No n'hi ha prou amb el silenci

Arribem al final del recull de contes Contes de Terramar, cinquena entrega de la sèrie, amb un darrer conte que és tot un clímax narratiu: el relat titulat "Dragó" és la connexió necessària entre la quarta novel·la de la sèrie, Tehanu, i el seu desenllaç definitiu a la novel·la L'altre vent. Per primer cop l'escola de màgia de Roke viurà un desafiament que no havia hagut d'afrontar mai en segles d'història, i trobarem un desenllaç satisfactori a l'únic cap solt que havia quedat de les anteriors novel·les: com acaba l'excursió al món dels morts del mestre Invocador de Roke, Thorion, que esdevenia un antagonista secundari durant la trama de La costa més llunyana, però el desenllaç del qual no vam arribar a veure, ni en aquesta tercera novel·la ni a la següent, Tehanu. 

Fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

Dragó 

D'entrada ens trobem amb un plantejament força similar al dels altres relats que hem llegit fins ara: ens trobem en una contrada allunyada de Roke, i l'escola de màgia només apareixerà cap al final, quan la protagonista aconsegueixi arribar-hi. La Dragó, que és el personatge principal de la història, viu captiva i sotmesa a una figura paterna que li denega el nom real, i per tant la seva identitat, i que també, com se'ns insinua en diversos moments de la trama, abusa sexualment d'ella. El paper de la Dragó aquí, per tant, és força paral·lel al de la Therru a Tehanu, tot i que aquesta connexió no s'anirà aclarint sinó a mesura que avanci la lectura. 

Ara bé, més que estar desposseïda d'entrada, com la Therru, la Dragó viu en el si d'un poder en decadència. L'estat de destitució i alcoholisme en què ha caigut el seu pare (p 240 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) és un reflex de molts altres canvis que s'estan gestant a Terramar. Aquest poder en decadència trobarà un paral·lel en el buit de poder que pateix l'escola de Roke, i que se'ns anirà descrivint més endavant. La protagonista s'haurà de refugiar, per tant, en la companyonia oferta per la bruixa local, que acceptarà donar-li el seu nom real, tot i que en aquest cas en una cerimònia clandestina. 

No és fins l'arribada d'un altre personatge secundari, l'Ivori, que el relat es posarà en marxa, en forma de revenja o de juguesca per aconseguir fer entrar una dona per primer cop a la història com a alumna de l'escola de Roke. Aquí s'estableix una relació molt complexa entre els dos protagonistes, que em sembla un dels punts forts del relat: l'Ivori s'ha rebel·lat contra Roke perquè Roke es veu immersa en un conflicte generacional com no n'ha vist mai cap altre (p 256). Els estudiants joves estan qüestionant els ensenyaments que reben a l'escola i la necessitat del celibat per mantenir la màgia pura. L'Ivori ha començat a sospitar que només és una excusa per deixar-ne les dones fora i així concentrar el poder a les mans d'uns pocs. 

Ara bé, la relació que s'estableix entre l'Ivori i la Dragó també és una qüestió de poder, de forma que la seva aliança no serà una col·laboració, en el fons, sinó una empresa de domini i manipulació del bruixot envers la seva nova deixebla per tal de sotmetre-la a la seva voluntat i afeblir al seu poder. L'atracció sexual que l'Ivori sent per la noia també afegeix un nivell més a aquesta manipulació, com podem veure pel fet que l'Ivori mai no es refereix a aquesta potencial consumació de la relació més que en termes de dominació i submissió. Ara bé, la Dragó és massa forta per caure en aquest tipus de paranys i, de fet, tot i conscient que l'Ivori intenta manipular-la, el deixa fer perquè ella també té l'objectiu d'entrar a Roke com a alumna: no pels motius de ressentiment i despit de l'Ivori, sinó per un genuí interès pel coneixement que s'hi imparteix i per trobar la seva autèntica identitat. Així doncs, quan finalment es resol el conflicte entre els dos personatges, de forma molt encertada, al meu parer, la Dragó ha aconseguit el seu objectiu sense arribar a trair-se a si mateixa. 

No és fins que l'acció se situa dins l'escola de màgia, però, que el relat ens retorna a la trama principal que havia quedat oberta amb la sèrie de novel·les. Des del primer moment, els mestres queden dividits per la decisió de deixar entrar la Dragó com a aprenent o no, la primera vegada a la història que Roke admetria una dona entre els seus alumnes. Aviat anirem veient com aquesta divisió és més profunda, i té una càrrega política molt forta: en absència d'Arximag, l'únic poder que es manté sobre tot l'Arxipèlag és el del rei d'Havnor, que no ha estat coronat per l'Arximag. 

• Els mestres que estan a favor d'acceptar la noia com a alumna i seguir esperant que s'aclareixi la profecia per si sola són els mestres Porter, Anomenador, Modelador i Herbolari. Els seus rols màgics ja són força representatius de la seva postura: el Modelador és un mestre que no viu a l'escola, sinó a l'Arbreda Immanent, on té el seu domini intentant desllorigar la pauta que regeix totes les coses dins la natura. L'Anomenador tampoc no viu a l'escola, sinó en una torre apartada on es dedica exclusivament a estudiar les etimologies de la Parla Antiga que, com passa amb la Pauta, revelen la composició de la realitat. El mestre Porter també és part d'aquest grup perquè, tot i que pertany al món de l'escola, se situa a la porta, és a dir, es troba en un espai intermedi entre l'interior i l'exterior de l'escola. A més, als apèndixs del llibre ens assabentem que Segoy, el creador de l'univers, es considera també el Porter (p 332), en tant que el seu acte de creació actua com a frontissa entre el principi i el final. Al mestre Herbolari li passa quelcom de semblant perquè treballa al jardí, en un espai natural tot i que estigui dins del recinte de l'escola. Aquest grup de personatges perceben que la natura els està parlant d'un canvi que ha de tenir lloc aviat i, com que són capaços de llegir-lo en els signes que es produeixen al seu voltant, no se'n senten amenaçats: quan es presenta la Dragó a les seves portes, entenen que han d'acceptar que aquesta nova realitat ja ha arribat. 

Durant aquell any, les pautes de les ombres, de les branques i de les arrels, el llenguatge silenciós del bosc, li havien parlat de destrucció, de transgressió, del canvi de totes les coses. Ara havia arribat l'hora, ho sabia. Havia vingut amb ella. (p 308)

• D'altra banda, la resta de mestres se situen al voltant d'un cap, en Thorion, que s'atreveix fins i tot a desafiar la mort. En el món de Terramar, sabem que aquest és un fet ominós perquè es basa en un desequilibri de poder, i en un abús de poder dels vius respecte del món dels morts, que pretenen dominar com si fos una possessió més. A mesura que el relat va avançant, veiem que aquest rebuig a acceptar una dona a Roke té una dimensió política, també: Thorion es troba decidit a proposar-se com a Arximag i sotmetre també el rei d'Havnor als seus designis. Mentre que el mandat de l'Arximag havia finalitzat amb l'arribada del Rei, ara Roke es resisteix a deixar anar el seu poder. Els mestres i alumnes que donen suport a en Thorion ho fan perquè s'aferren al món antic, i volen conservar un poder que ja és troba en decadència de fa temps. Aquest aferrament a unes veritats caduques té la seva arrel en la negació del canvi que ja és evident que ha arribat (p 312). 

En aquest context, l'escena final del relat és realment mítica i inoblidable, així com les paraules que li dedica la Dragó a en Thorion (p 315). Aquí no puc parlar del desenllaç per no revelar-lo, però de debò que és potser el punt culminant del volum sencer. 

Reescriure Terramar 

A l'epíleg de l'obra, Le Guin ens desenvolupa una mica més la necessitat que va tenir de revisitar el món de Terramar en aquests relats. Tot i que la idea principal d'aquest text és força similar a l'exposada al Pròleg, reivindicant la fantasia com a exploració de la realitat (p 363), aquí també hi aporta una idea interessant a la llum de tot el que hem llegit fins ara: Le Guin explica que havia de tornar enrere en la seva narració per mirar d'entendre què havia anat malament al món de Terramar, per què el seu equilibri s'havia trencat (p 360). 

En la meva opinió, el resultat és una mica desigual: funciona millor quan Le Guin fa els personatges mirar enrere i qüestionar tot el que ha passat fins aleshores, i no és tan reeixit quan pretén reelaborar els orígens del seu propi món, com si fes una mena de revisionisme històric sobre qüestions que en les anteriors novel·les havien quedat afirmades de forma diferent. El relat d'orígens de l'escola de Roke em sembla particularment confús en aquest sentit, i un punt massa feixuc de llegir en absència de respostes clares. Si Roke va ser fundada veritablement per dones, el paper d'en Llúdria dins la narració no aporta gaire al conjunt, i si en Llúdria és el veritable fundador de Roke, aleshores intentar posar les dones en un paper més preeminent - però igualment secundari - dins la narració no els fa cap favor. És com si Le Guin sospesés les dues opcions dins del seu cap i no s'acabés de decidir per cap de les dues. 

Tret d'això, els altres contes em semblen brillants cadascun a la seva manera, i el darrer d'ells, que actua d'enllaç entre la novel·la anterior i la propera, em sembla que va de menys a més i acaba en un final brillant. Com passa amb els móns secundaris, quan tanques el llibre et fa la impressió que podries seguir llegint capítols i capítols sobre aquest món fictici i el seu funcionament intern, i això és quelcom que costa d'aconseguir. 

Una lectura paral·lela: A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna: Antics contes del Nord

A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és un recull de trenta-tres contes populars noruecs compilats per Peter Christen Asbjørnsen (1812-1885) i Jørgen Engebretsen Moe (1813-1882), que es va publicar per primer cop a Noruega el 1845. El 1914 es va publicar una selecció de quinze d'aquests relats traduïts a l'anglès i il·lustrats per l'artista danès Kay Nielsen (1886-1957), que va donar a conèixer l'obra a un públic molt més gran. D'entrada no tenen res a veure amb les contes de Le Guin ni punt de comparació amb el món fictici de Terramar, però em vaig trobar que aquesta vegada no sabia amb què comparar aquesta obra, i vaig pensar que podia ser interessant analitzar un altre volum de relats curts. D'altra banda, comparava per primer cop un món primari - els contes noruecs pertanyen a un folklore autèntic - amb un món secundari com el creat per Le Guin amb Terramar. 

• En ambdós móns, i com passa tot sovint amb els contes tradicionals, la màgia és un fet ben habitual i acceptat en les vides quotidianes dels protagonistes, que sovint són gent senzilla que subsisteixen com poden al món rural, o de vegades també són reis, reines i herois que són cridats màgicament a fer grans gestes que els marcaran com a salvadors del món. 

• Una altra semblança és que ambdós móns estan subjectes a un poder patriarcal molt definit i, per tant, com passava als contes de Le Guin, moltes vegades els conflictes que afronten els protagonistes estan arrelats en una tensió generacional: el príncep o el jove heroi d'origen humil ha de derrocar el monstre o tirà malvat que pretén paralitzar aquest relleu generacional retenint les princeses que s'han d'aparellar amb la nova generació, i així reproduir la vida humana. En algun cas, com per exemple a "El cinturó blau", aquest conflicte generacional queda molt marcat; en d'altres, l'antagonista és simplement un monstre i aquesta relació de continuïtat no queda tan explícita. 

Un dels aspectes que m'ha sorprès més de A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és que de vegades es produeixen subversions dels rols de gènere que per defecte associaríem als contes tradicionals, i que són molt curioses de llegir. Dos dels contes, "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna" i "El príncep Lindworm" es basen en l'estructura arquetípica del matrimoni amb la bèstia, en què la protagonista és forçada a casar-se amb un monstre per acabar descobrint la seva autèntica identitat a través d'una sèrie de proves. El mite d'Eros i Psique és una referència directa d'aquests dos contes, especialment del primer, i ja vam veure com Le Guin utilitzava també aquesta imatgeria en alguns passatges de Les tombes d'Atuan. Ara bé, és en les variacions que cada conte es revela com a únic: 

• A "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna", després de la revelació inicial, la noia protagonista emprèn un viatge iniciàtic per tal de rescatar el seu príncep captiu, per acabar-lo "comprant" amb un dot d'objectes màgics. 

• A "El príncep Lindworm" trobem un relat força similar, però aquest cop explicat des del punt de vista de la bèstia i el seu origen, en una mena d'inversió del punt de vista habitual. Aquest i l'anterior són dels millors contes del recull. 

També hi ha altres contes que presenten inversions de gènere de relats més coneguts: 

• El conte "La princesa de la muntanya de vidre" és una divertidíssima versió de la Ventafocs en masculí. Els paral·lelismes són sorprenents. 

• El conte "El fill de la vídua" és un altre dels més memorables del recull, i l'argument es fa realment molt curiós quan s'arriba al final i es tanca tot el cercle. La primera part del conte recorda inevitablement el conte de Barbablava, en aquest cas també en versió amb protagonista masculí. 

La conclusió de tot plegat és que, un cop he acabat el recull, m'ha semblat que la comparació entre els dos móns no era tan forassenyada com semblava al principi. Què hauria estat de Terramar si no hi hagués hagut mai una escola de màgia que ensenyés com exercir el poder només a una colla d'homes privilegiats? Bé, possiblement s'assemblaria força a un passat mític noruec. Si una cosa ens ensenya A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna, és que les bruixes no són mai malvades i, quan apareixen, ocupen més aviat el rol d'assistents beneficioses, com una mena de versió feréstega i ancestral de les fades padrines. A més, també es troben estretament lligades a la natura, si veiem el paral·lel que tenen en els animals i els vents a l'hora d'actuar com a assistents. D'altra banda, no s'hi veuen gaires senyors de la màgia, però sovint costa distingir els monstres dels reis tirànics per les seves accions. Quan els trolls apareixen, em fa la impressió que la paraula s'utilitza no tant per especificar una espècie de monstre en concret sinó com a denominador comú de tot allò que es considera malvat o contranatural. 

Coberta de la versió editada per Taschen (2015)