Comento breument cinc textos d'Ursula K. Le Guin que tenen a veure amb el món de Terramar: quatre relats curts que completen la saga tal com l'hem llegit fins aquí, i un breu assaig en què l'autora reflexiona sobre la relació entre els quatre primers volums de la sèrie. Els podeu trobar a l'edició completa en anglès de tota la saga de Terramar en un sol volum, editada per Gollancz el 2018 amb il·lustracions de Charles Vess:
- Ursula K. Le Guin, The Books of Earthsea. London: Gollancz, 2018. (p 923-992)
D'aquests cinc textos, només dos s'han editat en català de moment, i els podeu trobar al recull de contes Les dotze direccions del vent, també editat per Raig Verd. Un petit índex per saber d'on surt cadascun dels textos:
- "The Word of Unbinding", publicat en català com "La paraula d'alliberament". Es va publicar per primer cop el gener de 1964 a la revista Fantastic, i es va reeditar el 1975 dins del volum The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent.
- "The Rule of Names", publicat en català com "La regla dels noms". Es va publicar per primer cop l'abril de 1964 a la revista Fantastic, i també es va reeditar el 1975 a The Wind's Twelve Quarters. El podeu llegir en català a Les dotze direccions del vent.
- "The Daughter of Odren" ("La filla d'Odren") es va publicar en format digital el 2014, i es va incloure al volum de la saga completa The Books of Earthsea que es va editar el 2018.
- "Firelight" ("Llum de foc") es va publicar pòstumament el 2018 a la revista The Paris Review, i també es va incloure a The Books of Earthsea aquell mateix any.
- "Earthsea Revisioned" ("Terramar reimaginada") és un assaig que Ursula K. Le Guin va presentar com a conferència el 1992 sota el títol "Children, Women, Men and Dragons" a la Universitat d'Oxford, i que també es va incloure a The Books of Earthsea.
La paraula d'alliberament
Dels quatre relats, és potser el més experimental i desconcertant a simple vista. Està narrat des del punt de vista d'un jove mag que s'enfronta a un bruixot maligne, i l'única forma que té d'escapar-se'n és a través de successives transformacions. Amb un llenguatge molt suggestiu i un ritme molt fluït, que recrea el moviment de les successives transformacions de forma molt dinàmica, també hi trobem una influència molt clara de Tolkien, sobretot en el moment que es descriu l'acció del mag fosc sobre la terra, i en el moment en què el protagonista es transforma en un anell d'or, recollit i llençat pendent avall per un troll. No serà fins al desenllaç, quan el protagonista trobi finalment la clau de volta per poder derrotar el seu enemic, que descobrirem una connexió temàtica amb les novel·les de Terramar.
La regla dels noms
Aquí també hi podem apreciar una influència directa, o potser un homenatge, de fet, a Tolkien. El senyor "Underhill" viu sota el turó ("under his hill") en una illa de l'arxipèlag, i és un personatge que sembla força allunyat de l'èpica per començar: és un bruixot de poble arribat de fora, conegut pels seus focs artificials, i que els habitants de l'illa miren amb distanciament i certa condescendència. Ara bé, quan arribi a l'illa un mag del casal de Pendor a passar comptes amb l'inofensiu senyor Underhill, aquest revelarà tot el seu potencial amagat.
La filla d'Odren
És un conte que m'ha semblat molt curiós i, del conjunt dels quatre, és possiblement el que més m'ha agradat de tots. El relat gira al voltant de la protagonista, l'Herba, que és l'última descendent de la casa d'Odren, que de nit va a fer ofrenes a la tomba del seu pare. El relat se'ns va desgranant a través de diversos testimonis que ens van posant en antecedents sobre la nissaga dels senyors d'Odren, i és així com ens assabentarem de la missió de revenja de l'Herba que espera poder acomplir un cop es retrobi amb el seu germà desaparegut misteriosament anys enrere. Si heu llegit Electra de Sòfocles, us sorprendrà veure l'argument del cicle micènic reproduït força fidelment, amb la intervenció d'un mag obscur en el paper d'Egist.
Ara bé, Le Guin ens ofereix una mostra del seu potencial per a la subversió quan presenta els dos germans defensant dues versions diferents del crim i, per tant, dos plans diferents de revenja. Com que no se'ns acaba d'exposar qui dels dos té raó, i potser tan sols és una qüestió de perspectiva, crec que l'ambigüitat, especialment en la seva càrrega pel que fa al gènere dels protagonistes i les seves respectives simpaties, és un dels punts més forts del relat. El punt de vista de la noia embranca lleugerament amb el discurs de gènere què vèiem a Tehanu, i per això el desenllaç del relat es fa especialment satisfactori.
Firelight
Aquest relat breu ens descriu el somni que té en Ged just abans de morir. No en puc dir gran cosa perquè és força breu i s'explica per si sol. És una culminació del viatge vital del personatge, digna de la saga sencera, tot i que en gran part es basa a recordar episodis de les novel·les anteriors. Em va agradar, és clar, però al final em va deixar un regust agredolç. No m'importaria quedar-me amb el desenllaç d'en Ged a Re Albi amb la Tenar que vam veure al final de Tehanu, o al final de L'altre vent també i, per això, per a mi personalment, aquest relat es fa innecessari.
Terramar reimaginada
Aquest és un assaig que es publica el 1992 i, per tant, Le Guin no hi comenta la saga sencera, sinó només els primers quatre volums fins a Tehanu. De fet, l'assaig és un comentari sobre el tipus de revisió que planteja Tehanu respecte de la trilogia original. Per començar, Le Guin pretén justificar el sexisme present a la seva primera trilogia i inherent al món de Terramar tal com es planteja en aquestes tres primeres novel·les: a l'època que les escriu, als anys seixanta i setanta, la fantasia èpica encara està lligada a uns arquetips molt determinats que giren al voltant de la masculinitat com a font de poder. El poder és masculí, i és obtingut i validat a través de la independència respecte de les dones. És per això que qualsevol contacte amb el món femení s'interpreta immediatament com una feblesa o una temptació que cal evitar a qualsevol preu.
Le Guin escriu la trilogia original influïda per aquests trops, perseguint l'ideal de Virginia Woolf de l'art androgin. Ara bé, aquest ideal de l'art androgin - és a dir, la idea que l'art en majúscules està més enllà de les divisions de gènere, i no s'identifica com a masculí o com a femení - amaga un biaix de gènere evident un cop se surt d'aquest esquema de pensament: el món descrit en aquesta tradició no és un món neutral pel que fa al gènere, sinó un món on la font de l'autoritat i la força és masculina i la dona és vista com a no-home, o s'ha de masculinitzar en el moment que exerceixi el poder. En aquest context sorgeix Tehanu, que exposa aquest biaix obertament sense abandonar les particularitats del món fictici de Terramar. Comparteixo l'entusiasme de Le Guin per la subversió operada en aquest quart volum de la saga, tot i que trobo que en aquest assaig cau en un trop igualment sexista, el de la sacralització de la maternitat, quan relaciona l'especificitat de la Tenar amb la seva capacitat de donar a llum.
Comprenc que la intenció de Le Guin és bona, però potser el pas següent sí que era avançar cap a una visió autènticament andrògina, en comptes de quedar-nos simplement abraçant les especificitats de cada gènere per separat. Hi ha un moment en què ho fa, quan reivindica la interdependència entre en Ged i la Tenar com a contrapunt necessari a la independència propugnada pel poder identificat com a masculí. Només que Le Guin identifica aquesta qualitat d'interdependència com a essencialment femenina, i aquí crec que cau en el mateix tipus de prejudici que pretén atacar. La reflexió de Le Guin acaba aquí, en el quart volum de la saga, de forma que els altres dos volums, molt més problemàtics al meu parer a l'hora de revisar aquests prejudicis, no entren dins d'aquest debat teòric.
El final de l'assaig, d'altra banda, és autènticament revelador, en tant que interpreta el desenllaç del quart llibre i el paper de la Therru en el relat sencer, no sols aquesta quarta novel·la sinó a l'hora de culminar la saga sencera (o el que en aquell moment representava la saga sencera). Le Guin introdueix la noció de la doble visió de la Therru, és a dir, la d'un personatge intermedi que pertany simultàniament a dos móns, com a desllorigador d'aquesta perspectiva monolítica del poder i l'acció al món de Terramar. Segons Le Guin, els dracs plantegen una autèntica revolució en el món de Terramar, també en termes de gènere. Al meu parer, no sé si aquesta afirmació queda gaire clara a la novel·la mateixa, o és més aviat un afegit posterior per part de l'autora.
En tot cas, em quedo amb el final de l'assaig, que presenta el viatge de la Therru com a moviment central de la novel·la Tehanu. Ara bé, em penso que aquesta relació traça un arc encara més gran amb la saga sencera, en presentar un paral·lelisme clar també amb el desenllaç de la primera novel·la de la saga, Un mag de Terramar: si a Tehanu la nena ens guia cap al drac, de forma que al final se'ns revela que ella és el drac, el mateix exactament podríem dir de l'Esparver i la seva recerca de l'ombra al primer volum. Ambdós motius lliguen la lectura de la saga sencera a perspectives psicoanalítiques que no semblen fora de lloc vistos aquests dos desenllaços: tant la Therru com en Ged busquen fora de si mateixos la font de la seva por i les seves inseguretats, una alteritat en termes absoluts que els amenaça amb tota la seva monstruositat - per acabar trobant, en tots dos casos, que al capdavall el seu era un viatge interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada