És una màgia bruta

Continuo amb la lectura de Contes de Terramar, aquest cop amb els tres contes, més breus, que trobem al centre del llibre. Tots tres relats, aparentment inconnexos, mantenen un cert paral·lelisme temàtic, ja que tots tres es basen en la relació dels màgics de Roke amb la gent dels pobles, i les cruïlles i preguntes existencials que els plantegen quan hi entren en contacte. En tots tres casos, la decisió d'acceptar o abandonar l'educació proposada a Roke oferirà una mica més de llum sobre el tipus de vida que la institució educativa proposa i, tot i que en els tres casos els personatges es troben en situacions similars a les d'en Ged a la primera novel·la, i el context i l'ambient descrits són molt similars, ara la visió que ofereix Le Guin sobre l'escola de màgia és molt més crítica, i apunta cap a una subversió dels valors plantejats a les primeres novel·les de la saga. 

Rosafosca i Diamant 

Aquest conte se centra en la història d'amor entre dos personatges, en Diamant, un jove de família rica, i la Rosafosca, la filla de la bruixa local. Donades aquestes premisses pot resultar el menys original i més previsible de tots tres però, tot i així, hi ha moments de la trama que són més reflexius, en què els personatges parlen de les cruïlles que se li presenten al protagonista per davant, i que ens apropen al to més introspectiu de Tehanu. 

D'entrada, altre cop trobem dues concepcions de la màgia totalment oposades. El pare d'en Diamant la concep com una font de poder absolut que valora fins i tot per sobre dels diners i el naixement en una bona família (p 141 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). La divisió misògina entre aquest exercici del poder i la despossessió i demonització que pateixen les dones, tal com es planteja a Un mag de Terramar, és ben present en el text i és el marc dins del qual els protagonistes hauran de prendre les seves decisions. Igual que passava a Un mag de Terramar, la presència d'una dona a la vida del protagonista és vista pels qui l'envolten com una temptació que ha d'evitar si no vol esgarriar el seu futur com a mag o, en el seu defecte, com a propietari adinerat. El pare d'en Diamant llegeix aquesta necessitat de prendre decisions assenyades com a responsabilitat masculina - cal "pensar a fer-se home" (p 143) i decidir "com un home" (145) - i abandonament, per tant, del món femení de la infantesa, representat en l'afecte que li proporcionen tant la mare com l'amiga d'infància.  

Per tant, en oposició a aquest domini de la màgia en masculí que s'identifica amb l'exercici del poder, trobem un exercici de la màgia més orgànic i utilitari, relacionat amb el món femení, tal com havíem vist tant a Un mag de Terramar com a "El localitzador", el primer dels relats d'aquest volum. La màgia de dona és considerada inferior a aquesta màgia institucionalitzada, però també una temptació o una amenaça al poder que cal evitar a qualsevol preu, i és aquest vessant més fosc el que se'ns suggereix a través de l'encanteri de celibat amb què els mags es protegeixen d'aquesta temptació (p 155), i que és la font principal del conflicte entre els dos enamorats. 

Hi ha un moment de la trama en què en Diamant es veu enfrontat a la mateixa decisió que se li havia ofert a en Ged a Un mag de Terramar, la de deixar el mestre local amb qui aprenia i anar a l'escola de Roke a estudiar màgia més avançada. Mentre que, com vam veure, a la primera novel·la la llibertat que exercia el protagonista es basava en la capacitat d'escollir entre les opcions que se li presentaven, aquí en aquest relat l'elecció és vista pel protagonista com una font d'opressió i angoixa, que l'allunya de la felicitat. Hi ha un moment, al principi del seu enamorament, en què en Diamant identifica la seva estimada amb la llibertat (p 147). Aquesta és una imatge que subverteix molt hàbilment tot el món d'expectatives i valors que s'associen a la masculinitat al món de Terramar: ara la llibertat no es tracta de decidir el que és correcte, sinó que va més enllà d'això, té a veure amb ser fidel a un mateix. 

La necessitat d'escollir només un talent o un camí determinat a la vida, o tenir "un cor sencer", com els mags i el seu pare li aconsellen que faci, contrasta ara fortament amb la visió que tenen les dones que aconsellen en Diamant, la seva mare (p 166) i la seva estimada, la Rosafosca (p 171). Ambdues li insisteixen que no cal escollir, que es poden tenir diverses coses a la vida, o sacrificar-ne algunes per tal d'obtenir la felicitat. En el cas de la conversa que en Diamant té amb la seva mare (p 166), fins i tot ho expliciten en termes de gènere: aquesta idea de tenir "el cor sencer" és cosa d'homes, mentre que les dones aprenen a renunciar a la mestria en una sola art per poder obtenir la felicitat en vida. És força semblant al raonament que feia la Tenar a Tehanu sobre per què va renunciar a la màgia per poder tenir una família. De la mateixa manera, també se'ns apuntava que les bruixes no havien d'exercir al celibat per exercir la seva màgia: una màgia, tanmateix, que sempre serà considerada inferior en un món d'homes de "cor sencer". 

Els ossos de la terra 

El tercer dels relats de Contes de Terramar és una altra preqüela a Un mag de Terramar. En aquest cas, assistim a un relat d'orígens per a l'Ogion, el mestre d'en Ged a la primera novel·la. El relat ens situa en dos marcs temporals diferents: és narrat des del punt de vista de l'ancià mestre de l'Ogion, quan aquest últim ja s'ha convertit en un mag poderós i respectat per la seva comunitat. Des d'aquest moment present, l'ancià rememora determinats moments de la joventut de l'Ogion, quan encara era aprenent, i ens apropa una mica més al caràcter reservat d'aquest personatge. D'entrada, el que crida més l'atenció del viatge de l'Ogion fins a Re Albi és que el seu camí també es basa en una elecció entre destins diferents, però en aquest cas l'Ogion segueix el camí invers al d'en Ged a Un mag de Terramar: per algun motiu que no s'acaba d'especificar al text, però que s'intueix entre línies, l'Ogion ha decidit abandonar Roke per convertir-se en aprenent del mestre de Re Albi (p 180). 

Novament ens trobem davant de dues concepcions diferenciades de la màgia: la institucionalitzada que s'imparteix a Roke i la màgia local de Gont, que aquí se'ns descriu diverses vegades com a quelcom molt específic i lligat concretament a la terra de Gont. El personatge d'en Dulse s'hi refereix com a "assumptes gontencs, veritats de Gont" o, més directament, "veritats d'anar per casa" (p 188). Més endavant, la diferencia expressament de la màgia negra, que ell anomena amb l'adjectiu "llefiscosa". Per tant, el que resulta més interessant del vocabulari que utilitza el personatge és que aquesta dualitat entre dos tipus de màgia però deslligada de qualsevol valoració moral: ara, la màgia local no és de per si dolenta o inferior, sinó que es diferencia de la màgia de Roke en el sentit que és forana, pertany a un altre lloc. Fins i tot quan Dulse l'anomena "màgia bruta" (p 194), l'explicació que en dona té a veure amb aquesta especificitat: no es refereix a "bruta" en les seves accepcions d'"impura" o "deshonesta", sinó més aviat en la seva accepció de "tosca", "terrosa" o "no refinada". La imatge es fa encara més comprensible quan coneixem la veritable identitat de l'Ard (p 195).

A l'alt aiguamoll 

Aquest conte té lloc durant els anys en què en Ged va ser Arximag de Roke, és a dir, que se situa entre Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana. Aquí tenim un protagonista, el mag Irioth, que arriba a una vil·la petita en una illa remota de l'arxipèlag i es posa a treballar com a guaridor de bestiar. El seu passat no se'ns revelarà plenament fins al final del conte, en què les seves accions començaran a quedar explicades. Sense entrar en detalls sobre l'argument, només destacaré els aspectes que, com els altres dos relats, comencen a posar en qüestió el món de Roke i la forma com la màgia hi és instituïda. Si a "Rosafosca i Diamant" les opcions que s'obrien davant del protagonista no eren vistes com a autèntica llibertat, i a "Els ossos de la terra" descobríem que fora de Roke hi ha màgia igual de vàlida però de naturalesa diferent, ara en aquest relat descobrirem en el protagonista, Irioth, una història paral·lela a la d'en Ged a la primera novel·la, però que aquest cop apunta directament a Roke com a font de conflicte. 

Per començar, la història és paral·lela a la d'en Ged en el sentit que ens trobem amb un protagonista d'origen obscur que és enviat a Roke per rebre una educació en la màgia, allà es torna excessivament ambiciós o temerari amb l'ús d'aquest poder i crea una amenaça a l'estabilitat sencera del cosmos, per finalment aprendre dels seus errors i retornar al món real com una versió més sàvia i madura de si mateix. Ara bé, aquí les diferències pesen més que les semblances, al meu parer: mentre que a en Ged se li va oferir anar a Roke o quedar-se a Re Albi, l'Irioth va ser forçat a anar a Roke, per la por que tenien els seus parents del poder que podia arribar a desencadenar. Se suma a un historial d'abusos i maltractaments que l'infant ha rebut des del principi (p 229). Un cop a Roke, l'Irioth no aprèn a controlar el seu poder, sinó que més aviat el problema s'agreuja perquè el coneixement que obté a l'escola el fa sentir-se un ésser superior i situar-se per sobre del bé i del mal. Cap al final del relat en Ged fa el que fins ara és la primera crítica oberta al sistema educatiu de Roke (que ara dirigeix), en el sentit que l'esperit de competitivitat entre els alumnes pot ser perjudicial per a alguns d'ells (p 231). 

Il·lustració de Pauline Ellison per a la capsa de l'edició en tres volums (1977)