V de Vendetta (#507)

És 1988. Margaret Thatcher ha estrenat la seva tercera legislatura i afirma amb rotunditat que els conservadors conservaran el lideratge fins el segle entrant. La meva filla petita té set anys i la premsa sensacionalista diu que hi ha camps de concentració per a persones amb sida. Els nous antidisturbis porten visors negres, igual que els seus cavalls, i al sostre de les furgonetes hi han instal·lat càmeres de vídeo giratòries. El govern ha expressat el seu desig d'erradicar l'homosexualitat ni que sigui com a concepte abstracte, i un no pot evitar preguntar-se contra quina minoria es legislarà després. M'he plantejat emportar-me la família fora del país d'aquí a poc, durant els propers dos anys. Fa fred, hi ha mal ambient i això ja no m'agrada. Bona nit, Anglaterra. Bona nit als serveis nacionals i a la v de victòria. Hola, veu del destí. Hola, V de Vendetta. 

Aquesta novel·la gràfica de l'autor anglès Alan Moore i el dibuixant David Lloyd es va publicar de forma seriada entre els anys 1988 i 1989, i a hores d'ara ha esdevingut una de les obres més famoses de Moore. A finals dels anys vuitanta, Anglaterra viu un escenari polític molt convuls, amb el govern conservador de Margaret Thatcher que guanya la seva tercera legislatura, i exerceix una repressió creixent contra la protesta interna mentre augmenta la potència dels discursos d'odi contra les minories. De cop i volta la història ha entrat als anys 80, i el futur distòpic que Orwell preveia dècades enrere no sembla tan allunyat de la realitat. El règim polític que se'ns presenta a V de Vendetta no difereix gaire del malson orwellià: després d'una catàstrofe nuclear que ha destruït Europa i Àfrica senceres, la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya ha cobrat un significat nou en termes polítics, en ser l'únic territori que ha sortit indemne d'aquesta destrucció. Després de la pujada al poder d'un govern feixista, que ha exterminat els homosexuals, els negres i els immigrants en camps de concentració, l'illa queda sumida en aquest estat policial sota el domini del líder, que en el fons no és sinó el titella d'un ordinador superintel·ligent anomenat "destí". Amb la població monitoritzada a través d'escoltes i gravacions les vint-i-quatre hores del dia, l'adotzenament i l'obediència a la jerarquia són la sortida més fàcil per tal de poder sobreviure. Un terrorista emmascarat anomenat V és l'únic que pot fer trontollar l'aparent estabilitat d'aquest sistema. 

És cert que la simplicitat és una de les armes més potents d'aquest relat: els poders desestabilitzadors de V semblen en tot moment massa bons per resultar creïbles, i cap dels seus plans arriba a fallar mai, de forma que de bon principi l'interès de la lectura queda desplaçat de l'acció i la trama pròpiament dita a les motivacions i els caràcters dels personatges, especialment el de V, que es va desplegant de forma gradual a través dels seus monòlegs. El gran misteri de la novel·la és arribar a descobrir qui és realment V, i quin és el seu pla de debò, un cop se'ns comencen a donar pistes de la seva identitat i se'ns tempta amb diferents formes de resolució per al misteri. En cap moment se l'anomena justicier ni alliberador, si no és que s'ho diu ell mateix, i poc a poc anirem descobrint una ment traumatitzada pel dolor dels horrors polítics patits en carn pròpia, i atrinxerada en una recreació contínua i recurrent del moment del trauma. 

De fet, el seu poder es basa, principalment, en la seva capacitat performativa, a l'hora de recrear una escena per als altres i fer-los adonar, a través d'un espectacle planificat i orquestrat al mil·límetre, del seu propi potencial subversiu per engegar el canvi polític. No és debades que els ciutadans es troben en tot moment exposats als comunicats estatals a través dels mitjans de comunicació, i que el poder del cos polític es comença a desestabilitzar precisament quan es veu migrada la seva capacitat de comunicació i persuasió. Aquesta és la lliçó principal que haurà d'aprendre Evey, la deixebla forçada de V, que paradoxalment recuperarà en el seu captiveri la seva consciència política i la seva capacitat creadora, tot i que en uns termes morals extremadament ambigus. És aquest accent en l'aspecte performatiu de la lluita que esdevé un dels moments més inquietants, al meu parer, d'un relat que precisament es basa més en la força de les seves imatges que en la consistència del seu guió. Així doncs, la imatge central del relat és la màscara del protagonista, que revela el personatge com a símbol però amaga de l'escena, al seu torn, la persona com a veritable agent polític. 

Una altra imatge predominant en el relat és la del cos que s'oculta rere la màscara: d'una banda, hi ha la representació literal del cos polític - cada organisme governamental rep el nom d'un òrgan determinat del cos humà d'acord amb la seva funció - que a la vegada reflecteix de forma sinistra i intencionada els cossos destrossats pels experiments mèdics als camps de concentració. És així que la màscara acabarà amagant l'horror de l'experiència directa, dissolent la identitat de la persona que la porta rere la cortina de fum del seu espectacle públic, de la mateixa manera que la tasca alliberadora que V emprendrà amb la seva captiva Evey es basarà en la manipulació i el rentat de cervell. Aquesta és l'ambigüitat intrínseca de la proposta, i el que la fa tan colpidora sobre la pàgina: es pot alliberar els altres contra la seva voluntat? És legítim combatre el totalitarisme amb les seves pròpies eines? 

De fet, Moore basteix aquesta novel·la a través de l'ambigüitat moral del seu protagonista, que no arribarà a revelar completament el seu propi misteri i romandrà com a símbol opac al cor de la narració, una mena de significant - l'omnipresent lletra "V" - amb un significat sempre esmunyedís. El conflicte al final es descobreix no entre el justicier emmascarat i el sistema totalitari, sinó més aviat entre aquest últim i el seu cos de súbdits, que haurà de reconquerir la seva capacitat per a l'acció encara que sigui després que tot hagi estat destruït. V exerceix la manipulació i el control amb una mà tan fèrria com la del mateix sistema que pretén derrocar, i l'abast últim del seu pla no quedarà del tot dibuixat ben bé fins al final, i llavors només deixant obertes certes possibilitats de futur que tampoc s'auguren especialment optimistes. Si bé l'aposta estètica i narrativa del text és molt atractiva, el suspens està magistralment dosificat, i la profunditat dels interrogants polítics aconsegueixen arribar a destí, a mi m'ha faltat una mica més de tensió durant el tercer acte, que m'ha semblat un punt anticlimàtic en comparació amb els altres dos. 

Sinopsi: En una Anglaterra distòpica situada als anys 90 i liderada per un govern totalitari, un justicier emmascarat que es fa dir V amenaça de fer trontollar el sistema sencer a través de les seves accions terroristes. El misteri sobre la seva persona i les seves motivacions últimes no se'ns aniran revelant fins ben entrat el relat. 

M'agrada: L'aposta estètica de la novel·la, que s'inclina per una distòpia d'ambientació força realista, i sobretot per l'impacte de les imatges emprades i el carisma fosc del seu protagonista.  

No m'agrada: És un relat que es fa un punt simplista a l'hora de plantejar les seves idees polítiques, i que al final posa la trama al servei exclusiu del seu protagonista. El règim totalitari de 1984 semblava, si més no, molt més amenaçador que aquest, que al capdavall acaba assolat per la seva pròpia incompetència.