervescència artística del París del tombant de segle (Wilde va morir el novembre de 1900), i l'esfondrament emocional i existencial de l'artista, marcat per l'alcoholisme i la incapacitat de tornar a escriure, des d'un punt de vista experimental i marcadament metatextual.
D'una banda, la narració queda emmarcada a l'inici i al final com a representació teatral, en una clara picada d'ullet a la personalitat teatral de Wilde, que va posar a prova en tot moment la seva figura pública, que ell mateix va desconstruir més endavant a partir de la condemna a la presó. D'altra banda, la narració lineal va quedant intercalada amb unes entrevistes als diferents personatges secundaris, amics del cercle de Wilde, fetes des del punt de vista del segle vint-i-u, i que ens afegeixen context i punts de vista variats a la narració dels fets. De fet, el punt de vista de partida és el del periodista i crític literari guatemalenc Enrique Gómez Carrillo, que guia els germans Machado per la ciutat i els presenta a Wilde. Altres presències recurrents són figures ben conegudes dins la biografia de Wilde com Robbie Ross, Reginald Turner, Frank Harris, André Guide o Lord Alfred Douglas, i d'altres una mica més discretes i menys conegudes, com el jove Maurice Gilbert, que va fer el retrat de Wilde de cos present, i que no s'ha de confondre amb el fotògraf professional Maurice Guibert, conegut pels retrats que va fer al seu amic Toulouse-Lautrec. Aquest últim també pertanyia al cercle d'amistats i coneixences de Wilde, i fa alguna aparició puntual al llibre.
El resultat és un viatge fascinant i personalíssim a través dels fets i dels personatges coneguts, i molt ben documentats per part de l'autor, però amb una narració marcada principalment pels efectes teatrals, l'humor negre, els aspectes més corporals de la decadència física de l'artista, les referències aparentment casuals que després es reprenen en un moment posterior, i una trobada amb el fantasma d'Arthur Rimbaud, que culmina finalment en un memorable episodi oníric sense paraules que marca el clímax narratiu del relat. Aquest moment culminant fa jugar tots els elements visuals que han aparegut anteriorment i els dóna el seu sentit complet. És en aquest moment d'arravatament oníric que queda explicada la "divina comèdia" a què fa referència el títol: la baixada als inferns que representa per a Wilde la seva caiguda en desgràcia i el posterior empresonament. Un altre element metatextual que li dóna al text un encant particular és el fet que Wilde parli a través de cites textuals de les seves obres, emblemàtiques del seu pensament, i que adquireixen un marcat sentit tràgic a la llum dels fets, especialment en la confrontació final amb lord Alfred Douglas, en què les paraules són tretes de De Profundis. Un dels aspectes més colpidors de la biografia de Wilde, en aquest sentit, són les nombroses ironies que les seves obres de teatre i de ficció van anar creant en relació amb els esdeveniments de la seva vida personal, i que tot sovint els precedien. D'aquesta manera, la vida acabava imitant l'art més que no pas a l'inrevés, i el relat que en fa Javier de Isusi ens n'ofereix força exemples.
De Isusi crea una atmosfera molt particular a través del traç caricaturesc dels personatges, amb una expressivitat facial molt marcada, que contrasta amb els fons acolorits amb aquarel·les en tons sèpia que li donen als ambients una profunditat insospitada. És una paleta que sens dubte escau a la imatge que ens arriba sovint de la bohèmia parisenca del moment, ja sigui a través de fotografies o dels dibuixos i pintures dels artistes que la van retratar. Els carrers estrets i sòrdids, que queden allargassats i aprofundits en les seves pròpies ombres nocturnes, contrasten amb uns interiors amplis i lluminosos, com el de la catedral de Notre-Dame, o els dels nombrosos cafès i establiments amb que Wilde es reuneix amb les seves amistats. Una menció a part mereix l'habitació d'hotel on va morir amb el seu famós paper de paret, explícitament construïda com a escenari teatral. Part d'aquest món nocturn i bohemi és, també, la claredat amb què el relat descriu les trobades de Wilde amb els joves prostituts de la ciutat, a través dels quals intentarà reviure quelcom de la seva vida anterior, però marcat ja per una irremeiable decadència física i totalment destrossat emocionalment. La divina comedia de Oscar Wilde ha estat una lectura molt intensa i profitosa: una molt bona recomanació per a amants del còmic, més en especial si esteu familiaritzats amb la vida i l'obra d'Oscar Wilde.
Sinopsi: Durant els últims mesos de l'any 1899 i part de 1900, se'ns relata la història de la decadència física i intel·lectual de l'autor irlandès Oscar Wilde, instal·lat a París després d'haver acomplert a Anglaterra la condemna a presó a causa de la seva homosexualitat. Amb la seva reputació social marcada per sempre, el seu deteriorament físic s'accelera a mesura que Wilde se submergeix en l'alcoholisme, i es veu arrossegat pels seus amics a diverses reunions socials, amb l'esperança que s'animi a tornar a escriure. Wilde, però, es troba perseguit pels seus propis fantasmes, i reavalua contínuament la seva relació amb la seva figura pública caiguda en desgràcia i el seu paper com a autor i personatge de les seves pròpies obres.
M'agrada: És una obra senzillament brillant, estructurada de forma que cada detall té un pes propi dins la narració i cap element es fa sobrer. Les tensions metatextuals que crea constantment entre l'artista i la seva obra són un dels punts més fascinants del relat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada