Una petita història de la filosofia (#462)

Deu fer uns dos mil quatre-cents anys, van executar un home a Atenes per fer massa preguntes. Abans que ell hi va haver altres filòsofs, però va ser amb Sòcrates que la disciplina va assolir entitat. Si la filosofia té un sant patró, aquest és Sòcrates. 

Aquest llibre del filòsof britànic Nigel Warburton es va publicar per primer cop l'any 2011, i és una aproximació amena i molt didàctica a les principals fites de la història de la filosofia. El seu to és deliberadament conversacional i narratiu, i planteja el pensament dels principals filòsofs de la història a través de preguntes pràctiques o dilemes que les diferents teories han d'anar resolent. És un enfocament força adequat d'entrada, ja que planteja la filosofia com a exercici pràctic, i tot sovint confronta visions o interpretacions divergents d'un mateix problema, oferint als lectors diferents respostes a les mateixes preguntes. L'exposició està formada per capítols força breus que cobreixen cadascun el pensament d'un sol filòsof, en la majoria dels casos o, en algunes ocasions, diversos filòsofs que han donat resposta a preguntes amb temàtiques similars. Crec que pot ser una bona recomanació com a iniciació a la filosofia, i pot ser d'ajut en especial a estudiants que busquin el seu primer contacte amb aquesta disciplina. En aquest sentit, es nota que hi ha una voluntat narrativa per part de l'autor a l'hora d'exposar els continguts, i per això la lectura sencera es fa molt amena. 

Tanmateix, més que pretendre ser exhaustiu, el llibre ens proporciona petits tastets a alguns dels problemes filosòfics que han anat sorgint en la cultura occidental a través de la història, i pot esdevenir més aviat la porta d'entrada cap a lectures filosòfiques més profundes i detallades. Com també passava amb el diccionari visual de Masato Tanaka, l'obra es ressent, en certs moments, de la seva pròpia brevetat, i cau en les simplificacions o les omissions per prioritzar la seva voluntat de resultar didàctica per a tots els públics. Per exemple, el llibre toca la filosofia antiga de forma molt breu i aprofundeix poc en el pensament dels seus dos principals autors, Plató i Aristòtil. En aquest sentit, es nota molt que està enfocada més a la filosofia pràctica que a la metafísica i l'epistemologia, qüestions més àrides d'estudiar. A partir d'aquí, la filosofia medieval amb prou feines rep un parell o tres de capítols, i després d'això l'autor sí que entra amb una mica més de profunditat en la filosofia moderna, que crec que és on arriba a lluir-se més. Si bé les seccions dedicades a Kant, Hegel i Nietzsche es queden una mica curtes d'exposició, l'autor acaba tocant totes les problemàtiques més importants dels segles divuit i dinou, tant epistemològiques com socials, ètiques i polítiques.

El pas pel segle vint sí que és una mica més accidentat, al meu parer, i un punt massa accelerat. Aquí és on la concisió de la narració i la simplificació de les idees esdevenen més aviat un obstacle per a l'exposició que no pas un ajut, i on la comprensió dels conceptes exposats pot resultar una mica més dificultosa. L'autor prioritza els filòsofs de parla anglesa per sobre dels continentals, i aquest biaix acaba deixant pel camí corrents de pensament sorgits al segle vint que també hauria estat interessant tractar, encara que fos a un nivell introductori, com l'hermenèutica o la teoria crítica. Heidegger només hi apareix com una nota de passada en el capítol de Hannah Arendt, per exemple. De la mateixa manera, el capítol dedicat a l'existencialisme es fa massa breu i massa simplista. Cap al final del llibre, els capítols dedicats a Peter Singer o el de Judith Jarvis Thomson i la seva defensa de l'avortament, per exemple, apareixen desconnectats del fil de la resta del llibre, i s'haurien beneficiat d'explicacions més àmplies sobre el seu context social o polític, per exemple del cos d'idees del feminisme en el cas de Thomson, o de l'ètica mediambiental en el cas de Singer. 

Si alguna cosa hi he trobat a faltar, per sobre de tot, és una explicació una mica més general de grans escoles i moviments sota els quals es poguessin agrupar els autors (com l'empirisme i el racionalisme, la il·lustració, o la mateixa filosofia analítica, per exemple), en comptes de deixar-los a cadascun aïllat en el seu propi capítol. Això no treu que el llibre sigui una bona lectura a nivell introductori per a un públic que es vulgui aproximar a la filosofia per primer cop, especialment pel seu llenguatge planer i extremadament accessible, i per l'estil narratiu de Warburton, que guia els lectors, a l'estil socràtic, a través de preguntes i dilemes que s'han d'anar pensant a través de la lectura. 

Continguts: Des de Sòcrates fins a Peter Singer, el llibre repassa moments i figures clau de la història del pensament occidental, a través de breus capítols temàtics, encadenats els uns amb els altres narrativament. 

M'agrada: El to divulgatiu i col·loquial de la proposta, que planteja la filosofia des de la seva pràctica i la seva utilitat, i en aquest sentit parteix de la intel·ligència dels lectors per seguir el fil de l'argumentació i, també, plantejar les seves pròpies preguntes. 

No m'agrada: Hi ha moments en què l'autor abusa de la simplificació, cosa que se m'ha anat fent més evident com més s'anava apropant a l'època contemporània.