- Només he fet el que ell sabia que faria.
- Com Eva - va dir.
Aquest recull de contes de l'autora britànica Angela Carter (1940-1992) es va publicar per primer cop el 1979 i és, a hores d'ara, un clàssic de la narrativa postmodernista i feminista. La seva empremta es pot trobar en autores posteriors que posen l'accent en la perspectiva femenina de la transmissió narradora com, per exemple, Margaret Atwood, però també, si ens fixem més en particular en el seu vessant fantàstic, és una precursora evident d'autors com Susanna Clarke i Neil Gaiman. A La cambra sagnant, Carter ofereix les seves pròpies narracions inspirades en una sèrie de contes de fades tradicionals: el conte que dona títol a l'obra, i que és el més llarg del recull, és una versió força fidedigna del conte de Barbablava; n'hi ha dos que es basen en la Bella i la Bèstia, però en fan versions força diferents, mentre que els tres últims del volum exploren la imatgeria dels licantrops, amb punts de connexió amb el conte de la Caputxeta Vermella i, en el darrer cas, amb l'Alícia de Lewis Carroll. N'hi ha un altre que és una versió del mite germànic del rei de les fades, l'"Erl-king", i un altre que es basa força lliurement en el gat amb botes.
La seva lectura és un plaer i a la vegada un desafiament interpretatiu: Carter reivindicava que els seus contes no eren el que podríem entendre com a "versions" dels contes tradicionals, sinó que la seva narració en feia aflorar el contingut latent, que es podia llegir entre línies en els originals. Totes les versions se centren en les seves joves protagonistes, en el seu pas a la majoria d'edat en un món patriarcal que les presenta com a moneda de canvi en les transaccions dels homes, i en la descoberta de la sexualitat com a llenguatge que els és requerit a l'hora de transitar aquest món dels adults. A la vegada, també explora la sexualitat femenina com a lloc d'autoexpressió i afirmació per part de les dones protagonistes, que viuen el seu propi desig amb naturalitat davant d'una tradició patriarcal que les penalitza per no amagar-lo, rere una retòrica de la transgressió, el pecat i la virtut. En alguns casos, això portarà a una autèntica subversió dels termes i del desenllaç del conte original - per exemple, a "La companyia dels llops", "La núvia tigre" o "La Dama de la Casa de l'Amor" - però en la majoria dels casos els contes seguiran força fidelment les línies dels originals, com és el cas de "La cambra sagnant", "El festeig del senyor Lyon" o "El rei de les fades".
A "La cambra sagnant", el relat que dona nom al recull, la protagonista es casa amb un adinerat marquès francès i se'n va a viure a la seva mansió de la Bretanya. Allà sucumbirà a la temptació de descobrir el terrorífic secret que el seu marit li amaga, i segellarà així la seva pròpia condemna. Ara bé, lluny de victimitzar la protagonista, la narració explora el desig de la noia i la seva transgressió com a part necessària del pla del marit. Per més que una lectura superficial del conte original ens pugui fer pensar en una prova de virtut per a la protagonista, la seva curiositat pels secrets del marit aquí són retratats com a fruit del seu amor i del seu desig. Aquests sentiments són part de la relació mateixa, que el marit pretén ofegar a través de la submissió de la dona. Com a emblema d'aquesta relació perversa d'entrada en els termes, trobem l'obsessió del marquès pel col·leccionisme d'objectes de luxe, especialment d'obres d'art pornogràfiques: un símbol inequívoc de la seva relació d'objectificació amb les seves successives mullers. És un dels relats més complexos del recull, ple de detalls que remeten a la sexualitat dels protagonistes i a aquesta relació profundament desigual i esbiaixada que estableixen.
"El rei de les fades" presenta una estructura similar, tot i que a través d'un escenari totalment diferent, i amb una riquesa d'imatges i de descripcions totalment desbordant. El rei de les fades, que és una personificació del bosc mateix, sedueix les noies a qui atrapa amb els seus encanteris, per després convertir-les en ocells engabiats de la seva col·lecció. El personatge, per tant, esdevé un captor que atrau les noies amb els seus encants, però també un lloc - el bosc - on queden atrapades. La protagonista queda capturada a la mateixa trampa i es rendeix als encants del seu amant igual que totes les altres, però haurà d'arriscar-ho tot per poder-se'n alliberar. Més ambigus en els termes són contes com "La companyia dels llops" o "La filla de la neu", en què el relat acaba amb la submissió total de la noia, fins i tot el seu anorreament en el darrer cas, sense cap possibilitat d'alliberament ni d'escapada. El resultat final és un recull molt variat i suggestiu, que atrapa amb la bellesa de la prosa de Carter, que es fa quasi pictòrica en la seva riquesa d'imatges i de metàfores i símbols oberts a la interpretació. No és debades que Carter ha esdevingut una autora clàssica de la literatura contemporània: aquest breu recull de contes és una gran mostra del seu talent creador i la seva inclinació pels escenaris transgressors i extravagants.
Continguts: El recull conté deu relats curts, dos dels quals es podrien considerar vinyetes o microrelats per la seva brevetat. "La cambra sagnant" és una recreació del conte de Barbablava, que n'explora les tensions i els símbols, recreant-los en un ambient decadent i un punt nostàlgic que a estones recorda la novel·la Rebecca, però que va molt més enllà que la seva predecessora a l'hora de transgredir i explorar les seves imatges. "El festeig del senyor Lyon" i "La núvia tigre" són dues versions de la Bella i la Bèstia que no podrien ser més diferents en l'enfocament, més tradicional en la primera, més innovador i atrevit en el cas de la segona. "El gat amb botes" és una recreació del conte tradicional que s'allunya bastant de l'original, però agafa elements de les comèdies bufes barroques, com per exemple de les noces de Figaro. "El rei de les fades" és una recreació força fidel dels relats originals, però narrada des del punt de vista de la protagonista i entretenint-se especialment en la bellesa de les imatges del bosc i el poder màgic del seu rei. "La filla de la neu" és un microrelat que s'inspira en el conte del mateix nom i també en els aspectes més foscos del conte de la Blancaneu. "La Dama de la Casa de l'Amor" és un conte de vampirs que presenta una curiosa inversió dels termes i dels rols de gènere. Tant "L'home-llop" com "La companyia dels llops" són recreacions de la Caputxeta Vermella, però giren sobretot al voltant de la figura del llop i el seu pes simbòlic dins de la narració original. El segon, de fet, és especialment suggeridor a l'hora d'esbossar tota una tradició narrativa popular al voltant dels llops anterior a l'inici del relat, i presentar-la en forma de píndoles macabres, quasi microrelats. "Wolf-Alice" és un relat basat molt lliurement en tot aquest bagatge d'imatges al voltant dels licantrops, protagonitzat per una nena feral criada per llops que és reintroduïda a la societat i que haurà de descobrir poc a poc la seva pròpia identitat.
M'agrada: "La cambra sagnant", "El rei de les fades", "La Dama de la Casa de l'Amor" i "La companyia dels llops".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada