"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

7 de febrer de 2018

Adéu a tot allò (#173)

Molt prim, molt nerviós, i amb uns quatre anys de son perdut per recuperar, esperava a posar-me prou bé com per anar a Oxford amb la beca d'estudis del govern. (...) Tenia moltes discapacitats: no podia fer servir el telèfon, em marejava cada cop que pujava a un tren, i veure més de dos desconeguts en un sol dia m'impedia dormir. M'avergonyia de mi mateix per ser una càrrega per a la Nancy, però el mateix dia que em van desmobilitzar m'havia jurat no tornar a rebre ordres de ningú mai més. Fos com fos m'havia de guanyar la vida escrivint. 

Aquesta és la ressenya d'un altre llibre sobre el front occidental durant la Gran Guerra. Mai no m'havia plantejat seriosament llegir-lo, i ha significat una autèntica sorpresa, però suposo que Dalton Trumbo d'una banda i John Garth de l'altra, per motius molt diferents i amb estils completament oposats, em van obrir la gana. Goodbye to All That és un dels llibres de memòries clau per entendre la primera guerra mundial des del punt de vista britànic. Publicat originalment el 1929, i revisat a finals dels cinquanta, aquest llibre va representar tot un exorcisme i una declaració d'intencions per part de l'autor, el poeta britànic Robert Graves (1895-1985). Anys després de la guerra, quan decideix trencar el seu primer matrimoni amb Nancy Nicholson i exiliar-se a Mallorca, Graves trenca relacions amb la seva família i amb la majoria de les seves amistats, i no sembla que tingués cap intenció de tornar mai més a Anglaterra. Hi va tornar, durant un breu període de temps durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però a part d'aquests anys el seu exili voluntari a Deià, Mallorca, va esdevenir permanent. Per això ens trobem davant d'unes memòries atípiques, no reposades i plàcides com ho podrien ser al final d'una existència, sinó encara fervents i trasbalsades per l'experiència recent. De fet, un dels focus centrals de la narració és l'experiència de l'estrès post-traumàtic, descrit en aquest relat amb un grau de distanciament, i de detall, força revelador. Així doncs, en començar a llegir, trobem un autor que ha decidit trencar amb tot i deixar el seu passat enrere, i tot el llibre queda marcat per aquest to combatiu. Ara bé, potser d'entrada, una de les grans preguntes que el text planteja ben bé des del principi és què és "tot allò" que l'autor està provant de deixar enrere. Graves es refereix a molt més que no tan sols l'experiència de la guerra. La seva educació el fa partícip d'un món que s'esvaeix, i que té a veure amb els valors d'una societat altament jeràrquica i patriarcal, lligada principalment a les divisions de classe social, així com també al paper de Gran Bretanya com a potència imperial. Aquest és un món on Graves no es va arribar a sentir còmode mai, i el seu relat ens en va desgranant poc a poc, i amb una precisió minuciosa, tots els motius. El problema de Graves és que les seves dissorts no comencen a l'exèrcit, sinó a l'escola privada. Potser és la meva deformació professional, però reconec que, en començar a llegir, les primeres desgràcies d'escola em van colpir especialment, capítols abans que comencés la guerra i el servei militar. En un món on el bullying està institucionalitzat i queda autoritzat des de dalt, on els que tenen el poder i la força bruta acaben prenent decisions en nom de tots, i aquestes esdevenen totalment arbitràries, l'autèntic trauma de Graves és precisament no poder escapar d'aquest món: trobar replicat en l'exèrcit exactament les mateixes jerarquies arbitràries que a l'escola, i després de l'exèrcit trobar el mateix món replicat a la universitat, i després de la universitat tornar-lo a trobar replicat en territori colonial. L'arbitrarietat és possiblement l'element més problemàtic de tot plegat, que finalment acaba fent estralls quan es trasllada a l'experiència de la guerra. Qui mor i qui sobreviu pot dependre de qui ens comandi en un determinat moment, de decisions estratègiques preses sobre un mapa, de casualitats de la vida que et fan estar en un lloc concret en un moment determinat i també, en certa mesura, de la capacitat de mantenir el cap clar. A la trinxera també es produeixen suïcidis, i actes de servei temeraris i de menyspreu per la pròpia vida que es poden llegir també com a suïcidis, en un context, a la vegada, on la línia entre la covardia i l'instint de preservació és extremadament difícil de definir. Sembla un malson de Kafka, i també queda clar que no hi ha possibilitat de tornar enrere un cop tocats aquests extrems d'absurditat. Un altre dels elements que m'ha sorprès i m'ha agradat de Goodbye to All That és que d'alguna forma, encara que sigui indirectament, aquest context també ajuda a entendre els trencaments literaris que es produeixen durant la generació de Graves. Una de les lliçons al respecte és que costa categoritzar els autors traumatitzats per la guerra amb una sola etiqueta, fins i tot dins del grup mateix de poetes de guerra al qual Graves pertanyia. Crear llenguatges nous per expressar el que d'entrada sembla un horror inefable ha de ser, per força, un camí serpentejant. No hi ha res de mític o èpic en la narració que Graves fa de la guerra, tan freda i distant, quasi periodística, i el seu estil és sobri, fins i tot àrid, de la primera pàgina fins l'última. A la trinxera hi troba un sentit d'heroisme que no pot ser romàntic ni èpic, i precisament per això ningú fora del front pot arribar a entendre. Però d'altra banda, igual que Tolkien havia trobat l'infern nòrdic en els pantans del Somme, què hi troba Robert Graves a la frontera entre França i Bèlgica? Com transita des d'aquest moment de crisi i de precarietat fonamental al seu amor pels mites grecs? El món de la trinxera revela també l'amor pagà pel destí que ningú no ha decidit: aquella convicció cega que cal seguir endavant sense qüestionar res, encara que només sigui per la fantasia del retorn a casa, i que, a la vegada, es transforma en única alternativa al suïcidi. Davant de l'absurditat de les ordres rebudes i del món de la trinxera com a hàbitat, s'acaba imposant un esquema de pensament que podríem qualificar d'absurd, o podríem qualificar de mític: si anomeno en veu alta el meu temor, aquest es fa realitat, i per tant, cal no invocar la mala sort, tan despietadament repartida pels déus, per la fortuna, per la casualitat. La lògica del relat, per poca que n'hi hagi, sempre és circular: el primer cadàver que troba Graves en arribar al front és un suïcidi, i el darrer també. De la mateixa forma, totes les seves vicissituds es van repetint una vegada i una altra en diferents ambients i contextos, però sempre amb la mateixa severitat. I així doncs, potser sigui un simple recurs psicològic per part d'un autor profundament traumatitzat per la situació que havia viscut, o una sortida literària per explicar el que és impossible explicar de forma lineal i realista, però el llibre mateix es llegeix com un mosaic de diferents gèneres, veus diverses i diferents esborranys dins del mateix, com si la coherència mateixa de la narració deixés entreveure un palimpsest inacabable del seu propi procés.

Continguts: Adéu a tot allò recull les memòries de joventut de Robert Graves, que passen pels anys d'infància, l'experiència de la primera guerra mundial al front occidental, que ocupa la major part del llibre i, després de la guerra, l'experiència de la universitat i de la breu estada a Egipte de Graves i la seva família.

M'agrada: És un relat complex i ric en detalls, escrit sense concessions a la nostàlgia i en tot moment des d'una postura extremadament crítica i distanciada de la societat britànica en què Graves va néixer i es va educar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons