Ens hem salvat?

Capítols 11-14 de Tehanu 

Arribem als darrers capítols de la novel·la, en què s'acumulen les resolucions dels diversos conflictes que s'havien establert en els capítols anteriors. D'una banda, hi havia la persecució que patia la Therru per part dels seus maltractadors i, de l'altra, la maledicció que el mag de Re Albi li havia llençat a la Tenar a causa del seu odi a les dones i també com a reacció a la persecució que el rei Lebannen emprèn contra la màgia negra. Especialment en el darrer cas, veurem com el final de la novel·la subverteix les expectatives, fins i tot l'estructura, d'un relat de fantasia. El final esdevé força revelador, en la seva ambigüitat i el seu caràcter obert, de la nova direcció que possiblement prendrà la saga a partir d'ara, per no dir que la relació entre en Ged i la Tenar quedarà definitivament resolta. Sense poder revelar gaires detalls de la trama per no aixafar els misteris de la lectura, a continuació comento algunes de les reflexions que planteja la novel·la en aquesta darrera secció. 

Coberta d'Inger Edelfeldt per a l'edició sueca (1991)

Una qüestió de gènere 

Novament, un dels punts més importants que explora la narració és la relació entre homes i dones al món de Terramar, i com aquesta, en realitat, resultava més problemàtica d'entrada del que havíem vist a les tres primeres novel·les de la saga. Els personatges continuen reflexionant en aquests termes, i per primer cop els veurem qüestionant obertament el món al qual pertanyen. 

• Al capítol 12, la sortida de futur que la Tenar albira per a la Therru com a aprenent de bruixa, i que aconsella el bruixot Faig, es formula en termes de gènere. En Faig percep la cura com a tasca de dones (p 179). 

• En el mateix capítol, la Tenar i l'Alosa tenen una conversa en què pensen en la violència que les dones pateixen a mans dels homes, i aquest cop la conversa gira al voltant de la por (p 205). 

• Més endavant, al mateix capítol, el concepte de buidor torna a aparèixer en una conversa entre en Ged i la Tenar: tots dos reconeixen que aquesta buidor o potencialitat és prèvia al domini de la màgia i és necessària per tal que aquesta es pugui exercir (p 215). Aquest és el potencial que en Ged tenia quan va manifestar el seu poder en la seva adolescència però encara no havia estat entrenat com a mag. Contrasta amb la reflexió que fa la Tenar al capítol anterior sobre la pèrdua de poder per part d'en Ged: enutjada per la seva actitud esquiva, la Tenar veu aquesta buidor com la font de la vergonya de l'antic arximag (p 183-184). A la vegada, a la mateixa conversa que tenen al capítol 12, en Ged i la Tenar arriben a introduir la llibertat en aquesta equació de poder i buidor: mentre que en Ged reafirma la seva concepció de la llibertat i del deure que ja havia plantejat la primera novel·la, la Tenar hi veu més enllà i creu que hi ha d'haver algun tipus de llibertat en positiu, quelcom que es pugui escollir, més enllà del suposat equilibri entre obtenir quelcom a canvi de sacrificar una altra cosa (p 215-216). 

• També al capítol 12, veiem com la màgia i la masculinitat tornen a quedar associades en una nova conversa entre en Ged i la Tenar: en Ged creu que una dona no pot ser arximag perquè el poder que ostenten els mags és purament masculí. Si les dones - com per exemple, les reines - mai l'han exercit, aleshores ha estat tan sols per delegació, però la font d'on emanava aquest poder era masculí. La Tenar es mostra escèptica respecte a aquesta visió de les coses, tot i que la conversa acaba en un punt mort (p 219-220). Ara bé, és en aquesta mateixa conversa que en Ged qüestiona per primera vegada en tota la saga el poder de Roke i com està organitzat: sense dones, el que han fet els mags tan sols és autovalidar la seva pròpia visió del món (p 220-221). És aquí quan en Ged parla de la seva identitat perduda com a arximag, i descriu obertament la seva experiència en termes de vergonya (p 222). 

• El capítol 13, titulat "L'amo", és un dels més curiosos del relat sencer, especialment quan se'ns revelen els personatges que ostenten aquest títol i la seva ambigüitat intrínseca. D'una banda, la Tenar té un retrobament amb el seu fill que no surt exactament com ella esperava, i que la confronta directament amb el sistema patriarcal i masclista en què ha viscut, i que la fereix profundament perquè ataca el seu propi rol com a mare (p 229-231). D'altra banda, al final del capítol hi ha una aparició molt més sinistra, la del mag de Re Albi, que lliga amb el final de La costa més llunyana perquè prova de continuar l'empresa de domini sobre la mort (p 240) que s'havia iniciat en aquesta anterior entrega. El seu encanteri odiós - també amb un marcat biaix de gènere - és un dels moments de més impacte de la novel·la sencera. 

Subversions 

Aquí no m'hi puc entretenir gaire tampoc, perquè no vull esguerrar parts de la trama - sobretot el desenllaç - que són crucials per entendre la novel·la com a tot i les petites pistes i detalls que la narració anava deixant pel camí i que ens han anat anunciant el que s'esdevindria finalment. 

• Al capítol 14, es revela finalment la identitat de la Therru, i el seu paper dins de l'aventura sencera. 

• L'epíleg d'aquesta quarta novel·la de la sèrie és especialment recomanable: Le Guin hi reflexiona sobre el paper de Tehanu com a seqüela dels altres llibres, i la visió de gènere que ha acabat adoptant a través dels divuit anys que separen la tercera novel·la de la quarta. Lluny de voler desposseir en Ged del seu poder, el que Le Guin ha fet és centrar la seva narració en un altre punt de vista, el de la gent que subsisteix als marges de la fantasia èpica i no hi figuren normalment. L'objectiu últim d'aquest canvi de perspectiva és aconseguir separar l'exercici de la llibertat de l'exercici del poder, un binomi que les tres anteriors novel·les no van qüestionar en cap moment. Aquesta nova narrativa, per tant, posa en qüestió el viatge de l'heroi mateix i el rol tradicional d'aquesta figura. 

En l'època que vaig escriure aquesta novel·la, necessitava mirar-me l'heroisme des de fora i des de sota, des del punt de vista de la gent que no hi està inclosa. Els qui no poden fer màgia. Els qui no tenen vares brillants ni espases. Les dones, els nens, els pobres, els vells, els desposseïts de poder. Antiherois, gent ordinària... la meva gent. No volia canviar Terramar, però necessitava veure quin aspecte tenia per nosaltres. (p 254)

 

Una lectura paral·lela: El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro 

El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro es va publicar l'any 2015, uns vint-i-cinc anys després de Tehanu, i va suposar un impacte per als fans de l'autor perquè es distanciava molt de les seves altres novel·les. La incursió d'Ishiguro en la fantasia de tall artúric no va ser gaire ben rebuda pel públic ni per la crítica i, de fet, si no m'he pogut resistir a acarar aquestes dues novel·les ha estat en part per una picabaralla que Ishiguro i Le Guin van mantenir públicament sobre la fantasia com a gènere, Ishiguro a través de la premsa, i Le Guin responent-li a través del seu blog personal. A la seva entrada al blog, a més, Le Guin dedicava una crítica molt negativa - i força injusta, al meu parer -  a la novel·la d'Ishiguro. Crec que, al capdavall, no va ser gaire més que un malentès i ambdós autors van matisar les seves paraules més endavant, així que al final el conflicte no va passar d'aquí. 

Ara bé, les paraules de Le Guin sobre Ishiguro em venien al cap mentre rellegia Tehanu, ja que la discussió girava al voltant de la noció de gènere literari: Ishiguro temia que els seus lectors no entenguessin la seva aposta pel gènere de fantasia ("pensaran que és fantasia?"); Le Guin ho va interpretar com a menyspreu del gènere per part d'Ishiguro, mentre que aquest en realitat es queixava de les etiquetes o categories que imposen les editorials per motius comercials, i que tot sovint alimenten els prejudicis i les expectatives dels lectors sobre una determinada obra. Potser Ishiguro va fer una obra de ficció literària disfressada de fantasia, però el que em va cridar més l'atenció de Tehanu aquesta vegada és que possiblement Le Guin va fer exactament el mateix, aquí. Així doncs, dues ficcions literàries, al meu parer, disfressades de fantasia. En destaco primer unes quantes semblances: 

• Totes dues novel·les s'esforcen a deixar clar que, tot i ambientades en un món de fantasia, situen la seva trama lluny de l'èpica i dels personatges heroics. Ishiguro ho fa a les primeres pàgines de El gegant enterrat, quan descriu el poblet on viuen els protagonistes i el contrasta amb el món de les classes altes que viuen als castells. 

• L'acció de la trama se centra, en tots dos casos, en una parella protagonista que aprèn a reconèixer el seu amor mutu havent passat ja la joventut i malgrat els conflictes i les penúries viscudes en el passat. En tots dos casos, l'home (Ged/Axl) sembla més reservat o tancat en si mateix, i transita durant la novel·la fins a un estadi final d'acceptació, mentre que la dona (Tenar/Beatrice) es mostra més disposada a confiar en els altres i establir-hi lligams, en un paper més aviat d'intèrpret o mediadora. 

• En totes dues novel·les hi ha una criatura ferida (Therru/Edwin) que la comunitat rebutja per superstició però que sembla tenir un destí èpic o màgic, més enllà de la vida de la gent corrent. Ambdós reben la predicció que un dia seran temuts: Therru pels seus poders màgics, Edwin pel seu potencial com a guerrer. Ambdós mantenen una relació misteriosa de comunicació (i filiació) amb un ésser màgic que s'acaba revelant al final de la narració. Tot i així, el paper de Therru és molt més central per a la narració, mentre que el paper de l'Edwin queda en un pla molt més secundari. 

• En tots dos casos hi ha un drac al centre de la narració. Tot i així, mentre que la bèstia Querig juga un paper fonamental per a l'argument de El gegant enterrat, a Tehanu el paper de Kalessin és molt més ambigu i metafòric al final. 

• Al capítol novè de El gegant enterrat, que descriu el primer somni de Gawain, les ancianes recriminen a l'ancià cavaller que no hagi estat a l'alçada de la seva missió i el confronten amb el seu propi fracàs. Em va recordar com en el món de Terramar també s'associa la vergonya a una pèrdua de poder que té a veure amb un rol masculí.  

Les diferències també són força marcades, en aquest cas: 

• Mentre que ambdós autors plantegen el relat com allunyat de l'èpica i centrat en la gent humil dels pobles, Le Guin es manté en aquesta línia durant tota la novel·la, mentre que Ishiguro aviat ens introdueix en una trama de fantasia èpica més aviat tradicional basada en la recerca dels protagonistes i l'acompliment de la seva missió (el que en anglès anomenem quest). La introducció d'un guerrer dins d'aquesta missió, que no té cap paral·lel a Tehanu, accentua aquesta divergència de camins. 

• El conflicte principal de la novel·la d'Ishiguro, la maledicció o malaltia que assola la contrada, no té gaire res a veure amb els conflictes que amenacen la vida de la Tenar i la Therru, i s'assemblaria més al conflicte còsmic i èpic que té lloc a La costa més llunyana. A Tehanu el mal ja ha quedat enrere, i ara les amenaces que pateixen les protagonistes són força més subtils i soterrades. 

• Le Guin fa dels rols de gènere i les relacions entre homes i dones el tema central de la seva novel·la, mentre que Ishiguro és més tradicional en aquest aspecte. 

• Els dos desenllaços no poden ser més diferents: mentre que el de Le Guin queda lleugerament obert i es pot llegir com a inici de quelcom nou, el d'Ishiguro, que a mi em sembla un dels punts forts de la novel·la sencera, és força més tancat i definitiu.