Morfina (#508)

A qui no hagi viatjat amb cotxe de cavalls per llunyans camins veïnals, no cal que li expliqui res de tot això: tampoc no ho entendria. I a qui hi hagi viatjat prefereixo no recordar-l'hi. 

Aquest conjunt de relats curs de l'autor rus Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) es va publicar per primer cop el 1925, quan el seu autor provava de fer-se un nom com a escriptor en diverses publicacions literàries. Els relats es basen principalment en les seves experiències autobiogràfiques com a jove metge de províncies, acabat de llicenciar, i se situen entre els anys 1917 i 1918, en què el protagonista exerceix en un hospital d'una província rural en un paratge força remot. La seva narració ens posa en contacte amb la duresa del dia a dia en el món rural rus de fa un segle: sense electricitat i havent de fer front al fred extrem, en unes condicions laborals precàries que obliguen el protagonista a atendre uns cent pacients al dia amb manca de recursos i també fent front a les supersticions i la ignorància dels pagesos de la zona. 

És un relat molt colpidor a l'hora de mostrar els detalls més escabrosos de la situació, especialment en el tractament dels casos mèdics. És en l'últim dels relats, que dóna títol al volum sencer, en què Bulgàkov ens ofereix una descripció colpidora i totalment immersiva del seu procés d'addicció a la morfina, de la qual va aconseguir sortir però que ens mostra en tot l'horror dels seus moments més baixos. En aquests relats trobarem un realisme molt planer i basat en el costumisme, influït directament pels relats de Txékhov, i allunyat de la proposta més modernista i experimental que veurem en el Bulgàkov posterior, o que també havia aparegut a La guàrdia blanca. És, per tant, una proposta que pot fer de bon llegir si no coneixeu Bulgàkov i us voleu iniciar en l'autor. D'altra banda, també hi trobarem traces del seu caràcter obsessiu i neuròtic, especialment en el darrer dels contes, i la inconfusible marca de la casa del seu humor aspre i esmolat. N'he llegit la traducció de Jaume Creus, molt recomanable. 

Continguts: Morfina. Relats d'un jove metge és un recull de vuit relats curts en què Bulgàkov narra les experiències d'un jove metge acabat de llicenciar que és enviat a un hospital de províncies durant els anys convulsos de la revolució. A través de les seves ficcions, Bulgàkov reflecteix les seves experiències autobiogràfiques en la mateixa situació, entre les quals destaquen la seva especialització en l'estudi simptomatològic i el tractament de la sífilis, i la seva addicció a la morfina. 

M'agrada: Encara no he trobat cap obra de Bulgàkov que m'hagi decebut.  

La guàrdia blanca (#161)

El nom del presoner alliberat no podia ser més vulgar i corrent; es deia Semion Vasílievitx Petliura. Durant el període de desembre de 1918 a febrer de 1919 es feia dir, una mica a la francesa, Simon, i així és com l'anomenaven els diaris. El passat de Simon es perdia en les tenebres més profundes. Es deia d'ell que era comptable. 

Aquesta és una bona mostra de com Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) utilitza una aura de misteri quasi sobrenatural per referir-se als esdeveniments històrics i polítics que està retratant i, a la vegada, la seva ironia mordaç marca de la casa. Hi ha molts aspectes de La guàrdia blanca que no sonen del tot estranys a la llum d'altres obres de Bulgàkov, com El mestre i Margarida, per exemple. Però sobta trobar la seva tècnica evocadora d'imatges bigarrades i les seves descripcions preciosistes en la seva primera novel·la, publicada el 1925, i amb un marcat component autobiogràfic. 

L'acció se situa a Kíev durant el període comprès entre desembre de 1918 i febrer de 1919. Al principi de la novel·la, el govern ucraïnès es troba en mans del hetman Pavlo Skoropadskyi, cap d'un govern titella instaurat per Alemanya. Els germans Turbin pertanyen al bàndol tsarista, i no cal prevenir contra spoilers, perquè sabem d'entrada, fins i tot abans d'obrir la novel·la, que seran derrotats. No pels bolxevics, que de fet encara trigaran un any a ocupar tota Ucraïna, sinó per les forces nacionalistes de Simon Petliura. Els germans Turbin hauran d'aprendre a adaptar-se a tots aquest canvis i a conviure, internament, amb la derrota, com sabem també que, al llarg de la seva vida, Bulgàkov se'n va fer tot un expert. De fet, aquesta novel·la va ser l'inici dels seus problemes. 

El germà gran, Alexei Turbin, és un jove metge especialitzat en malalties venèries. És un cap de família desmenjat i passiu, calmós, fred, un punt apàtic, però amb un sentit molt ferm dels deures familiars un cop posat a prova. En la novel·la és l'alter ego del mateix Bulgàkov, i l'autor n'ofereix un retrat tan despietat que acaba resultant entranyable i tot. La germana mitjana, Lena, és un personatge més secundari per a l'acció de la novel·la, però és retratada amb colors vius i amb tot un seguit de matisos que es van fent presents i canviants a mesura que la novel·la avança. Durant la guerra, com a dona, és el personatge que queda lligat a la casa, i és un objecte de desig, misteriós i inaccessible, per als oficials que acaben passant per casa dels Turbin. Així mateix, com a misteriosa i inaccessible, es presenta també a ulls dels lectors. Lena està casada amb un oficial de l'exèrcit, Talberg, força aficionat a canviar de jaqueta segons el moment polític. Just al principi de la novel·la, Talberg aconsegueix informació privilegiada sobre la retirada dels alemanys i decideix distanciar-se del front quan encara és a temps, deixant els Turbin enrere. Per tant, Lena potser no té cap mena d'implicació política en els fets que s'esdevenen al seu voltant, però també ha d'aprendre a conviure amb la seva particular derrota. El germà petit, l'estudiant Nikolka, és el negatiu fotogràfic del seu germà gran. Idealista, enèrgic, potser fins i tot eixelebrat, és l'únic d'ells que actua per conviccions polítiques fermes, però precisament per això, és potser qui haurà d'aprendre la lliçó més amarga. El cercle familiar es completa amb la serventa, Aniuta, i un cosí llunyà de Talberg que, abandonat per la seva dona, demana asil a casa dels Turbin en un dels moments més còmics de la novel·la. 

És una història colpidora, amarga, trista, però a la vegada tendra i profundament compassiva amb els seus personatges. El conflicte polític reverbera en les subjectivitats de tots ells, creant un paral·lel entre el trencament que suposa la guerra i la seva pròpia enyorança d'uns temps passats que no retornaran mai més. El record de la mare morta és una presència constant a la casa, que esdevé una imatge d'uns temps de calidesa i felicitat irrecuperables en el present. De la mateixa forma, el cos de voluntaris que ha de formar l'última defensa de la ciutat es reuneix als edificis buits i fantasmagòrics de la Universitat, ja que es troba format en la seva major part per estudiants. Un altre cop, Alexei Turbin ha de recordar els dies feliços del passat en un context del tot oposat. D'aquesta forma, el pas del temps, amb les seves trampes de la memòria, acaba encadenant els personatges al seu propi dolor. 

D'altra banda, des del punt de vista dels grans esdeveniments històrics i polítics, la novel·la desplega un maniqueisme vívid, pintat amb colors molt vius i des de sensacions marcades d'horror i violència, però que no deixa de ser comprensible des del punt de vista de la religiositat un pèl mística de l'autor. L'horror desplegat sobre la ciutat de Kíev es descriu des de la retòrica dels portents que revelen l'arribada de la fi del món al llibre de l'Apocalipsi, amb Petliura com una mena d'encarnació misteriosa i indefinida de l'Anticrist. Tanmateix, quan comencem a presenciar les calamitats perpetrades pels invasors de la ciutat i el patiment dels seus habitants, és fàcil deixar-se portar pel pànic d'aquestes imatges. El segell de la casa de Bulgàkov es troba present a través de tota la narració, basada sobre tot en la percepció sensorial, els somnis i visions dels personatges més que no pas un punt de vista objectiu, i un ritme narratiu fragmentat per constants talls i interrupcions de l'acció. 

Sinopsi: El desembre de 1918 la Guerra Civil russa es comença a decantar cap al triomf bolxevic. Entre els exèrcits blanc i roig, Ucraïna queda immersa en els seus propis conflictes interns, les tensions a les zones rurals i l'alçament del nacionalisme ucraïnès. A la vegada totes aquestes tensions queden esperonades per la pressió exterior d'Alemanya i de l'exèrcit roig. Els germans Turbin es queden atrapats en aquesta situació, i després que Lena sigui abandonada pel seu marit, els dos germans, Alexei i Nikolka, es presenten com a voluntaris de les forces blanques que encara han de contenir la invasió de Kíev, que a la novel·la esdevé la Ciutat en majúscules. 

M'agrada: És una d'aquelles novel·les que cal llegir i rellegir amb calma, amb una riquesa de detalls, d'episodis connexos entre ells i referències creuades que requereixen un esforç en tot moment, però que a la vegada proporcionen la satisfacció d'una gran lectura. 

Cor de gos (#56)

No, no cal, ni parlar-ne de canviar un lloc com aquest per certa quantitat de llibertat, va pensar el gos, ensumant desanimat. Ja m'hi he acostumat. Sóc el gos d'un senyor com cal, un ésser intel·ligent, he adquirit el gust per les coses bones de la vida. I què és, la llibertat? Fum, miratge, ficció... el deliri d'aquests infeliços demòcrates... 

No fa falta aconseguir amb terror el que pots aconseguir donant-los un entrepà de salami: que t'adorin com a una divinitat. Un cop més, la corrosiva sàtira de Mikhail Bulgàkov (1891-1940) posa el dit a les nafres del règim soviètic amb l'enginy i l'extravagància que el caracteritzen. Cor de gos va ser escrita entre els anys 1924 i 1925, mentre el seu autor sobrevivia com podia, quasi en la indigència, de petites publicacions en diaris diversos. Tanmateix, la censura va impedir que l'obra veiés la llum, i la novel·la no va ser publicada fins el 1987. I és que Bulgàkov, tan incisiu com sempre, descriu el que un règim totalitari fa a les seves víctimes, els ciutadans corrents, i aprofita Cor de gos per satiritzar sobre com una criatura engendrada pel sistema s'arriba a revoltar contra el seu propi creador. 

En aquesta breu novel·la, un senzill experiment dut a terme per un científic grillat i el seu devot becari demostra que la diferència entre un ésser humà i un animal pot dependre quasi exclusivament dels testicles i la hipòfisi. En implantar-los en un gos petaner recollit del carrer, el resultat acaba sent, per a sorpresa dels doctors, un nou ciutadà soviètic creat al laboratori. Tanmateix, l'adaptació del nou espècimen al seu entorn resultarà més difícil del que s'esperava, en intervenir-hi motivacions de classe: el camí del ciutadà Sharikov s'entrecreua amb els membres del Comitè de l'Habitatge, que li omplen el cap d'idees (i lectures) revolucionàries, i acaben desafiant l'acomodat estil de vida del professor Preobrazhenski. En Sharikov accepta amb relativa rapidesa la solidaritat universal dels treballadors i fins i tot aconsegueix convertir-se en funcionari però, al seu torn, no pot evitar seguir perseguint els gats i pessigant les senyores. 

Sinopsi: La història és narrada des de diversos punts de vista, però el punt de partida és el del quisso protagonista que, amb l'esperança d'una vida millor, es deixa recollir del carrer pel professor Preobrazhenski, un reputat cirurgià moscovita especialitzat en trasplantaments, generalment dirigits a rejovenir els seus pacients. Després de restaurar la salut del gos, el professor el sotmet a una revolucionària operació de trasplantament que, inesperadament, el conduirà a la humanitat. Aquesta situació donarà peu a tot un seguit d'incidents imprevisibles i esbojarrats que, com és típic de Bulgakov, en cap moment no saps on poden acabar. 

M'agrada: Sobre tot els seus diàlegs, marcats per una fina ironia, que constantment distingeixen la retòrica típica del buròcrata de base, del grandiloqüent discurs de la ciència del moment, que en aquest cas queda retratada en la forma d'un intel·lectual aburgesat. 

No m'agrada: Potser perd en la comparació amb El mestre i Margarida. En aquest cas, Cor de gos és més lleugera (fa de molt bon llegir) i potser menys arrodonida. 

El mestre i Margarida (#19)

Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la espectacular. El mestre i Margarida hauria de ser inclosa, sense cap mena de dubte, dins el catàleg de les obres mestres imprescindibles del segle XX. Durant la dictadura soviètica, hi va haver autors, com Mikhail Bulgàkov (1891-1940), que es van veure obligats a morir en un anonimat forçós per culpa del major pecat que es pot cometre en un context totalitarista: l'heterodòxia. Tanmateix, aquesta novel·la és la venjança més dolça que Bulgàkov hauria pogut concebre contra el mateix règim que li va prohibir publicar-la en vida: tots els vicis, les corrupcions i les ambigüitats de la societat i les institucions soviètiques (en especial les culturals) queden escarmentats per la mà misteriosa i despietada del mateix diable que, com no podia ser d'una altra manera, arriba a la ciutat en la forma d'un professor estranger. 

La relació, tot i que només suggerida, de l'absurd i surrealista argument amb les purgues que du a terme el govern de Stalin l'any 1937 queda palesa al llarg de tot el relat. I és que a tot arreu on apareixen Voland i el seu sèquit de personatges increïbles, els ciutadans exemplars de la ciutat de Moscou acaben desapareguts, delatats, empresonats, morts o tancats en sanatoris per a malalts mentals. La novel·la és un relat sinistre i deliciós a parts iguals, on el realisme i la fantasia es barregen amb una naturalitat insospitable en començar a llegir. D'alguna forma, ens trobem davant d'una paròdia de la forma oficial d'escriure novel·les i de fer art en general que ve donada pel règim i, al mateix temps, d'una crítica social punyent i reveladora. I és que els vicis més durament castigats per aquest Satanàs seductor i entranyable són la hipocresia i la mesquinesa, per sobre de tot. Els herois lírics de la novel·la que donen títol a l'obra, Margarida i el seu estimat, són els únics que aconsegueixen apropar-se a Voland de l'única manera favorable: deixant enrere qualsevol por o prejudici, i entregant-se lliurement al gaudi de la vida que aquest proposa. Així és com la puresa i simplicitat dels seus sentiments els acabarà salvant. La influència de les vanguardes artístiques és palesa en molts episodis de la novel·la: a mi, les imatges de gent sortint per la finestra i sobrevolant Moscou en plena nit, o d'animals parlants i desvergonyits, m'han recordat inevitablement la iconografia de Marc Chagall.

Sinopsi: La novel·la gira al voltant de dos relats força diferenciats. En primer lloc, l'argument principal és el de la visita del diable i el seu sèquit a la ciutat de Moscou, on van interferint en els afers de tots aquells que es creuen en el seu camí. Dos dels moments culminants d'aquesta visita són la sessió de màgia negra que el professor Voland ofereix en un teatre de varietats de la ciutat i el gran ball primaveral de Satanàs, on Margarida esdevé la reina de la festa a través d'un pacte desinteressat amb l'amfitrió. Paral·lelament a tot això, se'ns ofereix la història de la feblesa i etern remordiment de Ponç Pilat davant la condemna del profeta Joshuà, en una magnífica recreació històrica i d'ambient. Aquest relat representa que és la novel·la que ha enviat al seu autor, l'amant de Margarida, a un ostracisme voluntari, però que acaba relacionant-se amb la trama principal de formes inesperades. I és que d'alguna forma, tot sembla apuntar veladament a què el diable sigui el mer enviat d'algú més gran que ell.

M'agrada: La recreació d'ambient i la implícita crítica social rere l'aparent lleugeresa de la trama. L'atractiu de la fantasia d'uns relats elaborats magistralment i sense posar cap mena de restricció a la imaginació.

En podeu llegir uns fragments aquí.