Aquest assaig del filòsof alemany Karl Jaspers (1883-1969) es va publicar per primer cop el 1951 i ha estat una aproximació francament original, i un punt inesperada, als problemes i preocupacions principals de la filosofia. És un contrast curiós a l'aproximació que en feia Bertrand Russell, sens dubte, i acarar les dues propostes ha estat una experiència força fructífera i enriquidora. D'entrada, no sé si treu cap a res provar de reconciliar-los: hem de començar a llegir Jaspers amb una consciència molt clara del que està intentant fer en el seu text, i deixant-nos guiar per la seva exposició sense prejudicis, més que intentar oposar resistència pel camí. Introducció a la filosofia va sorgir d'una sèrie de conferències que l'autor va emetre per la ràdio de Basilea, i que pretenien aproximar el tema al públic en general. El resultat és força curiós, si més no, en el sentit que el llenguatge emprat és força accessible per a una línia d'argumentació que a estones es fa circular i un punt abstrusa. L'altra part interessant de la proposta és el seu enfocament existencial: la filosofia no és una eina per al coneixement, o no ho és exclusivament, sinó més aviat un mitjà per a la bona vida i l'acceptació de la mort, i en aquest sentit ens desafia a acceptar una obertura bàsica de l'existència humana cap a la transcendència.
De fet, una part important del text sembla apuntar més aviat cap a la teologia que a la filosofia com a tal, amb les seves afirmacions lapidàries i definitives sobre la connexió entre Déu i l'ésser humà i el suposat paper de la filosofia a l'hora d'establir o aclarir aquesta connexió. Ara bé, Jaspers no s'entreté amb suposades proves de l'existència de Déu, ja que aquestes només objectifiquen, subsumeixen en una relació subjecte/objecte, quelcom que per definició no pot ser pensat o analitzat en aquests termes. Si poguéssim pensar Déu com a objecte de coneixement, n'estaríem fent ciència, cosa que, d'entrada, se'ns presenta com a absurda. La prova de l'existència de Déu - tot i que no està parlant del Déu concret de cap religió, ni occidental ni oriental, sinó més aviat d'una principi transcendent de l'ésser que anomena la Totalitat - és l'existència en si mateixa, el fet que hi ha quelcom quan podria no haver-hi res i, encara amb més motiu, la llibertat humana com a prova que la nostra existència empírica no està totalment lligada als processos naturals, sinó que manté un aspecte obert, inacabat, pel que fa a la nostra relació amb el món i a la nostra presència dins del món com a éssers humans. Evidentment, l'enfocament és una mena de síntesi entre tota la filosofia kantiana i l'angoixa existencial heideggeriana.
A partir d'aquestes bases, Jaspers va bastint una filosofia ètica, política i antropològica que es deriva d'aquest plantejament existencial: com hem d'actuar davant l'aparent buidor i incompletesa de la nostra experiència a la terra? I és en aquest sentit que la lectura es fa del tot saludable, en tant que la pràctica de la realitat, com l'existència mateixa, és sempre un experiment inacabat i que s'ha d'exercir de forma desinteressada. Trobar un principi últim per a la realitat i edificar tota la vida al voltant d'aquest - ja sigui la ciència, per exemple, o la religió institucionalitzada, o una vena d'humanitarisme bàsic - és posar un objecte al centre de la nostra existència i deïficar-lo: tancar definitivament, per tant, el que existencialment roman obert. La pràctica filosòfica consisteix, bàsicament, a topar amb el límit del que no pot ser conegut, no pot ser dit, o no pot ser exercit, i reconèixer aquest límit com a realitat. De la mateixa manera, la història de la filosofia ens presenta una varietat de respostes prou àmplia com per no poder acceptar una resposta definitiva de forma absoluta: Jaspers rebutja de Hegel, i de la majoria de pensadors occidentals a través de la història, la voluntat sistematitzadora a l'hora de presentar la filosofia com a resposta última a tots els problemes.
És així com, en el vessant polític, Jaspers ataca el totalitarisme com a negació de la independència de l'ésser humà, a la vegada que l'aïlla de l'única dependència autèntica que omple la vida humana, la que cadascú té respecte dels altres. Una independència absoluta respecte a tot representaria una divinització de l'ego, una deshumanització total de l'ésser humà. La llibertat humana, per a l'autor, es basa en tot allò que ens lliga al món i als altres, és a dir, totes aquelles dependències i servituds que fan que la vida valgui la pena ser viscuda. Per tant, Jaspers apunta a una filosofia arrelada a la realitat, en què el filòsof ha d'entrar en diàleg amb la ciència i amb el seu propi moment històric més que intentar defugir-los. La filosofia de la història que apunta en els darrers capítols és força significativa del projecte filosòfic més ampli del seu autor: més que intentar buscar un sentit últim o unitari a la història com a tot, el que els filòsofs hem d'estudiar és més aviat la multiplicitat de moments històrics com a metàfores o indicacions d'una veritat més àmplia, però que no és mai absoluta ni definitiva. Com en la història de l'art, cada moment de la història és únic i insubstituïble per les seves raons particulars i irreductibles, de la mateixa manera que el moment present que a cadascú li toca viure.
Per tant, la proposta de Jaspers és una cura d'humilitat i una lliçó magistral pel que fa a aprendre a viure amb sentit: és cert que en el llibre s'hi pot veure una llavor dels moviments que dècades després pretendran convertir la filosofia en un succedani de l'autoajuda. No és culpa de Jaspers, però, sinó més aviat una deformació simplista del seu projecte filosòfic, molt més ric i profund del que cap en aquesta obra introductòria. A mi m'ha semblat una lectura molt amena i original, que presenta un contrast radical amb l'aproximació de Russell, per exemple, i que pot fer servei com a introducció a la filosofia existencial, sempre que es llegeixi sense prejudicis i tenint en compte els límits de l'activitat filosòfica més que les seves potencialitats.
Continguts: L'aproximació de Jaspers a la filosofia consta de dotze capítols de temàtiques diferents i tres apèndixs que pretenen orientar els lectors que s'aproximin a la història de la filosofia per primer cop. El capítol 1 intenta respondre a la pregunta sobre què és la filosofia, mentre que el capítol 2 exposa les fonts de l'impuls filosòfic en l'ésser humà. El capítol 3 introdueix el concepte de Totalitat (que comprèn Déu, el món i l'existència humana en tant que consciència) com a focus últim de la filosofia, i el capítol 4 aprofundeix en la idea de Déu. El capítol 5 és una aproximació a l'ètica, el capítol 6 parla de la pregunta filosòfica per l'ésser humà, i el capítol 7 parla del coneixement del món. El capítol 8 parla de la relació entre fe i raó (o el que en alemany s'anomena "il·lustració", en el sentit d'aclariment, o revelació intel·lectual). El capítol 9 és dedicat a la interpretació del sentit de la història humana. El capítol 10 parla del concepte d'independència i per què és crucial per a l'activitat filosòfica. El capítol 11 parla de la vida del filòsof en el món actual, i el capítol 12 parla de la història de la filosofia i del que se'n pot aprendre.
M'agrada: El seu accent en el vessant existencial de la filosofia, i la seva defensa de l'estudi de la història de la filosofia i el seu valor per al present.
No m'agrada: Hi ha un eurocentrisme indiscutible en la selecció de lectures que fa, especialment en els apèndixs al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada