Jardí vora el mar (#659)

A la una van engegar els focs. Comparats amb els que havien fet els senyorets i que a mi m'havien semblat tan rics... Com si tot vingués d'un món que no fos la terra i piula va i piula ve i ruixada de branques amunt i estrelles de coloraina i tronada i pluja d'or... ¡Ziu! ¡Ziu! ¡Ziu!, tot petava. La nit negra que negra i els coets fent-la lluent i flors esmicolades i mines de diamants voltant pels aires. El Potosí. I l'herba s'ho bevia tot. Ho recollia tot. 

Jardí vora el mar és una novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) que es va publicar l'any 1967, i que amb el temps ha quedat eclipsada per altres obres seves més reconegudes, com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, que es van publicar també als anys seixanta. És molt diferent de les altres novel·les que li he llegit, potser pel seu esperit una mica més lleuger que de costum, de vegades fins i tot humorístic, i la trama obertament fulletonesca. A mi m'ha agradat molt, i m'ha mantingut enganxada a la lectura des de la primera pàgina fins a l'última, però sí que és veritat que altres novel·les seves potser m'han resultat més colpidores a l'hora de llegir. Aquesta en particular és força original perquè Rodoreda adopta un estil molt diferent de les altres en comparació: el narrador és un espectador distanciat dels fets, que ens els trasllada sempre desenfocats, a través de versions de segona i tercera mà que en donen diversos personatges, com peces d'un trencaclosques de secrets i intimitats que es van revelant a cop de descobriment. 

Un dels punts més destacables de la novel·la és el seu ambient i la seva atmosfera, força més indefinits que en d'altres novel·les seves. Ens trobem en un poble de costa on va a estiuejar un matrimoni adinerat de Barcelona. Les sis seccions de la trama aniran descrivint sis estius consecutius de vacances de la família protagonista explicats des del punt de vista del jardiner, un vidu esquerp i solitari que jutja les vel·leïtats dels seus superiors des del sentit comú i el ressentiment de la classe subalterna. A través de les confidències dels servents, i d'altres que li faran alguns membres del cercle d'amistats dels senyors, anirà reconstruint una trama complexa de passions i traïcions ocultes, bastida a base de salts enrere en el temps cap al passat de determinats personatges. Quan arribin uns veïns nous a construir-se la casa d'estiueig al costat de la dels protagonistes, les coneixences aparentment casuals donaran peu a connexions més profundes que havien quedat soterrades. 

El títol ja ens dóna una idea força acurada de l'atmosfera que Rodoreda crea per a la novel·la i el seu simbolisme. D'una banda, el mar serà una presència sempre amenaçadora en la seva immensitat i salvatgia, que mai ningú no arribarà a contenir ni a canalitzar. Per a mi és una metàfora de les passions sexuals i vitals, i fins i tot les ambicions socials, dels personatges, totalment destructives tant d'ells mateixos com dels altres. La impotència del pintor Feliu Roca a l'hora de copsar els colors i els canvis d'humor del mar, i el seu fracàs últim al final de la novel·la, crec que reforcen molt clarament aquest missatge. D'altra banda, el jardí i les flors esdevenen els autèntics protagonistes del relat. A través de la saviesa viscuda del protagonista, anirem veient la varietat i infinita riquesa de les flors cuidades, i la feina i la cura que requereixen, encara que l'esforç a simple vista no sigui visible. El fet que hi hagi una altra pintora, l'Eulàlia, que aconseguirà l'èxit pintant flors d'una manera molt més intuïtiva i espontània, crea una simetria entre ambdues imatges, pel contrast entre els seus dos pintors. L'amor del jardiner per la seva difunta esposa, que ell defineix més com una tendresa que com un amor, marca un contrast molt fort amb les passions i intrigues dels senyors, que provoquen mort i desolació al seu entorn, però que semblen molt més banals a la llum de l'argument. 

L'arrencada de la novel·la m'ha recordat la de Cap al far de Virginia Woolf: la presència del pintor fidel al seu art, una mica distanciat de la família protagonista, m'hi ha fet pensar, i també l'ambientació a la casa d'estiueig. Les semblances, però, acaben aquí. Rodoreda s'allunya dels fluxos de consciència i l'estil experimental de Woolf per oferir-nos una novel·la calidoscòpica i fragmentada, és veritat, però més lineal i amb un punt de vista una mica més estable. És quan comencen les relacions entre les dues famílies que la trama m'ha semblat en part aixecada de El gran Gatsby i, per tant, no del tot original, així com també pel que fa a la descripció de la frivolitat i els excessos a la vida social dels amos adinerats: hi contribueix el fet que Rodoreda no arribi a especificar mai en quina època en concret se situa l'acció i, per tant, no cal fer un gran esforç per imaginar-se uns bojos anys vint com els retratats per Fitzgerald. Més endavant la trama també s'allunya d'aquest referent literari i es va tornant com més va més rodorediana, especialment a partir de l'aparició dels pares de l'Eugeni i a mesura que el senyor Bellom va adquirint més dimensions i una personalitat més marcada al marge de la trama principal. 

A través d'una trama de fulletó, Rodoreda va construint un cercle de personatges molt ben dibuixats, cadascun amb uns trets característics molt particulars que, la majoria de vegades, revelen fins i tot més del que arriben a expressar a través del discurs. Els giravolts de la trama de vegades s'han d'anar intuint a base d'interpretar les insinuacions d'alguns d'ells, i sempre amb un marge obert a l'especulació. En aquesta novel·la ja es comença a entreveure la fascinació per construir una propietat burgesa amb tota la seva atmosfera que portarà a la riquesa i la complexitat de Mirall trencat. Jardí vora el mar no és ni tan ambiciosa, ni té una trama tan complicada, ni abasta tantes generacions. Es conforma a fer una instantània dels sis anys d'aquestes famílies i anar desplegant-ne les intrigues i passions secretes que, com anirem descobrint, vénen d'antic. Ara bé, és una imatge exuberant i fortament acolorida pels seus personatges secundaris. Un dels aspectes que m'ha semblat més destacable és el contrast social entre la classe alta i les classes populars, servents i treballadors de tota mena, que aniran revelant les hipocresies i cegueses dels amos a través de l'expressió de la seva pròpia quotidianitat. Una novel·la del tot recomanable: una mostra de per què Rodoreda continua sent la mestra incontestable de les lletres catalanes, ja que és capaç de brillar d'aquesta manera fins i tot en una obra menor. 

Sinopsi: La trama ens explica sis estius consecutius que passen els Bohigues, un jove matrimoni adinerat, a la seva casa de la costa. El jardiner, heretat dels antics propietaris de la casa, esdevindrà el principal testimoni de les aventures sentimentals i les passions secretes tant del matrimoni com del seu cercle d'amistats i coneixences. Quan arribi el senyor Bellom, un nou ric que va fer la fortuna a Amèrica, a instal·lar-se amb la seva filla i el seu gendre a la casa que s'ha fet construir al terreny del costat, d'entrada la trobada entre les dues famílies semblarà una coneixença casual, però el passat dels joves amos anirà revelant connexions passades que havien mantingut en secret. 

M'agrada: Sobretot els diàlegs entre els personatges, el rerefons de lluita social dels seus conflictes, i la prosa inimitable de Rodoreda, amb les seves descripcions exuberants i, a moments, els seus tocs d'humor cruel.