Antígona

Torno a llegir l'obra de teatre Antígona de Salvador Espriu, que es va publicar en la seva versió definitiva l'any 1967, després d'un esborrany de 1939 que no va arribar a veure la llum i la seva revisió l'any 1947, que sí que es va publicar. En faig uns petits apunts, sobre l'obra en general i les coses que m'agraden més dels canvis proposats respecte de l'original de Sòfocles. 

Igual que altres autors que en van fer versions al segle XX, com Bertolt Brecht i Jean Anouilh, Salvador Espriu adapta l'obra clàssica amb voluntat de mirar els problemes polítics del present. En el cas de Brecht i Anouilh, tots dos adapten la situació d'Antígona a la lluita contra el nazisme durant la segona guerra mundial: Brecht al voltant de la jerarquia i la disciplina dins l'exèrcit alemany, Anouilh des del rerefons del règim col·laboracionista francès. En el cas d'Espriu, la batalla entre els dos germans, que acaben morint tots dos l'un a mans de l'altre, esdevé una metàfora poderosíssima de la guerra civil i, partint d'aquest punt, no costa gaire veure el regnat de Creont com a sorgit d'aquest conflicte i, per tant, equiparable a la dictadura de Franco. Mentre que Brecht canvia l'ambientació de l'obra i la porta a l'actualitat, Anouilh manté la Tebes antiga com a escenari, però hi introdueix anacronismes en el vestuari i el diàleg dels personatges per donar-li una imatge contemporània. 

Espriu és l'únic dels tres, per tant, que manté l'ambientació a la Grècia antiga. Si hi afegim que l'argument de la primera part de l'obra és tret de Els set contra Tebes d'Èsquil, i que a més El Pròleg ens ha de posar en antecedents per entendre d'on surten els personatges i els seus conflictes, la lectura de l'Antígona d'Espriu s'assembla a una mena d'univers expandit de l'Antígona original, que dedica una atenció especial al passat dels personatges, especialment els records d'infància d'Antígona amb els seus germans. 

• Primera part: retrata el conflicte entre els germans Etèocles i Polinices, en el context del setge a Tebes per part d'aquest últim. L'esclau Eumolp (que és una de les millors addicions al material original) i les dides Astimedusa i Euriganeia són personatges nous que no apareixen a l'original de Sòfocles. El centre d'aquesta primera part és la conversa entre Antígona i el seu germà Etèocles, que governa la ciutat, sobre la responsabilitat que tenen ambdós germans per haver causat la guerra. En aquesta primera conversa les responsabilitats són compartides: Etèocles i Polinices s'alternaven per governar, però Etèocles es va negar a entregar el govern quan li tocava i per això Polinices va atacar la ciutat. Aquesta secció acaba amb un memorable cant fúnebre, recitat per diversos personatges, en què la situació política a Tebes comença a canviar: si en la conversa anterior la culpa era compartida, ara, per boca del bàndol vencedor, Polinices és l'únic culpable i per això ha de ser humiliat i escarnit mentre Etèocles rep tots els honors. Crec que l'al·legoria s'explica sola, exemple pràctic de la manipulació del discurs i la construcció de la narrativa oficial que opera el bàndol vencedor. 

• Segona part: és la més breu de totes tres. Espriu fa que l'esclau Eumolp assisteixi Antígona a l'hora d'enterrar Polinices, assumint que la princesa sola i tan sols amb les mans no ho hauria pogut fer. Antígona repeteix els arguments que s'havien insinuat al final de la primera part: el càstig és per haver perdut la guerra, no perquè Polinices fos millor o pitjor que el seu germà. En aquesta secció, es dóna un fort contrast entre les al·lusions a la nit i a la tempesta, que enterboleix la vista, i la llum dels estels. 

• Tercera part: la tercera part posa el focus més en Creont i la seva relació amb el poder. Espriu el presenta com un dirigent envellit i afeblit, que busca la complicitat del seu consell per legitimar les seves decisions injustes. En aquesta tercera part se'ns introdueix un personatge nou, el Lúcid Conseller que, a través dels seus comentaris mordaços i irònics, ens guia a través de les trampes retòriques de Creont, com si ens fes d'intèrpret als lectors/espectadors. És la part que planteja el paral·lelisme més clar entre el govern de Creont i la dictadura franquista. També presenta Antígona com a víctima sacrificial: accepta la mort pel bé del poble, per la seva pròpia nissaga que la lliga al passat, i també perquè el futur pugui ser millor. El discurs final del Lúcid Conseller, que tanca l'obra, té un marcat to existencialista, i ens situa la tragèdia que acabem de presenciar al nivell del sofriment humà, en un intent de desmitificar-la i mostrar-ne simplement el dolor. 

Finalment, per acabar, en destaco uns quants moments simbòlics que a mi m'agraden especialment: 

- Els ulls i la ceguesa són metàfores recurrents en l'obra espriuana, però aquí, en aquest cas, també juguen un paper concret en el material original. En el cicle tebà, el rei Èdip es llevava la vista quan descobria que, sense saber-ho, havia matat el seu pare i s'havia casat amb la seva mare. La ceguesa marca el moment, paradoxalment, en què hi veu més clar. Un personatge també molt important de la saga és el profeta o vident Tirèsias, que és cec: novament, la ceguesa és un preu a pagar per tenir una visió privilegiada sobre els secrets del passat, el present i el futur. Espriu presenta una versió de Tirèsias una mica més llastimosa i modernitzada: és un pobre cec que ha d'acontentar el poder com pot i que necessita els donatius que rep per viure. Per tant, les seves prediccions de vegades són interessades, no com en l'original de Sòfocles, en què sempre havia de dir la veritat inspirada pels déus, a risc d'incórrer en la ira dels reis a qui serveix (Èdip a Èdip rei i Creont a Antígona). 

En el cas de l'Antígona d'Espriu, aquesta ceguesa és més aviat existencial, i representa el moment de trauma fundacional per a tot el poble. En assabentar-se de la mort dels germans, tant Ismene com la dida Euriganeia fan referència al fet de perdre la vista davant la impassibilitat de la llum del sol: "En esguardar la seva llum, esdeveníem orbs". En diversos moments de l'obra, Ismene es mostra esporuguida davant de Tirèsias perquè li recorda la figura ominosa i desgraciada del seu propi pare, Èdip: tots dos són ancians cecs. El Lúcid Conseller compara els ulls de Creont amb els d'una serp. 

A l'escena de l'enterrament, les estrelles són comparades amb els ulls de Iocasta, i aquí Espriu recorre a aquesta figura materna, víctima innocent de la tragèdia, com si vetllés pel destí dels descendents de la seva estirp. La visió d'Espriu és profundament pessimista i existencialista: davant la desolació absoluta de l'existència, una ceguesa primordial amb qui cadascú ha d'aprendre a conviure, la llum del sol no ofereix cap consol ni cap resposta adient. És una llum "impassible", com l'actitud dels déus a què fa referència en el monòleg final. Per això em sembla tan bonic que, a aquesta llum, hi contraposi la dels estels de Iocasta. És un detall que val molt, i no dilueix el rerefons fosc i pessimista del text sencer. 

- A la tercera part, Euridice percep els espectres dels labdàcides morts violentament: Èdip, el seu pare Laios i la seva mare Iocasta. Crec que encaixa bé amb aquesta idea del passat com a ferida oberta que afecta la política del present, per més que el dictador volgués deixar el passat enterrat i oblidat. 

- La imatge de baixar les escales: és una imatge que apareix en alguns poemes d'Espriu, per exemple "El meu poble i jo" o "Inici de càntic en el temple". Quan apareix, Espriu s'hi refereix en primera persona del plural, fa referència a tot el poble baixant a la foscor, a un pou o a una cisterna. Aquí a Antígona aquesta imatge presenta un paral·lel molt clar amb la forma de la mort d'Antígona, condemnada a ser enterrada viva en una cambra subterrània: les seves paraules "Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat" evoquen els versos d'Ismene al cant fúnebre a la primera part, en primera persona del singular: 

Els nostres peus davallen les escales del temps,
però salvem per sempre els noms en el record.

És com si el poble sencer estigués acceptant la mateixa condemna d'Antígona, el seu sacrifici com a part de la lluita col·lectiva. La idea de davallar a la foscor té a veure també amb preservar la memòria: a través de la foscor dels temps, el poble també romandrà "en una lenta espera", fins que arribin temps millors o, si més no, menys foscos. Igual que Antígona, tot esperant la mort, recordarà la ciutat, la ciutat és conscient del seu sacrifici i guardarà el seu record com un tresor.