Dèbil com la màgia d'una dona

Ha arribat el moment d'una relectura que feia temps que volia fer, però que he anat posposant per diversos motius, principalment perquè les lectures de llibres nous sempre acaben passant per davant d'aquells clàssics que s'esperen a les lleixes però que demanen amb insistència ser revisitats. Aprofitant la sortida de les edicions catalanes dels llibres de Terramar, amb traducció de Blanca Busquets i una presentació immillorable a càrrec de Raig Verd, vaig decidir que seria un bon moment per retrobar-me amb en Ged, la Tenar i els dracs, i esbrinar per què és un dels meus relats de fantasia preferits des que el vaig llegir per primera vegada d'adolescent, a la mateixa època que vaig descobrir Tolkien. Les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, quan vaig rellegir els llibres anys més tard, encara són aquí al blog, així que vaig pensar que també seria una bona oportunitat per reavaluar-les i veure si em va passar per alt alguna cosa, si em vaig equivocar de mig a mig o, al contrari, si acabo reafirmant les intuïcions que vaig tenir en aquell moment. 

Il·lustració de Charles Vess per a l'edició completa dels llibres de Terramar (2018)

L'estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) va ser una autora extraordinàriament prolífica i d'una profunditat exquisida, que l'ha convertit a través dels anys en una referència dins dels gèneres de la fantasia i la ciència-ficció. Un aspecte que cal tenir en compte a l'hora de llegir és que els sis llibres tenen una continuïtat cronològica, però la seva publicació va quedar força espaiada en el temps. Els primers tres llibres, Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana es van publicar el 1968, el 1970 i el 1972 respectivament, en un moment en què l'autora seguia els cànons de la narrativa de fantasia més clàssica, és a dir, seguia les passes de l'origen i el creixement d'un heroi, en masculí, en un món que es defineix exclusivament en termes masculins. 

Les dones, en el seu món fictici, són éssers marginals i insignificants, i sempre queden subordinades a la perspectiva del protagonista masculí. L'autora mateixa va reconèixer aquest biaix i va revisar aquest enfocament en els tres darrers volums de la proposta, Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i L'altre vent (2001). Es pot discutir fins a quin punt aquesta revisió va ser reeixida o no, però el que no es pot posar en dubte és la complexitat del món de Terramar un cop s'arriba a desplegar en tota la seva amplitud. Així doncs, comença la relectura dels llibres de Terramar, i el que hi ha a continuació són les notes i apunts que se n'han derivat. 

Capítols 1-3 d'Un mag de Terramar

Un mag de Terramar (1968) és el relat de la infància i l'adolescència d'en Ged, un dels més grans herois i mags del seu temps. El primer paràgraf de la novel·la ja ens el presenta d'aquesta manera, però ens adverteix que aquest relat no va d'això, que ens ofereix la història de l'heroi abans d'arribar a ser l'heroi en majúscules. Tot i així, veurem com en el text es poden reconèixer fàcilment els trops del seu viatge arquetípic, i veurem com en Ged evoluciona des de la seva condició original de feblesa i anonimat fins a endinsar-se en el món de la màgia i ser capaç de controlar el seu poder. 

Orfe i negligit per la seva família, els orígens d'en Ged com a pastor de cabres a Gont, una illa perifèrica de l'arxipèlag de Terramar, no semblen gaire prometedors. Tanmateix, el seu primer contacte amb la màgia, a través d'unes paraules apreses accidentalment de la seva tia, revelen el poder potencial que l'infant té a les seves mans. Quan la seva tia intenta fer-li un encanteri per emmudir-lo i evitar que reveli els secrets de la màgia, el sortilegi fa efecte, però la bruixa queda espantada pel riure d'en Ged, que desafia el poder del sortilegi. Com la Rey o en Harry Potter, en Ged té un poder que amb prou feines no sap ni que posseeix, i encara menys pot explicar. Gran part de la història desenvoluparà la seva relació amb aquest poder i el seu viatge per aconseguir amansir-lo. 

Mentors

En els primers tres capítols assistirem a l'inici de l'educació d'en Ged en la màgia, que en el món de Terramar ens queda retratada en uns termes molt estretament lligats al gènere. Per això, la relació d'en Ged amb els seus mentors ens ajudarà a entendre el món de Terramar i el concepte de masculinitat que hi predomina. En primer lloc, el primer contacte d'en Ged amb la màgia és a través dels ensenyaments de la seva tia, que és una bruixa. Les bruixes són fetilleres que transmeten un coneixement de la màgia popular i utilitari, que passa de generació en generació pels pobles però que no té cap mena de vincle amb la màgia que s'estudia a l'escola de Roke, reservada exclusivament als homes. Es crea un contrast entre saviesa popular i coneixement acadèmic, en aquest món. 

Ara bé, la forma com se'ns presenta la bruixeria femenina ja deixa clar des del principi que aquesta és jutjada com a clarament inferior a l'exercida pels mags de Roke. La dita a Terramar fa: "Dèbil com la màgia d'una dona ... Malvat com la màgia d'una dona" (p 15 de l'edició catalana de Raig Verd). La valoració en termes de gènere subordina el món femení, caracteritzat com a ignorant, feble i malvat, al món masculí de la virtut i la saviesa. El contacte del protagonista amb el seu segon mentor, l'Ogion, posa de relleu la necessitat de les virtuts de la paciència, la humilitat i l'autocontrol, que xoquen amb les expectatives inicials d'en Ged sobre la màgia, aviciades per aquest primer contacte amb la bruixeria femenina, que observa la màgia com a "poder". I hi ha un sentit literal en aquesta accepció del terme: "poder" per a les bruixes significa capacitat de poder fer coses; la màgia té una utilitat directa per a la vida que els mags de Roke rebutgen frontalment. 

Segons els mags, la màgia no té un propòsit o fi en si mateix. Com la filosofia, no serveix directament per a res, sinó que revela la realitat autèntica rere les aparences. Hi ha un clar biaix platònic en el text, que és molt comú en els relats de fantasia: coneixement equival a bondat en termes morals, a discernir la realitat de les coses, no deixar-se dur per l'aparença i saber distingir quan utilitzar el poder i quan no, més que pròpiament a la capacitat d'utilitzar-lo. És per això que la màgia femenina, que és ignorant i no educada, ha de ser per força "malvada". Tant Ogion com els professors de l'escola de Roke posen en Ged en contacte amb l'autèntica realitat de la màgia i la seva dimensió moral: utilitzar-la consisteix precisament a saber-se'n refrenar, a entendre els riscs i perills que suposa, i saber valorar quan el seu ús és necessari i quan és superflu. "Encendre una espelma és projectar una ombra" (p 57), i el viatge de Ged anirà dirigit, precisament, a entendre les ombres que les seves accions i decisions poden arribar a desencadenar. 

És una prova difícil per a un jovenet delerós d'exercitar-se en el domini sobre el món que l'envolta. Hi ha un passatge especialment interessant en què l'Ogion li remarca la necessitat de la paciència com a virtut principal que li cal aprendre: "Manhood is patience", a l'original anglès. L'ús de la paraula anglesa manhood, en aquest context, no és casual, entenent que el procés de maduració d'en Ged passa per abandonar el món femení, impulsiu, feréstec i incontinent, en què el poder s'exerceix sense límits aparents, pel món reflexiu, mesurat i controlat de la màgia masculina. El seu significat en anglès té una doble dimensió: d'una banda, es pot oposar a childhood (infantesa), i per tant es podria traduir com adultesa o maduresa. Però d'altra banda també s'oposa a womanhood (feminitat), i per tant es podria traduir com a virilitat o masculinitat. La traducció de Blanca Busquets, en aquest passatge en concret, es decanta per una de les dues opcions i deixa perdre el doble sentit de l'original: "La maduresa és paciència" (p 28). La traducció al castellà de Matilde Horne per a Minotauro crec que és més encertada, a l'hora de preservar el biaix de gènere de l'original i el doble sentit de la paraula: "Llegar a hombre requiere paciencia". "Home" com a oposat a "infant", però també com a oposat a "dona". 

Proves 

Com passa habitualment amb el viatge de l'heroi, en Ged haurà d'afrontar una sèrie de problemes que posaran a prova el seu caràcter i les seves virtuts, i el marcaran com a autèntic elegit per a l'aventura. En aquests tres primers capítols observarem tres d'aquestes proves que marcaran també aquesta transició des dels seus inicis en l'anonimat a ocupar el seu lloc en el món acadèmic de l'escola de Roke. 

• En primer lloc, la seva primera aventura amb l'atac dels karguesos al seu poble revela el seu poder potencial com a mag. És una prova de virtut, en què Ged utilitza la seva màgia amb un propòsit desinteressat. 

• En segon lloc, al segon capítol assistim a la primera desviació o caiguda de l'heroi, en termes morals. Ged convoca una ombra a través d'un encanteri del llibre de màgia de l'Ogion, que utilitza d'amagat i sense el consentiment del seu mestre. Com no podia ser d'altra manera, la temptadora és una dona, una joveneta de bona família que desafia en Ged a utilitzar un encanteri per convocar els morts. 

• En tercer lloc, al tercer capítol, Ged ha de passar la prova de la porta per entrar a l'escola de màgia de Roke. En aquest cas, la prova és clarament d'humilitat, i l'accent en aquesta virtut ens posa en la direcció que marcaven els ensenyaments de l'Ogion. 

El caràcter de l'heroi 

Fins ara, en aquests primers tres capítols, hem assistit al plantejament d'en Ged com a heroi, amb unes qualitats ben definides que, com hem vist, l'escola de màgia haurà d'anar polint i domesticant. Les lectures freudianes del text s'aniran fent més profundes a mesura que avancem en la saga, però d'entrada aquestes qualitats, en tot cas, queden posades en contrast amb els caràcters dels dos primers amics que en Ged fa a l'escola, en Jaspi i en Veça, dos alumnes més grans que ell, que podríem considerar models sobre els quals es dibuixa la personalitat d'en Ged per contrast. De fet, només en Veça és descrit directament com a amic; en Jaspi se'ns presenta com a antagonista ben bé des de la seva aparició. 

• Fins ara les qualitats que en Ged ens ha mostrat són l'orgull, l'ambició i la vanitat, que es dibuixen a través dels comentaris que verbalitza constantment davant dels seus mestres a l'escola. Com ja hem vist a través de les paraules d'Ogion, els principals defectes d'en Ged són la impulsivitat i un temperament descontrolat: una de les lliçons que haurà d'aprendre és la de l'autocontrol. És rellevant a la llum de la lectura de gènere que acabem d'observar: l'autocontrol se'ns presenta, així doncs, com una qualitat masculina. 

• Jaspi és un contrapunt curiós a aquest retrat del protagonista, principalment perquè fins ara l'hem de llegir més entre línies i a través de les reaccions viscerals d'en Ged. L'orgull, l'ambició i la vanitat són igualment característiques que el defineixen, així com el desig de posar-se a prova i d'experimentar amb el seu poder. En aquest sentit són dos personatges molt similars. El matís de diferència es troba, però, en l'autocontrol que en Jaspi exerceix magistralment davant d'en Ged, i que a en Ged li manca encara en aquest punt. Mentre que en Jaspi el provoca constantment amb els seus menyspreus, buscant una reacció arrauxada per part d'aquest, les provocacions i els escarnis d'en Ged no tenen cap mena d'efecte en el seu rival, que els deixa passar en silenci, com si esperés amb paciència el moment de revenjar-se'n. 

• En canvi, en Veça encarna una saviesa i una bondat autèntiques, i possiblement s'apropa més a l'ideal de masculinitat que l'Ogion tenia en ment. Mentre que en Jaspi exhibeix una doble cara, guardant les aparences i amagant la seva ambició i desig de poder, en  Veça és tot autenticitat. La seva saviesa consisteix en l'altruisme i l'empatia, un veritable desinterès en l'ús de la màgia que no oculta cap intenció ni cap ambició secretes rere la seva expressió. 

La infància de Merlí 

En el seu epíleg al text, Ursula K. Le Guin ens presenta l'origen de la història com un encàrrec del seu editor de fer una novel·la juvenil per primer cop: 

Aleshores, el 1967, els mags eren tots més o menys com Merlí o Gandalf. Homes vells, amb barrets de punta, i barbes blanques. Però això havia de ser un llibre per a gent jove. Bé, Merlí i Gandalf devien haver sigut joves en algun moment, oi? I quan eren joves, quan eren uns xiquets esbojarrats, com van aprendre a ser mags? (p 218)

De la infància de Gandalf no en sabem absolutament res. Tolkien se'n va guardar prou, de revelar els seus misteris, i els marges inexplorats de la Terra Mitjana deixen prou terreny per a l'especulació. Dubto que Gandalf fos mai un infant, però de la infància de Merlí sí que en tenim informació. La primera aparició de Merlí la trobem a La història dels reis de Bretanya de Geoffrey de Monmouth (segle XII). En aquest relat, Geoffrey hauria barrejat els esdeveniments històrics de la Britània dominada per un imperi romà ja decadent, amb elements profètics i mitològics de la tradició galesa. D'aquesta tradició sorgeix un personatge obscur, Myrddin, que sacsejarà el futur de Britània amb la seva profecia. 

El llegendari rei Vortigern va ser l'encarregat d'obrir la porta de Britània als mercenaris saxons al segle cinquè, que hi establirien els seus regnes. Vortigern volia edificar una torre a Dinas Emrys, però els fonaments d'aquesta sempre s'esfondraven. Segons la tradició druídica galesa, una edificació així requeria un sacrifici humà perquè els fonaments es poguessin assentar (de fet algunes troballes arqueològiques reforcen aquesta teoria). Els mags al servei de Vortigern li adverteixen que ha de buscar un infant que no tingui pare. Desafiant tota lògica, els emissaris del rei troben Merlí, un vailet que ha nascut d'un infantament virginal. 

Quan Merlí s'assabenta que el volen sacrificar, demana a Vortigern que li perdoni la vida si aconsegueix esbrinar el problema dels fonaments de la torre. Merlí li prediu que l'origen del problema és un estany subterrani en què viuen dos dracs dorments. La profecia va resultar certa, i els dos dracs, un de blanc i un de roig, es van despertar amb el drenatge de l'estany i van començar a lluitar entre ells. Davant d'aquesta visió, Merlí va predir a Vortigern que els dos dracs representaven els saxons i els britons: la bandera de Gal·les encara representa el drac roig de Bretanya. La referència als Pendragons no va ser introduïda sinó en manuscrits posteriors, que van interpretar el drac blanc com a profecia de l'arribada del rei Artur i l'establiment de l'hegemonia sobre el poble gal·lès. Podeu llegir sobre aquesta llegenda i els seus orígens en moltes fonts. Jo l'he trobada a: 

• Geoffrey Ashe, Merlín: Historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. (Capítols 1 i 2)