Ella és la sense nom

Capítols 1-4 de Les Tombes d'Atuan 

Comencem la relectura de la segona novel·la de la sèrie de Terramar, Les Tombes d'Atuan i, d'entrada, el plantejament i l'escenari en què se situa l'acció no poden ser més diferents als de l'anterior novel·la. Aquí se'ns introdueix la protagonista, la Tenar, des del moment que és arrabassada dels seus pares als cinc anys d'edat per convertir-se en la Summa Sacerdotessa dels Sense Nom, un culte ancestral en un santuari a Atuan, un racó desèrtic de les terres kargueses. En el ritual que obre la novel·la, al primer capítol, assistirem a la consagració de Tenar als Sense Nom, unes divinitats tel·lúriques i misterioses que la devoraran simbòlicament, amb la conseqüència per a la petita de perdre el seu nom, la seva identitat i qualsevol record de la seva vida passada. Aquest punt de partida per a l'heroïna, en aquest món tancat en si mateix, contrasta fortament amb la posició d'on partia Ged a l'anterior novel·la. 

D'altra banda, aquests primers quatre capítols ens presentaran la protagonista dins d'aquest escenari, i ens introduiran al culte dels déus karguesos i la seva política pròpia. El món de les Tombes ens introdueix a un espai principalment femení, només accessible a les dones i on els únics homes que conviuen amb elles en el rol de servents són eunucs. És també un món de foscor, en tant que la llum no pot entrar a les dependències subterrànies de sota dels temples, i que per això queda íntimament lligat a la mort. És així que aquest món governat exclusivament per dones se'ns presenta d'entrada com un indret perillós i terriblement amenaçador, cosa que implícitament reforça la visió de l'hegemonia dels homes al món de Terramar. 

A diferència d'Un mag de Terramar, en què la trama era episòdica i cada capítol ens introduïa a una nova coneixença o aventura per part del protagonista, en aquest llibre la narració sembla estancar-se en els primers capítols. Aquesta secció inicial és molt descriptiva i ens exposa la psicologia de la Tenar a través del seu rol com a sacerdotessa dins d'aquesta comunitat, així com les tensions i inestabilitats que amenacen el seu món. El seu creixement com a heroïna acaba de començar. 

Il·lustració de Rebecca Guay per a la portada de l'edició d'Aladdin Fantasy (1971)

Un mite en femení 

El primer capítol de l'obra ens presenta el ritual pel qual la Tenar queda lligada per sempre al món de les Tombes com a Summa Sacerdotessa, encara que només tingui cinc anys. També se'ns explica el procés de selecció de la Tenar per assumir el rol de sacerdotessa després de la mort de l'anterior. El text no estalvia, a l'hora de descriure la geografia de l'indret, les connexions amb la foscor i la mort: 

Aquelles nou làpides eren les Tombes d'Atuan. Es deia que eren allí des dels temps dels primers homes, des de la creació de Terramar. Havien sigut col·locades allà en la foscor, quan s'havien fet emergir les terres de les profunditats de l'oceà. Eren molt més antigues que els Reis Divins de Kargad, més antigues que els Déus Bessons, més antigues que la llum. Eren les tombes d'aquells qui governaven abans que existís el món dels homes, les tombes dels qui no tenien nom, i la que els servia tampoc no en tenia, de nom. (p 25-26)* 

* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets. 

El tipus de rituals que oficia la protagonista també ens transmeten aquesta idea: 

I a continuació, va arribar la lluna minvant i es van haver de celebrar les cerimònies de la foscor davant del Tron Buit. L'Arha va inhalar el fum narcòtic de les herbes que cremaven en unes safates amples de bronze davant del Tron, i va ballar, solitària i de negre. Va ballar per als esperits invisibles dels morts i dels nonats i, mentre ballava, els esperits es van congregar al seu voltant, seguint els girs i les voltes dels seus peus i els gestos lents i segurs dels seus braços. (p 54)

El món que governa la Tenar és un món de foscor i mort, que ni tan sols pot ser anomenat o descrit amb paraules. Tot allò que caracteritza els Sense Nom és més aviat en negatiu, com a absència de llum i de vida. És casual, doncs, que això es produeixi quan tenim una protagonista femenina? Ja de bon principi la novel·la ens mostra que no, i no és casual tampoc que l'exercici del poder i de la llibertat sobre el món que experimentava en Ged, com a home, fossin ben diferents. L'autora mateixa ho reconeix a l'epíleg de la novel·la, i aquesta reversió en els termes lliga també amb els esquemes arquetípics del viatge de l'heroi. 

A L'heroi de les mil cares, Joseph Campbell ens presenta aquests arquetips narratius que es reprodueixen en multitud de mites i narracions a través de la història: un heroi masculí és cridat a l'aventura i accedeix al reialme desconegut del déu (o de la deessa), per aconseguir un elixir o coneixement ocult que haurà d'obtenir, després d'un seguit de proves, per retornar-lo al món conegut de les relacions humanes. És curiós, però, que Campbell observa un procés similar quan aquest viatge l'emprèn una heroïna dona: 

I quan l'aventurer, en aquest cas, no és un jovenet sinó una donzella, és ella qui, a través de les seves qualitats, la seva bellesa o el seu anhel, és l'adequada per convertir-se en la consort d'un immortal. Aleshores l'espòs celestial davalla cap a ella i la condueix al seu llit - tant si ella vol com si no. I si ella l'ha rebutjat, se li cau la bena dels ulls; si ella l'ha buscat, el seu desig queda en pau. (p 109-110)*

* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004. 

D'una banda, l'accés de la Tenar al món dels Sense Nom respon a aquest esquema prèviament determinat: és el mite de la donzella que és cridada a ser consort del déu, i en veiem exemples en Persèfone o Psique, en la mitologia grega, per citar només alguns dels més coneguts. Campbell llegeix la figura de la Verge Maria en el relat bíblic en els mateixos termes, i si mirem exemples més propers en el temps, tenim reelaboracions d'aquest trop en nombrosos contes de fades: La bella i la bèstia en seria un bon exemple. D'altra banda, també veiem com la manca de llibertat de l'heroïna a l'hora d'escollir el déu no és un problema en termes morals, en aquest context: el viatge arquetípic, al reialme del déu, no entén de moralitat humana ni de psicologies modernes. Campbell observa com, en la majoria d'aquests mites, fins i tot si l'heroïna no hi estava d'acord per començar, en el moment de la revelació del déu es produeix un reconeixement d'aquesta divinitat i, per tant, una acceptació que acaba arribant encara que sigui diferida en el temps. 

Tanmateix, en el cas de la protagonista, aquest moment encara no ha arribat. Als cinc anys, Tenar no es troba en posició d'acceptar ni rebutjar el paper que li imposen, i veurem com el seu caràcter s'anirà formant al voltant d'aquesta reflexió seva sobre el rol que li és assignat. En tot cas, el que queda clar d'entrada és que, igual que passava amb en Ged, el paper de la Tenar també queda subsumit en aquest tipus d'esquema narratiu: 

L'heroi, tant si és déu o deessa, home o dona, el personatge d'un mite o el qui somia un somni, descobreix i assimila el seu oposat (el seu jo insospitat) tant si és empassant-se'l com sent empassat. Una per una es trenquen les resistències. Ha d'apartar el seu orgull, la seva virtut, bellesa, i la seva vida, i inclinar-se o sotmetre's a allò absolutament intolerable. Aleshores troba que ell i el seu oposat no són d'espècies diferents, sinó una sola carn. (p 99) 

A Un mag de Terramar vam veure com aquest esquema s'acomplia al peu de la lletra. L'ombra de Campbell s'allargassa, ja que la seva anàlisi de la forma dels mites va influir decisivament en una part important de la cultura popular (especialment als Estats Units) durant els anys 60 i 70. Ara, a Les Tombes d'Atuan observem com el punt de partida és similar: Tenar ha estat "empassada" ritualment per les divinitats que la protegeixen. Ara bé, aquí els matisos ho seran tot: en el cas de Ged, assistíem al seu viatge des de l'anonimat fins a la culminació del seu poder seguint fidelment l'esquema mític. En aquest cas, la culminació del relat es produeix tan sols a l'inici de la novel·la: Tenar ha accedit a la culminació del seu poder (el seu "matrimoni amb el déu", per dir-ho d'alguna forma) tot just començar la novel·la. Cal suposar que el relat de Le Guin començarà a desconstruir aquest esquema més que no pas a reafirmar-lo. 

El caràcter de l'heroïna 

Per tant, tot just començar la novel·la trobem la protagonista com a centre d'aquest món, cridada místicament a governar-lo en nom d'aquests déus desconeguts a qui serveix. El caràcter de Tenar com a protagonista es veurà profundament marcat per aquest poder que ostenta. Al principi de tot del relat, veurem com gaudeix exercint-lo, reproduint fidelment la concepció del món que li ha estat inculcada i convençuda del seu rol en aquest món tancat que regeix. En són exemples la seva primera conversa amb la seva companya en el culte, la Penthe (p 30 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), o el sentiment d'exultació que experimenta quan finalment, als quinze anys, se li revelen per primer cop els misteris subterranis del temple (p 36). 

Ara bé, de seguida ens adonarem que aquest exercici del poder que ostenta la Tenar guarda un revers encara més fosc, i que la jove es veu cridada a qüestionar constantment. Aquest és un element que emparentarà Les Tombes d'Atuan més amb la novel·la distòpica que amb les línies del mite arquetípic. El món utòpic en què viu la protagonista es revelarà com a mera aparença de felicitat quan se n'adoni - encara inconscientment en aquest punt - que les implicacions morals d'aquest sistema li estan fent mal. Hi uns quants senyals d'alarma, en aquests primers capítols de la novel·la, que apunten a la no-acceptació per part de Tenar de les estructures de poder tal com se li han plantejat. 

• En primer lloc, tenim la seva reacció de disgust davant la injustícia de la seva posició de poder dins la comunitat. Com si es tractés d'un membre de la reialesa, la Tenar sap que totes les altres noies poden ser castigades, però ella no i que, a més, no pot ser estimada per ningú, sinó tan sols temuda. Inconscientment, aquest fet li causa dolor i la fa reaccionar amb desesperació al final del capítol 2 (p 33). 

• Després trobem un dels episodis més foscos de la novel·la sencera, que farà molt per caracteritzar-nos la Tenar com a protagonista, i per mostrar-nos les amenaces i la foscor que afronta en la seva vida diària. Quan es veu obligada a decidir un mètode d'execució per als presoners enclaustrats a les tombes, recorre a la crueltat per necessitat de reafirmar el seu poder, i davant la por a una possible desautorització per part de Kossil, la seva antagonista (p 46). Com veurem més endavant, aquest episodi li provoca un trauma que la persegueix temps després de l'esdeveniment, com se'ns explica al principi del capítol 4 (p 49). 

• Més endavant al capítol 4, la Tenar té una altra conversa amb la seva amiga Penthe, que li mostra amb la seva actitud com en realitat no creu en els déus, i com la seva família la va entregar al culte per necessitat. Aquí és quan la Tenar se n'adona per primer cop que hi ha una concepció secular del món (p 53), i tot i que s'escarrassa a reafirmar les seves creences davant la seva amiga, s'obre la possibilitat de dubtar d'aquest seu rol còsmic. 

Hi ha un altre aspecte del món de les Tombes com a escenari que també ens prepara per a aquests conflictes de la protagonista: les tensions polítiques a l'imperi de Kargad reflecteixen les tensions internes que està afrontant Tenar - o a l'inrevés, depenent de com ens ho vulguem mirar. En el moment d'iniciar-se la novel·la, el món d'Atuan també es troba en decadència. Els Sense Nom se'ns presenten com els més poderosos dels déus, ja que estaven presents abans de la creació de l'arxipèlag. Tanmateix, de seguida se'ns presenta el conflicte polític entre el culte als Sense Nom, la sacerdotessa suprema dels quals és la Tenar, i el poder més aviat secular o temporal del Rei-Déu, que en realitat és com es fa dir l'emperador karguès. Aquest conflicte ja dona a entendre que el poder que s'ostenta a Atuan és més precari del que aparenta, i posa les bases per a la rivalitat entre Tenar i la seva antagonista a la novel·la, Kossil. 

Un mite a la inversa 

La relació entre aquesta novel·la i l'anterior entrega de la saga, Un mag de Terramar, no es comença a descobrir fins ben entrada la lectura, al capítol 4. És aquí que se'ns comença a exposar la relació històrica entre Kargad i la resta de l'arxipèlag, i es comença a entreveure també un conflicte que portarà a un xoc entre aquestes dues cultures: el mite d'Erreth-Akbe, que se'ns exposa en aquest capítol, ens apunta a aquestes tensions culturals. A l'últim llibre vam veure com Le Guin ens proposava un relat en què els habitants de l'arxipèlag, els protagonistes, són majoritàriament de raça negra, mentre que els considerats bàrbars són una cultura guerrera de pell blanca i que es dedica a saquejar pobles de la costa, una mica a la imatge dels vikings. En començar aquesta novel·la, però, ens trobem que ara els karguesos són els protagonistes, i representen el món en els seus propis termes, que anem coneixent poc a poc a través d'aquests capítols d'exposició. 

És un poble, com hem vist, que venera els seus déus però en principi no té cap relació amb la màgia. Per contrast, retraten els habitants de l'arxipèlag - sense déus però amb domini de la màgia - com a descreguts i manipuladors de la realitat, ja que, per a ells, la màgia és mera creació d'il·lusions i mentides. És un canvi de punt de vista que d'entrada ens hauria de sobtar, si hem llegit l'anterior novel·la, perquè ja ens havíem familiaritzat amb l'arxipèlag abans i simpatitzat amb en Ged, així que coneixem de primera mà la seva relació amb la màgia i a aquestes alçades ens hauria de semblar la posició per defecte. 

D'altra banda, si no hem llegit la primera novel·la, l'exercici de l'empatia també hauria de funcionar: hem conegut la protagonista d'aquesta novel·la, la Tenar, i el món a què pertany, però d'entrada hem començat a veure com hi ha certs aspectes d'aquest món que ens haurien de causar inquietud des del punt de vista de la protagonista. Per començar, Tenar hi va entrar per força i quan era massa petita com per donar-hi el seu consentiment. La seva educació sembla basada en l'abús i en la supressió de la seva identitat, més que en el seu creixement. Les úniques relacions humanes que estableix basades en l'afecte i l'empatia, amb l'eunuc Maran i la seva amiga Penthe, semblen més aviat clandestines, com si contravinguessin les normes donades tot i que no es digui de forma explícita en cap moment.