No tornarà mai a casa

Capítols 2-4 de L'altre vent

Aquí arribo a un moment de la relectura que se'm fa especialment difícil, i que té a veure amb el paper que aquest últim volum juga dins la saga sencera. En aquest punt, els desacords que mantinc amb les decisions que pren Le Guin per al desenllaç de la sèrie es fan realment insalvables, i em veig en el dilema d'haver-los de comentar sense deixar-me arrossegar per la decepció i mantenint la crítica en positiu sempre que pugui. Tot i així, em sembla que alguns dels errors en què cau Le Guin són francament inexplicables, en el moment que traeixen les bases de l'argument de les anteriors novel·les i, fins i tot, el caràcter d'alguns dels personatges. És el que en anglès es coneix amb la paraula retcon, un nom que prové de l'abreujament de l'expressió continuïtat retroactiva. És una estratègia narrativa que consisteix a modificar retroactivament aspectes de la narració que havien quedat establerts prèviament. Tot sovint es fa per resoldre problemes narratius que sorgeixen a través de contradiccions, conflictes o caps solts que havien aparegut prèviament. 

Un dels exemples més recents és el de la nova trilogia de la saga de Star Wars. La seva última entrega contradeia flagrantment qüestions crucials de l'argument que havien quedat clares en l'anterior pel·lícula: depenia dels espectadors acceptar l'esmena o quedar-ne decebuts. De vegades, també pot funcionar bé: un dels exemples més reeixits que se m'acuden és la modificació que Tolkien va dur a terme sobre l'edició revisada de El Hobbit, per tal de poder harmonitzar-la amb les implicacions més madures i fosques al voltant de l'Anell que ja estava gestant amb El Senyor dels Anells. Tolkien va arribar a crear una explicació plausible i dins de l'univers fictici per a la divergència de versions que, tenint en compte el vessant metatextual de les novel·les senceres (que es presenten com a manuscrits elaborats pels seus protagonistes), esdevé totalment brillant. 

Portada de Charles Vess (2023)

Ara bé, aquí les modificacions que Le Guin introdueix als originals no resolen problemes narratius anteriors, sinó al contrari, creen problemes de coherència importants amb els altres volums si ens prenem la molèstia de tornar enrere, o si llegim aquest darrer volum amb una consciència clara de l'argument de les entregues anteriors. S'hi afegeix que ens trobem, en aquesta secció central, en el nus d'una novel·la mancada de direcció definida: el que semblava la línia argumental principal en el primer capítol ara es desdibuixa entre arguments secundaris, cap dels quals aconsegueix adquirir més pes que els altres. De la mateixa forma, cap personatge es dibuixa clarament com a protagonista: tots sense excepció esdevenen secundaris en una aventura no escollida, sinó imposada externament, que els arrossega cap al desenllaç i que els transforma en mers espectadors del destí últim de Terramar. 

A través d'aquests tres capítols, assistim a converses entre diversos personatges, i recapitulacions de fets que havien passat en les anteriors novel·les i que, si hem arribat fins aquí, ja coneixem perfectament i no cal que la narració ens recordi constantment. Arren recorda el desenllaç de La costa més llunyana (p 86, p 193), Tenar recorda alguns episodis de Les tombes d'Atuan (p 91) i, encara més crucial per a l'argument d'aquesta entrega, assistim a una recapitulació de l'argument del darrer conte de Contes de Terramar (p 104-105). Tota aquesta exposició crea problemes estructurals per a la novel·la sencera, al meu parer: en comptes de construir un argument original per a L'altre vent, de forma que es pugui llegir de forma unitària com una història tancada en si mateixa, com passava amb les altres novel·les, ara la trama depèn quasi íntegrament d'elements externs al text que se'ns han de recordar en repetides ocasions. Això fa la lectura un punt massa aparatosa i feixuga. 

Desequilibris i problemes de caracterització 

Una llista d'elements que, al meu parer, no acaben de funcionar i que tenen a veure amb la caracterització dels personatges i l'entramat d'arguments secundaris que conformen la novel·la. Davant d'un primer capítol que a mi em sembla un punt fort, en tant que plantejava un enigma i un protagonista nou que semblava el vehicle idoni per a la nova novel·la, aquí totes aquestes potencialitats queden desdibuixades. 

• Tehanu i Vern queden desdibuixats i relegats a un segon pla, tot i que la seva presència, inicialment, semblava central per a la resolució del conflicte. 

• Seserakh i Íria guanyen un protagonisme dins la novel·la que em sembla que no aporta interès al conflicte que afrontaven la Tehanu i en Vern, en detriment del suspens creat al primer capítol. 

• La presència de Tehanu i Íria es fa totalment redundant si les dues comparteixen la mateixa naturalesa (ambdues són dones-drac) i ambdues tenen la mateixa missió de fer de mediadores o intèrprets entre els humans i els dracs. Prescindir de l'Íria donaria més protagonisme a la Tehanu i els seus conflictes interns d'autoconfiança i immaduresa, que en aquesta novel·la queden plantejats, però al final es dilueixen totalment. 

• El problema amb la pèrdua de poder d'en Ged i la seva relació truncada amb l'Arren (p 85, p 187) encara queda sense resolució. Per més que la seva renúncia última a la màgia fos ben real i que no hi hagi forma de recuperar el seu poder, el seu rebuig a seguir parlant amb l'Arren o aconsellar-lo, com sí que va fer amb en Vern al primer capítol, queda sense motivació. Tehanu n'esbossava una resposta en termes d'avergonyiment i masculinitat fràgil però, en aquest cas, quinze anys després el personatge encara es trobaria al mateix punt. 

• La política matrimonial de Terramar, amb el matrimoni arranjat entre Arren i Seserakh, em sembla que no afegeix gaire interès a la novel·la i n'alenteix el ritme, tan sols per caure en una sèrie de tòpics racistes i sexistes poc dignes de la qualitat habitual de Le Guin, i que discutiré amb més detall al proper apartat. A més, aquesta trama traeix profundament el caràcter de la Tenar i l'Arren, que es mostraven molt més madurs en les anteriors entregues i aquí semblen viure una regressió a l'adolescència. De fet, quan vaig llegir L'altre vent per primer cop, em vaig pensar que l'Arren seguia sent adolescent i no em vaig adonar que havien passat almenys quinze anys des del desenllaç de La costa més llunyana, cosa que fa inexplicable la seva immaduresa en aquest punt. 

Reescriure Terramar 

Una altra llista d'elements que a mi em semblen incoherents i problemàtics, però que aquest cop tenen a veure amb la construcció sencera del món de Terramar i amb la revisió de l'argument de les anteriors novel·les. 

• La trama del món dels morts que se'ns plantejava al primer capítol esdevé problemàtica quan ens adonem que es basa en reescriure completament el desenllaç de La costa més llunyana. Aquí, els mags es plantegen la possibilitat que en Ged no hagués tancat definitivament la ferida que s'havia produït entre el món dels vius i els morts (p 171). Mentre que a La costa més llunyana, en Ged tancava definitivament l'escletxa, deixant als morts ser morts al preu de sacrificar el seu poder màgic, aquí se'ns planteja que l'escletxa continua oberta i que els morts estan atrapats en aquell món i reclamen ser-ne alliberats. 

El problema depèn de com interpretem la presència del món dels morts tant a La costa més llunyana com a L'altre vent. Si ens refiem dels ensenyaments d'en Ged a la tercera novel·la, el món dels morts era tan sols una aparença a ulls dels vius, una il·lusió que els enganyava i els temptava amb la possibilitat d'assolir la immortalitat. En aquesta direcció apuntava la victòria d'en Ged, reivindicant la realitat autèntica de l'existència, és a dir, la dissolució dels morts en la natura o en el tot, davant d'aquesta existència subsidiària i essencialment il·lusòria dels espectres a l'altra banda de la paret. És quelcom semblant al que planteja Jean-Pierre Vernant amb la seva interpretació de l'Hades grec com a món de les ombres: una metàfora de l'enigma que representa la mort per als vius, però no una resposta definitiva sobre què significa per als morts ser morts. 

Ara, però, Le Guin sembla abandonar aquesta interpretació que en Ged plantejava a la tercera novel·la per presentar el món dels morts com a món real, una mena de presó en què les ànimes dels difunts queden atrapades en un patiment i una alienació perpetus, dels quals han de ser alliberats. És una forma radicalment diferent de veure-ho, però que empetiteix el sacrifici i la saviesa d'en Ged a la tercera entrega de la saga, i els fa totalment innecessaris a la llum d'aquest canvi. També trenca amb la metafísica d'inspiració taoista que transmetien els seus ensenyaments a la tercera novel·la, i en aquest sentit em penso que dilueix la profunditat de la trilogia original a l'hora de plantejar la tensió existencial entre la vida i la mort. 

• La representació de la cultura de Kargad en aquesta entrega es fa incoherent fins a tal punt amb la forma com s'havia presentat a Les tombes d'Atuan que ara Le Guin recorre a una explicació un punt forçada per defensar aquesta contradicció: els costums bàrbars i endarrerits de la princesa karguesa són tan diferents dels de la Tenar a Les tombes perquè la princesa prové d'una illa, Hur-at-Hur, encara més remota i endarrerida que Atuan que, tot i així, ha aconseguit dominar totes les illes kargueses. La representació de la princesa a la novel·la, que arriba a la cort de l'Arren tapada amb un burca, des d'una cultura que fa sacrificis humans i que, aparentment, desconeix l'existència de llengües diferents a la seva, és una col·lecció de tòpics orientalistes tan pobres - similars als que utilitza Lewis als llibres de Nàrnia - que em va semblar que no afegia gaire, per no dir res, a la novel·la en general. 

A aquests tòpics racistes s'hi afegeix el sexisme present en aquesta part de la trama de la novel·la: a més de ser introduïda a una cultura totalment aliena a la seva que se'ns presenta com a superior en tots els aspectes, la princesa és constantment objectificada més que tractada com un personatge de carn i ossos. A més, de cop i volta la Tenar està convençuda que la princesa ha de canviar per poder agradar el seu futur marit (p 132) i compadeix l'Arren fent generalitzacions sobre els homes i les dones com a conjunt (p 177) que no tenen res a veure amb les reflexions molt més madures i reposades que expressava a Tehanu. Allà, eren altres personatges que feien les generalitzacions i ella qui les qüestionava i matisava constantment. Per no parlar de la fetitxització dels peus femenins que sembla tenir lloc a Havnor, i que vaig trobar que era un element totalment ridícul i fora de lloc (p 194-195), almenys per part de l'Arren. 

Són elements que semblen anecdòtics, arribats a aquest punt, però que em fan qüestionar la revisió en termes de gènere que Le Guin va provar de fer sobre la trilogia original de novel·les. Aquestes eren sexistes dins d'un context, el món fictici de Terramar, que se'ns explicava de forma coherent per més que en poguéssim veure els defectes originals. Ara, Le Guin intenta fer revisionisme amb aquest món prèviament establert sense adonar-se que, de vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia. Pel que fa al sexisme en concret, no sé ben bé com interpretar-lo, perquè l'enfocament, aquí, em sembla força allunyat de la visió molt més madura i complexa que mostrava Tehanu. 

• Una altra cultura que s'afegeix al relat a mitja novel·la és la de Paln. És una de les trames que em va semblar més interessants, però per això m'hauria agradat que hagués tingut més protagonisme dins d'una versió de la novel·la més centrada en les aventures i conflictes personals d'en Vern. Abans de salpar cap a Roke, en Vern se sotmet a un encanteri del bruixot de Paln per tal de deixar de somiar amb el món dels morts. El preu que n'ha de pagar és la renúncia als seus poders màgics, una mica en la línia del que li havia passat a en Ged al final de La costa més llunyana. L'episodi es tanca amb una nota ambigua i un nou misteri que, de fet, no recordo si s'acaba resolent o no: en Vern ha d'acceptar l'oferta del bruixot de Paln a cegues, sense saber si li ofereix un tracte genuí o amaga alguna mena d'engany. 

Aquest únic episodi podria haver estat la base de la novel·la sencera, que girés al voltant de la figura d'en Vern i que explorés les conseqüències últimes del seu pacte amb el bruixot de Paln. Ara, la novel·la sembla validar la màgia obscura dels Sense Nom, que a la trilogia original se'ns presentava com a feréstega i essencialment maligna. És un gir que ens torna a plantejar incoherències amb el material original, i que, ara sí que puc predir-ho, es resoldrà a base de reescriure el coneixement previ que teníem sobre Terramar en comptes d'ampliar-lo o enriquir-lo. 

Il·lustració d'Agustín Comotto per a Raig Verd (2020)