Aquesta novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1971 i va ser una de les seves novel·les de joventut. L'autora va passar a ser més coneguda posteriorment per La dona de negre, una narració d'estil gòtic, i més recentment per la seva sèrie de novel·les policíaques del detectiu Serrailler. Strange Meeting, però, no s'assembla a cap altra de les seves obres, i respon a una inquietud de joventut que Hill sentia per l'empremta de la primera guerra mundial en la seva història familiar. D'aquesta forma, va decidir posar-se a la pell de dos joves oficials de l'exèrcit britànic i descriure la formació de la seva amistat amb les trinxeres del front occidental com a rerefons. D'entrada, es podria qüestionar la necessitat de fer una novel·la així amb una distància generacional tan gran, en tant que l'autora està parlant de la generació dels seus avis i, des d'aquesta perspectiva, seria fàcil entrar a explotar tòpics més que esgotats sobre el trauma de guerra que els protagonistes experimenten. Però Hill demostra el seu domini de la tècnica narrativa en oferir-nos un relat que es basa principalment en l'evolució de les psicologies dels seus personatges a mesura que la seva amistat es va aprofundint.
La novel·la obre amb el protagonista, John Hilliard, de permís a casa seva mentre es troba convalescent d'una ferida a la cama. Mentre és a casa, se n'adona de la distància que el separa de la seva família, en tant que els seus pares i la seva germana no arriben a entendre els horrors que ha arribat a presenciar a la guerra i, d'altra banda, ell se sent incapaç de comunicar-los a ningú. Quan es reincorpora al seu batalló, a França, se n'adona que molts dels soldats que coneixia són morts i que el comandant intenta amagar el seu desànim. La vida quotidiana queda estancada en l'espera de les trinxeres, i Hilliard ha d'acostumar-se a aquesta atmosfera enrarida i neguitosa. De seguida coneix David Barton, un altre oficial amb qui ha de compartir allotjament, i que encara no té experiència a la batalla. Els dos joves inicien una relació d'amistat que es basa en la confiança i la comprensió, en tant que Barton es mostra disposat a compartir les seves emocions i convida en Hilliard a fer el mateix. Gran part de l'atracció de la novel·la es basa en el contrast dels seus caràcters: mentre que Hilliard és reservat i flegmàtic, i prefereix amagar les emocions, en Barton les comparteix obertament i tendeix a veure quelcom de positiu en cadascuna de les persones que l'envolten. És aquest caràcter generós i obert que el transforma en una mena de talismà per a la resta d'oficials, que comencen a sentir la necessitat de preservar-li la vida.
Aquesta relació entre tots dos s'anirà desenvolupant a partir del moment que Barton comenci a experimentar els horrors de la batalla de primera mà, ja que necessitarà més que mai el suport i la comprensió de Hilliard davant l'esfondrament de tota esperança. Amb el front estancat durant mesos, els comandaments comencen a ordenar missions de reconeixement de dubtosa utilitat i que cada cop es cobren més vides de forma innecessària. És aquí que Barton començarà a expressar la seva angoixa, i les seves reflexions sobre la guerra aniran perdent l'idealisme, davant la impossibilitat de donar sentit al buit existencial en què es veu immers. Hill va construint aquest testimoni i aquesta presa de consciència en primera persona, a través de les cartes que Barton va escrivint mentre és a la trinxera i que la seva família espera amb ansietat. La comprensió sense prejudicis que expressa la família de Barton contrasta poderosament amb la formalitat i la fredor que rep Hilliard per part dels seus. A part del recurs epistolar per explicar els sentiments dels joves, Hill també recorre a les converses entre ells en estil directe, i aquí és on a mi em sembla que la novel·la excel·leix: aquests diàlegs es fan totalment realistes i naturals en la seva precisió. Cap paraula no hi és sobrera, i els personatges demostren la seva profunda humanitat en la concisió dels seus pensaments, i en la recerca constant de l'altre com a font de consol en l'angoixa més inefable. El valor d'aquestes converses rau precisament, no en el que s'expressa, sinó en el que queda implícit sense dir però se suposa fàcilment entre línies.
El més sorprenent de la lectura és precisament que aquests elements, que explicats així podrien conformar la novel·la més tòpica i previsible del món, aquí s'aguanten tots dempeus gràcies a l'acuradíssim treball de Hill a l'hora de recrear l'ambient que podrien haver presenciat aquests personatges, i al fet que les seves psicologies semblen perfectament realistes d'acord amb el context històric i cultural en què es veuen inserts. Com que és una obra de ficció, el contrast entre els caràcters dels personatges es fa més acusat del que podria suposar-se en persones reals, això sí, però a la llum del desenllaç - al meu parer, immillorable - s'acaba entenent aquesta aposta narrativa de l'autora. Un altre element que em sembla també molt en sintonia amb el context històric de la novel·la és l'ambigüitat en què la narració deixa els termes de la relació entre els dos protagonistes, que es podria llegir com a amorosa en el sentit romàntic, però que, de fet, pren fins i tot una dimensió més profunda en aquest context de guerra. Qualsevol intent d'etiquetar la relació entre Barton i Hilliard cauria en l'error de banalitzar o romantitzar innecessàriament quelcom que no pot ser circumscrit en termes tan senzills, i que, en definitiva, i com l'autora deixa ben clar en el seu epíleg al final de la novel·la, es redueix, simplement, a amor humà.
Sinopsi: El jove oficial de l'exèrcit britànic John Hilliard es reincorpora al front occidental, a França, després d'un permís a Gran Bretanya. Un cop torna al seu campament, es troba un ambient enrarit a causa de la creixent mortaldat i la desmoralització dels soldats, mentre que inicia una amistat amb un nou oficial del seu batalló, David Barton, que encara no ha vist cap batalla. Aquesta experiència de confiança i companyonia els infondrà coratge davant dels horrors de la guerra que han patit i els que encara han de venir, i s'aprofundirà en la mesura que el seu trauma de guerra no pugui ser compartit per ningú que no l'hagi viscut directament.
M'agrada: El respecte i la cura amb què Hill tracta el tema del seu relat i caracteritza els seus personatges, sempre apostant per la concisió i la sobrietat més que per sobreexplicar-ne les emocions i les experiències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada