Et visitaran en somnis

Capítols 5-8 de Les Tombes d'Atuan

Entrem al nus de la novel·la, i en aquesta secció veurem com esclaten els dos conflictes principals que anunciava el plantejament. D'una banda, amb una de les tres sacerdotesses morta, Tenar es queda sola davant de la seva antagonista, Kossil, en una lluita pel poder dins del recinte de les Tombes, que el rei de Kargad pretén controlar. L'enfrontament de la Tenar amb el presoner del Laberint resultarà el detonant d'aquesta rivalitat, però d'altra banda també canalitzarà el conflicte intern de l'heroïna, que haurà de sospesar les seves creences passades i comparar-les amb una altra forma de veure el món. Aviat ens adonarem que l'estranger que queda presoner al Laberint, sota les dependències de les sacerdotesses, no és altra persona que l'Esparver, i això ens fa canviar el punt de vista de la novel·la sencera. Aquí és quan caldria preguntar-se qui és realment l'heroi del relat, si la Tenar pot esdevenir la protagonista de la seva pròpia història, o en realitat només juga un paper secundari dins del viatge de l'heroi. 

A més, en aquests capítols centrals comencem a aprofundir una mica més en la metafísica de Terramar, en tant que se'ns exposa clarament que els Sense Nom a qui la noia serveix són un altra forma dels poders de l'ombra amb qui l'Esparver havia combatut a la primera novel·la. L'univers dualista de Le Guin comença a prendre forma. Si les reflexions al voltant de la mort havien començat a aparèixer al final d'Un mag de Terramar, aquí se'ns comença a presentar la dualitat entre la llum i la foscor que, com anirem veient més endavant en el text, són metàfores que representen la vida i la mort. Em sembla una decisió intel·ligent per part de Le Guin, quan comença a traçar la relació entre la Tenar i l'Esparver, que aquest li reconegui obertament que creu "en els poders de la foscor" (p 95 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) i s'hi ha enfrontat en el passat, en comptes de suggerir, simplement, que no existeixen, com podríem esperar des d'una òptica secular. Així doncs, aquesta òptica secular queda encarnada en el text en el personatge de la Kossil, mentre que en Ged i la Tenar encarnen dues formes diferents de relacionar-se amb els poders de la foscor. 

Mapa del Laberint sota les Tombes

Un mite en masculí 

El Laberint com escenari i el fet que l'Esparver hi quedi atrapat té a veure amb aquest esquema del viatge de l'heroi. Al principi del seu llibre L'heroi de les mil cares, Campbell rellegeix el mite de Teseu i el Minotaure interpretant el Laberint com a representació de la psique reprimida del rei tirà - una mena d'inconscient que actua d'abocador de totes aquelles vergonyes i impietats que el tirà no vol admetre, representades en el monstre que s'hi amaga. El Laberint com a escenari literari, així doncs, és una imatge molt suggestiva en tots dos sentits, el literal i el figurat. És un parany que el poder posa davant dels intrusos, i que no necessita ser guardat perquè en si mateix representa un perill mortal per a qui hi queda atrapat. 

A Les Tombes d'Atuan, Le Guin aprofita al màxim el potencial d'aquesta imatge, i crea un brillant joc de miralls entre el presoner que queda atrapat al Laberint, al nivell subterrani, i la Tenar que l'observa des dels espiells que obre des del nivell superior. A mesura que aquesta va matisant la seva fascinació pel presoner, que la tempta amb visions del món exterior, la Tenar passarà a ser l'assistent de l'heroi en aquest viatge, com una Ariadna que l'ajuda en la seva fugida del Laberint, amb més motiu quan la llum dins del recinte està prohibida i l'única forma de transitar-lo es basa a memoritzar els seus incomptables tombants. La imatge és força clara en un determinat moment de la novel·la: 

Malgrat que l'Arha tenia ben gravats a la memòria els camins i els tombants que conduïen a les diverses cambres i zones, fins i tot ella s'havia emportat, en les exploracions més llargues, un cabdell de llana fina que anava desenrotllant darrere seu i que reenrotllava en el camí de tornada. Perquè si se saltava un dels girs o passatges que havia de comptar, inclús ella podia extraviar-se. (p 82)*

* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets.

Vam veure a l'anterior secció de l'anàlisi com Campbell concebia el seu esquema del viatge de l'heroi tant en termes masculins com femenins. L'heroi masculí és el salvador del món, que emprèn el viatge cap al món desconegut per retornar-ne amb l'elixir del déu. Quan l'heroïna és noia, aquesta està destinada a ser la consort del déu. Tanmateix, l'anàlisi de Campbell no pot evitar centrar-se en la visió masculina del mite, predominant en els relats mítics de tota mena de cultures a través dels segles. En aquest esquema del relat, la dona no podrà evitar jugar-hi un paper subsidiari, com a assistent o com a encarnació de la deessa, que ha de donar a l'heroi el poder de restaurar el món. 

La dona, en el llenguatge icònic de la mitologia, representa la totalitat del que es pot conèixer. L'heroi és el que arriba per conèixer. A mesura que progressa en la lenta iniciació que és la vida, la forma de la deessa experimenta per a ell una sèrie de transfiguracions: mai no pot ser més gran que ell mateix, tot i que sempre li pot prometre més del que encara és capaç de comprendre. Ella l'atreu, el guia, li ordena que trenqui els seus grillons. I si ell pot estar a l'alçada del seu guiatge, tots dos, el coneixedor i la coneguda, seran alliberats de qualsevol limitació. La dona és la guia cap a la sublim culminació de l'aventura sensorial. Amb ulls deficients, queda reduïda a estats inferiors; amb l'ull maligne de la ignorància, queda lligada a la banalitat i la lletjor. Però és redimida pels ulls de la comprensió. L'heroi que la pot acceptar tal com és, sense commoció indeguda però amb la gentilesa i la confiança que ella demana, és potencialment el rei, el déu encarnat, del seu món creat. (p 106)*

* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004.

És cert que Campbell ens avisa que el mite és reversible en termes de gènere, però passatges com aquest últim ho posen difícil. Els passatges centrals de Les Tombes d'Atuan es poden llegir en aquests termes: la Tenar és guia d'en Ged al món obscur del Laberint de què és captiu i, com a servidora dels Sense Nom, esdevé també una figura divina per a ell. L'episodi final, al capítol 8, en què Tenar recuperarà el seu nom oblidat gràcies a en Ged (l'anomenador per excel·lència, si llegim també el desenllaç d'Un mag de Terramar) és un moment culminant del relat, que posarà les bases de la rebel·lió de la noia i marcarà l'inici del seu retorn a la llum. Si interpretem, a la manera de Campbell, Ged com el coneixedor i Tenar com la coneguda, aleshores és cert que Tenar queda "redimida pels ulls de la comprensió". 

En la segona part del seu llibre, en què Campbell revisita els mateixos trops però a un nivell cosmològic, la dona també pren aquest caràcter simbòlic dins d'un relat pensat exclusivament en termes masculins. La dona com a trofeu o com a recompensa per a l'heroi representa, metafòricament, la seva victòria sobre el mal i, per tant, el matrimoni amb aquesta simbolitza la restauració de l'ordre al cosmos. 

L'hegemonia arrabassada en lluita a l'enemic, la llibertat guanyada a la malícia del monstre, l'energia vital alliberada dels treballs del tirà Holdfast - queden simbolitzades en una dona. Ella és la donzella de les incomptables matances del drac, la núvia abduïda de mans del pare gelós, la verge rescatada de l'amant impietós. Ella és "l'altra part" de l'heroi mateix - perquè "cadascun és tots dos": si el seu rol és el de monarca del món, ella és el món i, si ell és un guerrer, ella és la fama. Ella és la imatge del seu destí que ell ha d'alliberar de la presó de les circumstàncies que l'envolten. Però si ell ignora el seu destí, o s'enganya amb falsedats, cap esforç per part seva podrà vèncer els obstacles. (p 316)

La suggestió entre línies d'una atracció entre els dos personatges, i d'una potencial relació amorosa entre ells, també encaixa amb aquest esquema predeterminat del mite. És cert que Le Guin ens presenta aquesta relació entre els dos personatges en termes igualitaris i molt complexos, però també tenen raó les crítiques que se li van fer en el seu moment en el sentit que la Tenar necessitava ser rescatada del seu món de foscor per l'heroi masculí. L'autora va respondre a aquestes crítiques amb força elegància a l'epíleg de la novel·la, però tot i així aquest biaix sexista segueix present al text. Veiem a continuació dos motius del creixement de la Tenar, que començaran a desenvolupar-se en aquests capítols i que més endavant ens portaran al desenllaç de la novel·la. 

Cruïlles

El tema de la llibertat de la Tenar és un dels aspectes més interessants de la novel·la sencera, especialment si el comparem amb l'exercici de la llibertat que aprenia en Ged a Un mag de Terramar. El seu procés de creixement consistia a transitar des d'una posició de llibertat absoluta, en que qualsevol decisió era vàlida per triar, a una posició en què la llibertat de l'heroi acabava coincidint amb el seu deure, acceptat internament. En termes morals, les opcions que se li presentaven ja no eren igual de vàlides, sinó que algunes, basades en l'altruisme i la renúncia a l'ego, pesaven més que les altres. 

Ara bé, Tenar no es troba en una posició de poder i llibertat d'entrada, en part pel culte a què pertany i en part per la seva condició de dona. El seu procés d'elecció, per tant, transitarà d'una posició de deure absolut, en què no és capaç d'escollir res per si mateixa, en tant que ha d'acomplir la voluntat dels déus i les seves normes estrictes, a una progressiva experimentació amb una llibertat que va ampliant el seu marge d'acció. Aquestes eleccions vindran imposades per l'aparició del presoner, que segons la llei dels Sense Nom ha de morir, però que li proposa un conflicte de lleialtats en temptar-la amb el coneixement del món exterior. 

• Al capítol 6, la seva decisió de mantenir l'estrany amb vida no entra en conflicte amb el seu sistema de valors. La Tenar exerceix la seva prerrogativa a l'hora de decidir per crueltat, perquè pensa a allargar l'agonia i la humiliació del presoner abans de donar-li el cop de gràcia. 

• Al capítol 7, la seva decisió de mantenir l'estrany amb vida contravé directament el mandat dels déus. El camí de la seva rebel·lió ha començat, però encara ha de guardar l'aparença de pietat davant la Kossil i els seus subordinats. És una decisió a mitges: com a lectors assistim als seus actes però les seves veritables intencions encara no s'acaben de revelar. 

• Al capítol 8, la seva decisió de salvar la vida de l'estrany es transforma en rebel·lia oberta un cop desafia la seva antagonista, la Kossil. Aquí la Tenar ja s'ha posicionat d'un bàndol amb total llibertat, de forma que haurà d'acceptar les conseqüències d'aquesta decisió. 

El caràcter de l'heroïna

La seva relació amb l'Esparver i les decisions que es veurà en la necessitat de prendre influeixen també en el creixement psicològic de la Tenar i en la seva evolució, potser subtil, però una de les més aconseguides de la saga sencera. 

• Al capítol 5, i com ja vam veure a la secció anterior de la lectura, les llavors del canvi ja són presents en el caràcter de la Tenar abans de trobar-se amb l'Esparver, i ja amb anterioritat havia començat a qüestionar el sistema en què vivia. En la seva exploració privada del Laberint, fins i tot abans que hi arribi la llum, la Tenar comença a utilitzar la seva imaginació per interpretar a través d'imatges el passat ancestral d'aquest indret i el seu rol com a sacerdotessa a través de la història (p 70-72). 

• En el mateix capítol, quan l'estrany arriba al seu domini i hi introdueix la llum, la Tenar interpreta aquest gest com un gran sacrilegi i reacciona com s'espera d'ella. Tanmateix, enfurida i convençuda que el desconegut mereix la mort, la imatge que la llum li ha revelat sobre les cambres ocultes del Laberint la corprèn i la torba profundament (p 74). 

• Al capítol 7, la revolta empresa per la Tenar adquireix matisos de gènere en la seva relació amb en Ged. El diferencial de poder entre tots dos s'acaba revelant quan en Ged es presenta com a home viatjat i coneixedor dels misteris del món exterior, mentre que el poder de la Tenar ha quedat reduït a un món fosc i tancat. En Ged exerceix la seva ceguesa sexista característica quan, de totes les il·lusions que podria conjurar per convèncer la noia de la seva màgia, tria impressionar-la amb un vestit de princesa (p 104-105). Les emocions de l'Arha no se'ns descriuen en aquest moment, però de la seva reacció potser en podríem deduir que s'ofèn en l'amor propi. En tot cas, certs passatges d'aquest capítol fan molt per caracteritzar el conflicte entre els dos personatges en termes de gènere, com la Tenar mateixa li retreu a l'Esparver en un determinat moment: 

Has vist com ballen els dracs i les torres d'Havnor, i ho saps tot de tot. I jo no sé res de res ni he estat enlloc. Però tu l'únic que saps són mentides! Tan sols ets un lladre i un presoner, no tens ànima i no sortiràs d'aquí mai més. És igual que hi hagi oceans, dracs, torres blanques i tot això, perquè tu no ho veuràs mai més, no tornaràs a veure la llum del sol. Jo només conec la foscor, la nit subterrània. (p 102-103)

• Finalment, al capítol 8, assistim al moment en què la Tenar recupera la seva identitat a través del seu nom autèntic, que creia oblidat (p 114). Ha calgut que arribés el mag, però, a obrir-li aquesta porta a la llibertat. 

Coberta de Pauline Ellison (1975)