From Hell (#545)

- Segons Croley, Anglaterra perdrà l'Índia cap allà el 1950. I les potències mundials seran Rússia i Amèrica, tu. I també diu que Alemanya portarà tothom a la guerra.

- Una guerra amb Alemanya? Però home, si Sa Majestat és alemanya! I com pensa que Amèrica pot ser una potència mundial? Gràcies als espectacles del Far West?
- Aviam, és com el que li va dir Frank North a Cody l'any 83... "Dona'ls il·lusió, i no realisme". El Wild West és il·lusió. Una pantomima de ca l'ample. Nosaltres venem i tothom compra. No subestimi mai el poder de les falòrnies, inspector.

Aquesta novel·la gràfica escrita per l'autor britànic Alan Moore i dibuixada per Eddie Campbell es va publicar per primer cop de forma seriada entre els anys 1991 i 1996, i després com a únic volum el 1999. Aquest mateix any ens ha arribat en català amb una magnífica traducció de Joaquim Toset, així que no em vaig poder resistir a aprofitar l'avinentesa i descobrir la que es considera l'obra magna de Moore. D'entrada, cal dir que és una obra impressionant en la seva extensió i ambició, en la minuciositat de la recerca històrica que mostra la seva gestació i, especialment, a l'hora d'oferir una ficció excel·lent i curiosament metatextual sobre un dels crims més coneguts i misteriosos de la història d'Anglaterra: els assassinats de diverses prostitutes al barri de Whitechapel de Londres entre els mesos d'agost i novembre de 1888 a mans d'un desconegut que la premsa va batejar com a Jack l'Esbudellador. D'altra banda, els altres assassinats de prostitutes no resolts que van tenir lloc a la zona durant el mateix període de temps (almenys dos en els mesos anteriors, que no s'han arribat a connectar fora de dubte amb els crims de l'Esbudellador) ens donen una idea força acurada del valor que tenia la vida d'aquestes dones per a la societat del moment. L'únic que en sabem és que no en sabem res, d'aquests crims, més enllà del fet que els cinc assassinats van ser comesos per la mateixa persona, en mostrar tots els cossos mutilacions del mateix estil, i que el sadisme i l'acarnissament que mostren els crims apunten a un més que probable desequilibri mental amb biaix misogin per part del seu perpetrador. 

Aquesta manca de respostes és el que va engegar la maquinària de l'alarma pública en el seu moment, ja que els crims van apuntar a les condicions infrahumanes en què els pobres, immigrants i treballadors vivien a l'East End londinenc i, més endavant, també va esmolar les imaginacions de la literatura popular i dels aficionats a la teoria de la conspiració per reconstruir-ne un mite totalment a l'alçada de la brutalitat comesa. Va ser als anys setanta que el periodista Stephen Knight va publicar una teoria sobre l'autoria dels crims que apuntava a una conspiració per amagar un escàndol al voltant d'un membre destacat de la família reial anglesa. La història havia arribat a Knight a partir d'un descendent del pintor impressionista Walter Sickert (1860-1942) que, de fet, va ser qui havia iniciat el culte popular als crims en un primer moment i en va ser el cap d'animació des del minut zero, una obsessió que també va plasmar amb insistència en la seva pintura. 

Encara que la teoria proposada per Knight va quedar desacreditada pràcticament des del moment de la seva publicació, el seu impacte va ser durador en la cultura popular a l'hora de desestimar definitivament la solució prosaica, i força plausible al capdavall, del pertorbat mental resident a la zona i, per tant, de la mateixa classe social que les seves víctimes. El mite era molt més atractiu perquè apuntava al parasitisme social de les classes altes sobre les baixes i, a la vegada, arrelava en una tradició literària de la narrativa britànica que naixia, precisament, amb la revolució industrial: és la història del Londres de dalt i el Londres de baix, la dualitat cultural que s'estableix entre el món de la gent respectable i el submón de les classes treballadores que manté i revitalitza els seus superiors. Aquesta dualitat va més enllà de la tensió entre classes socials per estendre's també a altres problemes socials i culturals de l'època, com la creixent onada de xenofòbia contra els immigrants pobres, el rebuig a la desviació sexual, encarnada per exemple en el plaer o la independència sexual de les dones o en l'homosexualitat, que es castigava com a ofensa criminal, i la creixent inquietud espiritual en una onada de secularització definitiva del món, que dona peu a la fascinació per l'ocultisme i les societats i germandats secretes. 

Moore agafa la narrativa proposada per Knight i la segueix al peu de la lletra, omplint-ne només petits forats amb invencions plausibles, de forma que revela, al mateix temps, una fascinació quasi morbosa per la historicitat dels fets i el gaudi desfermat de la ficció més obstinada. La narració no és pitjor perquè sigui fulletonesca i excessiva, ni perquè anunciï a crits la seva falsedat: al contrari, hipnotitza per les seves línies argumentals ben definides des del principi i per la simplicitat psicològica dels seus personatges, que aniran adquirint matisos i complexitats a mesura que suspenguem la incredulitat i ens deixem portar per la lectura. Així doncs, assistirem a la confrontació entre un mal atàvic i caòtic, que pretén imposar la seva pròpia racionalitat amb mà implacable, i un bé defectuós en la seva impotència, que precisament per això es deixarà vendre per pura necessitat. El traç d'Eddie Campbell és el complement perfecte a aquesta història de dualitats: uns dibuixos en blanc i negre que a estones no passen de l'esbós, i on la foscor sempre acaba resultant molt més contundent i definitiva que la llum. 

A través de les seves pàgines, From Hell ens va desplegant una tragèdia històrica concreta, que s'entreté especialment a retratar la vida dels pobres i les vicissituds i necessitats que els victimitzen, a la vegada que ofereix una reflexió més general sobre la violència a través de la història i com aquesta es desplega en diferents onades, com si es tractés de reverberacions d'un mateix fenomen còsmic. Si fa poc comentava que a Watchmen hi apareixia Walter Benjamin com a convidat d'última hora a guanyar-li la partida a Fukuyama, aquí és William Blake qui recorre el text entre línies, amb la seva advertència implícita que desconfiem de les bondats de la racionalitat il·lustrada no sigui cas que la història ens colpegi amb la seva lògica implacable. La narració, per tant, és un autèntic festival de referències i connexions al món cultural, artístic i literari més ampli de la Gran Bretanya de l'època, de forma que l'obra de Moore acaba adquirint una autonomia pròpia respecte dels fets reals, o les poques traces que en coneixem. 

A més, per acabar de reblar el clau, l'autor també opta per diluir el mateix relat de la conspiració que ens presenta des del principi en el seu propi laberint metatextual: a mesura que anem avançant, la família reial es desvincula del fil dels assassinats i anirem seguint les obsessions que hi ha en la ment de l'assassí i l'aparent lògica que es desplega rere el seu exercici exaltat de truculència. Les implicacions metatextuals es van fent més clares cap al final de la narració, sobretot amb el suport dels seus dos apèndixs, que aclareixen els elements més críptics i aparentment més aleatoris de la trama sencera. Així és com l'autor mateix posa l'accent precisament en l'efecte morbós que el true crime provoca sobre el seu públic, i analitza minuciosament la historicitat de la narració per fer-nos veure com la falòrnia, tot sovint, és més poderosa que la realitat mateixa. 

Sinopsi: En un barri obrer de Londres a la dècada de 1880, un aristòcrata d'incògnit té una aventura furtiva amb la dependenta d'una botiga. Aquest episodi provocarà un operació secreta per evitar que l'escàndol surti a la llum, però pel camí desfermarà una violència atàvica que ningú hauria pogut arribar a imaginar. 

M'agrada: La qualitat absorbent de la narració, que va baixant des del nivell més superficial a nivells de lectura més profunds a mesura que avança. Els dos apèndixs que complementen i amplien el text, que revelen el projecte literari de Moore en tota la seva amplitud i, especialment, la seva aposta per la minuciositat històrica. Menció especial mereix la traducció a càrrec de Joaquim Toset: sense haver vist l'original m'ha semblat que el contrast entre català formal per a les classes altes i les solucions que troba per a la parla col·loquial de les classes baixes està aconseguidíssim. 

Watchmen (#528)

Jo no ho vaig dir mai, tot i que recordo haver-li dit una cosa semblant a un periodista molt insistent que es negava a marxar sense el seu titular. Intueixo que l'afirmació es va modificar o se li va rebaixar el to per no ferir la sensibilitat de l'opinió pública; en qualsevol cas, jo no vaig dir mai: "El superhome existeix i és americà". El que vaig dir va ser: "Déu existeix i és americà". 

Watchmen va ser un relat original, escrit per Alan Moore i dibuixat per Dave Gibbons, que DC Comics va presentar al públic en dotze entregues durant els anys 1986 i 1987. Va ser poc després de l'arribada de tots dos autors als Estats Units, en el que va suposar una revitalització del gènere de superherois que, en aquest cas, comença a reflexionar sobre el seu propi llegat, en fa aflorar les implicacions polítiques, i ressalta especialment les ombres i els punts cecs de les narratives anteriors. Aquí, Moore i Gibbons presenten personatges que recorden superherois d'altres sagues, però per situar-los en una desviació ucrònica i distòpica de la Nova York dels anys 80, i que reflexiona, amb el to fosc i pessimista característic de les històries de Moore, sobre totes les coses que han anat malament en la política estatunidenca durant la segona meitat del segle vint. Potser va ser perquè ambdós autors eren britànics, i van saber mirar-se des de fora la tradicional narrativa triomfalista dels Estats Units, i la seva retòrica política que els presentava com a policia del món, però Moore i Gibbons presenten una brillant deconstrucció dels tòpics sobre el gènere, entreteixida amb una visió de la política, la societat i la naturalesa humana profundament pessimista i desencantada. 

La trama se'ns presenta en dotze capítols que ens van plantejant el relat sencer amb una cronologia no lineal, amb constants salts temporals cap endavant i cap enrere, i múltiples canvis de perspectiva. Al final de cada entrega se'ns presenten una sèrie de textos en prosa que afegeixen encara més detalls al relat, i que en molts casos ajuden a entendre millor el rerefons dels fets que se'ns narren i a establir connexions entre algunes de les subtrames. El punt de partida de la novel·la és l'any 1985, amb el misteriós assassinat d'un antic justicier emmascarat conegut com el Comediant. A partir d'aquest moment, un detectiu també emmascarat anomenat Rorschach inicia una investigació per tal de descobrir qui hi ha darrere del primer assassinat i d'una sèrie d'atemptats contra altres superherois retirats. A partir d'aquesta premissa, ens endinsarem en un món en què els justiciers emmascarats i superherois amb poders sobrenaturals van existir de veritat, però van ser vetats pel govern de Nixon davant del creixent descontentament de la població, que demanava que fos el cos de policia qui tornés a exercir les funcions de manteniment de la seguretat als carrers. Així doncs, els relats personals de cadascun d'aquests herois caiguts en desgràcia ens descobreixen l'auge i la caiguda de dues generacions diferents de justiciers al marge de la llei. 

En primer lloc, durant els anys 40, els Minutemen van impressionar una societat de postguerra amb el miratge d'una moralitat en blanc i negre i un estat d'innocència primigènia, que feia del triomf dels Estats Units sobre tota la resta de potències mundials un exemple de progrés sense precedents. Sota el mandat de Truman i el senador McCarthy, aquests herois es van sumint en la decadència a la vegada que intenten amagar aspectes de la seva identitat que poden ser problemàtics per a la seva imatge pública, però que només anirem descobrint a mesura que vagin passant més capítols. Ja als anys 60, una nova comunitat de justiciers pretén reviure els èxits de la generació anterior, però aquest cop amb una tecnologia molt més avançada al servei de la seva causa, i una nova arma en mans del govern dels Estats Units que pot capgirar definitivament la Guerra Freda i que deixa la bomba atòmica en no-res: el Doctor Manhattan, un superhome sorgit d'un experiment nuclear en una base secreta del govern dels Estats Units, i que té un control absolut sobre la matèria i el temps. Amb la capacitat de llegir el futur, de crear del no-res i teletransportar-se en qualsevol moment, Manhattan és utilitzat pel govern Kennedy com a peça clau per aconseguir una victòria estatunidenca demolidora a la guerra de Vietnam. La lògica rere aquest moviment tàctic és la mateixa que rere els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki: la mort de milers d'innocents es justifica com a pretext per evitar un nombre encara més gran de víctimes. 

La suposada bonhomia d'aquest plantejament queda en qüestió després de l'assassinat de Kennedy i la pujada de Nixon al poder que, el 1975, aprova una llei al congrés per tal de poder-se presentar a un tercer mandat. Després de guanyar Nixon les terceres eleccions, s'aprova la llei que prohibeix definitivament l'activitat dels justiciers emmascarats que no estiguin directament autoritzats pel govern. És per aquest motiu que aquesta segona generació es retira, desencantada, i torna a l'anonimat. L'única excepció n'és el superintel·ligent heroi Ozymandias que, després de revelar a la premsa que la seva identitat autèntica és la del multimilionari Adrian Veidt, inicia una carrera com a empresari d'èxit venent marxandatge de superherois. D'altra banda, només el Comediant, que ha pertangut a les dues generacions, i el Doctor Manhattan, de la segona, continuen treballant a les ordres del govern. Així és com arribem als anys 80: Nixon fa quasi dues dècades que és al poder, Woodward i l'altre han estat eliminats misteriosament, i els herois emmascarats amb prou feines són una llegenda del passat. Amb la mort del Comediant i la misteriosa desaparició del Doctor Manhattan després de ser desacreditat públicament, Rorschach s'anirà posant en contacte amb tots els supervivents de la segona generació per provar d'unir forces i descobrir qui s'amaga rere el que sembla de totes totes una conspiració. 

Així ens anirem familiaritzant amb la cronologia completa de la història, explicada a salts i de forma fragmentària, que ens anirà conduint a través d'una cursa contrarellotge per poder evitar la fi del món. A través de la lectura, totes les peces aparentment inconnexes, algunes de més instrumentals per a la trama i d'altres més aviat simbòliques, temàtiques i metatextuals, aniran encaixant en una imatge de conjunt molt més senzilla del que podia semblar a simple vista. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que no puc relatar en detall, m'ha semblat totalment satisfactori, perquè obre el debat polític que es va entreveient als marges del relat fins a la seva màxima amplitud, i revela la crítica central de la novel·la a la política estatunidenca del segle vint: Fukuyama guanya una batalla; però el desenllaç lleugerament obert suggereix que Walter Benjamin podria tenir encara l'última paraula en la guerra sencera. Rere el conflicte, que presenta un tercer partit encara més poderós per tal d'acabar definitivament amb l'oposició de contraris que suposa la guerra freda, s'hi entreveu una tergiversació simplista de la lògica hegeliana a l'hora de llegir la història: el relat de Moore critica els qui llegeixen la superioritat tècnica d'un dels dos bàndols com a signe d'una racionalitat superior - al capdavall, els Estats Units disposen de l'arma definitiva, que cap dels enemics pot arribar a replicar i, per tant, representen un pas més enllà en la cursa pel progrés - i, per tant, qualifiquen el seu èxit com a moralment bo. 

La narració contribueix, en canvi, a presentar-nos un bon catàleg de moralitats grises, que qüestionen directament la idea que els qui ens manen necessàriament han de saber el que és bo per a nosaltres. Aquesta deconstrucció del gènere arriba principalment a través del desenvolupament psicològic i moral dels personatges: cap d'ells acaba per fer-se autènticament agradós o mereixedor de la simpatia dels lectors, si no és que directament recorren a un discurs de patriotisme ultradretà per fer valdre les seves frustracions personals i polítiques. Personalment només en salvaria les dues versions de Nite Owl i la Laurie Jupiter, tot i que tots tres encarnin una mena d'idealisme desmenjat i en tot cas força autoconscient, que en cap moment resulta prou convincent sobre la pàgina. A través de la violència i la brutalitat exercida pels personatges, es fa impossible qualificar ningú que hi apareix com a heroi, i això ens fa qüestionar, precisament, què hi ha rere el discurs que glorifica determinats models de conducta dirigits a aconseguir i justificar un suposat bé superior. D'altra banda, aquest escepticisme extrem contra els qui ostenten el poder es reflecteix en la fixació del relat en el tema de les teories de la conspiració, que apareixen precisament quan el relat oficial sobre uns fets no és prou clar, i neixen de la creença que els qui ens manen ens oculten informacions essencials per tal de comprendre la realitat. 

A part de la complexitat de la seva cronologia no lineal, també hi ha la constant reflexió metatexual en què s'endinsa el relat: a través de la narració assistim al desplegament d'un còmic de pirates, que un dels personatges llegeix, i que no revelarà paral·lels simbòlics amb la resta del text fins ben bé al final de tot. Paral·lelament, també hi trobarem reflexions força pertinents i acurades sobre els subtexts psicològics i sociològics que s'amaguen rere la narrativa clàssica de superherois: la fascinació pels justiciers que es disfressen com a residu latent d'infantilisme, la necessitat per al públic de narratives escapistes davant les crisis polítiques que amenacen el present, la sexualització dels superherois per part de l'inconscient col·lectiu i la doble vara de mesurar a què es sotmeten els supereherois homes i les dones, o l'ambigua frontera que exploren aquestes narratives entre, d'una banda, la transgressió i l'exploració dels límits del que és correcte o socialment acceptat, i de l'altra la submissió a un sistema capitalista que presenta els superherois com a comoditat i mercaderia i, per tant, els fa instruments de propaganda política per part del govern de torn. Tots aquests temes es van tractant entre línies a través de la narració, sobretot en les seves trames secundàries, que per aquest motiu es fan totalment necessàries per a la imatge de conjunt: lluny de treure-li interès a la trama principal, tota aquesta riquesa en la textura i els detalls de la narració contribueix a fer d'aquesta novel·la gràfica tot un clàssic de la literatura estatunidenca del segle vint. 

Sinopsi: L'any 1985, però en una versió ucrònica dels Estats Units, es produeixen una sèrie d'assassinats i atemptats contra antics superherois que desemboquen en una escalada sense precedents de les hostilitats entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Una sèrie de justiciers retirats hauran de treballar per resoldre el misteri en una cursa contrarellotge per evitar un apocalipsi nuclear definitiu. 

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt recomanable especialment per la complexitat de les idees que s'hi exposen, i la forma magistral i calculada al mil·límetre en què es desplega la narració, a través de la repetició de motius i símbols, la interconnexió entre totes les històries, i una resolució final que fa encaixar a la perfecció tots els detalls dins la imatge de conjunt. El disseny gràfic de la proposta també és impressionant, i de vegades serveix a la narració principal de formes sorprenents i extremadament creatives: un exemple n'és el capítol 5, que presenta una simetria perfecta en forma de mirall entre les seves dues meitats. 

V de Vendetta (#507)

És 1988. Margaret Thatcher ha estrenat la seva tercera legislatura i afirma amb rotunditat que els conservadors conservaran el lideratge fins el segle entrant. La meva filla petita té set anys i la premsa sensacionalista diu que hi ha camps de concentració per a persones amb sida. Els nous antidisturbis porten visors negres, igual que els seus cavalls, i al sostre de les furgonetes hi han instal·lat càmeres de vídeo giratòries. El govern ha expressat el seu desig d'erradicar l'homosexualitat ni que sigui com a concepte abstracte, i un no pot evitar preguntar-se contra quina minoria es legislarà després. M'he plantejat emportar-me la família fora del país d'aquí a poc, durant els propers dos anys. Fa fred, hi ha mal ambient i això ja no m'agrada. Bona nit, Anglaterra. Bona nit als serveis nacionals i a la v de victòria. Hola, veu del destí. Hola, V de Vendetta. 

Aquesta novel·la gràfica de l'autor anglès Alan Moore i el dibuixant David Lloyd es va publicar de forma seriada entre els anys 1988 i 1989, i a hores d'ara ha esdevingut una de les obres més famoses de Moore. A finals dels anys vuitanta, Anglaterra viu un escenari polític molt convuls, amb el govern conservador de Margaret Thatcher que guanya la seva tercera legislatura, i exerceix una repressió creixent contra la protesta interna mentre augmenta la potència dels discursos d'odi contra les minories. De cop i volta la història ha entrat als anys 80, i el futur distòpic que Orwell preveia dècades enrere no sembla tan allunyat de la realitat. El règim polític que se'ns presenta a V de Vendetta no difereix gaire del malson orwellià: després d'una catàstrofe nuclear que ha destruït Europa i Àfrica senceres, la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya ha cobrat un significat nou en termes polítics, en ser l'únic territori que ha sortit indemne d'aquesta destrucció. Després de la pujada al poder d'un govern feixista, que ha exterminat els homosexuals, els negres i els immigrants en camps de concentració, l'illa queda sumida en aquest estat policial sota el domini del líder, que en el fons no és sinó el titella d'un ordinador superintel·ligent anomenat "destí". Amb la població monitoritzada a través d'escoltes i gravacions les vint-i-quatre hores del dia, l'adotzenament i l'obediència a la jerarquia són la sortida més fàcil per tal de poder sobreviure. Un terrorista emmascarat anomenat V és l'únic que pot fer trontollar l'aparent estabilitat d'aquest sistema. 

És cert que la simplicitat és una de les armes més potents d'aquest relat: els poders desestabilitzadors de V semblen en tot moment massa bons per resultar creïbles, i cap dels seus plans arriba a fallar mai, de forma que de bon principi l'interès de la lectura queda desplaçat de l'acció i la trama pròpiament dita a les motivacions i els caràcters dels personatges, especialment el de V, que es va desplegant de forma gradual a través dels seus monòlegs. El gran misteri de la novel·la és arribar a descobrir qui és realment V, i quin és el seu pla de debò, un cop se'ns comencen a donar pistes de la seva identitat i se'ns tempta amb diferents formes de resolució per al misteri. En cap moment se l'anomena justicier ni alliberador, si no és que s'ho diu ell mateix, i poc a poc anirem descobrint una ment traumatitzada pel dolor dels horrors polítics patits en carn pròpia, i atrinxerada en una recreació contínua i recurrent del moment del trauma. 

De fet, el seu poder es basa, principalment, en la seva capacitat performativa, a l'hora de recrear una escena per als altres i fer-los adonar, a través d'un espectacle planificat i orquestrat al mil·límetre, del seu propi potencial subversiu per engegar el canvi polític. No és debades que els ciutadans es troben en tot moment exposats als comunicats estatals a través dels mitjans de comunicació, i que el poder del cos polític es comença a desestabilitzar precisament quan es veu migrada la seva capacitat de comunicació i persuasió. Aquesta és la lliçó principal que haurà d'aprendre Evey, la deixebla forçada de V, que paradoxalment recuperarà en el seu captiveri la seva consciència política i la seva capacitat creadora, tot i que en uns termes morals extremadament ambigus. És aquest accent en l'aspecte performatiu de la lluita que esdevé un dels moments més inquietants, al meu parer, d'un relat que precisament es basa més en la força de les seves imatges que en la consistència del seu guió. Així doncs, la imatge central del relat és la màscara del protagonista, que revela el personatge com a símbol però amaga de l'escena, al seu torn, la persona com a veritable agent polític. 

Una altra imatge predominant en el relat és la del cos que s'oculta rere la màscara: d'una banda, hi ha la representació literal del cos polític - cada organisme governamental rep el nom d'un òrgan determinat del cos humà d'acord amb la seva funció - que a la vegada reflecteix de forma sinistra i intencionada els cossos destrossats pels experiments mèdics als camps de concentració. És així que la màscara acabarà amagant l'horror de l'experiència directa, dissolent la identitat de la persona que la porta rere la cortina de fum del seu espectacle públic, de la mateixa manera que la tasca alliberadora que V emprendrà amb la seva captiva Evey es basarà en la manipulació i el rentat de cervell. Aquesta és l'ambigüitat intrínseca de la proposta, i el que la fa tan colpidora sobre la pàgina: es pot alliberar els altres contra la seva voluntat? És legítim combatre el totalitarisme amb les seves pròpies eines? 

De fet, Moore basteix aquesta novel·la a través de l'ambigüitat moral del seu protagonista, que no arribarà a revelar completament el seu propi misteri i romandrà com a símbol opac al cor de la narració, una mena de significant - l'omnipresent lletra "V" - amb un significat sempre esmunyedís. El conflicte al final es descobreix no entre el justicier emmascarat i el sistema totalitari, sinó més aviat entre aquest últim i el seu cos de súbdits, que haurà de reconquerir la seva capacitat per a l'acció encara que sigui després que tot hagi estat destruït. V exerceix la manipulació i el control amb una mà tan fèrria com la del mateix sistema que pretén derrocar, i l'abast últim del seu pla no quedarà del tot dibuixat ben bé fins al final, i llavors només deixant obertes certes possibilitats de futur que tampoc s'auguren especialment optimistes. Si bé l'aposta estètica i narrativa del text és molt atractiva, el suspens està magistralment dosificat, i la profunditat dels interrogants polítics aconsegueixen arribar a destí, a mi m'ha faltat una mica més de tensió durant el tercer acte, que m'ha semblat un punt anticlimàtic en comparació amb els altres dos. 

Sinopsi: En una Anglaterra distòpica situada als anys 90 i liderada per un govern totalitari, un justicier emmascarat que es fa dir V amenaça de fer trontollar el sistema sencer a través de les seves accions terroristes. El misteri sobre la seva persona i les seves motivacions últimes no se'ns aniran revelant fins ben entrat el relat. 

M'agrada: L'aposta estètica de la novel·la, que s'inclina per una distopia d'ambientació força realista, i sobretot per l'impacte de les imatges emprades i el carisma fosc del seu protagonista.  

No m'agrada: És un relat que es fa un punt simplista a l'hora de plantejar les seves idees polítiques, i que al final posa la trama al servei exclusiu del seu protagonista. El règim totalitari de 1984 semblava, si més no, molt més amenaçador que aquest, que al capdavall acaba assolat per la seva pròpia incompetència.