Iniciem la lectura de la darrera novel·la de la saga de Terramar, que ens portarà al desenllaç definitiu de les aventures d'en Ged, la Tenar, l'Arren i la Tehanu, i que finalment ens respondrà les qüestions obertes sobre el món de Terramar i el funcionament de la seva màgia. He de reconèixer que aquest últim volum em provoca reaccions ambivalents. Quan el vaig llegir per primera vegada, em va decebre força el seu desenllaç com a culminació de la saga sencera, i ara amb la relectura he de veure si em refermo en aquesta opinió o aconsegueixo matisar-la. D'entrada, el primer capítol de la novel·la és tot un punt fort en si mateix: se'ns ofereix un conflicte força intrigant, una mica en la línia del que passava a la tercera novel·la, i un nou protagonista, el bruixot Vern, ens presenta la seva habilitat per a la màgia com una de les imatges més evidents que ens hauria de conduir a través de la lectura.
A més, aquest primer capítol també és força interessant narrativament. Partim d'una trobada entre aquest nou protagonista i l'Esparver, que es troba en el seu retir a Re Albi havent perdut els seus poders, igual que el vam deixar la darrera vegada. Tanmateix, aquest no és l'inici del relat pròpiament dit. Quan finalment trobi l'Esparver, el foraster li relatarà totes les seves dissorts i vicissituds des del principi, així que la narració ens posarà en antecedents a través d'un flashback. A més, com ja podem anar sospitant des del principi, el plantejament de la narració ens situarà a l'inici d'un nou viatge per al foraster, després d'haver passat per Roke, i així començarem a sospitar que l'Esparver només jugarà un paper molt petit i marginal en aquesta novel·la, com li passava a l'Ogion en les seves anteriors aparicions.
 |
| Portada de Gary Lippincott (2001) per a Science Fiction Book Club |
D'altra banda, la novel·la es posa en marxa retornant-nos al món dels morts com a escenari, i les diferents trobades del protagonista en aquest indret espectral ens aniran exposant la tensió principal que s'estableix al món de Terramar al principi de la novel·la i les imatges que s'hi aniran fent presents. El reconeixement per part dels mags que hi ha un canvi important que està tenint lloc a Terramar ens anirà preparant per a la resolució de tots aquests misteris. Per començar, els viatges onírics de tots dos personatges al món dels morts, tant en Vern com l'Esparver, ens posen en situació respecte del principal conflicte que se'ns planteja en aquest punt de la novel·la, l'esquerda a la paret que separa el món dels vius i dels morts.
Somnis
Com ja vam veure a La costa més llunyana, el món dels morts és una regió separada de l'existència humana, i a la qual els mags només poden accedir telepàticament, en una mena de viatge astral. Tanmateix, al final de la tercera novel·la, l'Arren i en Ged hi arribaven físicament per tal de segellar-ne la porta. De totes formes, la seva geografia concreta no quedava gaire clara en aquesta novel·la, que se centrava més aviat en els canvis psicològics que feien els personatges en aquest viatge i la revelació de les seves identitats. I, com també passava a La costa més llunyana, en aquest cas el primer accés que hi tenen els personatges és a través dels somnis.
- El somni de l'Esparver no és gaire aclaridor, per començar. Quan arriba a la paret amb el món dels morts, es troba un home que li fa una profecia sobre la seva mort. A continuació l'Esparver reconeix els estels ignots i morts - immòbils - característics del món dels morts (p 21 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets).
La reacció que té l'Esparver en despertar del somni també és força indicativa: apunta a la naturalesa còsmica del problema que afronten ara, més enllà del predicament concret d'en Vern.
Una pena s'havia apoderat d'ell i no sabia per què, un dolor i un anhel per alguna cosa estimada i perduda, perduda per sempre. Hi estava acostumat; havia estimat molt, i havia perdut molt; però aquella tristesa era tan immensa que no semblava seva. Sentia una tristesa al cor mateix de totes les coses, una aflicció que fins i tot inundava l'arribada de la llum. Aquella tristesa sortida del somni se li aferrava i es va quedar amb ell quan es va llevar (p 22).
D'altra banda, els somnis que té en Hara sobre el món dels morts ens serveixen més de vehicle per a l'exposició del problema mateix i, per tant, tenen una funció més narrativa que no pas simbòlica. El relat sencer del bruixot conserva quelcom del to dels contes de fades, amb les seves repeticions triples: tres trobades al món dels morts a través de tres somnis i, posteriorment, tres mestres de l'escola de Roke que es presenten inicialment per ajudar-lo. No serà fins després, quan s'hi afegeixi un quart mestre, que comencem a veure una mica de llum sobre el misteri.
- Al primer somni, en Vern té una trobada amb la seva difunta esposa a través de la paret del món dels morts (p 27-28).
- Al segon somni, es troba amb el seu antic mestre, que li fa la mateixa petició que la seva esposa anteriorment (p 29-30).
- Al tercer somni, rep la mateixa petició, però aquest cop per part de tots els morts col·lectivament (p 30).
Una metàfora molt evident
En anteriors entregues, hem vist com Le Guin desplegava les seves imatges d'una forma molt més subtil o ambigua, però aquí en aquest primer capítol veurem com hi ha una imatge central en el text que, de bones a primeres, sembla que plantegi una direcció clara per a la narració. També passava a La costa més llunyana, per exemple, en què la direcció de la trama era la més previsible de totes perquè les bases de la narració i les seves imatges principals se'ns plantejaven de forma inequívoca ben bé al principi del text, i aquestes expectatives acabaven acomplint-se al peu de la lletra. Ara bé, a partir de Tehanu vam veure com les trames es basaven més aviat en desafiar aquestes expectatives i presentar-nos viratges i subversions de les bases mateixes del text. En quina direcció ens portarà l'autora, ara? Serà fidel a la imatge d'en Vern com a "reparador", que ens planteja aquest primer capítol, o portarà el text en una direcció diferent?
D'entrada, tant en Vern com la seva esposa posseeixen un talent màgic molt específic que els fa quasi únics en la seva espècie dins del col·lectiu dels bruixots: són capaços de reparar allò que estava trencat restaurant-ne exactament la forma original. És a dir, són capaços de retornar aquell objecte exactament a l'estat inicial en què es trobava. L'Esparver n'és testimoni de primera mà quan el visitant li repara la gerra verda de la Tenar, un objecte preciós que guarden a la granja.
Aquesta imatge guarda un paral·lelisme molt evident, en un pla metafòric, amb el conflicte còsmic que ara afronten els personatges: la paret que separa el món dels vius i els morts està perdent pedres que estan fluixes, i els morts s'escarrassen per arrencar-les amb les seves pròpies mans, com observa en Vern durant el seu segon somni (p 29) i en el seu viatge posterior al món dels morts amb els mestres de Roke (p 35-36). Tot sembla preparat, aparentment, per fer del misteri al voltant del mur el centre de la narració. En aquest punt sembla que la tasca d'en Vern - i possiblement de la seva dona, tot i que aquest fet no queda gaire accentuat - sigui reparar el mur dels morts per poder retornar la pau al món dels vius.
Interrogants
Aquesta direcció aparentment molt clara per a la narració queda qüestionada o posada entre parèntesi pels dubtes mateixos que expressen els personatges, que en aquest moment serveixen de vehicle per a les preguntes que se'ns poden plantejar com a lectors. És una forma força efectiva de crear ambigüitats en la narració (ja ho havíem vist a les dues anteriors entregues) i també suspens de cara a continuar llegint. Aquí hi ha unes quantes notes sobre direccions alternatives o preguntes que queden tan sols apuntades en aquest punt del relat.
- Quan els mestres de Roke es plantegen el problema d'en Hara, l'Invocador presenta la ruptura de l'equilibri que s'està produint a través d'aquesta comunicació amb el món dels morts. Explica que els mags poden arribar-hi a través dels seus encanteris, i com els invocadors com ell poden cridar els morts a la porta per parlar-hi. Tanmateix, en qüestiona obertament la necessitat, i descriu aquesta acció com una transgressió gravíssima (p 38), de l'estil que ja havíem vist a La costa més llunyana i l'últim relat de Contes de Terramar.
- El viatge d'en Vern al món dels morts, aquest cop acompanyat dels tres mestres que l'han d'ajudar a entendre millor la situació, acaba també amb una nota força ambigua i que no aclareix res, en realitat. Quan en torna, en Vern pronuncia unes paraules en veu alta ("Salveu-me!" i "No puc fer-ho") que en cap moment no sabem si adreça als mags que l'acompanyen o als morts mateixos (p 41 i p 42, respectivament). Per tant, en aquest punt no sabem si la missió - tan sols suposada, en aquest punt - de reparar la paret és realment el centre de la narració. De la mateixa manera, no sabem a quin dels dos móns pertany en Vern en definitiva.
- El capítol acaba amb una última referència a la profecia sobre la dona de Gont, i aquest cop en Ged l'associa inequívocament amb la Tehanu, no amb la Tenar (p 63).
Finalment, la discussió que tenen en Ged i en Vern sobre l'aventura d'en Vern a Roke aclareix una mica els termes del problema que tenim entre mans, i la font del desequilibri còsmic que comença a amenaçar Terramar. Davant del mateix problema, dos mestres de Roke, l'Invocador i el Modelador, en presenten visions oposades o dues formes diferents d'enfocar-lo (p 45-46).
- D'una banda, el Modelador pensa que és l'amor entre els dos esposos el que manté la connexió oberta, i en Ged s'inclina cap a aquesta opció.
- L'Invocador, d'altra banda, pensa que ha de ser el poder d'un mag obscur, com ja havia passat a La costa més llunyana i Contes de Terramar, que està creant aquest desequilibri.
Quan en Ged desenvolupa la seva opinió al respecte, ens ofereix una explicació per a aquests diferents punts de vista. Com que el Modelador ja ha viscut una vida adulta com a guerrer abans d'arribar a Roke (és a dir, se'ns insinua que no és verge), s'inclina a tenir en compte la relació d'en Vern amb la seva dona, que transcendeix fins i tot els límits del món físic. D'altra banda, se'ns suggereix força directament que el celibat exercit per l'Invocador i el seu interès en el poder dels mags estan íntimament relacionats. Al meu parer, és una forma força hàbil de recordar els dubtes i qüestions sobre l'exercici de la màgia a Roke que ja havien aparegut a les dues últimes entregues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada