El camí ascendeix cap a la llum

Capítols 9-12 de Les Tombes d'Atuan 

Arribem al desenllaç d'aquesta segona novel·la de la sèrie de Terramar. Aquí intentaré no donar gaire detalls de la trama per no esguerrar el final de la novel·la, però no prometo res. En aquest cas, Les Tombes d'Atuan té un argument força previsible, des del moment que la Tenar entra en contacte amb el presoner i els seus dos conflictes passen de ser latents a manifestar-se obertament. El seu camí com a heroïna és un d'escapada i d'alliberament, i en això consisteix el seu creixement psicològic. Tanmateix, Le Guin ens presenta les seves decisions en tota la seva transcendència, posant un accent especial en les seves reticències i, fins i tot, en les ferides psicològiques que li deixarà aquest nou exercici de la llibertat. 

D'altra banda, en aquests darrers capítols també assistirem al desenllaç del relat dins del relat, la història mítica de l'anella d'Erreth-Akbe, que se'ns havia començat a exposar en els anteriors capítols. Com que l'anella va quedar partida en dues meitats, el seu relat també queda dividit en dos fils diferents, que els protagonistes provaran d'unir per treure'n el sentit. Així doncs, la restauració de la Runa de la Pau, que iniciarà una etapa de bonança a les terres de l'arxipèlag, té dos paral·lels en la història: la restauració del relat mític, no perquè estigués perdut sinó perquè restava desmembrat, i el guariment interior de la Tenar, que en aquest punt només se'ns comença a intuir. A més, també veurem l'epíleg escrit per Le Guin en què ella mateixa explica l'enfocament de gènere de les seves novel·les, i el contrast que s'estableix entre els papers que els dos personatges, la Tenar i en Ged, juguen en les seves respectives novel·les, aquesta i Un mag de Terramar. 

Portada de Gail Garraty (1971)

Dualitats

En aquesta secció de la novel·la, les bases filosòfiques del món de Terramar es comencen a fer més evidents, basades en una dualitat d'inspiració taoista que observa el món com a oposició de contraris. Tanmateix, com anirem veient poc a poc al llarg de la sèrie, aquesta dualitat és més una qüestió d'aparences que cobreix la realitat autèntica, ambigua i contradictòria en si mateixa. 

• Llum/foscor: és possiblement el parell d'oposats que té més protagonisme en la novel·la sencera, i que adquireix especial rellevància durant tot el capítol 10. Mentre que el món de les tombes és el domini dels Sense Nom, presències espectrals de la foscor, Ged ensenyarà a Tenar com la llum és més poderosa a l'hora de vèncer les adversitats. En diversos moments de la narració, Ged utilitza aquests termes de forma metafòrica, i descriu la Tenar com una llum que es trobava enterrada al món subterrani de les tombes i la funció de la qual és brillar sobre el món (p 126 i p 169 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). 

• Vida/mort: aquest parell d'oposats s'esmenta breument en diversos llocs de la novel·la, i té una presència metafòrica en el text, en tant que la Tenar viu literalment en un espai subterrani sota les tombes. La seva escapada és caracteritzada literalment en el text com a renaixement i mort de l'existència antiga (p 132 i p 153). Al llarg d'aquests capítols veurem com la seva mort simbòlica és una experiència traumàtica per a la Tenar, i el seu procés de guariment només se'ns anuncia en aquests últims capítols de la novel·la. 

• Llibertat/esclavatge: és una de les imatges més punyents del text sencer, com Le Guin reconeixerà, i és d'esperar en un text que gira al voltant de la descoberta i l'exercici de la llibertat per part dels seus personatges. Hi ha un moment en què en Ged descriu la Tenar com a esclava que s'ha d'alliberar (p 125), però la imatge adquireix tota la seva profunditat en tant que en Ged mateix és presoner de les tombes. Com comenta en Ged, l'única opció a l'abast de la Tenar és deixar-lo presoner i romandre presonera ella també, o alliberar-lo i, d'aquesta forma, alliberar-se tots dos (p 136). L'alliberament no és una prerrogativa que la Tenar pot exercir com a sacerdotessa d'Atuan, sinó que és un treball conjunt que tots dos han d'emprendre. És un enfocament força més complex del que podríem esperar en general en novel·les juvenils. 

• Terra/mar: una dualitat que és present a través de tota la sèrie des del seu títol mateix, però que pot esdevenir la més elusiva de totes. Com vam veure en el seu moment, no és un invent de Le Guin, sinó que podem rastrejar aquest simbolisme des d'Homer fins a Tolkien, i ambdues imatges tenen molt a veure, també, amb concepcions de la vida i de la mort. Al principi del capítol 12, la Tenar aprecia el contrast entre el món del desert en què s'ha criat amb el món desconegut i suggestiu del mar, que descobreix per primera vegada. Més endavant en aquest capítol, el mar finalment esborra el mal de les Tombes de la ment de la Tenar (p 165). 

Cruïlles 

Aquest guariment de la Tenar va acompanyat del seu creixement en l'exercici de la llibertat. Com vam veure a la darrera entrada, en Ged i la Tenar han recorregut camins oposats pel que fa a la seva llibertat: en Ged va començar amb una llibertat absoluta d'escollir el seu propi destí, i l'abast de les seves decisions es va anar estretint a mesura que anava coneixent millor el seu deure. En canvi, la Tenar passarà d'una vida totalment determinada externament a veure com la seva capacitat de decisió entre diverses opcions s'amplia progressivament. El punt de màxima amplitud d'aquest ventall obert d'opcions arribarà al capítol 9, en què la protagonista haurà de decidir si es queda a les Tombes per sempre, com pensava que era el seu destí, o escull una direcció diferent per a la seva vida (p 132). 

Ara bé, Le Guin és força hàbil a l'hora de caracteritzar-nos les conseqüències psicològiques que tindrà aquesta elecció per a la vida de la Tenar, i ens les retratarà a través de les reticències i resistències de la protagonista. El seu renaixement serà dolorós, i l'exercici de la llibertat se li manifestarà com a "llast feixuc" en el camí que "ascendeix cap a la llum" (p 165). Per això, a l'últim capítol de la novel·la se'ns presenta un paral·lel molt colpidor entre les llàgrimes de la Tenar, finalment alliberada de la seva foscor passada, amb les llàgrimes d'en Ged al final de la primera novel·la de la sèrie: "Va plorar pels anys malgastats esclavitzada per un mal inútil. Va plorar de dolor, perquè era lliure" (p 165). 

Una qüestió de gènere

A l'epíleg d'aquesta segona novel·la, Le Guin ens ofereix una reflexió crucial per entendre el contrast que s'estableix entre els dos protagonistes i els seus rols dins d'aquestes dues primeres novel·les de la sèrie. Com no podia ser d'altra manera, la diferència es basa principalment en els seus rols de gènere dins del món fictici de Terramar, una societat profundament patriarcal que dona llibertat a en Ged per forjar el seu propi destí, mentre que esclavitza la Tenar a un paper predeterminat ancestralment. Aquest tipus de món dóna el que pot a la Tenar, però el que aquesta obté no té res a veure amb el que obté en Ged. 

En un món així, podia posar una noia al cor de la meva història, però no podia donar-li la llibertat d'un home, ni les oportunitats de què gaudeix un home. No podia ser una heroïna en el sentit d'una heroïna de conte. Ni tan sols en una fantasia? No. Perquè, per mi, la fantasia no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar, i de reflectir-hi la realitat. (p 178) 

Així doncs, mentre que en Ged tenia el poder de fer i decidir les coses d'acord amb les seves pròpies habilitats, a la Tenar només se li donava un domini buit i cruel sobre un món fosc i estèril. No és fins que arribi en Ged a la seva vida que descobrirà l'altre tipus de poder. És per això que el text, en el fons, no és gaire subversiu en termes feministes, o només es pot llegir en aquests termes, en tot cas, com a crítica al tipus de valors i relacions de poder que estableix una societat patriarcal. Fins i tot quan al final de l'epíleg Le Guin intenta introduir una subversió al discurs feminista tradicional, a mi em queden dubtes sobre la fortalesa d'aquest argument. El raonament de Le Guin es basa en el fet que tots dos personatges (home i dona) han de col·laborar plegats per alliberar-se mútuament: 

És veritat que l'Arha/Tenar satisfaria millor l'ideal feminista si ho fes tot ella sola. Però la veritat és que, tal com jo ho veia, i tal com havia establert en la novel·la, no podia. La meva imaginació no em brindava cap escenari en què això fos possible, perquè el cor em deia de manera incontrovertible que cap dels dos sexes no podia arribar gaire lluny sense l'altre. Per tant, a la meva història, ni la dona ni l'home poden alliberar-se sense l'altre. No en aquella trampa. (p 180) 

És un raonament bonic sobre el paper, però em fa la impressió que el text mateix de la novel·la el contradiu amb força vehemència en determinats moments. Per exemple, hi ha el moment, al final del capítol 10, en què en Ged ha de fer-li un encanteri a la Tenar per forçar-la, màgicament, a fer l'últim pas per sortir de les Tombes (p 143), un episodi que l'autora podria haver gestionat, al meu parer, de moltes altres maneres. A Les Tombes d'Atuan, la Tenar es troba en tot moment en una posició subordinada a la d'en Ged, fins i tot al final de l'obra, en què és ell qui l'ha d'introduir al món (civilitzat) d'Havnor, centre del poder de l'arxipèlag. Le Guin tornarà a visitar i avaluar aquestes distincions de gènere en properes entregues de la sèrie, tot i que no en la novel·la següent, La costa més llunyana. 

Una lectura paral·lela: Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis 

Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis es va publicar el 1956, quinze anys abans que Les Tombes d'Atuan per tant, i d'entrada no és que tinguin gran cosa a veure. Mentre que Les Tombes d'Atuan és una novel·la juvenil que forma part d'una sèrie, Mentre no tinguem rostre és una novel·la per a adults, i consisteix en la versió novel·lada d'un relat de la mitologia grega, el mite d'Eros i Psique. Era una història que havia obsessionat C. S Lewis des que era un estudiant universitari, i que havia anat escrivint intermitentment en diferents moments de la seva vida. El seu procés de conversió, així doncs, queda reflectit en la novel·la, amb dues parts molt diferenciades en què el mateix relat se'ns ofereix des de dues perspectives diferents. Tot i ser dues novel·les molt diferents l'una de l'altra, també tenen alguns punts en comú, sobretot pel que fa a l'escenari en què s'ambienten i el joc de dualitats que s'estableix en tots dos relats. 

• En totes dues novel·les hi ha un misteri al cor del text pel que fa a les divinitats (els Sense Nom/Ungit i el déu) que regeixen el món dels protagonistes. En tots dos casos són divinitats tel·lúriques lligades als cicles de la natura, que s'amaguen del text més que no pas es revelen. 

• També hi trobem un enfrontament central entre dues cultures amb formes contraposades de veure el món. Les cultures dels karguesos i els habitants de l'arxipèlag, i les relacions de recel i desconfiança entre elles, mantenen un paral·lelisme força clar amb els bàrbars, una societat guerrera lligada a uns rituals populars i ancestrals, i els grecs a la novel·la de Lewis, més racionals i disposats a passar la seva pròpia religiositat pel filtre de l'escepticisme. En tots dos casos, el món civilitzat i racional que proposen els dos savis il·lustrats (Ged/la Guineu) representen tot un despertar per a la protagonista (Tenar/Orual) que comença a reconèixer les limitacions i punts cecs de la seva pròpia cultura. 

• En tots dos casos es produeix el ritual basat en el sacrifici humà o el matrimoni amb el déu, a què se sotmeten Tenar i Psique. En ambdues s'aprecien els termes que utilitza Joseph Campbell a l'hora de relatar aquests arquetips: per exemple, en tots dos casos s'utilitza la metàfora de "ser devorada" per referir-se a la mort simbòlica que infligeix el déu. 

• En totes dues novel·les la protagonista ha de passar per una mort i un renaixement simbòlics per tal d'alliberar-se d'aquesta espiral de domini i opressió: l'Arha ha de matar la seva personalitat antiga per poder renéixer en la Tenar, mentre que l'Orual ha de matar la persona que era en el passat per poder esdevenir la Reina de Glome i, en últim terme, acabar transfigurant-se en Ungit mateixa. 

Els contrastos, d'altra banda, són més que evidents en dues novel·les tan diferents, i es van revelant cada cop amb més claredat com més s'apropa al final:

• La dualitat entre una cultura més barbàrica i una de, suposadament, més civilitzada queda així al final de la novel·la de Le Guin. D'altra banda, Mentre no tinguem rostre presenta una superació d'aquestes dues en la revelació del cristianisme, no anomenat directament en el text però fortament suggerit a l'escena del judici. 

• A les dues novel·les la protagonista (Tenar/Orual) exerceix el poder com a màxima autoritat sobre el seu regne, per més petit i tancat que pugui ser. En tots dos casos és un exercici de poder que esdevé cruel i destructiu per a les seves víctimes. Tot i així, mentre que Tenar aconsegueix alliberar-se del món fosc i opressiu de les Tombes i exercir la seva escapada, Orual queda atrapada per sempre en aquest món de foscor. 

• El desenllaç de les dues novel·les no pot ser més diferent, és clar. Mentre que podríem dir que, en la seva escapada a l'arxipèlag, Tenar acaba abandonant el món de les tombes i, per tant, transitant simbòlicament de la foscor a la llum, a Glome el poder de les divinitats mistèriques i la seva ambigüitat intrínseca queden reafirmats finalment a través de l'experiència mística d'Orual, que en últim terme no es pot posar en paraules.