Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Gardner (1933-1982) es va publicar per primer cop l'any 1971, i és una de les seves obres més conegudes. Gardner ha estat un autor força oblidat dins la narrativa postmodernista als Estats Units, potser en part per la seva mort prematura i en part també pel seu perfil acadèmic com a professor d'escriptura creativa, que el va portar a diverses controvèrsies dins la crítica literària sobre la ficció del moment. És, en tot cas, un autor amb un caràcter i unes inquietuds literàries pròpies, que costa subsumir sota l'estendard d'un moviment determinat. Grendel és una novel·la atrevida i experimental, i es fa difícil de classificar perquè arrela en un coneixement molt profund del material original que revisita, i que recrea amb una precisió i una cura admirables sobre la pàgina, i a la vegada explora inquietuds existencials i filosòfiques contemporànies. Es tracta d'una revisió o una reescriptura del poema medieval de Beowulf però narrat des del punt de vista de la criatura Grendel, que en l'original és tan sols un ésser maligne, un monstre bestial i sanguinari sense cap altra funció narrativa que ser vençut per l'heroi. En canvi, aquí es transforma en un autèntic antiheroi, un antagonista extremadament articulat i amb un pensament sofisticat, que explica la seva pròpia història i motivacions en primera persona.
Grendel és una crítica a l'existencialisme sartrià, i en certs moments el monstre fins i tot arriba a reproduir fragments dels plantejaments filosòfics de L'ésser i el no-res. L'experiència humana es pot reduir a la percepció d'un "jo", en primera persona, que ens interpel·la amb l'absurditat de l'existència, i un "món" extern que se'ns oposa, amb tota la seva resistència, i que es dona a conèixer clarament en tota la seva futilitat. El missatge de la novel·la pot semblar molt simple d'entrada, una advertència directa que la pèrdua de sentit ens pot transformar en monstres, però a mesura que avança la narració es va matisant i va adquirint profunditat. Des de l'espai fosc i resclosit de la seva cova, una mena d'úter còsmic en què viu indiferenciat de la seva mare, Grendel anirà creixent per tal de descobrir la seva pròpia individualitat i la seva infelicitat intrínseca davant l'absència de sentit de la natura que l'envolta. El món dels homes li presentarà un enigma encara més difícil de resoldre, en tant que viuen com si hi hagués un sentit a destriar en les seves vides mentre estenen la seva violència per tota la contrada, en una espiral inacabable de lluites tribals.
En aquest context, el seu antagonista més definit dins la cort del rei Hrothgar serà el seu poeta, a qui Grendel anomena el Creador o el Factor (Shaper en l'original anglès). Aquest posa en pràctica la seva habilitat amb les paraules per teixir relats que cohesionen la comunitat amb els seus déus i mites, i que creen figures heroiques a qui admirar, però que Grendel descobreix com a meres il·lusions del llenguatge, una forma de resistència totalment infructuosa contra una natura destructora. És a través d'aquesta tensió entre la idea d'un món amb sentit, que Grendel sap impossible però no pot evitar estimar i desitjar, i el món sense sentit al qual pertany, que el monstre anirà forjant la seva identitat com a negador i destructor de tot allò que els homes valoren. De fet, la criatura s'anirà convencent cada cop amb més claredat que els homes mereixen ser destruïts per la seva beneiteria i la seva brutalitat inconscient, mentre que la seva pròpia violència, no menys brutal, és almenys autoconscient i fruit de la infelicitat.
És un text fosc amb moments força depriments, però el que sobta al llarg de la lectura són els seus nombrosos moments d'humor, un humor força acadèmic i elaborat de forma prolixa, que es basa en parodiar discursos filosòfics del moment i presentar-los sota una mirada crítica i desapassionada. En són exemples l'episodi de la conversa de Grendel amb el drac, en què aquest li explica la dinàmica de l'univers i la inexistència de la llibertat recorrent al llenguatge científic del segle vint, i fins i tot en justifica l'anacronisme de forma força coherent dins la narració, o l'escena que Grendel comparteix amb els sacerdots de Hrothgar, en què aquests exposen la seva visió religiosa sobre el món. També trobem un camperol revolucionari que parodia el discurs marxista, i que pretén convèncer el jove nebot del rei de la necessitat d'una revolució armada contra el poder establert. Si bé aquests personatges són insercions de Gardner en l'univers mític dels guerrers danesos pagans, hi ha dos personatges que figuren al poema original, el rancuniós Unferth i la dona del rei, que queden molt més elaborats en la narració de Gardner i tenen una subjectivitat molt més definida.
Com era d'esperar en un relat d'orígens, Beowulf pròpiament no acaba apareixent fins al final de la novel·la, que crec que és un dels moments més àlgids de la narració. La novel·la es basa principalment en completar l'arc del personatge de Grendel, i és en aquest darrer moment en què la criatura arriba plenament a adquirir la seva pròpia identitat i a assumir sense vacil·lació el seu rol com a engendre de la foscor i de l'infern. És precisament aquest moment d'autorealització del personatge que culmina el text de la novel·la amb la seva paradoxa central: en la dicotomia entre raó i irracionalitat, entre sentit i manca de sentit, Grendel s'acaba situant precisament on el col·loquen els seus enemics, i assumint el seu rol com a antagonista en tota la seva plenitud. La novel·la és una hàbil elaboració sobre aquesta ambigüitat fonamental de l'existència humana: tant si Grendel actua des de la llibertat i la consciència o les seves accions no són res més que un crit desesperat al buit, el final mateix del poema èpic acaba validant la cosmovisió del món ordenat dels guerrers i herois medievals que tenen el relat de part seva. Des de la cosmovisió més escèptica del segle vint, o fins i tot encara amb més raó des del vint-i-u, és inevitable dedicar un mínim d'empatia cap a un Grendel angoixat i sentenciat d'entrada com a perdedor.
Sinopsi: Grendel és una criatura que viu amb la seva mare dins d'una gruta guardada per un llac subterrani habitat per serps marines. En les seves incursions al món exterior, coneix de primera mà el món dels homes, que l'amenaça amb la seva violència però a la vegada també el fascina amb la bellesa dels seus relats. Convençut de la buidor i de la manca de sentit de l'existència, Grendel anirà creixent com a monstre i definint la seva pròpia identitat per oposició a tot allò que reconeix com a il·lusori i fals.
M'agrada: És una novel·la realment intel·ligent, que pressuposa en els lectors el coneixement del poema de Beowulf, i que proposa un diàleg constant amb aquesta font, fins i tot la seva deconstrucció. Si això d'entrada ja és un punt fort, el seu diàleg amb el discurs existencialista i la seva reducció a l'absurd, així com la paròdia dels discursos acadèmics dominants de l'època, transformen la novel·la en un exercici brillant de metatextualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada