Aquest assaig de l'autor britànic Bertrand Russell (1872-1970) es va publicar el 1927, i és una aproximació al paper de la filosofia dins l'àmbit més ampli del coneixement humà, que en l'època contemporània es troba indiscutiblement en mans de la ciència. Com ja exposava a Els problemes de la filosofia, Russell manté que ni la metafísica ni l'ètica són preocupacions de la filosofia - la metafísica perquè s'ocupa de proposicions sense sentit, i l'ètica perquè pretén prescriure el que hauria de ser en comptes de descriure el que és en la realitat. Per a Russell, de fet, l'únic interès de la filosofia és pel que fa al coneixement, i d'aquí l'interès pel que la ciència ens pot explicar sobre la realitat. En aquest sentit, la filosofia faria una funció reguladora del coneixement, s'ocuparia de fer una reflexió crítica sobre la tasca de la ciència per tal d'observar-ne la consistència, i analitzar si les inferències emprades per aquesta són vàlides o no. Per això compta amb la lògica i l'anàlisi del llenguatge com a eines principals per sotmetre les seves conclusions i raonaments a escrutini. En aquest context, Russell ens ofereix en aquest volum una aproximació a l'antropologia filosòfica molt peculiar, ja que l'única especificitat que, segons ell, ens hauria d'interessar de l'ésser humà és la de ser vehicle o mitjà per al coneixement.
La reflexió que proposa Russell sobre el paper de la filosofia en el món contemporani es basa en les principals troballes de la física contemporània. Tant les investigacions sobre l'estructura de l'àtom com la teoria de la relativitat capgiren el que tradicionalment el discurs filosòfic deia sobre la realitat mateixa, fent saltar pels aires nocions com la de "substància", "matèria", "causació", "temps" o "ment". I, si el coneixement que tenim sobre la realitat canvia, aleshores la filosofia s'ha d'adaptar a aquestes innovacions buscant la pròpia utilitat dins del nou panorama que s'obre davant l'ésser humà. Si tradicionalment la noció de substància ens assenyalava "coses" amb unes propietats intrínseques que es podien conèixer i sobre les quals es podien predicar qualitats, ara la realitat es pot descriure més aviat com una cadena d'esdeveniments que s'escauen dins l'espai-temps. Amb aquest plantejament, ja no tenen sentit els dualismes tradicionals que pretenien separar la matèria dels continguts mentals segons les seves qualitats radicalment oposades; però, d'altra banda, Russell també rebutja els monismes tradicionals, com el materialisme o l'idealisme, que reduïen tota la realitat a un sol d'aquests principis, i en rebutjaven l'altre com a mera il·lusió.
Davant d'aquesta nova situació, Russell opta per una postura que anomena "monisme neutral", i que posa els fenòmens físics i els mentals al mateix nivell dins d'una estructura bàsica d'esdeveniments dins del món físic que, en realitat, no són materials ni mentals sinó que tenen una naturalesa més simple encara. Alguns d'aquests són percebuts en un subjecte i d'altres no, però el seu caràcter d'esdeveniments i la seva potencial capacitat de causar-ne d'altres és la mateixa en ambdós casos. Al llarg de tota l'exposició, Russell també entra en diàleg amb el conductisme, una branca de la psicologia que en aquell moment estava en voga, per tal d'avalar-ne les troballes científiques, però acaba rebutjant-ne l'aposta per un realisme ingenu i la seva negació de la introspecció com a font de coneixement. Així doncs, al final de l'exposició, l'autor introdueix el debat sobre l'emergentisme a l'hora d'explicar, per exemple, com es pot produir la consciència dins del món físic. Tanmateix, aquest últim aspecte queda tan sols apuntat i és només en aquest punt que l'explicació queda, al meu parer, un punt incompleta i massa esquemàtica.
En tot cas, és un assaig molt original que afegeix un punt de vista força únic a la relació, sovint turbulenta, entre ciència i filosofia. Encara que és un text amb quasi un segle d'edat, el plantejament sobre el paper de la filosofia pel que fa al coneixement de la realitat és encara vigent i, en aquest sentit, el capítol final del text aporta el moment de rehabilitació de la filosofia i de la seva validesa en un món aparentment dominat per la ciència. Potser no és un text tan planer de llegir com Els problemes de la filosofia, i jo recomanaria més aquest últim com a text introductori, especialment perquè es basa en recapitular teories filosòfiques que han tingut importància a través de la història. En canvi, Iniciació a la filosofia ens introdueix a les cruïlles de camins en què es troba la filosofia en el present, i en aquest sentit l'aportació que hi fa Russell val la pena de llegir. El text es fa excessivament prolix en algunes seccions, i les explicacions poden semblar una mica abstruses en determinats moments, però en els capítols finals s'acaben recollint els fruits de tots aquests raonaments i la imatge de conjunt queda molt més clara.
Continguts: L'exposició queda dividida en quatre parts: en la primera, "L'home des de fora", Russell analitza el coneixement en el seu aspecte objectiu, és a dir, exposa els mecanismes que l'ésser humà utilitza per tal de conèixer, però prescindint completament dels seus continguts mentals o "introspeccions", que depenen de l'experiència particular i privada de cada individu i no es poden arribar a analitzar objectivament. Durant l'exposició, l'autor valida les principals troballes del conductisme, tot i no estar d'acord amb la seva negació de la rellevància dels continguts mentals per al coneixement. La segona part, "El món físic", exposa el moment en què es troba la ciència física del moment, amb les seves dues principals fites que capgiren, no sols el món de la física, sinó també les principals teories filosòfiques al llarg de tota la història. D'una banda, la descoberta de l'estructura de l'àtom i la possibilitat de les discontinuïtats en la transferència d'electrons acaba amb el determinisme de les lleis físiques i obre la porta a un model probabilístic de predicció del canvi. D'altra banda, la teoria de la relativitat capgira totalment la noció de matèria i la de substància, que havien estat pals de paller en els plantejaments metafísics tradicionals a través de la història de la filosofia. A partir d'aquests plantejaments, la tercera part, "L'home des de dins", analitza el món de la percepció en el seu vessant subjectiu, és a dir, des del punt de vista dels continguts mentals del subjecte que percep. És aquí que Russell exposa la seva postura del monisme neutral, rebutjant tant les posicions dualistes tradicionals com els monismes, ja siguin el materialisme, l'idealisme o el conductisme mateix. Finalment, a la quarta part, "L'univers", Russell planteja el nostre coneixement sobre l'univers com a tot basant-se en aquestes troballes de la ciència física i reajustant el plantejament filosòfic en consonància amb aquestes.
M'agrada: És una visió molt original sobre el paper de la filosofia dins del món contemporani, en una etapa de la història en què cada cop més sembla relegada a la irrellevància.
No m'agrada: La reducció de l'àmbit de la filosofia a l'anàlisi del coneixement, com ja passava a Els problemes de la filosofia, deixa fora de l'exposició altres aspectes de l'anàlisi filosòfica que també valdria la pena mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada