Ni tan sols massa lluny és prou lluny

Capítols 10-13 de La costa més llunyana 

Arribem al desenllaç de la tercera novel·la de la sèrie i, de fet, també al desenllaç de la que va ser la trilogia original de Terramar. Com que aquesta última secció de la novel·la resol tots els conflictes que s'havien plantejat fins ara, hi haurà alguns spoilers de la trama: aviso abans de començar. El ritme d'aquesta entrega és una mica més pausat i lineal que el de les dues novel·les anteriors, en part perquè no hi ha tanta acció. La direcció del relat queda ben marcada des del principi, així que el desenllaç pot resultar un punt previsible en vistes del que havia promès el plantejament, amb la resolució dels dos conflictes principals que se'ns oferien al començament: d'una banda, l'Esparver aconseguirà derrotar el mag fosc que ha obert una esquerda entre el món dels vius i els morts per on s'està escolant la màgia del món; de l'altra, l'Arren es revelarà com l'esperat rei d'Havnor, anunciat per profecies ancestrals. 

Abans d'aconseguir vèncer, però, tots dos hauran d'endinsar-se dins del món dels morts en persecució del seu enemic, en una travessa arriscada que els pot costar la vida. D'altra banda, tindran uns assistents inesperats, els dracs, que també són víctimes de l'assecament de la màgia al món i, per tant, comparteixen el mateix interès que els protagonistes a derrotar el seu enemic. Aquests últims capítols de la novel·la ens ofereixen imatges memorables i esfereïdores a la vegada, com per exemple el drac mig devorat pels seus congèneres que jau moribund a la costa d'una de les illes del confí del món, mentre que un altre moment impactant serà quan ens adonem que el drac Orm Embar, que assistirà Ged i Arren en aquesta última missió, ha perdut la parla finalment, igual que els altres dracs, a causa de la maledicció i la bogeria que assolen l'arxipèlag sencer. 

D'altra banda, hi ha un tercer conflicte que se'ns apuntava en els primers capítols de la novel·la, com vaig assenyalar en el seu moment, al voltant dels desacords i desconfiances que s'establien entre l'arximag i algun dels mestres de Roke. Al capítol novè hi ha un petit passatge ambientat a l'escola de màgia que ens podia suggerir alguna mena de desenvolupament o resolució per a aquest conflicte. Tanmateix, aquesta línia narrativa queda tallada en aquest punt, i La costa més llunyana ens deixa amb un misteri obert. Aquest fet té a veure amb el procés creatiu d'Ursula K. Le Guin que, com ens exposa a l'epíleg de l'obra (p 235-236 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), no planificava el rumb de la narració d'antuvi sinó que l'anava desenvolupament espontàniament a mesura que escrivia. 

Portada de David Smee (1973)

En aquesta darrera secció de la novel·la, així doncs, assistirem a la revelació última de la identitat d'Arren com a rei, que no és possible sense el reconeixement que en fa en Ged com a arximag de Roke. El seu episodi de baixada al món dels morts i tornada a la vida, com veurem, és una fase essencial de la revelació d'aquesta identitat, que marcarà el seu pas a l'adultesa i significarà la seva prova de caràcter definitiva. La novel·la acabarà, a l'estil de les sagues èpiques, amb un principi i un final que, com veurem, té a veure amb els rols simbòlics dels dos protagonistes com a rei i com a mag. L'ambigüitat que ens plantejava l'aventura, sobre qui era qui tenia el rol preponderant de tots dos, qui estava cridat a ser l'heroi, també s'acaba resolent en aquests darrers capítols, com passem a analitzar. 

Aparença i realitat 

Entre les moltes dualitats que explora el món fictici de Terramar tenim, com vam veure amb la primera novel·la, aquesta tensió bàsica entre el món de les aparences i l'autèntica realitat. La màgia tant pot limitar-se a crear il·lusions i enganys, meres imatges que s'esvaeixen sense canviar essencialment l'estructura ni l'equilibri del món, o revelar l'autèntica qualitat de les coses gràcies al llenguatge de la Creació. Aquí a La costa més llunyana passa el mateix, però aquest cop amb una il·lusió arriscada i perillosa que el bruixot fosc opera sobre el món i que posa en risc l'estabilitat de l'univers sencer: la il·lusió d'arribar a controlar la mort i assolir la immortalitat. Per tal de derrotar-lo, en Ged i l'Arren hauran de revelar-li l'autèntica naturalesa de la mort com a contrapartida indestriable de la vida i, per tant, el caràcter il·lusori i essencialment fals de la seva empresa al món dels morts. 

• Al capítol 10, observem com, un cop arribats al confí del món, els personatges abandonen els seus noms d'ús i passen a utilitzar els seus noms autèntics: "No; Lebannen: allà on anem, no s'amaga res. Cadascú porta el seu nom real." (p 184). 

• Al capítol 11, el Cigne es presenta davant d'en Ged i l'Arren en forma de projecció, des del món dels morts, i en Ged en reconeix immediatament la falsedat: "Només és una projecció, una aparició, no és un home de veritat". (p 191)

• Al capítol 12, en el seu enfrontament final amb el Cigne, en Ged revela com l'ambició d'immortalitat és tan sols una il·lusió, i l'autèntica realitat és la necessitat i la complementarietat de la vida i la mort. Tot i haver mort, el Cigne encara s'aferra a la realitat del seu cos, mentre que en Ged li revela que l'única realitat que perdura és la natura i la memòria dels noms. Aquí és quan l'encanteri del bruixot fosc comença a fer aigües: 

No ho has entès mai, tu que has cridat tantes ombres d'entre els morts, que has invocat totes les multituds de difunts, fins i tot el meu senyor Erreth-Akbe, el més savi d'entre tots nosaltres? No has entès que ell, inclús ell, és només una ombra i un nom? La seva mort no va empoquir la vida. Ni tampoc no el va empoquir a ell. Ell és allà... allà, no aquí! Aquí no hi ha res, pols i ombres. Allà, ell és la terra i la llum del sol, les fulles dels arbres, el vol de l'àguila. És viu. I tots els qui mai han mort, viuen; reneixen i no tenen final, i no hi haurà mai un final. Per a tots, excepte per a tu. Perquè tu has rebutjat la mort. Has perdut la mort, has perdut la vida, per salvar-te. (p 212)  

Catàbasi 

Com passa a les aventures èpiques, la catàbasi o baixada al món dels morts és un moment crucial del viatge de l'heroi, ja que aquest ha d'abandonar al món dels morts la seva identitat mundana i antiga i sortir-ne renascut per tal de poder restaurar la vida al món. Aquest és un procés que també ha de passar l'Arren per poder-se revelar finalment com a rei d'Havnor, com apuntava la profecia que vam veure al principi de la novel·la. Aquest també serà un ritus de pas per al jove príncep, que passarà a la vida adulta a través d'aquest passatge pel món dels morts, com en Ged mateix reconeix. 

És un moment molt emotiu i íntim entre el jove i el mag, que es conhorten mútuament en aquest moment desesperat. Aquí és l'Arren qui reafirma la seva confiança irrompible en el poder del mag i és aquesta determinació i esperança cegues, que han estat el motor de la missió, que la fan triomfar finalment: "Entres a l'edat adulta a les portes de la mort." (p 195) Aquest moment de prova té un eco al final de la missió, quan tots dos aconsegueixen sortir del món dels morts gràcies a l'energia i la determinació de l'Arren, i aquest respira alleujat per la seva victòria (p 224). 

D'altra banda, cal destacar la magnífica ambientació que fa l'autora del món dels morts en aquesta novel·la, un lloc desolat i totalment erm on les ombres dels morts que hi transiten no són ni tan sols capaços de reconèixer-se els uns als altres. És una descripció totalment atmosfèrica: els dos protagonistes van descobrint l'horror progressivament, tan sols a mesura que s'hi endinsen (p 204-205). Hi ha una imatge que a mi em va semblar especialment punyent, i és la vall seca del riu sec, com si es tractés del riu Estix mateix en temps de penúria: el text deixa la imatge tan sols com a comparació, i suggereix un riu assecat o el llit refredat d'un riu de lava entre les muntanyes (p 208). 

Mags i reis 

Vam veure com gran part de la tensió de l'argument en aquesta novel·la era el misteri sobre qui era el veritable protagonista de la missió: si era l'Arren l'encarregat d'alliberar el món de l'ombra i reclamar el seu lloc com a llegendari rei d'Havnor, i Ged l'havia d'ajudar en aquesta empresa, o bé si era en Ged l'encarregat de derrotar el Rei de les Ombres i l'Arren el defensor i assistent fidel que ho havia de fer possible a través de la seva protecció. Finalment aquesta ambigüitat es resol i totes dues lectures acaben fent-se bones. Aquesta resolució, finalment, arriba a través d'una simbologia molt clara: igual que els dos protagonistes representen clarament els rols de Rei i Mag, de la mateixa manera encarnen la dualitat entre Principi i Final, respectivament. 

• Al capítol 10, ambdós protagonistes senten una paraula en el ressò del mar contra les parets d'una cova marina, i ambdós la interpreten de forma diferent: Arren hi sent la paraula del Principi, i Ged hi sent la paraula del Final (p 180). 

• Més endavant al mateix capítol, té lloc un monòleg d'en Ged en què reconeix clarament l'Arren com a futur rei. De fet, és un text amb clares ressonàncies bíbliques ("Vaig ser el primer a reconèixer-vos! El dia de demà, m'elogiaran més per això que per cap proesa en l'art de la fetilleria..." p 185). Aquest reconeixement va acompanyat, però, d'una renúncia al poder per part de l'arximag, que reconeix que el seu moment ha passat i que Gont, casa seva, l'espera, juntament amb una vida de meditació i anonimat (p 186). 

• Al capítol 11, quan Ged revela a l'Arren el caràcter il·lusori de la dualitat entre vida i mort, dues cares indestriables de la mateixa realitat, el mag caracteritza el regne de la natura i la vida com a reialme autèntic que l'Arren haurà de governar, per contraposició al reialme de les ombres que domina l'Antirei. Tant l'Arren com en Ged coincideixen en una mateixa imatge que simbolitza la circularitat de la natura i de l'existència: una deu d'aigua que representa el cicle de l'existència i que l'Arren associa, a la vegada, a l'amor que mou la seva missió (p 196). És un moment profundament simbòlic, que en termes narratius ens retorna al principi de la novel·la, ja que l'Arren i en Ged, al primer capítol, s'havien conegut també davant de la font del jardí de Roke. 

• Al capítol 12, en Ged utilitza la runa de la Fi per segellar la porta del món dels morts (p 217). 

• Al capítol 13, aquests dos parells de símbols - Rei i Mag, Principi i Fi - s'acaben identificant definitivament quan en Ged reconeix oficialment l'Arren com a rei d'Havnor, i això suposa, a la vegada, el principi del seu regnat i el final del mandat de l'Arximag (p 229). A la primera secció de la novel·la vam veure com en Ged ens il·lustrava sobre la tensió intrínseca entre fer i ser. Una de les últimes intervencions del mag a la novel·la ens descobreix com el seu paper ha acabat perquè ha acabat el seu moment tant de fer els seus actes de màgia com de ser Arximag de Roke i, per tant, d'ostentar el poder a Terramar: "He consumit tota la màgia en aquella deu seca, Lebannen. No soc un fetiller ara." (p 227) 

Una lectura paral·lela: L'espasa a la pedra de T. H. White 

Sembla que d'entrada l'autor britànic T. H. White, d'ideologia conservadora i obsessionat de forma quasi malaltissa amb els valors i el codi d'honor de la cavalleria, no tindria gaire en comú amb l'imaginari de Le Guin. Mentre que La costa més llunyana (1972) es troba inserida dins la saga de Terramar, originalment L'espasa a la pedra es va publicar, el 1938, com a novel·la independent dirigida als infants, que relata les aventures màgiques i fantàstiques del jove rei Artur sota la tutoria del mag Merlí. Alguns dels capítols més emblemàtics consisteixen en les metamorfosis del jove Artur en diversos animals que l'ajudaran a comprendre diferents punts de vista sobre el poder i la natura. 

Vint anys després de la seva publicació original, L'espasa a la pedra va passar a formar part d'una tetralogia de novel·les que habitualment es publiquen juntes amb el títol The Once and Future King (El Rei del Passat i del Futur), i que ficciona el regnat del rei Artur des de la seva infància fins la mort. Per a aquesta versió, White va revisar a fons la primera entrega de la saga, que originalment no tenia pretensions més enllà de ser una novel·la infantil, i li va donar unes connotacions més adultes i polítiques. Ho va fer reciclant materials que figuraven originalment a la cinquena part de la saga, El llibre de Merlí, quan l'editorial es va negar a publicar-la dins la sèrie definitiva. Són aquests passatges que apareixen el 1958, més foscos i amb un contingut més adult, els que canalitzen les idees de White contra la guerra i el totalitarisme. 

Així doncs, aclariré, abans de començar, les diferències principals entre les dues versions del text, ja que jo em referiré en especial a la versió antiga, que sovint es publica en un sol volum independent: 

• El capítol 6 de la versió de 1938 inclou l'episodi en què l'Artur i en Kay són capturats per la bruixa Madame Mim, i que acaba amb l'emblemàtic duel de màgia entre aquesta i Merlí. Tot i esporgat de la versió del text de 1958, aquest episodi va quedar immortalitzat a l'adaptació cinematogràfica de Disney de 1963. 

• El capítol 13 de la versió de 1938 és un episodi en què Merlí converteix Artur en serp i aquest aprèn diverses llegendes del món de les serps i els dracs, i una versió força acurada dels principals estadis de l'evolució de les espècies. En canvi, a la versió del 1958, l'aventura té lloc en un formiguer, en què l'Artur pren contacte amb una societat totalitària que no té cap noció de la individualitat. 

• Al capítol 18, Merlí converteix Artur en ocell, i l'envia al bosc amb el mussol Arquímedes. A la versió de 1938, Arquímedes el porta a veure la patrona dels mussols, la deessa Atena, que l'endinsa en un somni sobre la història de la terra vista des del punt de vista dels arbres, per a qui la vida humana no és gaire més que un instant. En canvi, a la versió de 1958, Arquímedes el porta a conviure amb les oques salvatges, una comunitat perfectament pacífica i harmoniosa que no comprèn el concepte de guerra. 

• El capítol 19 de la nova versió també té lloc amb les oques salvatges, mentre que a la versió de 1938 era un episodi independent, l'aventura de Merlí i Artur al castell del gegant Galapas. 

Fets els aclariments, ara sí, comento els punts en comú i les diferències principals d'aquesta novel·la amb La costa més llunyana. La més evident és l'estructura en general del relat i la relació entre els dos personatges principals. 

• Ambdues novel·les comparteixen dos protagonistes en rols similars, un mag (Ged/Merlí) que actua de mestre per al jove príncep (Arren/Artur), que encara no sap que està destinat a ser el rei llegendari anunciat per una profecia. Tot i així, mentre que l'aventura de l'Arren i el Ged és un viatge amb una direcció concreta, la trama a L'espasa a la pedra se situa sempre en un mateix escenari, el castell de Sir Ector al bell mig del Bosc Salvatge, que esdevindrà l'escenari de les aventures dels protagonistes. 

• Els dos protagonistes, Arren i Artur, tenen caràcters similars: tots dos són generosos, humils i desinteressats. En el cas d'Artur aquest se'ns introdueix al principi del llibre en una posició subordinada envers el seu germà adoptiu, i la narració ens el descriu com a "seguidor" i "adorador dels herois". És força similar a la forma com l'Arren se'ns mostra, al principi de l'aventura, com a mogut principalment per amor i admiració a l'Esparver. 

• L'episodi del duel de màgia entre Merlí i Madame Mim ens revela, de forma anecdòtica, que els mags pertanyen a diverses escoles de màgia, dividides entre l'ensenyament de la màgia blanca i la màgia negra. De fet, White utilitza l'episodi per ironitzar sobre els codis d'honor i de conducta de les escoles privades britàniques. Le Guin també ens mostra una escola de màgia i també divideix els usos de la màgia en legítims i contranaturals.  

• Ambdós protagonistes reben un reconeixement implícit com a reis abans d'arribar a ocupar aquest rol explícitament. En el cas d'Arren, ja vam veure com hi ha diversos símbols que l'identifiquen de bon principi amb el llegendari rei d'Havnor que ha de venir; en el cas d'Artur, la seva aventura amb els falcons de caça acaba amb el misteriós reconeixement que li fan aquestes aus com a "rei dels merlins", després de sotmetre'l a una prova d'iniciació força violenta en termes simbòlics. 

• Els dos desenllaços són molt similars: després d'haver provat la seva vàlua, els dos protagonistes són reconeguts com a hereus legítims d'un tron llegendari i ocupen aquesta posició de poder. 

Les diferències també són força assenyalades, especialment tenint en compte que les dues novel·les responen a contextos històrics i a preocupacions ideològiques molt diferents per part dels seus autors: 

• En el cas de l'Arren, aquest se'ns presenta des del principi en una posició de poder molt clarament marcada. En canvi, Artur ocupa una posició d'inferioritat dins de la cort de Sir Ector: començant, per exemple, pel malnom de Berruga (o Wart), amb què el coneix tothom, i la seva posició subalterna, com a escuder, un cop el seu germà Kay és nomenat cavaller. 

• La costa més llunyana, com passa amb les altres novel·les de Terramar, ens ofereix un món fictici totalment coherent i tancat en si mateix, mentre que White explota molt més el trencament de la quarta paret per fer els lectors còmplices de les seves ironies i els seus anacronismes. Aquest factor metatextual és un vehicle que fa servir White per a l'humor, una mica en la línia del que fa Tolkien a El Hòbbit. 

• Pel que fa a les lliçons apreses pels dos joves protagonistes, és cert que la natura és un model per a tots dos, i que ambdós aprenen la lliçó de l'empatia col·laborant i convivint amb altres espècies, però White defensa molt clarament la supremacia o la centralitat dels éssers humans dins l'univers: el relat dels embrions, en la línia del mite de Prometeu del Protàgores platònic, apunta més aviat en aquesta direcció. La visió de Le Guin, en canvi, és tot el contrari: l'Arren aprèn que la immortalitat tan sols és possible com a dissolució de la individualitat en el tot, i que voler retenir la identitat personal després de la mort és un esforç dolorós i inútil. Així doncs, rebutja una visió individualista de l'existència que situaria l'ésser humà al centre de la natura i per sobre dels altres éssers vius.