El refugi del temps (#483)

Us dic que hem de morir. Contra aquest rerefons, Auden sona com si encara ens donés una oportunitat - Hem d'estimar-nos els uns als altres o morir. Només abans de les guerres, fins i tot el dia abans mateix, una persona se sent inclinada a tenir esperança. L'1 de setembre és molt probable que el món encara es pogués haver salvat. 

Aquesta novel·la de l'autor búlgar Georgi Gospodinov es va publicar l'any passat, i ha esdevingut popular recentment en ser guardonada a Gran Bretanya amb el premi Booker International, que premia novel·les d'arreu del món traduïdes a l'anglès. És una novel·la brillant, que fa de molt bon llegir tot i el seu ritme lent i l'aparent manca d'argument del text, que es basa més aviat en les reflexions del narrador sobre el pas del temps, iniciades a propòsit del projecte, compartit amb el misteriós terapeuta i esteta Gaustine, d'obrir "clíniques del passat" per a pacients que comencen a mostrar símptomes de pèrdua de memòria. Davant del creixent envelliment de la població, aquest invent presenta una revolució del món de les cures: els pacients viuen una realitat recreada que els transporta a la dècada del seu passat en què han estat més feliços, i que normalment coincideix amb el temps de la seva infància o adolescència. Així doncs, les clíniques del passat comencen a proliferar per tot Europa, amb la seva oferta d'espais bombolla on els malalts es veuen condemnats a recordar. La novel·la es basa, principalment, a explorar minuciosament les conseqüències d'aquesta premissa en tots els àmbits possibles, des dels més personals i familiars fins als més purament polítics, econòmics i fins i tot geoestratègics. 

Time Shelter és, principalment, una novel·la d'idees, i en aquest sentit és aclaparadora la quantitat de metàfores, imatges i referències creuades que poden arribar a acumular-se al voltant de la premissa plantejada, en una novel·la que sembla arrencar com a ficció literària - a mi m'ha recordat el to i l'estil d'autors com Julian Barnes o Kazuo Ishiguro - però que deriva clarament cap a la literatura distòpica ben bé cap a la meitat del relat. No és debades que la primera de les clíniques els protagonistes la instal·lin a Suïssa, un territori per excel·lència neutral i per on la història passa tan sols de puntetes. Igual que a La muntanya màgica de Thomas Mann, Suïssa sembla l'escenari ideal per a una reflexió sobre el pas del temps, que només és possible, de fet, quan aquest s'atura. Gospodinov ens presenta, així doncs, una recreació extremadament lúcida i irònica de les obsessions polítiques que portaran als més grans terrors del segle vint i que, com veurem gràcies als tombs constants que fa la novel·la sobre els seus eixos cronològics i geogràfics, encara que habitin al passat, sempre es troben perillosament al tombant del carrer, i ens obliguen indefugiblement a treure el nas pel caire de l'abisme. 

És així que l'1 de setembre de 1939 es converteix en l'autèntic moment fundacional d'Europa, segons Gospodinov, que crea les fronteres actuals com les coneixem avui dia, la divisió en blocs a partir de la segona meitat del segle vint i, a conseqüència d'aquesta divisió, posa també els fonaments de les institucions polítiques actuals. Així doncs, la novel·la parteix de problemàtiques més aviat particulars i familiars, basades en l'educació, la política familiar, la cura dels malalts i els ancians, i en la petjada de l'envelliment a les vides de tothom, que ens porta a debats habituals de la bioètica, com és per exemple el cas de l'eutanàsia i la mort digna. Però el text de Gospodinov és molt hàbil a l'hora d'estendre aquestes reflexions a les seves conseqüències últimes a nivell polític: tota bioètica pot esdevenir biopolítica si es dona prou ales als discursos demagògics de cada moment, i els experiments racistes, eugenèsics i genocides del passat en són una clara advertència. De la mateixa forma, cada història familiar conté dins seu una petita història d'Europa: ja sigui pels desplaçaments forçats i les separacions causades per la guerra, per la divisió de la població a una banda i altra del teló d'acer, o el manteniment a través de les dècades de diverses dictadures feixistes i comunistes. 

Tots aquests esdeveniments, i el processament que en fem a través de l'experiència particular viscuda, lliguen els individus i les nacions a un passat que, de fet, es transforma en l'única prova palpable de la nostra identitat. A mesura que la novel·la va avançant, l'èxit de les clíniques del passat va estenent-se poc a poc a tot tipus d'aventures polítiques, i la nostàlgia pel passat acaba transformant-se en còmoda panacea de tots els conflictes polítics que cal encarar en el futur. És així que aquesta recreació terapèutica del passat es va transformant en intent escapista de tornar a receptes passades per a conflictes presents. En una secció central totalment memorable, el protagonista deixa de viatjar per Europa per tornar a instal·lar-se a la seva Bulgària natal, on serà testimoni dels preparatius del referèndum a tots els països de la Unió Europea sobre el temps històric en què prefereixen viure. En aquests capítols fa un retrat en to paròdic i extremadament mordaç dels dos extrems del nacionalisme al seu país: el col·lectiu ultranacionalista nostàlgic d'un passat presoviètic suposadament gloriós, i el bloc comunista, igualment nostàlgic de l'aparent estabilitat i grandesa de l'era soviètica. Són els capítols més divertits de la novel·la sencera, malgrat que la deriva política que impliquen cada cop es va fent més sinistra en les seves conseqüències últimes. 

La novel·la, a més, té un marcat caràcter metatextual, i actua més com a mirall de les situacions polítiques (reals) que narra i descriu que com a relat tancat en si mateix. A mesura que avança la trama, el narrador i Gaustine es van desdibuixant i identificant a la vegada, fins que arriba un punt que el narrador mateix, identificat amb un alter ego de Gospodinov, acaba obsessionat amb aquest personatge enigmàtic que podria arribar a ser no res més que una criatura de la seva ficció. En aquest sentit, el text és un exercici brillant d'experimentació literària i d'explotació d'imatges que van adquirint tot el seu sentit complet només a la llum de les relacions amb altres referències presents al text: Time Shelter ens parla d'una memòria col·lectiva que s'alimenta dels mateixos símbols i imatges compartits, els de la infància i els dels llibres d'història, els de les lluites compartides i la seva metamorfosi a través de la història en els malsons polítics més terrorífics imaginables. Preservar aquesta memòria és l'únic que ens pot salvar de la desferra, però també és l'únic que ens pot destruir en una desferra encara nova: la nostàlgia es revela com a revers desfigurat i verinós de la memòria quan serveix els interessos personals dels polítics de carrera més que arrelar-nos novament a l'espai personal compartit i viscut. Tot i el seu to desencantat i pessimista, el desenllaç de la novel·la acaba reblant tots els fils argumentals disseminats a través de les seves pàgines, fent de la lectura una experiència tan intensa i amarga com els mateixos despropòsits que descriu. 

Sinopsi: El narrador del relat rememora la seva trobada amb el terapeuta Gaustine, un erudit obsessionat a col·leccionar objectes del passat. Gràcies a la iniciativa de Gaustine, tots dos emprenen el negoci de les clíniques del temps, uns establiments destinats a tractar els pacients d'Alzheimer posant-los en contacte amb les seves memòries perdudes a través de recreacions del passat en instal·lacions hiperrealistes. Tanmateix, a mesura que la febre del passat es vagi estenent per tot Europa, ambdós protagonistes emprendran camins separats, i el narrador esdevindrà testimoni impotent de la deriva nostàlgica de la Unió Europea i del seu propi deteriorament cognitiu. 

M'agrada: És una novel·la completíssima, que a estones es llegeix més com a tractat filosòfic, polític i literari, i recull de reflexions d'actualitat, més que com a relat amb una estructura coherent.