La secció central d'aquesta novel·la ens mostra com, possiblement, Tehanu és una de les entregues més originals i úniques de la sèrie sencera - cosa que pot ser una fortalesa o una feblesa, depèn de com ho mirem. Pel que fa a l'acció del relat, està totalment estancada i, de moment, encara no ha sorgit ni tan sols un conflicte dins la trama. Aquest no apareix fins ben bé dos terços de la novel·la, cap al capítol 9, diria jo, i a continuació, el capítol 10 ens actua com una mena de recapitulació del que havia passat a la novel·la anterior i ens posa al dia sobre quina és la situació a Roke i què hi ha estat esdevenint durant tot aquest temps en què la novel·la ha estat situada a Gont. Aquests capítols s'aturen a reflexionar en profunditat sobre el món de Terramar i com està organitzat, especialment a través de les converses entre la Tenar i la Molsa, que comencen a qüestionar el món dels bruixots de Roke i la font del seu poder, i que formulen aquest conflicte, ben explícitament, en termes de gènere.
 |
| Portada de Jackie Paternoster per a l'edició francesa (2013) |
És la novel·la més metatextual fins al moment, i en gran part es basa en la valoració que fa dels esdeveniments que ja han passat a les entregues anteriors més que no pas tenir una autonomia pròpia. Ben aviat el tema principal de la novel·la passa a ser la nova situació d'en Ged, que ha aconseguit salvar la vida i retornar del món dels morts, però que ha perdut el seu poder i s'ha d'acostumar a aquesta situació d'insignificança i despossessió, nova per a ell. Aquest conflicte s'accentua especialment quan els enviats del rei Lebannen arriben a l'illa expressament per buscar-lo per a la coronació. Això desperta asprors i recels entre ell i la Tenar, mentre que la Therru continua el seu creixement com a personatge, tot i que sempre, com vam veure, des del punt de vista dels altres i sense donar-nos accés a una psicologia pròpia. Les identificacions que es van produint entre la Therru i ells dos, alternativament, afegeixen un matís de profunditat a la narració, mentre que el misteri sobre la seva procedència també és una de la font principal de conflictes en aquests capítols.
Una qüestió de gènere
N'hem de parlar perquè ha estat, per dir-ho d'alguna forma, el gran elefant al menjador durant les tres anteriors novel·les, i ara la narració posa precisament aquesta qüestió al centre del relat, encara que sigui en detriment de la trama de la novel·la i el seu ritme narratiu. Un cop mort l'Ogion, tant la Tenar com en Ged es replantegen la seva relació amb l'antic mestre, i tots dos es pregunten si les decisions que van prendre en el seu moment van ser les adequades. A la vegada, la Tenar reflexiona sobre la naturalesa de la màgia i fa descobriments inesperats sobre la naturalesa de les bruixes i els bruixots i la seva relació amb el món, cosa que no fa més que afegir matisos a la relació entre els personatges.
- Al capítol 5, la Tenar es planteja el seu abandonament dels ensenyaments de l'Ogion en la màgia per poder casar-se i formar una família (p 65 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Ambdues opcions són excloents al món de Terramar, de forma que la Tenar renuncia definitivament a la màgia quan pren aquesta decisió. Contrasta molt vívidament amb l'episodi inicial, a Un mag de Terramar, en què en Ged també abandona els ensenyaments de l'Ogion, però en aquest cas per una ambició més gran de posar a prova el seu poder a l'escola de Roke i aconseguir grans gestes.
Arran d'aquesta mateixa reflexió, la Molsa intenta explicar-li a la Tenar quina és la diferència essencial entre homes i dones, especialment pel que fa a la seva relació amb la màgia i el poder (p 66). Segons l'anciana, l'home té els límits de la seva identitat ben definits i està "ple" d'aquesta identitat, mentre que la dona té uns límits amb la realitat i la natura molt més difosos i una identitat totalment indefinida. L'exposició que en fa la bruixa Molsa és certament memorable:
Em remunto a la foscor! Abans de la lluna, ja existia. Ningú no ho sap, ningú no pot dir què soc, què és una dona, una dona de poder, el poder d'una dona, més profund que les arrels dels arbres, més profund que les arrels de les illes, més antic que la Creació, més antic que la lluna. Qui gosa preguntar res de la foscor? (p 66)
Tanmateix, la Tenar no queda satisfeta amb aquesta explicació i la desarma força subtilment al final de la conversa, qüestionant aquest domini de la foscor que remet directament a Les tombes d'Atuan, al món on va ser criada. Aquesta relació queda palesa novament en el mateix capítol (p 76) quan la Tenar es planteja el seu rol com a sacerdotessa de les tombes i l'associa a aquesta "buidor" o manca d'identitat i de poder que la Molsa havia associat al rol de les dones.
- Al capítol 6, assistim al moment més baix d'en Ged durant tota la saga, possiblement, quan es deixa vèncer totalment per la desesperació i la impotència (p 87). En aquest passatge, en Ged compara la seva situació amb la de la Therru, en el sentit que tots dos han quedat malmesos per a tota la vida i no hi ha guariment possible per a ells. Si llegim en termes de gènere, la situació és especialment desoladora per a en Ged, en vistes de tot el poder que ha perdut, en contrast amb la Therru, que no n'ha tingut mai per començar.
- Al capítol 7, continua el desenvolupament de la mateixa idea, i aquí és quan finalment la impotència d'en Ged es verbalitza en termes de vergonya. Un altre cop hem de tenir present la forma com s'havia manifestat el seu poder a les anteriors novel·les, sempre en termes masculins: ara, davant la presència dels missatgers d'Havnor que reclamaran veure'l, en Ged es resisteix a trobar-s'hi cara a cara i se n'amaga avergonyit (p 98-101). És una decisió incomprensible per a la Tenar en aquest moment inicial, tot i que més endavant (p 109) arriba a comprendre el veritable problema d'en Ged. No és gaire difícil llegir els sentiments d'en Ged i la seva reacció com una ferida a la seva masculinitat.
D'altra banda, la narrativa comença a subvertir aquest discurs de gènere de formes també força subtils i, aparentment, anecdòtiques. D'entrada, tenim el qüestionament per part de la Tenar de les definicions i categories de gènere que ofereix la Molsa, com hem vist. A mesura que avança la narració, trobarem senyals més inequívocs d'aquest poder de subversió de la narrativa sencera, tal com Le Guin l'està plantejant en aquest punt. Per començar, hi ha diversos moments en què la Tenar percep el poder masculí obertament com a violència contra les dones i els desafavorits: hi ha el moment en què identifica la violència exercida contra les "criatures" com la Therru amb la patida per innombrables víctimes innocents durant el seu passat a les tombes (p 68-69). Més endavant, havent-se d'enfrontar amb el maltractador de la Therru, planteja aquesta necessitat en termes exclusivament d'exercici del poder dels homes contra les dones (p 158).
Tanmateix, sabem que l'esquema de poder ha canviat a Terramar. Ara ja no hi ha arximag, però hi ha un rei. La Tenar trobarà en l'Arren un aliat inesperat davant de tot aquest patiment, i aquí es teixirà una aliança entre ells, una nova confiança entre tots dos que, de moment, deixa en Ged totalment al marge. La Tenar s'adona, en la seva primera trobada amb l'Arren, que aquest no ostenta cap símbol exterior de la seva autoritat (p 152). Aquests punts de subversió, que són força velats al principi, van prenent força fins que se'ns revela la profecia del mestre Modelador sobre el futur de Terramar, aquest cop en mans d'una dona (p 161).
Una qüestió de cossos
I ara arribem a l'altre elefant al menjador de la saga sencera, que en aquest moment Le Guin, a través del personatge de la Tenar, posa sobre la taula definitivament. L'exercici del poder tal com el conceben els mags va estretament associat al seu celibat obligatori, i a la negació de les necessitats i pulsions corporals que, per tant, veiem associades (encara que sigui indirectament) amb el món de les dones. Almenys així és com ho planteja la bruixa Molsa novament, en la seva concepció de l'univers com a contraposició de forces oposades.
- Al capítol 5, veiem com la Tenar qüestiona per primera vegada a la vida la seva manca de contacte corporal tant amb en Ged com amb l'Ogion, i l'associa al seu sacerdoci passat al món de les tombes (p 70). Més endavant, en aquest mateix capítol, la Tenar reflexiona sobre les feines domèstiques - femenines, en el món secular del poble - que els mags han de realitzar (p 74) a causa de l'absència de dones a la seva vida. És una visió sexista del món, en la mesura que el món de Terramar respon a aquests valors i esquemes de comportament.
- Al capítol 6, veiem com la Tenar es planteja el futur de la Therru, arran de la conversa que ha tingut amb en Ged, i observa com no podrà ser estimada mai per cap home a causa de la seva desfiguració (p 89). Altre cop, el món de Terramar imposa les seves normes i distincions de gènere amb una crueltat implacable: la possibilitat de tenir parella i formar una família està destinada només a aquelles persones que encaixen en els cànons del que és normatiu. Els mags, que els excedeixen en poder, i les criatures esguerrades, que directament no hi arriben, es veuen condemnats al celibat.
- Al capítol 8, finalment, la Tenar i la Molsa tenen una conversa explícita sobre aquest tema, i és quan la Molsa revela que els mags estan obligats al celibat a risc de perdre la seva màgia, i fan conjurs sobre si mateixos per tal de mantenir-lo, mentre que les bruixes no estan lligades a aquesta necessitat (p 113-116), és a dir, poden gaudir del sexe sense perdre la seva màgia. Veient el que hem vist fins ara, l'explicació és força clara: les bruixes no gaudeixen del mateix poder que tenen els bruixots, per començar, mentre que, d'altra banda, la seva naturalesa com a dones és totalment diferent i oposada a la dels homes. Si ho portem al terreny del cos, per a la Molsa, la diferència entre les naturaleses d'homes i dones i els seus cossos és una i la mateixa: aquest accent que posa en el "donar" i "rebre" (p 116) recorda inequívocament a la seva explicació anterior sobre la "plenitud" i la "buidor" d'identitat d'homes i dones.
Tanmateix, val a dir que, novament, la Tenar no accepta aquesta explicació simplista. Per a ella, homes i dones són essencialment iguals i les distincions són explicacions imposades des de fora (p 116). Caldrà esperar-se a veure com la novel·la subverteix aquestes distincions, si és que arriba a fer-ho. Per tant, ens trobem davant d'una cruïlla entre dues possibilitats: podem acceptar l'explicació de la Molsa i descriure el món de Terramar com una tensió entre oposats (masculí/femení, plenitud/buidor), o podem suspendre el judici, com fa la Tenar, i veure els oposats com a explicacions merament superficials o simplistes d'una realitat encara més complexa, en què els oposats han de ser superats.
 |
| Il·lustració de Charles Vess per a Tehanu |
Presències
Aquest no és un apartat gaire definit. Hi he deixat totes aquelles notes que he anat fent mentre llegia però que al final no he sabut ben bé on o com classificar. No hi ha hagut gaire acció a la novel·la fins ara i amb prou feines n'hauríem d'esperar gaire, si hem arribat fins aquí. Però hi ha petits elements de la narració que apunten en altres direccions, a imatges que apareixeran més endavant, en els darrers capítols, o simplement resulten petites notes de bellesa dins d'una narració en general força anguniosa i depriment.
- Al capítol 5, Therru s'identifica amb Ged pel seu rostre desfigurat. És un moment que marcarà una primera obertura de la nena cap als altres (p 62).
- Al capítol 6, la Tenar intenta "guarir" simbòlicament el rostre de la Therru tapant-ne la part mutilada amb la mà (p 82). És un moment que caracteritza força el personatge, en tant que en aquesta novel·la ha estat exercint el rol de cuidadora quasi exclusivament. Més endavant, al capítol 10, Tenar i el mestre Clauvent intercanvien impressions sobre la necessitat "de restablir i de guarir" el món (p 163) després de la gran catàstrofe que hi ha tingut lloc. El mestre Clauvent creu que la situació inicial de la màgia es pot revertir, i que el món pot tornar a ser el que era, mentre que la Tenar intueix que l'encanteri del Cigne no és la causa directa de la decadència del món, sinó tan sols n'és un símptoma.
- Al capítol 8, se'ns presenta un objecte preciós que custodia un dels artesans de Re Albi, un ventall meravellós que té un anvers i un revers que encaixen perfectament (p 120-121).
- En el mateix capítol, la Molsa llença un encanteri per trobar la Therru, i descobreix amb esglai la presència d'altres éssers que guarden alguna mena de relació amb la nena (p 128).
- La profecia sobre una dona de Gont (p 161) es revela justament en el moment en què es confirma, com ja havia quedat clar al final de la novel·la anterior, que l'aparició del rei d'Havnor suposa la desaparició definitiva de l'Arximag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada