Hi ha altres móns més enllà d'aquest

Capítols 5-9 de La costa més llunyana 

Aquesta és la secció central de la novel·la, però veurem que aquí la trama s'estanca i l'acció es va concentrant cap al final. La costa més llunyana empra més temps a desenvolupar la relació entre els seus dos protagonistes que a portar l'aventura pròpiament dita a terme. De fet, és quelcom que ja havia passat a les dues anteriors novel·les, i que diu molt de la forma de narrar de Le Guin, que prefereix desenvolupar les psicologies dels personatges i veure'ls reaccionar a tot allò que han d'afrontar, més que simplement passar a l'acció. 

En aquests capítols veurem com l'Esparver desenvolupa part del cos teòric de les novel·les, i ens revela com funciona l'equilibri del món i per què els fetillers que busquen la immortalitat estan equivocats. També, i més significativament, es produirà un trencament de la confiança entre ell i l'Arren a mesura que l'Arren comenci a desenvolupar dubtes sobre la missió mateixa i sobre el paper de tots dos en aquesta aventura. Un cop arribin a l'illa de Lorbanery, un enclavament comercial que es troba en decadència, la trama sembla que prendrà una nova direcció, però aviat aquesta s'estroncarà i el viatge haurà de quedar aturat durant un temps. 

Mapa de Terramar d'Ursula K. Le Guin (2001) Font

D'altra banda, i a finals del capítol 9, la novel·la farà servir un recurs que encara no havíem vist fins ara en tota la saga: la narració s'apartarà momentàniament dels protagonistes i assistirem a un episodi que té lloc simultàniament a l'escola de Roke. És un mecanisme molt efectiu per mantenir l'interès de la lectura, i el suspens sobre el desenllaç de l'aventura ara que s'apropen els capítols finals. Per primera vegada des que vam començar la saga, ara trobem l'escola de màgia de Roke, que semblava un bastió totalment inamovible de saviesa i estabilitat per a la màgia, en una situació de caos i decadència, causada principalment per les decisions inesperades d'alguns dels mestres de màgia. Tot i així, gran part de la resta de capítols van dedicats a la figura de l'Arren i l'evolució de la seva psicologia. 

Somnis 

No és cap secret que Le Guin desenvolupa la psicologia dels seus personatges (almenys els herois masculins) inspirant-se en esquemes freudians, com havíem vist que li passava a en Ged a la primera novel·la de la sèrie. Potser en aquesta entrega aquest aspecte no és tan marcat en la psicologia de l'Arren, que al capdavall hi ha estones que esdevé un personatge secundari dins la seva pròpia aventura. Ara bé, la recurrència dels seus somnis (o malsons) en aquests episodis centrals té certa rellevància per al desenvolupament del seu caràcter en relació amb la seva identitat simbòlica, que ja vaig intentar explorar en l'anterior secció de la lectura. 

De fet, el paper dels somnis en la seva vida, i la pregunta sobre si poden ser fiables com a guia de la realitat, és un primer moment que marca el distanciament entre els dos protagonistes, des del moment en què l'Arren intenta parlar del primer somni, però la conversa no arriba al cor de la qüestió i, després, a través de les altres converses, en què en Ged intenta treure-li informació sobre els somnis però l'Arren es nega a parlar-ne. Veurem que aquest refredament en la relació entre tots dos anirà passant els seus alts i baixos al llarg de la narració, però aquest moment inicial d'allunyament entre els dos afegeix un matís nou a aquesta relació: 

• Al capítol 5, l'Arren somia primer que es troba a Lorbanery, on encara no han arribat, però després el somni es transforma en un malson en què ell es troba immobilitzat en una versió ruïnosa de la sala on havia esmorzat amb els mestres a Roke (p 86-87). Aquesta imatge contribueix a aquest ambient de decadència i de pèrdua de la màgia que s'està estenent per tot Terramar des de l'inici de la novel·la; ara bé, fins ara Roke semblava inexpugnable davant d'aquestes amenaces. 

• Al capítol 6, l'Arren somia que es troba de nou encadenat al vaixell d'esclaus que, com sabem, és un episodi real que l'heroi ha viscut anteriorment. Enmig de la seva angoixa, sent una veu que li mana que es tregui les cadenes i s'alliberi i, quan ho fa, es troba en un indret desolat i erm, un espai infinit sense camins (p 100). 

• Al capítol 7, l'Arren somia en l'arbre simbòlic i en la ciutat de torres blanques (que se sobreentén que és Havnor), és a dir, d'alguna forma reconnecta amb la seva identitat simbòlica. Ara bé, de seguida l'escena torna al lloc erm i somort on no es pot avançar i no s'hi pot trobar cap camí. Arren somia que, en aquest lloc, corre per la vora d'un avenc que amenaça a xuclar-lo com un remolí (p 115-116). 

• Al capítol 8, no hi ha cap somni pròpiament dit, ni cap escena com les anteriors, però hi ha un comentari força revelador sobre la nova realitat a què l'Arren s'acostuma mentre viu amb el poble dels raiers. L'Arren observa la seva vida present com si fos un somni, i recorda la seva vida passada com a príncep d'Enlad, però d'una forma tan llunyana que quasi li sembla com un altre món o una altra vida (p 143-144). És en aquest nou estat que en Ged i l'Arren restauraran el seu lligam, en el moment que en Ged reconegui el nom autèntic de l'Arren (p 145). 

Dualitats 

Ja vam veure a Les tombes d'Atuan com gran part de la cosmovisió de Terramar gira al voltant d'aquestes tensions entre conceptes oposats, que al capdavall s'aniran desfent en l'experiència dels personatges i revelant-se com a il·lusòries. 

• Vida/mort: és un motiu que sembla que es troba al cor del conflicte del llibre sencer. L'esgotament de la màgia ve provocat per personatges que volen accedir màgicament al món dels morts per controlar-ne l'accés i, d'alguna forma, arribar a superar la necessitat de morir. Ara bé, l'Esparver ens ensenyarà com l'autèntica saviesa rau a veure la identificació entre els dos termes, vida i mort, que estan estretament lligats i que són dues cares de la mateixa realitat (p 92). 

• Mort/immortalitat: a mesura que avancen les investigacions de l'Esparver, aquest arriba a descobrir que les bruixes i els bruixots que intenten dominar la mort ho estan fent al preu d'abandonar els noms autèntics de les coses, és a dir, de posar en joc la integritat mateixa del món (p 103, p 122). Gran part del conflicte entre els dos protagonistes ve donat quan l'Arren comença a dubtar de la direcció que en Ged té marcada per a la missió i s'autoconvenç que són els bruixots caiguts els que tenen raó. No serà fins més endavant que acabarà acceptant la realitat i necessitat de la mort i la falsedat intrínseca del desig d'immortalitat (p 162-163). 

• El Rei/l'Antirei: al llarg de l'aventura, l'Esparver va descobrint més coses sobre el suposat origen del mal que assola Terramar, i que deriva de l'acció malèfica d'un fetiller que està intentant manipular la màgia per aconseguir la immortalitat. Els seus seguidors comencen a anomenar-lo Rei de les Ombres (p 103, p 106), cosa que ens crea una altra dualitat curiosa al cor del text, que havia arrencat amb una simbologia molt marcada sobre el llegendari rei d'Havnor que ha de tornar l'harmonia a Terramar. Ara, els dos conflictes principals que vam veure plantejats al principi de la novel·la s'acaben unint: el retorn del rei llegendari no serà possible, per tant, si primer el rei de les ombres no és derrotat i l'equilibri de la màgia restaurat. 

• Llum/foscor: aquesta dualitat té una relació molt immediata amb l'anterior, sobretot a partir del moment que l'Esparver ens comença a dibuixar amb una mica més de claredat el paper que l'Arren jugarà a l'aventura sencera. Mentre que l'Antirei és el Rei de les Ombres, l'Esparver reconeix en el seu company un guia que porta la llum d'una espelma (p 147), per més que el viatge l'estiguin realitzant a cegues. En Ged identifica aquesta llum feble com l'amor que l'Arren sent per ell: tot i que coneixíem aquest amor des del primer capítol de la novel·la, és el primer cop que els personatges el verbalitzen. A l'última etapa de la travessa per mar, en Ged torna a referir-se a aquesta imatge: "Per veure la llum d'una espelma, cal portar-la a un lloc fosc." (p 166). 

• Principi/final: aquesta dualitat fa referència a la cosmologia sencera de Terramar i a la seva mitologia. El món sencer va ser originat per una paraula pronunciada per la divinitat Segoy i serà destruït per una darrera paraula que cap mag coneix (p 88). La lletra màgica que representa el final, la Runa de la Fi, s'apareix al cel en una constel·lació a mesura que els personatges s'allunyen del centre de l'arxipèlag i viatgen cap al Confí Meridional (p 90-91). Aquesta tensió entre l'origen del món i el seu final també l'observem al ritual de la Llarga Dansa, que un cop l'any, pel solstici d'estiu, representa un nou inici en tant que renova la màgia al món. Ara bé, durant el festival de la Llarga Dansa que l'Esparver i l'Arren passen amb el poble raier, ens n'adonem com l'esgotament de la màgia arriba fins i tot a aquestes contrades tan remotes, i com el cantaire encarregat dels rituals reconeix que les cançons s'han acabat (p 153). Finalment, a Roke, els mestres de màgia observen la mateixa tensió entre la Creació i la Destrucció (p 169), és a dir, el conflicte principal de la novel·la és que possiblement ens estem apropant a la fi del món. 

Ara bé, cal tenir en compte que, al capdavall, la saviesa de la novel·la es dirigeix en una altra direcció, a mostrar-nos com aquestes dualitats i aquestes tensions en realitat són il·lusòries, i el món és una única entitat, igual que la vida i la mort es necessiten mútuament. En Ged demostra gràficament aquesta falsa dualitat quan reconeix l'autèntica identitat de l'Arren: 

No hi ha seguretat, i no hi ha final. La paraula s'ha de sentir en el silenci; hi ha d'haver foscor per veure les estrelles. La dansa sempre es balla sobre l'indret balmat, sobre el terrible abisme. (p 145)

Proves 

Vàrem parlar d'aquesta identitat de l'heroi que ja estava marcada d'entrada, però en aquesta secció central de la novel·la veurem com el paper de l'Arren en l'aventura va patint certes fluctuacions, i que els moments més durs per a ell vindran quan la seva fe incontestable en el seny de l'Esparver es vegi sacsejada pels esdeveniments absurds i inexplicables que van presenciant. A mesura que avança la lectura, la narració ens va deixant molt clar que és l'amor de l'Arren envers en Ged el que manté els protagonistes en un rumb fix, el que fa de guia per a l'aventura. Tanmateix, quedarà en un pla d'ambigüitat, una mica com passa a El senyor dels Anells, si aquesta caiguda de l'heroi ve donada per un defecte mateix del seu caràcter o per circumstàncies externes a la seva voluntat - en aquest cas, la malaltia mateixa que pateix tot Terramar. 

• Al capítol 6, té lloc la primera desavinença entre els dos protagonistes, quan en Ged pren una decisió inexplicable per a l'Arren i que aquest acatarà només a contracor i després de qüestionar-la (p 112-113). 

• Al capítol 7, veurem com la desavinença s'amplia per acció de l'estrany que s'ha incorporat a l'aventura, i que posarà l'Arren en contra d'en Ged amb la seva persuasió. En aquest estadi de la missió, l'Arren començarà a qüestionar la necessitat de l'aventura mateixa (p 116-117) i, encara més enllà, començarà a dubtar de les veritables intencions del mag a l'hora de guiar-los (p 123). 

• Al capítol 8, veurem com aquesta situació acaba redreçant-se en certa mesura. Després de la caiguda en la desesperació, l'Arren trobarà un espai de calma amb el poble dels raiers. Hi ha un moment interessant en aquest capítol, en què el cabdill d'aquest poble reconeix l'autoritat de l'Arren com a líder, tot i que no hi ha cap signe extern que li ho indiqui (p 139). És un moment significatiu per al viatge de l'Arren, ja que per primer cop, recupera quelcom de la seva identitat perduda durant la missió. 

• Finalment, al capítol 9, l'Arren té l'oportunitat de reavaluar el seu lloc a l'aventura, i ara se n'adona que les seves pròpies expectatives sobre el viatge (per més que poguessin ser inconscients) no es poden realitzar. L'Arren no està dotat per a la màgia i, per tant, no pot ser l'aprenent d'en Ged (p 165-166). Aquesta renúncia al poder el reconnecta amb l'Esparver i salva aquest distanciament que havia operat entre ells. Ara, l'Arren és perfectament conscient de la situació i del seu rol subsidiari en l'aventura, i l'Esparver li ho reconeix obertament. 

Coberta de Pauline Ellison (1975)