No puc ressenyar aquesta novel·la de l'autora canadenca Emily St. John Mandel, de qui no havia llegit mai res, sense referir-me a una altra novel·la que he llegit aquest mateix any i que també m'ha encantat. Tot i que els arguments de El mar de la tranquil·litat i de Time Shelter de Georgi Gospodinov no puguin ser més diferents, les preocupacions que exploren i el tema principal de totes dues, l'impacte de la història i del pas del temps en les vides particulars de la gent corrent, viscudes en el seu moment present, tenen un estrany aire de família. Si Gospodinov ens oferia una reflexió intimista i desencantada sobre el temps històric i les seves interseccions socials i polítiques amb les vivències personals de cadascú, aquí Emily St. John Mandel ens ofereix una reflexió similar, però aquest cop mirant cap al futur, des de la fantasia especulativa, a través de les aventures d'un viatger del temps, en Gaspery Roberts, que anirà descobrint els perills i les amenaces que amaguen els múltiples presents històrics continguts en una narració molt més àmplia.
De fet, un dels aspectes que em va sorprendre més de la lectura és com en Gaspery i el Gaustine de Gospodinov semblen ànimes bessones a l'hora d'emprendre el seu particular viatge en el temps, tot i que en direccions oposades: Gaspery hi trobarà una compassió bàsica que no sabia que posseïa, mentre que Gaustine s'anirà deshumanitzant a mesura que les conseqüències polítiques del seu propi projecte el vagin engolint. També hi ha un paral·lelisme estructural entre les dues novel·les que es fa molt evident en arribar al desenllaç: en una cronologia que avança en tot moment de forma lineal, ambdós desenllaços, que prefereixo no esguerrar, colpeixen pel seu recurs a la circularitat. En el cas de Gospodinov, aquesta recurrència s'aconsegueix a través de la dissolució del jo narrador, que progressivament va perdent el control de la realitat; en el cas de St. John Mandel, totalment al contrari, a través d'un bucle espai-temporal que cobra tot el seu sentit complet només en arribar al desenllaç, i on el protagonista aprèn finalment a assumir el control de la narració. Així doncs, ambdues són novel·les excel·lents que exploren les cruïlles que planteja el present a uns personatges indefensos enmig de la precarietat provocada per situacions socials i polítiques que s'escapen totalment del seu control.
El mar de la tranquil·litat es basa en unes premisses argumentals molt senzilles, i atrapa per la forma com les seves diverses trames, travades a la perfecció fins a l'últim detall, es despleguen fins a la resolució de tots els seus misteris. Les pistes se'ns van plantant al llarg de la lectura a través dels diferents capítols, força senzilles i en tot moment a simple vista, de forma que quan arribem al desenllaç la revelació final esdevé, a l'estil clàssic, inesperada i inevitable alhora. La trama es posa en marxa l'any 1912, quan un jove aristòcrata anglès, l'Edwin St. John, arriba a la Columbia Britànica desterrat per la seva família a causa de les seves opinions heterodoxes. Després que l'Edwin pateixi una experiència sobrenatural inesperada, cada capítol anirà saltant un segle o dos, per revelar paral·lelismes colpidors entre les vides de diversos personatges que no es coneixen de res ni tenen, en aparença, res en comú. De fet, gran part de l'encant de la novel·la és que només el lector acaba tenint la imatge de conjunt i la versió definitiva de tot el relat, i només des d'aquest punt de vista omniscient arribarem a copsar la rellevància de les trobades de cada personatge per separat amb el misteriós Gaspery.
Més enllà de l'argument, que és millor no explicar gaire per no aixafar els misteris de la lectura, la novel·la també té un vessant de reflexió filosòfica que apel·la el moment present en què es va escriure i a experiències que als lectors ens poden resultar familiars, en tant que reflexiona sobre la pandèmia com a moment històric i com a intersecció abrupta entre la vida quotidiana i un estat d'incertesa. La part més terrorífica de la lectura és la presència de cada nova pandèmia en la seva excepcionalitat present, que imposa la seva pròpia lògica de contenció i d'amenaça latent sense que les anteriors experiències similars hagin afectat essencialment el marge de reacció de la societat sencera. L'episodi del segle vint-i-u té lloc dies abans que el virus de la Covid es converteixi en una pandèmia a nivell mundial, mentre que el capítol ambientat al segle vint-i-tres replica de nou l'amenaça d'una nova pandèmia amb confinaments, aquest cop, a la terra i a les seves colònies lunars. Ara bé, l'argument també evoca breument la pandèmia de la grip espanyola durant la primera guerra mundial i, més enrere, les epidèmies de verola que van assolar la població nativa americana sense defenses per a aquest patogen transmès a través dels seus colonitzadors.
És així com l'autora crea un paral·lelisme també amb diverses formes de colonització, una mica a l'estil de Les cròniques marcianes de Bradbury. Mentre que el 1912 l'Edwin St. John es troba profundament pertorbat i disgustat per l'empresa colonitzadora de la Gran Bretanya als altres continents, el futur que Emily St. John preveu a les colònies lunars és una mica diferent, potser, però basat en el mateix discurs expansionista i supremacista dels avantpassats. De la mateixa manera, a mesura que anem descobrint detalls sobre el viatge en el temps, anirà apareixent una institució, teòricament dedicada a la recerca, que té interessos en els moviments de tots els implicats, i que sembla especialment preocupada per no alterar una línia temporal predeterminada d'antuvi. Ara bé, qui decideix el que està destinat a passar? Aquest és l'interrogant principal al voltant del qual gira la novel·la sencera: al principi de tot, s'estableix la necessitat que els viatgers en el temps no alterin la línia predeterminada d'esdeveniments que han de succeir, mentre que, paradoxalment, les seves vicissituds a través de diversos eixos temporals demostren justament el contrari. El resultat no és contradictori ni apunta a cap paradoxa: el destí no estava escrit d'entrada, al meu parer, però eren aquells que ostenten el poder els que creen una versió oficial del relat amb un interès determinat, que podem suposar entre línies, però no se'ns acaba de revelar del tot.
Així és com el que a simple vista pot semblar un exercici banal d'especulació, un entreteniment basat en l'enèsima versió de la paradoxa de l'avi, es transforma en una crítica política de la forma com els que ostenten el poder gestionen les catàstrofes globals i mouen els fils de les vides de la gent corrent: sempre amagant alguna carta a la màniga i sense arribar a descobrir mai l'abast de la tragèdia. La forma com els protagonistes naveguen pels dilemes morals i les cruïlles existencials que se'ls presenten donat el moment és la part més intel·ligent, i colpidora també, del text sencer: protegir els que estimem davant la desferra que vindrà, triar enmig de l'infern el que no és infern i fer-ho créixer, i fer-ho perdurar, com deia Calvino, pot ser el gest més revolucionari de tots.
Sinopsi: Al llarg de la novel·la assistim a diversos episodis de les vides de diferents personatges separats per segles de distància en el temps. Tots ells tenen diverses trobades, per diferents motius, amb un personatge misteriós i inquisitiu que respon al nom de Gaspery. No serà fins que coneguem la història de Gaspery en primera persona que la imatge de conjunt començarà a prendre forma.
M'agrada: Una trama que es desplega linealment, en tota la seva senzillesa, però que va revelant a cada pàgina nous nivells de profunditat. La humanitat indiscutible dels seus personatges davant d'un futur que no poden controlar i que a estones esdevé aterridor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada