Tots caminem pel Camí dels Dracs

Capítol 5 de L'altre vent  

Finalment, hem arribat no sols al desenllaç de l'última novel·la de la sèrie, sinó també a la cloenda de la saga sencera. Tot i la decepció que resulta per comparació amb els altres volums, el darrer capítol de la novel·la aconsegueix remuntar els defectes de la seva secció central, i tancar el conflicte principal que afrontaven els protagonistes, que en aquest punt prenia dimensions còsmiques. El misteri sobre l'altra vida a l'univers de Terramar se'ns acabarà aclarint, si bé de forma una mica precipitada i confusa, i els dracs també acabaran revelant la seva naturalesa autèntica. A partir d'aquí, cada lector és lliure d'interpretar aquests canvis i valorar si estan a l'alçada de les expectatives obertes tant a les altres novel·les com en aquesta mateixa. Al meu parer, el resultat és desigual, i encara que aquest darrer capítol de la novel·la està a l'alçada del primer, no aconsegueix compensar la manca de ritme i de direcció dels capítols centrals. 

Després de totes les trames secundàries que se'ns havien obert, aquí el ritme s'accelera, i potser l'acció que es concentra en aquesta última secció podria haver quedat més repartida al llarg de tota la novel·la. En general, el conjunt del llibre es basa més en l'exposició per part dels personatges que en els fets concrets, així que aquí, finalment, els hem de prendre la paraula i acceptar que l'univers de Terramar funciona com ens diuen. Quan es revela el misteri sobre el món dels morts i la seva relació amb la naturalesa dels dracs, el concepte de "l'altre vent" se'ns introdueix aquí per primera vegada i a correcuita, ben bé al desenllaç. D'altra banda, no s'entén gaire com els personatges viatgen cap a "l'altre vent", se suposa que telepàticament a través del somni, i per aquest motiu la narració es fa difícil de seguir des del punt de vista dels lectors. 

Il·lustració de Charles Vess per a L'altre vent (2018)

Tot i així, Le Guin ens presenta en aquest capítol alguns dels moments de més bellesa de la novel·la sencera, fa gala del talent que havia lluït en les darreres entregues i, en aquest sentit, val la pena destacar-ne també els aspectes positius. Així que, en definitiva, uns darrers apunts sobre aquestes ambivalències: prefereixo començar pels punts febles i acabar amb les notes positives. 

Ruptures 

Aquí destaco els moments que a mi em semblen més febles de la reescriptura del món de Terramar que es produeix a L'altre vent, és a dir, les decisions per part de Le Guin que trenquen amb elements que havien quedat establerts a les altres novel·les i que, per tant, n'alteren la continuïtat. 

• La trama sobre el saber de Paln, introduïda en el capítol anterior, queda sense conclusió. Representa que els Poders Antics no eren essencialment malignes, com se'ns establia a Un mag de Terramar i se'ns suggeria fortament a Les tombes d'Atuan, sinó més aviat ambigus i caòtics. En aquesta entrega, queden reconciliats a la lloma de Roke amb la màgia d'aquesta institució (p 217 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), però en conjunt no se'ns ofereix cap explicació al respecte. Aquesta l'haureu d'anar a buscar als apèndixs que trobareu a Contes de Terramar però, tot i així, és una llàstima que el tema quedi tan desdibuixat. 

• La introducció de "l'altre vent" a la trama principal de la novel·la com a resolució final per als seus conflictes és un punt decebedora i deixa més qüestions obertes que no pas respostes. Le Guin abandona la metafísica materialista i atea que havia establert a La costa més llunyana per abraçar ara una visió sobrenatural del més enllà que queda reservada als dracs però essencialment vedada als éssers humans. Aquesta distinció en la naturalesa de dracs i humans queda establerta en una època remota, abans fins i tot que s'iniciïn els mites coneguts a Terramar. Així doncs, des d'una unitat primigènia en la naturalesa dels homes-dracs, els humans i els dracs pacten una separació en dues espècies diferents: teòricament perquè els humans volen el domini de la terra física i renuncien a la immortalitat, mentre que els dracs prefereixen aquest domini sobrenatural de l'altre vent (p 228-229). 

Com si es tractés del pecat original, ara el destí de tots els humans queda lligat a una decisió que van prendre els seus avantpassats remots i que es presenta com a irrevocable. Contradient la lletra mateixa de la novel·la, no "tots caminem pel Camí dels Dracs" (p 219). Per tant, queda una pregunta fonamental oberta, que aplana i simplifica els conflictes que se'ns plantejaven en les anteriors novel·les: ens trobem davant d'un univers materialista i ateu, com semblava que defensava Le Guin a les anteriors entregues, o davant d'una visió molt més conservadora de la transcendència, amb un destí ineludible davant del qual només queda la submissió i l'acceptació? 

La renúncia final a la màgia per part dels humans (p 235) per tal de restaurar el món conclou la narració amb una nota pessimista i tremendament depriment, al meu parer, a part que tampoc resol la tensió fonamental que s'establia en les primeres novel·les entre la màgia il·lustrada de Roke i el saber popular de les bruixes. Acabar amb l'exercici de la màgia al món em sembla una solució més aviat còmoda i taxativa a un conflicte narratiu que d'entrada era molt més complex. 

• En conseqüència, si la solució final passa per deixar separat el que originàriament estava unit, on queda el poder d'en Vern com a reparador i el seu suposat paper dins la resolució del conflicte? El desenllaç d'aquest personatge resulta decebedor en comparació amb la seva presentació i les expectatives que s'establien sobre ell al primer capítol de la novel·la. 

• La reversió en termes de raça va ser un gest molt trencador i innovador quan es van publicar les primeres novel·les als anys seixanta i setanta. Els protagonistes són negres; els blancs són una societat perifèrica, endarrerida i bàrbara, una societat guerrera que viu a base d'envair i saquejar altres pobles culturalment més avançats que ells. Ara, però, ens adonem que van ser els mags de Roke els que van trencar l'harmonia del cosmos amb el seu exercici de la màgia i de la Parla Antiga. Per tant, eren els karguesos els qui tenien raó des del principi, i els qui feien bé a l'hora d'apartar-se de la màgia i de rebutjar les pràctiques dels habitants de l'arxipèlag. Això crea un problema de representació per a la saga sencera: va ser "el Poble Fosc" (p 227) - l'original "the Dark Folk" és una mica més eloqüent que la traducció - que va trencar el pacte originari.  

Somnis 

D'entrada, l'inici d'aquest darrer capítol ens prepara per al to èpic que prendrà l'episodi final a la saga: mentre el vaixell s'apropa al port de Roke, cadascun dels personatges somia amb diferents aspectes de la seva missió. És un moment molt interessant perquè, com hem vist al llarg de la saga, Le Guin utilitza els somnis dels protagonistes per assenyalar-nos aspectes que després prendran més rellevància dins la narració, i accentuar especialment les tensions psíquiques que aquests afronten en determinats moments. Aquí se'ns exposen fins a dotze somnis diferents (p 207-211), en un dels moments narrativament més potents de tot el relat, però en general queden desaprofitats dins del conjunt. Tanmateix, la potència de les imatges desplegades és colpidora. 

De la mateixa manera, els somnis senyalitzen en aquest cas el canvi còsmic que està a punt de tenir lloc a l'univers i, quan els morts s'estan apropant definitivament a la paret, arriben a pertorbar simultàniament el son de tots els vivents. Quan en Ged s'adona que el moment del canvi ha arribat, la tensió que es basteix dins la narració es torna francament memorable: 

Aquesta nit, el son eludeix Terramar, va pensar en Ged. Va somriure una mica en pensar-ho; perquè sempre li havia agradat aquell instant de pausa, aquella pausa espantosa, el moment que precedeix els canvis. (p 237) 

Continuïtats 

I una petita llista de moments que em sembla que estan ben trobats, que tenien potencial inicialment, o que podrien haver connectat amb el material original d'una forma més fidel. 

• Un cop els visitants arriben a destí, es produeix una oposició força evident entre l'Arbreda Immanent i la casa de Roke (p 213-214), entre l'interior de la casa i la gent que en queda als marges, en la línia del conflicte que es començava a esbossar a Contes de Terramar. Aquest antagonisme queda reforçat quan el mestre Invocador reivindica la màgia de Roke contra les creences més primigènies dels dracs i els karguesos (p 224). 

• En el moment que la Tenar es pregunta com deuen veure el món els mags, i es mostra indulgent amb la seva forma de percebre'l (p 222-223), el personatge recupera quelcom de la maduresa que exhibia a Tehanu, així com la seva preocupació fonamental per la divisió de la cultura de Terramar en termes de gènere. Tanmateix, no es recuperen les qüestions fonamentals que es plantejaven a Tehanu, ni s'aclareix què passarà a partir d'ara amb la màgia intuïtiva de les bruixes un cop els mags renunciïn definitivament a la màgia de Roke. 

• El desenllaç de la Tenar, especialment a través del seu retrobament amb en Ged, també és un dels moments més bonics del text sencer i ens reconnecta amb el to més introspectiu de Tehanu. Tot i així, trobo a faltar que en Ged hagués tingut un paper més destacat en aquesta darrera novel·la. 

• El desenllaç de la Tehanu em sembla realment satisfactori: el seu accés a una identitat autèntica després de les seves penúries ve acompanyat d'una acceptació realista de la mort, que connecta amb el desenllaç de La costa més llunyana i és un dels moments de més bellesa del text sencer. L'únic inconvenient és que en aquest esquema d'acceptació no hi encaixa el món de "l'altre vent", però tot i així, almenys ens enduem això:  

Crec que, quan em mori, podré tornar l'alenada que em va donar la vida. Puc tornar al món tot allò que no he fet. Tot el que hauria pogut ser i no he sigut. Totes les tries que no he fet. Totes les coses que he perdut, gastat i desaprofitat. Les podré tornar al món. A les vides que encara no han estat viscudes. Aquest serà el meu do per al món que em va donar la vida que sí que he viscut, l'amor que he estimat, l'alè que he alenat. (p 233)  

Una lectura paral·lela: La nit de Tots Sants de Charles Williams 

Aquest cop he triat una novel·la que potser, d'entrada, no té gaire res a veure amb el món fictici creat per Le Guin, però en totes dues la imatge del món dels morts i la seva relació amb els vius és un dels moments més potents de la narració sencera. Charles Williams va publicar La nit de Tots Sants el 1945, poc abans de la seva mort sobtada, i aquesta hauria estat, dins d'un cicle més ampli de novel·les, la seva novel·la de purgatori. Aquí abandonem l'alta fantasia que ens ofereix Le Guin pel que avui dia anomenaríem "fantasia urbana", tot i que les obres de Charles Williams es revelen completament inclassificables, i exploren a ritme de misteri conceptes bàsics de la teologia cristiana, com el pecat, la redempció i la salvació. 

A la novel·la de Williams, el món dels morts és un paratge desolat i pertorbador, però també estranyament lluminós, i que influeix en les decisions i dilemes que afronten els difunts recents. Totes aquestes decisions les hauran de prendre, a més, contrarellotge, per tal de poder contrarestar els plans de dominació mundial d'un bruixot nigromant que pretén revertir l'acció salvadora de Crist. Però, com passa per exemple en les obres de Tolkien, hi ha un sentit difús de providència o destí que actua a favor dels protagonistes, i que s'expressa a través dels seus assentiments i compromisos conscients, fruit de l'amor que es tenen els uns als altres. És una visió que em semblava interessant comparar amb l'univers materialista i fonamentalment agnòstic que ens proposa Le Guin a la saga de Terramar. Començo amb les semblances. 

• Ambdues novel·les comencen amb la mateixa situació: un jove matrimoni separat per la mort a poc temps de casats i, per tant, en un moment especialment dolorós per a la parella. En tots dos casos, a més, és la dona (Lliri/Lester) qui accedeix a aquest estat intermedi que és el món dels morts, i és l'home (Vern/Richard) qui ha de fer el dol des del món dels vius, havent de gestionar pel camí les visions de la seva estimada. 

• En ambdues novel·les també hi ha un personatge que té un accés privilegiat al món dels morts, com si fos un mèdium o un vident: a L'altre vent és en Vern, mentre que a La nit de Tots Sants no és directament en Richard, que accedirà a la visió una mica més tard, sinó d'entrada el seu amic Jonathan que, com a artista, té una percepció privilegiada de l'altra realitat.  

• Hi ha un cert aire de família en la naturalesa de la màgia negra tal com s'exposa a la novel·la de Williams i la màgia de Roke a la de Le Guin. En tots dos casos, es tracta d'un saber arcà que ha de ser transmès només a uns pocs escollits. Aquest domini de la màgia es basa en la pràctica de les paraules de poder (Williams es basa en una versió fantasiosa de la tradició de la càbala jueva) i, a més, els mags s'han de mantenir cèlibes, o "castos" en paraules de Williams, perquè aquest poder mantingui la seva puresa. A més, en tots dos textos se'ns suggereix que l'objectiu de la màgia fosca és aferrar-se a la vida i perseguir la immortalitat en comptes d'acceptar la mort com a fet irrevocable. 

• En totes dues novel·les hi ha un personatge femení (Tehanu/Betty) que està cridada a salvar el món i restaurar-hi l'ordre que s'ha vist pertorbat per l'acció màgica. Mentre que Betty és cridada a ser una nova redemptora per al món, com Crist, el paper de Tehanu al final de la novel·la es dilueix una mica en el conjunt de l'esforç col·lectiu de tots els personatges. En tots dos casos, però, es tracta d'una noia jove, insegura, desorientada i confosa respecte de la seva pròpia identitat, i que haurà de créixer com a persona i guarir-se de les ferides del passat abans de poder acomplir el seu destí. Ambdues es veuen marcades per un trauma bàsic en la seva infància: en el cas de Tehanu, queda en un passat remot abans de la seva adopció per part d'en Ged i la Tenar, mentre que la Betty encara ha de viure amb una família que li anul·la la voluntat i la manipula psicològicament per tal d'utilitzar-la per als seus interessos.  

• En totes dues novel·les, el desenllaç passa per una segona mort per als difunts que s'esperaven a l'altre costat de la paret o al purgatori del Londres espectral, i en tots dos casos l'escena final és confusa visualment i difícil de seguir per part dels lectors. Tanmateix, mentre que a Le Guin el destí últim és la dissolució final dels morts en el tot, Williams s'ajusta més a les línies de l'escatologia cristiana: alguns dels morts se'n van cap a la Llum, i d'altres prefereixen seguir vagant per la ciutat espectral, com els passa també als personatges de El gran divorci de C. S. Lewis. 

Tot i que a simple vista hi puguin aparèixer moltes semblances, en realitat les diferències pesen més al llarg dels dos textos, sobretot pel que fa a l'ambientació de les dues novel·les i la profunditat psicològica de la proposta de Williams, davant d'una visió força més simplista per part de Le Guin. 

• La relació del matrimoni protagonista és un dels punts principals en què les dues novel·les divergeixen. La relació entre Vern i Lliri queda congelada en un moment determinat del temps, el de la mort de Lliri, mentre que els Furnival exploren la seva relació passada, fins i tot separats per la mort. En aquest sentit, la separació els fa créixer com a parella, en tant que és a partir d'aquesta absència forçada que ambdós comencen a reconèixer l'altre amb les seves virtuts i defectes, i el que han fet malament, per tal de poder-se perdonar mútuament. 

• El desenllaç que viu la parella també és diferent: en el cas de L'altre vent, en Vern fa el pas a l'eternitat per poder estar amb la seva estimada i, per tant, renuncia a la vida, mentre que a la novel·la de Williams la Lester mor definitivament i en Richard es queda al món dels vius. En aquest sentit, la seva última conversa aporta una cloenda satisfactòria a la seva relació, que rep un tractament molt més madur i matisat que a la novel·la de Le Guin. 

• A La nit de Tots Sants, el món dels morts fa la funció de purgatori per a les ànimes dels difunts recents, que juguen un rol actiu a l'hora de guarir el món i prenen decisions conscients per tal de salvar-se definitivament, o aferrar-se a la vida i romandre en el seu estat present. A L'altre vent, la regió dels morts és tan sols una anomalia en l'ús de la màgia que cal rectificar perquè l'univers segueixi el seu curs natural i, per tant, els morts hi juguen un paper passiu: esperen ser alliberats mentre queden congelats en un present continu, sense cap relació amb les seves vides passades. 

• Això té una influència directa en el plantejament sencer de la realitat que tenen ambdós autors: a L'altre vent, que planteja una visió del món agnòstica o directament atea, el món es restaura a la seva forma original d'abans de la transgressió dels mags, però s'hi perd la màgia definitivament. Es podria llegir, fins i tot, com un mite fundacional per al desencantament del món. En canvi, Williams presenta la possibilitat d'arribar a guarir el món de l'empremta del mal, en sintonia amb la tradició cristiana: el paral·lelisme entre els guariments que realitza Simon el Mag i els que realitza la Betty Wallingford al final de la novel·la n'és un exemple molt clar.