Per què fem el que fem?

Capítols 1-4 de Tehanu

Arribem a la quarta novel·la del cicle de Terramar, Tehanu, que Ursula K. Le Guin va escriure quasi dues dècades després de la trilogia original i que, quan es va publicar el 1990, va aparèixer amb el subtítol L'últim llibre de Terramar. Així doncs, ens trobem davant d'un nou desenllaç, per més que l'any 2001 apareguessin les dues últimes entregues de la saga, que en representarien, aquest cop sí, el desenllaç definitiu. Com va reconèixer la mateixa Le Guin, el feminisme havia trigat a arribar als seus llibres de fantasia èpica, i llegint Tehanu és inevitable veure com l'autora revisa el seu propi món fantàstic en termes de gènere i reelabora la concepció del poder i l'autoritat que havia creat per als volums anteriors, aquest cop per qüestionar-la i atacar-la en determinats moments. 

Com veurem de seguida en llegir aquests capítols inicials, la cronologia parteix exactament del mateix punt en què havia quedat l'anterior novel·la, però aquest cop Le Guin opta per un canvi de punt de vista. La narració s'inicia a Gont, on encara viuen l'Ogion, l'ancià mestre d'en Ged, i la Tenar, que també havia estat deixeble de l'Ogion en la seva joventut, però que va abandonar la màgia per una vida d'anonimat a càrrec d'una casa i d'una família. El primer capítol obre amb un succés que no té res a veure amb la fantasia èpica, i que deixa un regust macabre i pertorbador només començar la novel·la: l'agressió i abandonament de la petita Therru, una nena òrfena a qui els seus maltractadors han llençat a una foguera, possiblement per ocultar els abusos que ha patit. Hem de situar-nos encara en el context de l'anterior novel·la, dins aquest estat de confusió generalitzada i d'inestabilitat que assola Terramar en absència del rei d'Havnor i, si mirem enrere a La costa més llunyana, aquest estat de desolació que afecta la població a causa del desequilibri entre la vida i la mort. 

Portada de Tudor Humphries (1990)

Tanmateix, o bé Gont ha quedat al marge del destí més ampli de Terramar, o l'interès de la narració s'ha desviat cap altres temes aparentment més insignificants, però d'entrada l'agressió de la Therru i l'augment dels robatoris i els assalts a l'illa són els únics indicis que farien pensar que quelcom no funciona del tot bé al món dels protagonistes. El plantejament d'aquesta quarta novel·la ens situa en una illa remota de l'arxipèlag i ens presenta un món quotidià i femení que té lloc en poblets perduts de la muntanya, cosa que d'entrada ens fa qüestionar el poder dels mags a Terramar i la seva centralitat. D'altra banda, la presència de la Therru al centre de la narració, com a víctima i receptacle de totes les qüestions i reflexions dels qui l'envolten, ens planteja també aquesta necessitat de canviar de punt de vista: la nena no en té un de propi, no arribem a accedir realment als seus propis sentiments i emocions, i esdevé un misteri al cor del text que acaba interpel·lant personatges i lectors a la vegada. 

Alteritat 

Ens situem doncs, només començar la novel·la, al món de les bruixes de poble, i aquest escenari ens situa en un contrast molt marcat amb els primers capítols d'Un mag de Terramar. Mentre que en aquesta primera novel·la se'ns va ensenyar com la font del poder era masculina, i les fetilleres de poble tan sols podien provar d'imitar o manllevar una part de la màgia exercida pels homes, i sempre la més insignificant, aquí ens trobem de ple dins d'aquest altre món que, en la primera novel·la, se'ns havia presentat com a fals, deficitari i moralment desviat. Ara bé, com mostren aquests capítols a través sobretot de les narracions i les reflexions en veu alta de la Tenar, aquesta visió sobre el poder i la capacitat d'actuar sobre el món era totalment esbiaixada, en tant que perpetuada pels homes i per la seva visió parcial i interessada de la realitat. 

• Al capítol 2, la Tenar narra la història de la dona de Kemay (p 20-22 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), que al seu torn li havia narrat l'Ogion en la seva joventut. De fet, són dues històries en una, la que narra l'Ogion sobre la seva trobada amb la dona, i la que li narra la dona mateixa sobre l'origen dels dracs i dels éssers humans. Aquesta narració ens parla dels homes-drac, uns éssers mítics i llegendaris que serien humans i dracs a la vegada. Quan Ogion troba la dona de Kemay, es queda trasbalsat perquè percep la seva identitat com a drac tot i la seva aparença humana. Tot i així, en un pla més figurat, la història suggereix també una identificació de les dones i els dracs com a éssers totalment oposats als homes i la forma com aquests exerceixen el seu poder: dones i dracs es revelen com a totalment aliens a la naturalesa dels homes, pel que fa al seu exercici de la llibertat i la màgia d'una forma molt més orgànica i intuïtiva que no pas racional. Tanmateix, com comenta la dona de Kemay, aquesta és una explicació massa simplista, i possiblement respon a un biaix a l'hora de percebre aquestes diferències en termes de dualitat. 

• Al capítol 4, tenim un fet anecdòtic, en la trobada de Tenar amb el drac Kalessin, que reforça aquesta identificació de la naturalesa de les dones i els dracs com a oposada o totalment separada a la dels homes. Mentre que els mags ensenyen que no es pot mirar els dracs a la cara, com a mostra de respecte, la Tenar no se sent lligada a aquesta necessitat, i mira el drac Kalessin als ulls per parlar-li (p 51). 

• Al capítol 4 veiem com, un cop després de morir l'Ogion, es constitueix una nova comunitat exclusivament femenina al voltant de la Tenar i la Therru. La bruixa Molsa, un personatge misteriós i feréstec, que anys enrere havia estat l'antagonista de la Tenar, ara revela una profunditat que a Un mag de Terramar no hauríem pogut arribar a sospitar, i que la Tenar, en les seves reflexions, confronta directament amb el tòpic de la bruixa malvada dels contes de fades (p 45). 

Subversions 

Aquest plantejament ens situa en un marc mental totalment diferent del de les altres novel·les, i aquest serà un dels focus principals d'aquesta quarta entrega, que es dedicarà més a desmuntar les preconcepcions teòriques de les altres al voltant de la màgia i del poder i sobre com aquests s'exerceixen a Terramar. En aquests primers capítols ja assistirem a episodis de clara rebel·lió contra aquest estat de coses. 

• La trobada entre l'Ogion, que ja agonitza, i la seva antiga deixebla segella d'entrada aquest canvi de perspectiva de la saga sencera. Abans de morir, l'Ogion li encomana a la Tenar la missió d'educar la Therru en la màgia (p 32), lluny de l'autoritat de l'escola de màgia de Roke. Ogion mateix, a l'hora de morir, rebutja la seva vara de mag (p 33), i abandona aquest símbol d'autoritat per anar a morir enmig del bosc. 

• Al funeral de l'Ogion té lloc un conflicte entre els mags de Re Albi i de Port Gont, que representen la font de l'autoritat a l'illa, amb les bruixes Tenar i Molsa, que prefereixen dur a terme el ritual com l'Ogion desitjava (p 36-38). El parer de la Tenar s'acaba imposant, ja que l'Ogion li havia revelat el seu nom autèntic només a ella abans de morir. 

• Al capítol 4, la Tenar reflexiona sobre la diferència entre l'exercici de la màgia en homes i dones, i recorda una conversa que havia tingut en el seu passat amb una bruixa de poble en què aquesta havia descrit la màgia de les dones com "seguir el que et dicta el cor" (p 46), és a dir, un exercici de la màgia molt més intuïtiu que no pas racionalment organitzat. Segons aquesta persona, l'Ogion ha iniciat la Tenar en aquest camí, que contrasta amb els ensenyaments molt més sistemàtics i reglats de l'escola de Roke. Ara bé, igual que la dona de Kemay, com es pot deduir pel comentari que li fa a l'Ogion (p 24), la Tenar també pensa que la dualitat absoluta és una explicació massa senzilla i simplista, i que la realitat autèntica ha de ser per força més complexa i matisada: 

Fins i tot llavors, la Tenar havia pensat que aquella dona sàvia tenia raó, i que alhora no n'acabava de tenir; es deixava alguna cosa. I encara ho continuava pensant. (p 46)