Fill de mites, hereu de somnis

Capítols 1-4 de La costa més llunyana

Comencem la relectura de la tercera novel·la de la saga de Terramar d'Ursula K. Le Guin, que es va publicar per primer cop el 1972. Aquí coneixerem un nou protagonista, el príncep Arren d'Enlad, que s'unirà a l'Esparver, ara arximag de l'escola de màgia de Roke, en una aventura èpica per tal de descobrir la font d'un mal misteriós que assola Terramar. Només llegir aquest primers capítols ens adonarem fàcilment que la direcció de la narració sembla clarament traçada des del principi, amb una misteriosa profecia que determina el futur polític de Terramar sencera i que ens apunta força clarament al seu protagonista. Per això pot semblar l'entrega més previsible de totes. 

Ara bé, a Terramar mai res no és el que sembla, de forma que el viatge que emprendran aquests dos personatges anirà revelant poc a poc els seus misteris i les seves profunditats ocultes. Igual que passava a Les tombes d'Atuan, en començar aquesta primera secció de lectura se'ns plantejaran els conflictes principals que els personatges hauran d'afrontar i provar de resoldre: 

• Primer de tot, i el que sembla més important d'entrada, trobem l'esgotament de la màgia a Terramar. Ja sigui la màgia dels fetillers formats a Roke, o els conjurs senzills i d'estar per casa de les bruixes dels pobles, les paraules de la parla antiga estan perdent el seu sentit. Com aprendrem al tercer capítol, l'Esparver sospita que hi ha d'haver una acció humana rere aquest desequilibri, massa gran com per haver-se esdevingut de forma natural, i el seu objectiu és trobar un fetiller fosc que hagi provocat aquest daltabaix en un cosmos anteriorment ordenat.   

• Aquesta falta d'equilibri còsmic o metafísic té també, en la novel·la, un reflex polític: l'absència del rei llegendari d'Havnor priva Terramar de l'estabilitat política. Arreu de les illes els petits senyors feudals governen arbitràriament, i on aquest poder precari no arriba, regnen el caos i la confusió. L'Arren mateix en serà víctima en la seva primera aventura, en què acabarà segrestat per uns pirates i convertit en esclau. La restauració de l'Anella d'Erreth-Akbé va acabar - màgicament - amb la guerra entre les illes i l'imperi, però la pau autèntica encara no ha arribat. 

• El tercer conflicte, al cor mateix de Roke, la font de la saviesa de Terramar, se'ns apunta tan sols al capítol segon en forma de desavinença entre mags, i encara és massa d'hora per saber si tindrà continuïtat a la saga. 

Ged i Arren en un fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

La identitat de l'heroi 

L'Arren és un personatge força diferent, d'entrada, dels altres herois que hem conegut a les dues anteriors novel·les. En Ged i la Tenar responien a les expectatives d'una novel·la de creixement, i es presentaven com a adolescents a mig fer que havien d'adquirir qualitats que els serien necessàries per a la seva vida futura i - en el cas de Ged - per poder arribar a exercir el poder. La humilitat, la generositat i la confiança en els altres eren valors que estaven per descobrir. Tanmateix, en el cas de l'Arren és complicat parlar del caràcter de l'heroi, perquè tots aquests valors, que en Ged i la Tenar van haver d'aprendre de forma tan dolorosa, l'Arren ja els té assumits d'entrada. En els primers dos capítols veiem com el jove interactua amb els mestres de Roke, i en aquestes escenes s'aprecia clarament com el seu caràcter ja és humil i assenyat d'entrada, i com parla amb la saviesa que correspon a la seva educació cortesana. 

L'Arren que se'ns presenta aquí no pot quedar més lluny de l'Esparver fatxenda i arrogant que havia arribat a Roke per primera vegada. De fet, des del primer cop que coneix l'arximag, la narració destaca com l'Arren se n'enamora immediatament, i està disposat a qualsevol cosa per servir-lo i protegir-lo. Aquesta diferència tan marcada de caràcter té a veure amb la seva posició de poder, segurament, ja que l'Arren ha estat educat com a príncep des del seu naixement, i no té la necessitat contínua que sentia en Ged de provar-se i demostrar el seu talent davant dels seus iguals. Caldria preguntar-se doncs, què fa especial aquest personatge, que es presenta davant dels seus lectors com un punt massa perfecte i sense màcula, potser un punt massa pla, per esdevenir un protagonista atractiu. 

L'atractiu de l'Arren com a protagonista rau en un altre lloc, de fet, no en el seu caràcter. És la seva identitat, el seu paper mític i èpic dins del desequilibri còsmic de Terramar, que ens farà plantejar si aquest adolescent, també a mig fer tot i les seves qualitats magnífiques, estarà a l'alçada del repte que se li proposa. En Ged és el primer personatge que l'observa sense tota aquesta càrrega simbòlica que l'acompanya, que és capaç de veure l'adolescent aclaparat pel pes de la responsabilitat i a punt de passar a l'edat adulta (p 14 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Hi ha dos símbols principals que identifiquen l'Arren i que ja ens apunten d'entrada a la direcció que prendrà la narració: 

• D'una banda, el seu sobrenom, Arren, significa Espasa en la llengua d'Enlad (p 11). La seva espasa també té un llegat propi: és una herència familiar que es remunta al llegendari guerrer Morred i el seu llinatge (p 41), però que l'Arren admet no haver utilitzat mai per matar (p 50). D'altra banda, en la seva primera aventura, Arren assumeix el rol d'espasa, és a dir, de guardià de l'Esparver, que no és cap guerrer. 

• D'altra banda, l'Arren també s'identifica amb un Besurt a través del seu nom autèntic i, com en Ged ens explica, aquest és un arbre destinat a portar corona (p 39). 

Crec que aquestes imatges beuen directament de El senyor dels Anells de Tolkien, on l'espasa d'Elendil i l'arbre blanc de Gondor esdevenen dos símbols inequívocs de la legitimitat de l'hereu que ocuparà el tron vacant. Ara bé, mentre que l'Aragorn sí que és un personatge adult i totalment format, conscient del destí que l'espera i que només ha de reclamar, l'Arren se'ns presenta en la seva forma inacabada, com a mer potencial que encara no sabem on conduirà. Com observa en Ged, encara no sabem si les arrels de l'arbre són prou fondes com per poder donar una corona. 

De fet, la seva primera aventura, als capítols 3 i 4, significaran per a l'Arren una autèntica pèrdua de la identitat, un buidatge que situaran el jove, per primera vegada a la seva vida, en una posició de partida de despossessió i vulnerabilitat absolutes. D'una banda, al capítol 3, veurem com tant en Ged com l'Arren han d'adoptar identitats assumides per poder investigar el misteri de la màgia; d'altra banda, al capítol 4 veurem com la pèrdua d'identitat és absoluta per a l'Arren quan esdevé un esclau, un ningú en termes absoluts, sense passat ni futur. 

Mags i reis 

Així doncs, aquest tema de la identitat sembla un element central de la narració, que s'inicia com l'aventura conjunta d'un mag i un rei en formació. D'antuvi sembla el viatge d'en Ged per tal de trobar la resposta al misteri de l'esgotament de la màgia, i l'Arren hi assumeix un rol subsidiari, de guardià i servidor, en aquesta empresa. Ara bé, al capítol 4 els protagonistes són víctimes d'una emboscada que obliga en Ged a replantejar la seva perspectiva sobre el viatge sencer (p 80). Qui és el protagonista, i qui el seu assistent o protector? És l'aventura de l'Esparver, a qui l'Arren serveix i protegeix, o a l'inrevés? Aquesta dualitat en el rol dels dos protagonistes, i l'ambigüitat intrínseca amb què es presenta l'aventura és un dels aspectes més originals de la novel·la sencera, al meu parer. 

D'una banda, l'arribada de l'Arren a Roke representa la crida a l'aventura per a en Ged, que en un primer moment rebutja l'oferiment del jove de posar-se al seu servei i de quedar-se a aprendre màgia a l'escola de Roke (p 15). Tot i que el rol de rei i de mag és doble a la terra d'Enlad, i l'Arren ha vist com el seu pare feia encanteris per restaurar l'harmonia sobre la seva contrada, en Ged li denega aquest rol. No serà fins després, un cop hem conegut el parer de la resta de mestres de Roke, que en Ged farà una oferta a l'Arren que esdevindrà la seva crida a l'aventura, i que aquest acceptarà lliurement (p 39). La saviesa que l'Arren mostra amb les seves paraules davant dels mestres el qualifiquen per a la missió a ulls de tots. 

Si la identificació de l'Arren com a rei en potència no havia quedat prou clara fins ara, al capítol 2 també se'ns introdueix una antiga profecia que fa referència al futur rei d'Havnor, que serà qui restaurarà l'harmonia de Terramar sencera. Com que l'escollit per la profecia serà algú que hagi tornat amb vida de la terra dels morts, s'assumeix d'entrada que aquest futur rei també haurà de ser un mag. Un comentari d'en Ged al capítol 4 reforça aquesta identificació que va prenent forma entre l'Arren i el futur rei d'Havnor: 

Pels homes, és molt més fàcil actuar que abstenir-se'n. Continuarem fent el bé i el mal... Però si hi hagués un rei per sobre de tots nosaltres, i aquest rei busqués el consell d'un fetiller, com en altre temps, i jo fos aquell fetiller, li diria: "Senyor meu, no feu res perquè fer-ho sigui just, lloable o noble; no feu res perquè fer-ho us sembli bé; feu només allò que heu de fer i allò que no podeu fer d'altra manera. (p 83)

Aquest passatge és especialment suggeridor perquè en Ged està revelant la identitat de l'Arren, però ho fa de forma hipotètica, sense que el noi pugui sospitar encara de qui es tracta el rei que encara ha de venir. Tot i així, l'hipotètic consell que li dirigiria al rei d'Havnor és el consell real que està dirigint al noi en el moment present. Durant el capítol 3, en Ged havia amonestat l'Arren repetidament perquè abandonés el tracte formal de "senyor meu" a l'hora d'adreçar-se-li, en tant que amenaçava l'incògnit necessari per a la missió. Ara és en Ged qui recupera aquest tractament per dirigir-se a aquest suposat rei que ell mateix està identificant, a través de la paraula, amb el seu interlocutor. 

Cruïlles 

En els capítols 3 i 4 en Ged li explica a l'Arren el seu concepte de llibertat i d'acció, que no difereix gaire del que ja havíem vist en les dues novel·les anteriors. Mentre que a Un mag de Terramar el protagonista partia d'una llibertat absoluta per escollir, i el seu marge d'acció s'anava estretint a mesura que es construïa el seu sentit de la moral i del deure, a Les tombes d'Atuan la protagonista partia d'un constrenyiment absolut que havia d'aprendre a superar a través de la descoberta de noves formes de llibertat. Aquí, els dos protagonistes no semblen escollir gaire, sinó que, com passa amb les novel·les de detectius, semblen tan sols seguir un rastre de pistes que guia les seves passes des del principi. En Ged, però, ens amplia la perspectiva sobre la llibertat quan comença a aconsellar l'Arren sobre la seva identitat, el seu rol en el món i les seves decisions futures: 

Quan era jove, vaig haver de decidir-me entre una vida d'ésser i una vida de fer. I em vaig abraonar sobre aquesta última com una truita sobre una mosca. Però cada gest, cada acte, et lliga al que fas i a les seves conseqüències, i et força a actuar una vegada i una altra. I llavors, és molt estrany ensopegar amb un espai, un moment com aquest, entre acte i acte, en el qual puguis aturar-te i simplement ésser. O preguntar-te, al cap i a la fi, qui ets. (p 46-47)

Hem vist com la identitat de l'Arren és una càrrega o una responsabilitat que el noi porta a sobre i que en Ged intenta descarregar sempre que pot fent-lo descobrir el seu jo autèntic més enllà d'aquests rols assumits (p 14, p 46-47). La tensió entre fer i ser  també ens introdueix a la naturalesa dels dracs, que tornarem a trobar en aquesta tercera novel·la: 

Són més savis que els homes. Amb ells, passa el mateix que amb els somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, practiquem la màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somien. Són somnis. No practiquen la màgia: és la seva substància, el seu ésser. No fan; són. (p 49) 

Al capítol 3, el bruixot Llebre revela a en Ged les noves pràctiques màgiques en què es troba immers, i que utilitza per endinsar-se al món dels morts amb l'objectiu de, suposadament, conquerir la immortalitat. En Llebre s'identifica com a autèntic humà davant dels "dracs", com identifica aquells que no dominen la màgia (p 67). El seu ésser consisteix a "fer" en termes absoluts, sense sospitar que pel camí està perdent els noms que li permetien mantenir l'equilibri del món i que, per tant, està accelerant-ne la destrucció. És cert que "ser" és propi dels dracs, però en Ged ens ensenya la importància de prendre temps per "ser" i preguntar-nos qui som. Només aquesta pot ser la font de les nostres accions i decisions: el moment de repòs i d'autoconsciència que ens ha de menar a fer "allò que hem de fer i no podem fer d'altra manera".