Aquest volum de memòries del militar alemany Ernst Jünger (1895-1998) es va publicar per primer cop el 1920, i relatava l'experiència de l'autor al front occidental durant la primera guerra mundial. Jünger el va escriure a partir dels diaris que havia anat escrivint en diverses localitzacions del front, i el llibre que se'n va derivar, Tempestes d'acer, o La tempesta d'acer com es coneix en anglès, va patir diverses revisions, en què es va anar suavitzant la càrrega política del text original i se'n van eliminar els passatges de violència més gràfica. La versió que jo n'he llegit és l'edició de 1929, amb traducció de Basil Chrighton, que va ser la primera que va arribar al públic anglòfon. És un relat del front occidental que pot sobtar, a simple vista, en comparació amb altres obres més conegudes, com Res de nou a l'oest d'Erich Maria Remarque o Adéu a tot allò de Robert Graves. Mentre que aquests són al·legats molt potents en contra de la guerra, Ernst Jünger ens ofereix el relat d'un militar de carrera, que veu la guerra com la seva feina i la seva vocació - Jünger es va allistar voluntari, de fet, ben al principi de la contesa - i que en cap moment en qüestiona la necessitat. És, per tant, un relat fred i molt més distanciat emocionalment que altres memòries obertament crítiques amb la guerra i el context polític que hi va portar. D'altra banda, hi trobarem el que es considera un dels testimonis més acurats i colpidors de la guerra de trinxeres, amb les seves privacions i tota la seva brutalitat explicades en primera persona.
El text, per tant, esdevé força ambigu en les seves aparents contradiccions, i és un bon exemple del pensament del seu autor, que el portaria a una trajectòria política força complexa. Jünger va ser un personatge controvertit no tant per la seva actuació a la primera guerra mundial, durant la qual va ser ferit catorze vegades i va rebre nombroses condecoracions, sinó pel seu paper posterior durant l'auge del nazisme i després durant la segona guerra mundial, que van esdevenir molt més problemàtics. La seva filosofia extremadament nacionalista i conservadora, i la seva defensa aferrissada de la vida militar, s'han considerat precedents teòrics del nazisme, però d'altra banda l'oposició de Jünger a les polítiques de Hitler va ser força oberta des del principi, i si es va salvar de la persecució política va ser per la seva condició d'heroi de guerra. La seva implicació en el complot per assassinar Hitler no va ser directa, tot i que n'estava informat, i a partir d'aquest moment va convertir-se en un element sospitós per al règim, mentre que la connexió entre aquest fet i la misteriosa mort suposadament en combat del seu fill gran, acusat també de dissidència política, no s'ha acabat d'aclarir mai.
Ara bé, a La tempesta d'acer Jünger és un oficial voluntari de l'exèrcit prussià, i el seu relat pendula entre la crítica oberta als comandaments que envien els soldats a la carnisseria des de la seguretat de la rereguarda i la lloança nacionalista a l'empresa bèl·lica alemanya. El seu servei al front va durar ben bé els quatre anys sencers de la guerra, de finals de 1914 a l'estiu de 1918, en què va ser ferit de gravetat i ja no va tornar novament al front. Durant aquests quatre anys amb prou feines va deixar la línia de combat al nord de França i a Flandes, i va participar a les batalles del Somme, Arras, Passchendaele i Cambrai. El març de 1918 també participa en el que es coneix com la gran ofensiva alemanya, en què l'exèrcit prussià va fer un atac massiu i sense precedents sobre l'exèrcit britànic per trencar la línia del front. Tot i que destinats al fracàs, i amb certa consciència, aquest darrer any de la guerra, que la batalla ja està perduda per a l'exèrcit alemany, Jünger descriu el sentit de fatalitat i de l'honor que porta els soldats alemanys a lluitar en aquesta empresa suportant baixes massives i arribant a actituds totalment temeràries, com ell mateix confessa en aquests últims moments.
L'actitud de Jünger durant el text i el to de la narració va fluctuant entre diversos extrems, i per això la seva veu pot esdevenir una mica desigual. Es fa especialment honesta i brillant a l'hora de descriure l'horror de les trinxeres i de la mort amb la proximitat de la vida quotidiana, i és crític fins i tot amb si mateix en el moment que els comença a normalitzar. En aquest sentit és un testimoni colpidor i, m'ha semblat, totalment necessari de la brutalitat de la vida al front. Hi ha episodis d'una brillantor literària indiscutible, com aquell en què reconeix la seva pròpia paràlisi emocional en adonar-se de la reacció d'horror a la cara d'un recluta recentment incorporat a la vida al front. Ara bé, la seva veu va basculant cap a l'exaltació patriòtica, especialment cap al final del relat, i la seva crítica a les ordres donades pels comandaments des de la rereguarda, que en altres relats de tall més crític s'endinsen en motius polítics, aquí són des del punt de vista tècnic i tàctic d'un oficial bregat en la batalla. Fins arribar a biaixos directament etnocèntrics, que a estones es llegeixen entre línies però que també poden arribar a fer-se molt eloqüents: suposadament per posar-se el seu públic anglès a la butxaca, els combatents anglesos són rivals dignes dels alemanys a causa de la seva ascendència germànica, mentre que els soldats francesos són covards per culpa de la sang llatina, per posar només un dels exemples més evidents. No cal anar gaire lluny a buscar simpaties i connexions ideològiques, tot i que val a dir que aquesta retòrica és tan sols una part del text.
Continguts: La tempesta d'acer és un relat autobiogràfic en primera persona de la participació d'Ernst Jünger en diverses batalles al front occidental durant la primera guerra mundial, en què va ser ferit i condecorat en diverses ocasions. Des de la seva arribada a la zona de la Champagne al començament de la guerra fins a la seva última acció de combat el juliol de 1918, el volum va recorrent les seves successives destinacions, i representa un testimoni excepcional de la vida a la trinxera.
M'agrada: Té moments de molta honestedat, especialment quan descriu la brutalitat física de la guerra i pretén explicar-la des de l'experiència personal.
No m'agrada: És un relat desapassionat, en què parla principalment el militar de carrera, i el biaix ideològic del text, amb un to clarament bel·licista, es va fent clar com més s'apropa al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada