Aquest breu assaig del filòsof torinès Giorgio Colli (1917-1979) va ser una lectura recomanada quan estudiava el primer any de filosofia, i en tenia un bon record. Ara n'he fet una relectura i, tot i que no recordava gaire el fil de l'argumentació en general, he recordat per què m'havia causat un impacte tan positiu en aquell moment. Colli proposa una reconstrucció teòrica dels factors culturals i literaris que van donar peu al naixement de la filosofia com a gènere, inspirant-se en el model de pensament de Nietzsche i proposant-ne una genealogia: la tesi del llibre és que, si Plató encunya el terme filo-sofia, "amor a la saviesa", és perquè s'està referint a una etapa del pensament més antiga, la de la "saviesa", que ja ha passat a la història, i que anava lligada a l'oralitat i la inspiració divina més que a l'anàlisi purament racional. D'aquesta manera, Sòcrates seria l'últim d'aquests savis, i Plató el primer dels filòsofs sistemàtics, que encara es troba fent el dol per aquesta època passada, i per això es mostra ambivalent amb el rerefons mític i místic del coneixement filosòfic. Així doncs, el que pretén el llibre és explicar aquest pas de l'època dels savis a la dels filòsofs, a través d'una sèrie de canvis culturals decisius que marcaran la civilització occidental per sempre amb aquest nou invent.
Els orígens remots de la filosofia, que necessàriament s'hauran de reconstruir des de textos posteriors, en tant que no en tenim informació de primera mà, s'han d'anar a buscar a les pràctiques mistèriques i oraculars lligades al déu Apol·lo, déu del rapte místic lligat a les arts endevinatòries. Aquí Colli esmena la plana al seu mestre Nietzsche i la seva categorització de la cosmovisió grega en dos ideals artístics encarnats per Apol·lo i Dionís. Colli explora les fonts literàries per trobar un Apol·lo molt més ambigu i violent del que Nietzsche pretén, i que tot sovint comparteix qualitats amb el seu revers fosc, Dionís. Ambdós comparteixen una relació amb la "mania" o el rapte místic, i revelen una cara dels misteris divins que només es mostra als iniciats. Tanmateix, mentre que Apol·lo canalitza aquests misteris a través de la paraula, el logos, tot sovint en la forma d'un enigma, Dionís és presència absoluta sense cap tipus de mediació. És aquesta capacitat de ser "mediat", o d'interposar paraules, que distingeix l'acció mistèrica d'Apol·lo, tot i que Colli es basa en diverses fonts per caracteritzar l'element de violència que hi ha implícit en aquesta mediatesa.
Per tant, el procés que Colli descriu, força en la línia del que Marcel Detienne exposa a Els mestres de Veritat a la Grècia antiga, consisteix en una progressiva secularització en diverses etapes del que originalment eren pràctiques religioses i místiques. Mentre que en l'inici es tractava d'interpretar la voluntat del déu, a partir de Parmènides i Plató es tractarà d'esbrinar la realitat oculta rere el vel d'aparences del món material. Els factors socials i culturals de l'antiga Grècia també hi juguen un paper molt important: possiblement no estaríem parlant de l'origen de la filosofia si no hagués tingut lloc en una societat agonística, que passa la vida pública pel filtre de la competició. El que originalment era la competició entre l'home i el déu per superar l'enigma necessàriament mortal proposat per aquest últim, evoluciona en dialèctica, és a dir, combat a través de la paraula entre dues tesis oposades, una de les quals quedarà ratificada com a certa - i, per tant, vencedora - mentre que l'altra quedarà denegada. La connexió política d'aquesta pràctica portarà al desenvolupament de la retòrica, al servei de la persuasió amb finalitats polítiques, i aquest procés culminarà en el pas de l'oralitat a l'escriptura, que fixarà finalment una única versió del discurs abstracte.
És així que Colli ens ofereix una peculiar explicació del naixement de la filosofia com a final d'una era més que com a inici pròpiament dit. En la línia nietzscheana que adopta, l'autor posa sobre la taula la superació d'una etapa més antiga que ha quedat sobrepassada - i fins a cert punt, sospita, tergiversada - per l'adveniment del pensament sistemàtic. A mi em sembla una bona introducció als principals dilemes de la filosofia grega antiga, que tot sovint s'explica des de generalitzacions i simplificacions que no fan gaire favor als textos mateixos que ens n'han arribat. El pas del mite al logos, que tot sovint simplifica en un sol titular un procés molt més complex i ambigu del que volen donar a entendre els manuals, se'ns presenta així com a progressiva ocultació del món mític dels déus i els seus misteris. En aquest sentit, Colli ofereix una lectura molt acurada i reveladora de la relació entre Heràclit i els eleàtics, Parmènides i Zenó, i n'analitza les contradiccions i dilemes aparents. Sòcrates i Plató seran punts culminants de tot aquest procés de clarificació d'idees, que donaran pas al pensament sistemàtic ja a través d'Aristòtil. Un breu assaig que es fa molt llegidor i planer en la seva traducció al català, i que de totes totes paga la pena de llegir.
Continguts: A través d'una exposició per ordre cronològic, Colli va desgranant els principals canvis que tenen lloc en el pensament a la Grècia arcaica, per tal de caracteritzar una època primigènia de "saviesa" que després donaria pas a la filosofia. Els primers capítols fan caracteritzacions sobre els déus Apol·lo i Dionís, basades en Nietzsche però que intenten superar les divisions inequívoques que proposa aquest últim, per revelar-ne més aviat les ambigüitats i solapaments entre tots dos. A partir d'aquí, s'inicia un procés de secularització progressiva en què el "discurs" pren una autonomia pròpia i es desvincula dels seus orígens mistèrics, per tal de passar més endavant, amb l'adveniment de l'escriptura, a pensament sistemàtic.
M'agrada: És una explicació tan clara i planera que l'assaig sencer és un punt fort. Personalment, el capítol dedicat al mite d'Ariadna i el laberint, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada