The Window

 Leonard Cohen. 

Resum de l'any 2022

Un altre any al blog, en què novament toca mirar enrere i fer balanç de lectures. Enguany he continuat amb la cursa de fons: ni ambicions gaire desmesurades, ni reptes lectors més enllà de renegociar els termes de la rendició amb el tsundoku. Al juny vaig fer un propòsit de meitat d'any per treure més partit de la biblioteca municipal, i vaig decidir que cada cop que hi anés a tornar els llibres llegits no en sortiria sense haver-ne agafat almenys un de nou en préstec. Els resultats han estat, si més no, prometedors: he tornat a agafar la rutina de la biblioteca després de l'aturada de la pandèmia, i estic aprofitant per llegir novetats endarrerides que en els últims anys em van passar per alt. Així doncs, aquest és el resum de l'any al blog. 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, aquest any he superat lleugerament la cinquantena de l'any passat. Quinze d'aquestes ressenyes, aproximadament una quarta part, són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal. 

• L'autor de l'any ha estat Gabriel García Márquez. Vaig decidir rellegir tres de les seves novel·les, perquè quasi no les recordava, i la preferida continua sent Crónica de una muerte anunciada. També he aprofitat per descobrir el recull de relats Doce cuentos peregrinos i el volum de memòries Vivir para contarla. 

• La descoberta de l'any ha estat l'autora brasilera Clarice Lispector, que m'ha arrossegat fora de la zona de confort. Reconec que no he acabat d'entrar en el seu estil narratiu, però m'ha impressionat la seva habilitat per crear imatges quasi del no-res i provocar moments xocants amb els detalls més banals de la vida quotidiana. L'antologia Restes de carnaval és una bona mostra de l'imaginari sempre sorprenent i aparentment inesgotable d'aquesta autora. 

• El tema de l'any han estat les bruixes: rebels i dissidents, avançades al seu moment històric, però sovint tan sols víctimes innocents d'un sistema que assenyala i suprimeix objectius prèviament establerts com a perill. No és casualitat que la cacera de bruixes neixi a Europa, en el mateix moment històric que l'imperialisme i l'estat absolutista. Tot va començar a principis d'any amb Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, que va portar a l'assaig historiogràfic i filosòfic Caliban i la bruixa de Silvia Federici. Després s'hi van afegir una obra de teatre, El gresol d'Arthur Miller, el bruixot postcolonial de Ngũgĩ wa Thiong'o a El Bruixot del Corb i l'esfereïdora novel·la infantil Les bruixes de Roald Dahl. 

• El premi al millor assaig de l'any - compartit, com és tradició - recau aquest any en El fuego de la libertad de Wolfram Eilenberger, un autor que porta la història de la filosofia a un altre nivell, i Caliban i la bruixa de Silvia Federici, que ens mostra clarament com a la història les coses mai no passen perquè sí. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Coraline de Neil Gaiman, El Bruixot del Corb de Ngũgĩ wa Thiong'o i La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat El secret del Bosc Vell de Dino Buzzati, una aproximació inclassificable a la natura, el pas del temps i les relacions familiars en un paratge màgic i mític. Res més, aquest és el resum. Que passeu molt bones festes i els millors desitjos per al nou any que estem a punt d'estrenar. 

Font

Vivir para contarla (#456)

Todavía a los setenta años he vislumbrado en sueños el ardor de los jazmines en el corredor y el fantasma de los dormitorios sombríos, y siempre con el sentimiento que me estropeó la niñez: el pavor de la noche. Muchas veces he presentido, en mis insomnios del mundo entero, que yo también arrastro la condena de aquella casa mítica en un mundo feliz donde moríamos cada noche. 

Aquest és el volum de memòries de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar per primer cop l'any 2002. Era part d'un projecte autobiogràfic més ampli que havia de constar de tres volums, però el primer va ser l'únic que Márquez va arribar a escriure i veure publicat. A Vivir para contarla l'autor ens relata en primera persona la seva infància, adolescència i joventut, fins al primer viatge a Europa a finals dels anys cinquanta, quan ja havia començat a consolidar la seva carrera com a periodista. És un document molt valuós per entendre millor certs aspectes de la ficció de Márquez, així com per apropar-nos als orígens d'una personalitat complexa que es forma a través de l'intercanvi constant d'experiències amb familiars i amics, i l'arrelament a diversos paisatges colombians que l'aniran marcant de formes tot sovint inesperades. La infància fins als dotze anys que l'autor va passar a Aracataca amb els seus avis el marcaria emocionalment per a la resta de la seva vida, i deixaria en la seva obra l'empremta inoblidable del món de Macondo. 

De fet, el llibre és força il·lustrador del procés creatiu de l'autor i de l'arrelament de la seva ficció en la realitat més immediata. Fins i tot els episodis més descabellats i inversemblants que podem arribar a llegir a les seves ficcions tenen origen en fets reals, experimentats directament per l'autor o relatats per coneguts, amics i familiars, i que tot sovint superen en absurditat els productes de la imaginació més desbocada. Aquí trobarem els orígens del realisme màgic en el seu vessant més realista, i descobrirem com la màgia d'aquests episodis narrats és, amb prou feines, qüestió de perspectiva. Aquest contacte de primera mà amb la realitat nodrirà també la carrera de Márquez com a periodista, a través de la qual començarà a experimentar amb la seva faceta com a narrador. En aquest sentit, Vivir para contarla és el retrat d'una època en què ambdues tasques resultaven quasi indestriables, i en què Márquez començarà a exercitar-se, sobretot, en la narrativa breu. 

El primer capítol del llibre és una mostra magnífica del control de Márquez sobre el seu propi relat, que condueix amb mà ferma i sense vacil·lacions a l'hora de fer salts cronològics i presentar paral·lelismes entre els personatges, com si es tractés talment d'un relat de ficció. El viatge que el Gabriel ja adult i la seva mare emprenen per tal de vendre la casa familiar d'Aracataca, on vivien els avis materns, esdevé l'excusa perfecta perquè Márquez es remunti a l'escenari de la seva infància, on trobarem el món màgic i congelat en un present continu de Macondo, així com l'actitud meravellada de l'infant que n'observa les particularitats i les de la seva gent per primera vegada. Aquest és el món dels avis, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán, que trobaran el seu lloc més tard en diversos personatges de Cien años de soledad. Un altre dels mites fundacionals de la família serà l'accidentat festeig dels pares de l'autor, que més endavant es veurà retratat a El amor en los tiempos del cólera. Va ser per la precària situació econòmica dels pares que Gabito, el primogènit de la família, va quedar-se a casa dels avis durant els primers anys de la seva vida, mentre el pare emprenia un negoci de farmacèutic i homeòpata que amb prou feines arribaria a mantenir la família d'onze fills. 

El llibre també retrata l'origen de les tensions entre Márquez i els seus pares, amb qui mantindrà una negociació constant dels termes de la relació. Mentre que els pares de Gabriel dipositen en ell totes les expectatives de millora social i econòmica per a la família en ser el primogènit, i esperen que acabi la carrera universitària de Dret, Márquez té força clara des de ben jovenet la seva vocació d'escriptor, i veu els estudis universitaris més com una nosa per a les seves primeres col·laboracions als diaris que com una necessitat. Els anys d'estudis secundaris ja ens anuncien aquest conflicte: a Márquez no li agrada estudiar per més que sigui un apassionat de la lectura i un escriptor talentós i precoç. D'altra banda, la distància emocional que el separa dels seus pares també agreuja aquest conflicte. Una de les preguntes que deixa obertes el text és fins a quin punt els pares estan en condicions de demanar-li res a un fill que amb prou feines han vist durant la infància i que s'ha educat durant l'adolescència en diversos internats, i fins a quin punt el fill està disposat a respondre a la seva demanda més per un sentit abstracte de responsabilitat cap a la família que per una convicció realment íntima d'aquesta necessitat. En aquest sentit, el primer capítol ens presenta l'acte de rebel·lia de Márquez en deixar els estudis com a paral·lel inequívoc de l'acte de rebel·lia de la mare en decidir casar-se en contra de la voluntat del coronel. 

En aquest sentit, el llibre fa molt per contextualitzar-nos el món social i cultural en què viuen els personatges de la ficció de Márquez, que tot sovint ens pot resultar enigmàtic i desconcertant des de la distància geogràfica i temporal que ens separa de la Colòmbia en què es va criar l'autor. Ens trobem en un context en què els crims d'honor, els pasquins incriminadors i les aparences socials determinen el valor d'una persona dins de la comunitat, però que exhibeix sense cap mena d'estranyesa aparent una flagrant doble vara de mesurar per als homes i per a les dones. Mentre que els fills mascles de la família viuen en una festa contínua i passen les nits als bordells, i la mare acull els fills il·legítims del pare, igual que havia fet l'àvia amb els de l'avi, a la vegada les germanes grans veuen els seus festejos frustrats i quedaran solteres i enclaustrades per a tota la vida. A la localitat de Sucre, on finalment els seus pares es van establir, Márquez serà testimoni de primera mà del crim d'honor d'un veí que quedarà immortalitzat a Crónica de una muerte anunciada, i que no podrà escriure fins trenta anys després, quan la mare de la víctima haurà mort, i encara havent de canalitzar sobre el paper les reticències i el xoc emocional de la seva pròpia mare. 

Si bé el món familiar hi juga un paper important, gran part del llibre també l'ocupen els cercles literaris, artístics i periodístics en què Márquez es va iniciar professionalment. Destaca especialment el cercle literari de Barranquilla, liderat per Ramon Vinyes i Cluet, català exiliat a Colòmbia que serviria com a model per al "savi català" de Cien años de soledad i que acabaria retornant definitivament a Catalunya, de forma molt similar a com ho fa a la novel·la. La convulsa realitat política del país també nodrirà de forma molt rellevant aquesta incipient carrera periodística. Amb vint anys, i quan es troba cursant la carrera a Bogotá, Márquez serà testimoni directe de l'assassinat del líder del partit liberal colombià, Jorge Eliécer Gaitán, el 9 d'abril de 1948, fet que va inaugurar un episodi de violència i saquejos desfermats a la ciutat i una dècada sencera de guerra civil entre l'exèrcit i les guerrilles. En aquest context, Márquez es revelarà com una veu renovadora dins del panorama literari colombià, mentre que els diaris d'esquerres en què col·laborarà es veuran en la necessitat de buscar formes creatives per eludir la censura. 

Els darrers anys de periodista que cobreix Vivir para contarla ens revelaran un retrat molt ampli d'aquesta situació de desfeta política i de grans desigualtats econòmiques dins del país mateix. En són exemples la seva descoberta de la regió de Chocó, perduda dins la selva i oblidada i explotada per tot el país, les matances de guerrillers a mans de l'exèrcit a Villarrica, o el drama dels veterans de la guerra de Corea. En aquesta època Márquez publicarà la seva primera novel·la, La hojarasca, així com la crònica seriada al diari El espectador del relat del militar Luis Alejandro Velasco, que va sobreviure deu dies al mar després de caure del buc que el transportava. La crònica va arribar a publicar-se al diari malgrat els intents de censura del relat per part de l'exèrcit, i el text es transformaria més endavant en el llibre Relato de un náufrago. Vivir para contarla és una bona recomanació, potser no directament per a tothom però sí si esteu interessats en l'obra de Márquez i les seves fonts, i us interessa aprofundir en la personalitat d'aquest autor i el seu particular carisma com a narrador. Sens dubte ha estat tota una descoberta, i una cloenda immillorable per a l'any de rellegir Márquez. 

Continguts: Gabriel García Márquez explica en primera persona la seva formació, des de la seva infància a Aracataca amb els avis fins a la seva consolidació com a periodista i autor prometedor de contes i novel·les, passant pels seus anys de formació en dues escoles secundàries, a Barranquilla i Zipaquirá. Més endavant haurà d'interrompre els seus estudis universitaris a Bogotá a causa de la violència desfermada pel 9 d'abril, i els reprendrà a Cartagena, on abandonarà definitivament la carrera de dret per tornar a Barranquilla i a Bogotá i dedicar-se al periodisme i a l'escriptura a temps complet. Totes aquestes poblacions el marcaran profundament per les coneixences i els aprenentatges crucials que hi farà. 

M'agrada: M'ha ajudat a aprofundir més en l'obra de Márquez, en tant que ajuda a entendre millor algunes de les imatges que utilitza en les seves novel·les. El sentit del lloc i del moment que Márquez descriu amb una immediatesa que en aquest cas es fa totalment atmosfèrica, i un domini de la narració gens envenjable en comparació amb les seves obres de ficció. 

No m'agrada: Té moments de més i menys interès, per la gran varietat de temes i episodis diferents que arriba a tractar, i el ritme també es fa força desigual, amb seccions de la narració molt àgils i d'altres més feixugues i repetitives. 

El amor en los tiempos del cólera (#455)

Es increíble cómo se puede ser tan feliz durante tantos años, en medio de tantas peloteras, de tantas vainas, carajo, sin saber en realidad si eso es amor o no. 

Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop el 1985 i va gaudir d'una gran recepció entre el públic i la crítica perquè va ser just la primera que va aparèixer després que l'autor rebés el Nobel de Literatura. Tanmateix, és una novel·la que no està a l'alçada de Cien años de soledad i que, en determinats moments, es veu més envellida que les seves altres obres. Jo la vaig llegir fa uns quants anys i en guardava un record diferent, potser perquè em van passar per alt aspectes de fons del relat sencer, com el seu punt de vista preeminentment masculí, i la insistència, fins a un nivell fatigós com més s'apropa el final de la novel·la, en el maltractament a les dones com a posició per defecte en les relacions entre homes i dones. És cert que la novel·la ens situa en un determinat moment històric, les últimes dècades del segle dinou i el tombant del segle vint, però tot i així no n'hi ha prou per justificar tot el que s'esdevé en la narració, que desdibuixa els personatges femenins sistemàticament, els fa totalment intercanviables, i glorifica sense aturador el comportament obsessiu i malaltís del seu protagonista. 

La part més confusa i problemàtica de la història és, possiblement, aquest accent, present al títol i durant tota la novel·la, en l'amor com a tema principal de la narració. Florentino Ariza i Fermina Daza són dos joves d'extracció social mitjana, que s'enamoren quan són adolescents i s'embarquen en un llarg festeig apassionat a través de les cartes d'amor. El pare de Fermina intenta separar-los enviant la filla de viatge. Quan aquesta torna, se n'adona que s'ha desenamorat del seu pretendent i el rebutja, per acabar casant-se amb un metge de bona família, el doctor Juvenal Urbino, amb qui estarà casada durant uns cinquanta anys, fins a la mort d'aquest. Florentino Ariza, tanmateix, està disposat a esperar el que faci falta per estar amb la seva estimada i, justament la nit del funeral del doctor, renova les seves proposicions a Fermina. Durant tots aquests anys, Florentino ha estat passant el seu mal d'amors a través de tota una sèrie de trobades sexuals amb dones de totes les edats possibles, mentre que el matrimoni Urbino ha anat passant els seus alts i baixos. 

Així és com la novel·la ens planteja dues visions contraposades de l'amor: d'una banda, tenim la passió pueril amb què Florentino manté la flama encesa del seu amor juvenil per Fermina, que arriba un determinat moment en què, sospitosament es transforma més en obsessió sexual que en cap altra cosa. En aquest sentit, l'últim capítol de la novel·la és una conclusió un punt pertorbadora a tota la història: el comportament de Florentino no fa més que reforçar la idea que, si l'home insisteix prou, la dona acabarà cedint encara que només sigui per avorriment. D'altra banda, tenim el matrimoni format per Fermina i el doctor Urbino, que comença com una relació més aviat de conveniència, però que es va solidificant a través de la convivència dins de l'espai domèstic compartit. La novel·la insisteix a romantitzar la primera de les relacions, tot i que aquest tractament arriba finalment a plantejar extrems malaltissos, especialment amb el tractament de Florentino envers les altres dones amb qui estableix relacions, i la seva incapacitat de sentir cap mena de responsabilitat per les conseqüències negatives que aquestes poden portar a les seves parelles. En canvi, la relació entre els dos cònjuges va prenent profunditats i matisos a mesura que se'ns descriu amb més detall, de forma que Fermina acaba contemplant sentiments ambivalents envers el seu marit fins ben bé el final de la novel·la. 

De fet, un dels defectes més flagrants de El amor en los tiempos del cólera, en la meva opinió, és precisament la forma com desdibuixa la protagonista femenina a favor dels altres personatges. Al primer capítol, Fermina Daza se'ns caracteritza amb colors molt vívids i a través d'una simbologia molt rica en significats, per exemple, a través de la seva relació amb l'espai domèstic o amb els animals que col·lecciona compulsivament. La mort del doctor Urbino, que cau d'una escala intentant agafar el lloro parlador de Fermina per tornar-lo a la gàbia, és de fet el moment més metafòric de tot el text, en una narració que gira al voltant de la lluita de Fermina per guanyar la seva pròpia veu i el seu espai dins del món. El problema és que aquestes imatges no s'exploren en profunditat, i acaben desdibuixant-se a través de les següents seccions, més centrades en el paper social del doctor Urbino i en les anades i vingudes de Florentino mentre fa temps fins a poder realitzar el seu amor frustrat. 

Fermina Daza acaba retratada com una víctima silenciada de les dues relacions: la que manté amb el seu marit, que encaixa plenament amb els esquemes de dominació patriarcal i li exigeix una submissió cega i un poder d'acció i de reacció que es limita, bàsicament, a la baralla dins l'espai domèstic i, d'altra banda, la que estableix posteriorment amb el pretendent platònic, que iniciarà el seu assalt definitiu un cop mort el marit. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que transita cap a una mena d'escapada simbòlica per als protagonistes, es pot llegir com a escapada romàntica des del punt de vista de Florentino i el seu arc narratiu, però arriba a extrems realment pertorbadors des del punt de vista de Fermina Daza i el seu grau de consentiment en la relació. Passa el mateix, però, amb la resta de personatges femenins, que acaben estereotipats i caracteritzats només en funció de la seva relació amb el protagonista, més que no pas amb un caràcter propi. La violència - especialment la sexual - acaba romantitzada fins a extrems realment carregosos, i fins i tot en determinats moments amb tints obertament racistes. Un tema totalment apart és la romantització de la pederàstia que té lloc amb l'última relació del protagonista, amb una menor de qui abusa sexualment amb plena consciència i sense mitges tintes per part de la narració. 

Tot plegat se'ns presenta rere l'embolcall agradós de la prosa preciosista de Márquez, en aquest cas un punt més enfarfegada que en d'altres obres seves. El retrat social d'un país que intenta mirar endavant i desempallegar-se del seu passat colonial hi és present, tot i que en aquest cas queda en segon pla i no arriba a ser tan punyent com a Cien años de soledad. La divisió entre classes socials, que té un reflex vívid i directe en l'espai urbà - amb el seu barri colonial i el barri dels esclaus, per exemple - queda més o menys apuntada en el primer capítol, però més endavant aquestes caracteritzacions perden el fil a través de les següents seccions de la novel·la. En aquest sentit, la primera secció del relat és una obertura magnífica, plantejant-nos els dilemes morals dels protagonistes i el seu lloc en el món en termes altament simbòlics i realment visuals; és només que el desenvolupament de la història a través de la resta de capítols no està a l'alçada d'aquesta arrencada. 

Sinopsi: Durant les últimes dècades del segle dinou, en una ciutat de províncies al Carib colombià, Florentino Ariza i Fermina Daza viuen el seu enamorament amb la passió de l'adolescència. Tanmateix, la noia acaba trencant el seu compromís un cop es desenamora del seu estimat, i acaba casant-se amb un metge de bona família, i accedint a una esfera social més benestant. Durant els cinquanta anys següents, Florentino accedirà a una bona posició a la companyia naviliera regentada pel seu oncle, mentre que anirà embrancant-se en tot un seguit de relacions sexuals amb altres dones. 

M'agrada: El primer capítol de la novel·la, que presenta una obertura magnífica a una història que més endavant perd pistonada. 

No m'agrada: El posicionament misogin, i a estones obertament racista, del text, que queda reforçat entre línies per l'accent en la perspectiva dominant dels personatges masculins. És cert que la novel·la està ambientada en una època històrica en què la violència contra les dones queda més normalitzada, però en aquest cas Márquez arriba a extrems difícilment justificables fins i tot dins d'aquest context. 

La meitat evanescent (#454)

Aquest era el problema: no podies estimar mai dues persones exactament de la mateixa manera. El do que havia rebut estava condemnat al fracàs des del principi: les seves filles eren tan impossibles de complaure com dos déus gelosos. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Brit Bennett es va publicar el 2020 i va ser tot un èxit entre la crítica i el públic. La seva traducció al català va rebre una resposta similar aquí a casa, i per això amb el temps em va anar despertant la curiositat. Ara que l'he llegit puc dir que em provoca sentiments ambivalents: és una lectura que està bé, però no m'ha semblat a l'alçada de la recepció que ha tingut. L'autora ens proposa una reflexió sobre el racisme i el colorisme des dels anys cinquanta fins als vuitanta en diversos escenaris dels Estats Units: les bessones Stella i Desiree Vignes creixen a Mallard, un poblet remot de Louisiana en què els negres han viscut obsessionats durant generacions a aconseguir un to de pell cada cop més clar. Des de ben petites, les bessones han d'afrontar el trauma per haver presenciat el linxament del seu pare i la pressió que els imposa la seva mare per casar-se amb un home respectable segons els estàndards de la comunitat. Quan la situació econòmica de la família les obliga a deixar els estudis per posar-se a servir amb una família blanca, les bessones prenen la decisió d'escapar del poble per sempre més i decidir el rumb de la seva pròpia vida. 

La novel·la basteix una tensió molt ben travada al voltant de la relació de dependència entre les dues bessones i les circumstàncies vitals que les porten una vegada i una altra a fugir d'aquells que els estimen, fins i tot l'una de l'altra. Quan, un cop a Nova Orleans, la Stella fuig de la Desiree sense deixar rastre, aquesta última es queda destrossada, i intentarà durant tota la seva vida viure amb aquest abandonament i intentar donar-li un sentit. Ara bé, el relat també dilueix el seu propi potencial per crear misteri i tensió emocional en privilegiar l'argument per sobre de la psicologia dels personatges, no gaire treballada, i ens endinsa en una trama fulletonesca d'anades i vingudes entre diferents ciutats en què els personatges sempre s'acaben trobant per les casualitats més inverosímils. Quan les tensions de l'argument s'acaben resolent, el resultat és anticlimàtic, i el final m'ha resultat força decebedor. En aquest sentit, em sembla una novel·la amb una arrencada molt potent, però en què la tensió va decreixent, i que distreu molt la lectura amb trames de personatges secundaris que no acaben de trobar un lloc definit en la imatge de conjunt sinó que semblen presents només per omplir una quota de representació o de diversitat. 

En aquest sentit, la novel·la sembla un punt massa ambiciosa a l'hora de voler tractar diversos temes a la vegada, i introdueix les preocupacions de la comunitat transsexual i homosexual (posades dins d'un mateix sac) a Califòrnia durant els anys vuitanta, només per deixar-les apuntades al marge de la narració sense arribar a tractar-les amb profunditat, mentre que el centre d'interès principal de la novel·la, les relacions racials i el racisme intern dins la comunitat negra, s'acaben desdibuixant entre tantes trames secundàries. Per a mi, la història de Mallard i les bessones ha funcionat, però les aventures de la següent generació, amb les anades i vingudes de les filles de les bessones, m'han deixat més aviat indiferent. Al meu parer, el misteri sobre la desaparició de la Stella es resol massa aviat dins la novel·la, tot just al principi, i això li resta tensió al conjunt de la narració. Hauria funcionat millor com a thriller de misteri: la Stella desapareix misteriosament de la vida de la Desiree i aquesta ha d'anar resseguint el seu rastre fins a descobrir el seu secret en últim terme. O bé, una altra opció hauria estat aprofitar el potencial simbòlic i metafòric que té la imatge de les bessones - al principi sembla que la novel·la vagi en aquesta direcció, però després la imatge queda desaprofitada - i presentar la novel·la en dues meitats simètriques: el relat d'una bessona primer i després el de l'altra, que donaria resposta a tots els misteris. 

Pel que fa al conflicte principal de la novel·la, el fet que la Stella pren la decisió de fer-se passar per blanca i ha d'assumir les conseqüències d'aquesta decisió durant la resta de la seva vida, aquesta tensió al voltant de la raça m'ha semblat desaprofitada. El misteri de la desaparició de la Stella ja se'ns anuncia a la contraportada mateixa, però durant la novel·la aquesta tensió queda diluïda sense més, i les motivacions internes de la Stella queden apuntades més que no pas retratades en profunditat. La influència de Nella Larsen i de Toni Morrison sobre el text és més que evident, però l'autora no aconsegueix portar aquest conflicte al voltant de la raça i les seves violències intrínseques al centre de la narració. En resum, és una novel·la que brilla pels seus mèrits propis i que fa de bon llegir, però que a mi no m'ha acabat de fer el pes més per qüestions formals que de contingut. En aquest sentit, autors contemporanis que han tractat l'herència històrica de la identitat afroamericana als Estats Units com Jesmyn Ward o Colson Whitehead m'han semblat més agosarats i punyents sobre la pàgina. 

Sinopsi: A Mallard, un poblet ignot a l'estat de Louisiana, les bessones Desiree i Stella Vignes creixen amb la seva mare després de l'assassinat del seu pare. De tota la vida les han educat per casar-se amb homes de pell clara com a marca d'estatus i respectabilitat. Quan es vegin obligades per les dificultats econòmiques a deixar els estudis per posar-se a treballar, fugiran del poble sense dir res a ningú per poder iniciar una nova vida a ciutat. Tanmateix, la Stella desapareixerà novament de la vida de la Desiree sense deixar rastre. 

M'agrada: El plantejament inicial de la novel·la és molt potent, i la simetria creada entre les dues bessones em sembla una imatge molt suggestiva a l'hora de plantejar les tensions racials que proposa el text. 

No m'agrada: És una novel·la que crec que dilueix el potencial de les seves pròpies imatges en una trama més aviat melodramàtica, que posa l'argument per davant del desenvolupament dels personatges. 

El patriarcat del salari (#453)

La disponibilitat d'una força de treball estable, ben disciplinada, és una condició essencial per a la producció en qualsevol estadi del desenvolupament capitalista. Les condicions en què es porta a terme el nostre treball varien d'un país a un altre. En alguns països se'ns força a la producció intensiva de fills, en d'altres se'ns commina a no reproduir-nos, especialment si som negres o vivim dels subsidis socials o si tendim a reproduir "esvalotadors". En alguns països produïm mà d'obra no qualificada per als camps; en d'altres, treballadors qualificats i tècnics. Però a tot arreu el nostre treball no remunerat i la funció que portem a terme per al capital són el mateix. 

Aquest assaig de la filòsofia italiana Silvia Federici es va publicar per primer cop en anglès l'any 2018, i és una compilació de diversos assajos que havien aparegut prèviament en d'altres publicacions al voltant de la crítica feminista al discurs marxista. El plantejament del llibre neix com a justificació teòrica del moviment "Wages for Housework" ("Remuneració per a la feina de la llar") nascut als anys 70, del qual Silvia Federici va formar part juntament amb altres teòriques feministes de l'època. Aquest moviment demandava per primer cop a la història una remuneració proporcional a les hores treballades per a totes aquelles persones que no es troben en pla d'igualtat dins del sistema de producció capitalista perquè, per començar, no reben cap tipus de remuneració pel seu treball. Dins d'aquest grup hi podem comptar majoritàriament les dones que tenen cura de la llar i dels fills des de la dependència econòmica del sou del marit, el servei domèstic no remunerat i, també en moltes parts del món, el treball agrícola dedicat a la subsistència. Aquest plantejament va causar un conflicte intern important dins l'esquerra, en tant que feia palesa la negligència que han patit històricament aquests sectors de la població dins la lluita obrera.  

Ara bé, "Wages for Housework" no planteja aquesta demanda per arribar a un hipotètic anivellament de tots els treballadors o, com han destacat alguns crítics del moviment, per lligar les dones a un determinat rol de gènere. De fet, la campanya planteja la seva reivindicació com a crida d'atenció sobre una de les injustícies més ignorades que ha creat la lluita de classes tradicional - la tensió interna entre assalariats i no assalariats, que beneficia directament l'acumulació autosostinguda del capital mateix - i, d'altra banda, per presentar la necessitat d'acabar amb el sistema de relacions capitalistes, especialment des del seu gir neoliberal de les últimes dècades. És per això que Federici observa paral·lelismes entre la lluita feminista i la lluita postcolonial des dels països del Tercer Món. El discurs oficial del marxisme tradicional observava les relacions capitalistes com a fase necessària d'emancipació dels treballadors, és a dir, no tenia en compte el treball no assalariat perquè l'analitzava com a residu precapitalista. Dins del plantejament orignari de Marx, l'única via d'alliberament dels treballadors passava necessàriament per la fàbrica, instrument de racionalització i mecanització de la producció que portaria la societat a un estadi més avançat de desenvolupament. L'acumulació primitiva era una fase d'aquest procés que quedaria superada per al bé dels treballadors. Tanmateix, els anys que ens separen de Marx ens han demostrat sobradament que el procés d'acumulació és autosostingut i es perpetua indefinidament. 

Per això la resposta tradicional no serveix per als reptes que ens presenta el capital avui dia. Els assajos de Federici en aquest volum destapen una fal·làcia arrelada dins la lluita obrera tradicional, i que ha portat a aquesta negligència essencial respecte del treball no remunerat: el prejudici que fora de l'horari del treball assalariat no s'està treballant per al capital. És un dilema que també han hagut d'afrontar els països que històricament han estat colonitzats per Occident: la cursa del desenvolupament parteix també d'aquest prejudici històric que equipara més capitalisme amb més progrés i, per tant, amb més emancipació, mentre que a la pràctica ha acabat creant tan sols més desigualtat. De la mateixa forma, l'ecofeminisme ha destapat la devaluació de la natura i de la reproducció de la vida com a valors característicament femenins, contraposats al progrés tècnic, històricament associat a l'agència masculina. En aquest sentit, el marxisme com a discurs és fruit del seu temps, i la crítica que en fa Federici contribueix precisament a posar-lo en context, sense deixar d'apreciar-ne els aspectes constructius que pot haver aportat a la lluita feminista a través de la història. 

Així doncs, el feminisme se serveix de la visió dialèctica de la lluita de classes, d'una banda, i de l'altra també es nodreix de la visió de l'ésser humà com a subjecte a les seves condicions socials i materials, més que a qualsevol essència definida prèviament. Ara bé, el discurs marxista tradicional ha plantejat la lluita obrera sempre en termes de salari, sense parar atenció a tot un sector del proletariat que no rep remuneració pel seu treball. En aquest sentit, Federici també analitza la construcció de la figura de la mestressa de casa proletària a finals del segle dinou, amb la segona revolució industrial, moment en què la indústria tèxtil va deixar pas a la indústria pesant i les dones i els infants van deixar la fàbrica per fer lloc a una força de treball exclusivament masculina. Aquest canvi va anar acompanyat d'una pujada de salari generalitzada, que anava dirigida a poder mantenir l'esposa a casa: una treballadora domèstica no assalariada que es dedicaria a la reproducció de la força de treball. Per més que pugui sobtar la fredor d'aquest plantejament, la diagnosi que en fa Federici és prou perspicaç per destapar també la retòrica de l'amor i el desinterès dedicada a lligar la dona a aquest treball no remunerat: és un discurs que relega el treball domèstic totalment a l'àmbit privat, i crea la il·lusió de desvinculació amb les relacions capitalistes. 

El patriarcat del salari és un assaig molt interessant i informatiu sobre les lliçons que encara avui dia podem extreure del discurs marxista clàssic, i també dels aspectes en què aquest ha quedat més obsolet a través dels anys, així com també dels punts cecs dels quals partia per començar. En aquest sentit, el feminisme és un discurs que beu d'aquestes fonts, però que ha guanyat prou autonomia a través de les dècades per tal de fer crítiques totalment pertinents i il·lustratives a un moviment emancipador que només contempla una part del proletariat com a protagonsita de la seva lluita. Això no vol dir que el discurs de Federici deixi tots els fils lligats. La proposta sembla excessivament optimista en determinats moments, especialment pel que fa als seus plantejaments de futur, que queden en un pla força indeterminat. 

Continguts: Després d'una introducció general sobre la crítica al marxisme que planteja l'autora des del feminisme, el primer capítol planteja la qüestió de l'explotació del subjecte no assalariat dins l'esquema de les relacions capitalistes. El segon capítol analitza les referències esparses al gènere que es poden trobar a El capital de Marx, i n'analitza els punts cecs, especialment pel que fa al reconeixement de la lluita de les dones, i el seu arraconament a l'espai domèstic, al qual el capitalisme no s'ha oposat perquè ha actuat com a factor pacificador de la lluita obrera. El tercer capítol analitza la segona revolució industrial en el seu context històric i exposa el naixement de la mestressa de casa dins la classe obrera. El darrer capítol planteja una visió de futur en la "construcció dels comuns", o alternatives a les relacions de producció capitalistes en el treball comunitari, la cooperació i la resistència conjunta al capitalisme. 

M'agrada: La seva crítica al plantejament originari del marxisme des del punt de vista del feminisme és del tot encertada, i molt aclaridora en la seva exposició. 

No m'agrada: Veig Federici un punt massa optimista a l'hora de plantejar una futura caiguda del capitalisme, sense arribar a concretar com es realitzaria ni com seria el món futur postcapitalista en aquest cas. En aquest sentit l'últim capítol, que planteja la política dels comuns, queda en un pla excessivament idealista i indeterminat. 

El vent entre les canyes (#452)

Vaig anar al bosc dels avellaners, / perquè tenia un foc dins del cap, / 

Aquest recull de poemes de l'autor irlandès W. B. Yeats (1865-1939) es va publicar per primer cop el 1899 i és, possiblement, una de les seves obres més conegudes. Pertany plenament a la seva primera etapa creativa, i el poemari és difícilment destriable de la selecció dels seus diaris i contes curts que es va publicar tres anys després amb el títol de El crepuscle cèltic. En aquesta etapa, el Yeats més romàntic es troba plenament immers dins del moviment estètic i literari del Celtic Revival, o Renaixença Cèltica, un moviment de recuperació de la cultura cèltica amb inspiracions medievalitzants, i clarament influït pels principis dels moviments romàntics europeus. Tot i així, la divisió lingüística provocada per les tensions colonials entre anglesos i irlandesos fa que aquest moviment es desenvolupi en gran part en llengua anglesa, com és el cas de la poesia de Yeats, que pertanyia a una elit d'intel·lectuals protestants que, en aquell moment, van donar forma a una determinada imatge de la identitat irlandesa a través de la recuperació del folklore i la mitologia cèltica, transmesos de forma oral a través dels segles. 

És per aquest motiu, principalment, que els poemes del Yeats jove s'allunyen de moment del que després seran les preocupacions polítiques del poeta per l'alliberament nacional d'Irlanda i el paper que hi jugarà la violència. A El vent entre les canyes hi trobem principalment la veu dels Sidhe, el poble mític de les fades i els esperits que habiten Irlanda i encara s'apareixen de tant en tant als viatgers solitaris i guerrers intrèpids que s'endinsen en els paisatges on viuen. En aquest sentit, els poemes són profundament atmosfèrics, i fan molt per pintar uns retrats de lloc totalment vívids i directes d'una forma tremendament concisa i econòmica sobre la pàgina. Tot i el romanticisme de la proposta, només cal llegir els poemes per entendre per què Yeats és un dels poetes més grans de la història, en tant que les imatges que ens proposa en els seus poemes defugen qualsevol recurs a clixés o preconcepcions ensucrades que ens podrien venir al cap només sentir-ne les premisses. El món dels Sidhe és un món en retirada, és el vestigi vivent i sempre present d'un passat mític que ha estat eliminat del paisatge traumàticament, i en aquest sentit no és debades que el tret més característic que es transmet en els poemes sobre aquest poble mític és el poder de la seva veu i la seva música, que arriba al present a través dels segles, com si es tractés de la llum d'estels ja extingits fa milions d'anys. En són exemples "The Hosting of the Sidhe", que obre el poemari, o "The Host of the Air". 

Així doncs, el poemari no ens presenta aquest món des d'un punt de vista ingenu, ni ofereix una escapada de fantasia a un món imaginari. En el pla més simbòlic, aquests relats de trobades entre els viatgers i el món dels esperits, empremtes vivents d'un món més antic que ja s'ha esvaït, ens apunten cap a una predisposició de la persona que se'ls troba i que els reconeix com a propis. El llibre ens planteja, així doncs, una pregunta profunda i indefugible sobre què fer amb els fantasmes del passat que encara viuen entre nosaltres, i com abraçar-los i reconèixer-los com a propis quan la solució fàcil seria, senzillament, ignorar-los o desterrar-los definitivament de les nostres ments. Els mateixos Sidhe se'ns presenten amb un cert nivell d'autoconsciència sobre la seva pròpia desaparició: cap al final del recull, en alguns dels poemes, com per exemple "The Blessed", "The Secret Rose" o "The Travail of Passion", ells mateixos anuncien l'adveniment del cristianisme que els acabarà superant. Tot i així, la veu poètica es posiciona fermament a favor del llegat d'aquest passat pagà, quan dona a aquests personatges mítics una veu pròpia per expressar-se que ressona terriblement combativa. Així doncs, el poemari explora també aquest ideal romàntic que glorifica en el passat sempre quelcom de més preciós i valuós que el que arriba després, com es veu clarament a "The Unappeasable Host" o "Into the Twilight". 

De la mateixa manera, el visionari que ha aconseguit accedir a les veus dels Sidhe i ser testimoni del seu últim llegat també és conscient que aquesta experiència només podrà ser preservada a través de la memòria, però mai reviscuda de forma literal. Aquesta és l'experiència de l'ancià Aengus, per exemple, a "The Song of Wandering Aengus", que manté l'esperança de tornar a trobar la noia del riu algun dia, encara que sigui fora del temps mortal. Els poemes d'amor del recull també es veuen imbuïts d'aquesta malenconia essencial: sovint Yeats parla d'un amor no correspost que el poeta ha de patir per dins com una càrrega, o a l'inrevés, que el poeta mateix no pot correspondre, o fins i tot que ja ha arribat a la seva plenitud però ara queda reduït tan sols a record. En conclusió, és una exploració ambivalent de la relació del poeta amb un llegat mític i cultural que s'esvaeix i, en aquest sentit, el final apunta a una certa nota positiva fins i tot a través del seu pessimisme intrínsec: la memòria no és tan fàcil d'esborrar ni tan sols a través de les atrocitats més inimaginables de la història, i és més profitós per a la subjectivitat humana aprendre a conviure amb les veus del passat que intentar resistir-s'hi o combatre-les infructuosament. 

Contingut: El vent entre les canyes és un dels poemaris més famosos de W. B. Yeats, que es va publicar el 1899 i recull alguns dels seus poemes més coneguts de l'etapa del crepuscle cèltic. En aquests poemes, Yeats fa parlar els personatges del passat mític irlandès, que es resisteixen a passar a la història en silenci, i fan valer les seves veus en les trobades que tenen amb els mortals disposats a escoltar-los. 

M'agrada: La forma com Yeats equilibra el seu romanticisme amb una malenconia i un pessimisme intrínsecs, com si a cada línia l'exaltació dels protagonistes s'autorefrenés constantment. 

Art prehistòric infantil

Una aproximació interdisciplinària entre arqueologia i psicologia evolutiva revela una hipòtesi inaudita sobre l'origen dels més de quatre mil "ídols" de pissarra en forma de mussol trobats al sudest de la Península Ibèrica. L'estudi apunta que podrien ser joguines o amulets tallats pels mateixos infants de l'Edat de Coure. El seu origen lúdic i artístic no exclou que també s'utilitzessin com a ofrenes funeràries. 

La notícia obre el debat, però. La crítica que ha rebut l'estudi també és força significativa: el catedràtic escèptic acusa l'estudi de simplista, i de caure en el prejudici eurocèntric de considerar infantil l'art prehistòric. Cosa que potser també apunta a un altre prejudici, força estès: valorar la percepció del món que tenen els infants com a inherentment inferior a la dels adults. En canvi, una experta que va publicar un article similar a Austràlia està d'acord amb el plantejament de l'estudi. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/mussols-pissarra-troben-joguet-nens-peninsula-iberica-cinc-segles_927309_102.html

https://www.europapress.es/andalucia/huelva-00354/noticia-investigacion-csic-sugiere-figuras-buhos-hace-5000-anos-podrian-ser-juguetes-20221201172742.html

https://www.livescience.com/children-carving-copper-age-stone-owls

Podeu llegir l'article en anglès al següent enllaç: 

https://www.nature.com/articles/s41598-022-23530-0

Restes de carnaval (#451)

Al carrer Voluntários da Pátria semblava a punt d'esclatar una revolució, les reixes de les clavegueres estaven seques, l'aire empolsegat. Un cec que mastegava xiclet havia submergit el món en una fosca avidesa. En cada persona forta hi havia l'absència de pietat pel cec i a ella la gent l'espantava amb el vigor que posseïa. Al seu costat hi havia una senyora que anava de blau, amb una cara. 

Aquesta antologia de relats curts de l'autora brasilera Clarice Lispector (1920-1977), traduïts al català per Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova, es va publicar per primer cop el 2020. És una selecció de contes prèviament publicats en diversos reculls, així com d'altres d'inèdits, i la seva publicació per part de Comanegra va fer arribar al mercat la primera traducció de relats de Lispector al català. Ja vaig dir en el seu moment que Lispector és una autora en què no he acabat d'entrar; d'una banda el seu estil narratiu m'agrada, però la seva aposta per l'abstracció i la imatgeria no sempre figurativa em desconcerta força, i en general puc dir que l'he llegida amb la sensació d'estar-me perdent alguna cosa i d'arribar al final sense haver-ne tret l'entrellat. Els relats curts crec que els he gaudit més que les novel·les que n'he llegit, aixi que en general puc dir que aquest cop el balanç de la lectura ha estat positiu. 

Els contes recollits a Restes de carnaval són tots força breus, alguns fins i tot entrarien dins la categoria del microrrelat, i ens ofereixen una exploració de l'espai de les relacions quotidianes, especialment les familiars, des de la sensibilitat particular de l'autora per a l'anàlisi de la subjectivitat dels seus protagonistes. Si existís una categoria per classificar els contes de Lispector hauria de ser la de "contes de realitat transfigurada". És l'única forma com se m'acut explicar-los. Les protagonistes en la majoria dels casos són dones que es dediquen a cuidar la casa i criar els fills i es troben immerses en aquest tipus de quotidianitat. Tanmateix, en un moment determinat un detall d'aquesta vida diària - pot ser un detall discordant dins la imatge de conjunt o l'element més anodí i prosaic imaginable dins la normalitat - revela una profunditat insospitada dins del teixit mateix de la realitat: els orígens de l'univers ens són descoberts de cop i volta, o la realitat mateixa ens revela la seva coherència intrínseca com si sempre s'hagués trobat allà a l'abast de la mà des del principi. Són aquestes petites - o grans - epifanies diàries que Lispector descriu en els seus contes. 

Això li passa a la protagonista d'"Amor", que veurà com la visió d'un cec que descobreix des de la finestra del tramvia li revela un món sencer de símbols que representen la realitat en termes religiosos i simbòlics. També li passa quelcom semblant a la protagonista de "La imitació de la rosa", que torna a la salut mental després de patir una crisi, i que es veu en la necessitat de negociar què és ordinari i què és extraordinari en la seva primera presa de contacte amb la realitat després del sotrac emocional que ha patit. També té aquesta experiència la protagonista de "Restes de carnaval", la disfressa de la qual opera una transformació en la seva persona, i ens revela el que possiblement ningú més no veu a través de la seva aparença real. Aquesta transfiguració de la realitat arriba a un extrem de veritable opacitat, per l'absoluta impossibilitat d'interpretar el conte, a "Misteri a São Cristóvão" en què els tres personatges emmascarats fora de la casa s'apropien de la nit, així com dels personatges que habiten la casa a l'interior. Aquesta aposta per l'abstracció també arriba a certs extrems en altres contes que giren tan sols al voltant de conceptes, com per exemple l'"ésser" o "el silenci", i no tenen uns personatges reconeixibles o un argument definit. Un dels símbols recurrents dins del recull i receptacle continuat de tot tipus de lectures i abstraccions és l'ou, que esdevé símbol de maternitat i d'origen, però que també revela la fragilitat inherent a la construcció mateixa de l'univers. 

D'altra banda, també tenim els contes que se centren en l'experiència de la infància en primera persona, amb tot el que té de realista i reveladora sobre el caràcter del que després serà l'adult. És el cas de "Miòpia progressiva", "Felicitat clandestina", "Una història de tant d'amor" o el meravellós "La legió estrangera". En d'altres casos, en canvi, les protagonistes són ancianes que es transformen en una presència incòmoda per als seus cuidadors, i que apunten a interrogants sobre l'existència humana sencera des del seu punt de vista particular, però que resta inaccessible a ningú més que no siguin els lectors. En definitiva, els contes recollits a Restes de carnaval és una bona recomanació si us voleu aproximar a l'univers narratiu totalment únic i difícilment classificable de l'autora. L'antologia ens ofereix prou varietat per descobrir-hi relats realment curiosos i detalls que de ben segur cridaran l'atenció a qui els llegeixi. Se'm fa difícil recomanar Lispector, perquè reconec que la seva narrativa no m'acaba d'entusiasmar, però tot i així puc dir que és una autora d'un talent extraordinari per al retrat de la quotidianitat i els seus moments de lucidesa sobtada. 

Continguts: Restes de carnaval és una antologia de quaranta contes breus de l'autora brasilera Clarice Lispector. La majoria tenen a veure amb situacions quotidianes per als protagonistes que revelen profunditats insospitades sobre l'existència mateixa. 

M'agrada: M'han agradat molt alguns dels contes, fins i tot més que les dues novel·les que he llegit de l'autora. En especial, "Amor", "Els desastres de la Sofia", "Misteri a São Cristóvão" o "La legió estrangera". 

No m'agrada: Hi ha quelcom de Clarice Lispector que se m'escapa i m'omple d'inquietud quan la llegeixo. De vegades els contes poden resultar excessivament pertorbadors, i no per cap motiu en concret. 

Exhalació (#450)

M'alegra imaginar-me que l'aire que un dia em va alimentar a mi ara pot alimentar els altres, creure que l'alè que em permet inscriure aquestes paraules un dia travessarà el cos d'algú altre. No m'enganyo pensant que em servirà per tornar a viure, perquè jo no soc aquest aire, sinó la distribució que aquest aire va adoptar durant un període limitat de temps. El patró que em conforma, com la resta de patrons que conformen el món on visc, haurà desaparegut. 

Aquest recull de contes de l'autor estatunidenc Ted Chiang es va publicar per primer cop el 2019, i va suposar tota una revelació per al públic dins del gènere de la ciència-ficció. És tota una gesta per part d'un autor que durant la seva carrera ha anat publicant més aviat poc, i només relats curts, en un món en què el públic en general no consagra els escriptors definitivament si no és a través d'una novel·la. Chiang n'és l'excepció perquè els seus relats curts són realment extraordinaris, i mereixedors de la recepció entusiasta que ha rebut la seva obra des de la publicació d'Exhalació. Només dos dels relats que s'han publicat aquí són inèdits, i els altres set ja havien aparegut prèviament en d'altres publicacions. Els contes són tan sols una petita mostra d'on pot arribar la ficció especulativa partint de les bases de la ciència-ficció més clàssica, però plantejant problemes que sonen totalment contemporanis durant la lectura. Una de les parts més gratificants del relat és que els lectors reben la confiança d'interpretar els relats a la seva manera, en tant que aquests tan sols plantegen preguntes i dilemes oberts, veritables problemes filosòfics, però les respostes plantejades pels relats mateixos no són mai definitives. 

El més llarg dels relats, que es llegeix quasi com una novel·la breu per si mateixa, m'ha recordat molt l'Isaac Asimov de Jo, robot a l'hora de plantejar el problema científic i filosòfic de la intel·ligència artificial: igual que la novel·la d'Asimov plantejava els dilemes morals que es derivaven de la interacció de voluntats humanes amb la consciència preprogramada dels robots, a "El cicle de vida dels objectes de software" passa una cosa similar amb unes intel·ligències artificials virtuals que una empresa de programació desenvolupa perquè serveixin de mascota per a uns usuaris que, a la pràctica, viuen confinats en els seus espais domèstics. A diferència del que passava a la novel·la d'Asimov, en què la intel·ligència robòtica era clarament superior a la humana, aquí la intel·ligència dels digients és inferior a la dels seus creadors, i ha d'anar desenvolupant-se a través d'anys d'entrenament i aprenentatge continu per part de les criatures i els seus cuidadors humans. D'aquesta manera, el relat planteja dilemes morals al voltant dels drets legals dels subjectes tutelats, els diferents models d'educació i aprenentatge i, més en general, estén la metàfora al problema de la paternitat o maternitat responsable, en tant que, com feia Frankenstein de Mary Shelley, planteja la qüestió sobre què fem amb les criatures que posem al món. 

Un tema recurrent dins la majoria de relats és el de la llibertat humana dins d'un univers determinista, fermament regit per les lleis de la física. En un món físic en què un fenomen desencadena una determinada conseqüència de forma necessària, la nostra llibertat per escollir sembla una anomalia de disseny, certament, tot i que la llibertat mateixa podria ser una percepció totalment subjectiva i, com a tal, una mera aparença o il·lusió. Kant va declarar el debat en taules quan el va plantejar com a antinòmia: hi ha arguments racionals per pensar tant que la llibertat existeix com que no existeix. La gràcia d'aquest problema és que no cancel·la la dimensió moral de l'acció humana: la responsabilitat sobre les pròpies eleccions és ben real, tant si aquestes són autènticament lliures com si no. El primer dels relats, "El mercader i la porta de l'alquimista", així com "El que s'espera de nosaltres" i "Òmfal" ens plantegen un determinisme radical en el cosmos que, a més, els científics s'han encarregat de demostrar sense cap mena de dubte. En aquests casos, el nostre coneixement sobre la inevitabilitat de tot el que s'esdevé no aporta felicitat als subjectes, sinó més aviat angoixa i preocupació per com actuar en aquestes circumstàncies i a la llum del descobriment que res del que fem canviarà essencialment l'estat de les coses. 

Ara bé, els relats no fan una aposta definitiva per aquesta versió radical del determinisme. La majoria d'ells plantegen què ha de fer una consciència pensant, que es percep a si mateixa com a lliure i que es veu contínuament enfrontada a la necessitat de prendre decisions sobre ella mateixa i els altres. Estem condemnats a ser lliures, fins i tot si el nostre destí ja està prèviament escrit. A aquest dilema s'enfronten els personatges de "L'angoixa és el vertigen de la llibertat", que disposen d'una tecnologia que els permet comunicar-se amb altres versions de si mateixos que han acabat prenent decisions diferents a la vida. D'entrada, aquesta tecnologia ens hauria de refermar en la idea de la llibertat humana i un cosmos sotmès a l'atzar dels detalls més insignificants imaginables però, què passaria si en cada versió paral·lela de nosaltres mateixos, tant se val les eleccions que féssim, els resultats de les nostres accions ens anessin conduint cap al mateix lloc? I, a més, hi ha quelcom de predeterminat en el nostre caràcter i la nostra predisposició cap al món que ens envolta? Totes aquestes qüestions són les que els personatges han d'anar afrontant a mesura que la seva vida els presenta decisions. 

D'altra banda, "Exhalació", el relat que dóna títol al llibre, és un dels més reeixits de tot el recull, i planteja una versió molt particular - i també molt familiar - d'aquesta predeterminació prèvia de tot l'univers: un cosmos abocat a la seva pròpia destrucció final. El relat ens planteja una colònia tancada sota una cúpula poblada per éssers biònics que asseguren la seva immortalitat tot regenerant els seus òrgans i components en el moment que es deterioren. Els seus pulmons artificials es reomplen a partir d'un flux d'argó que bomben des d'un dipòsit subterrani al centre de la terra. Un científic d'aquest món fa una descoberta certament inquietant: la pressió constant d'aquest flux d'aire provoca una entropia inevitable, és a dir, la pressió afluixa constantment sense possibilitat de regenerar-se, de manera que aquesta forma de vida arribarà a la seva fi quan el moviment s'estabilitzi definitivament. Qualsevol intent d'insuflar més pressió dins del circuit per revertir el procés acaba portant al mateix resultat, en tant que s'acaba consumint en aquests processos un volum d'energia encara més gran. Em va recordar molt el dilema ecològic que afrontem en el present: què fer amb uns recursos que s'esgoten inevitablement, quan fins i tot la implementació de les renovables requereix materials que s'esgoten i consum d'energies no renovables per tal de poder fer la transició ecològica. I tot i així, en contra del que pugui semblar d'entrada, aquest relat, com la majoria d'ells, acaba amb notes optimistes respecte de la responsabilitat personal de cadascú i la seva capacitat d'acció. 

Tanmateix, hi ha dos relats que a mi m'han agradat especialment i que centren l'interès en el tema de la comunicació i la possibilitat d'arribar a connectar realment amb els altres. Són, possiblement, els més humanístics del recull, o almenys a mi m'ho ha semblat. "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" ens planteja dos reptes per a la humanitat en dos moments històrics diferents: un, en l'era de la colonització d'Àfrica, ens planteja el pas de la cultura oral a l'escrita i les implicacions que això té per a la memòria col·lectiva i la construcció d'una identitat comunitària, mentre que l'altre, ja en el futur, ens planteja un programari d'enregistrament vital que proporciona als éssers humans una memòria absoluta, de forma que la memòria subjectiva queda totalment obsoleta. D'altra banda, "El gran silenci", un dels relats més breus del recull, ens planteja la possibilitat d'estar perdent-nos una possibilitat de comunicació real amb altres formes de vida intel·ligents al planeta mentre la humanitat fa esforços per contactar amb formes de vida extraterrestres. Com veieu, els relats recollits a Exhalació són tots excel·lents, sense excepció, i agradaran als amants de la ciència-ficció de tall més científic i de la narrativa especulativa en general. 

Continguts: "El mercader i la porta de l'alquimista" ens planteja la possibilitat dels viatges en el temps dins d'una cronologia de fets que no es pot modificar, i s'ambienta en una mena de món àrab fictici inspirat en Les mil i una nits. "Exhalació" ens retrata una civilització biònica que viu en un món tancat per una cúpula, i en què un científic descobreix que la font d'energia que manté els seus habitants amb vida té data de caducitat. "El que s'espera de nosaltres" retrata un món en què un petit aparell electrònic ha demostrat sense cap tipus de dubte la predeterminació de tots els actes humans. "El cicle de vida dels objectes de software" planteja els problemes morals i legals que afronten els usuaris que mantenen mascotes virtuals amb una intel·ligència artificial que els permet desenvolupar aprenentatges i una personalitat pròpia. "La mainadera automàtica patentada Dacey" planteja els debats al voltant de la psicologia conductista, en presentar un aparell mecànic destinat a criar els infants. "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" és un relat que planteja el conflicte entre memòria subjectiva i objectiva, a través de dos relats paral·lels que tenen lloc en dos moments històrics diferents. "El gran silenci" obre la possibilitat que els éssers humans no estiguem comprenent altres formes de vida del planeta. "Òmfal" planteja un univers en què els vestigis arqueològics han arribat a demostrar l'acció creadora de Déu, tot i que amb conseqüències inesperades pel camí. "L'angoixa és el vertigen de la llibertat" proposa un aparell electrònic que permet a les persones contactar i intercanviar informació entre línies temporals paral·leles que sorgeixen de diferents eleccions per part dels seus usuaris. 

M'agrada: És una lectura realment fascinant i profitosa, per la profunditat de les reflexions filosòfiques i els dilemes que proposa. "Exhalació", "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" i "El gran silenci" m'han agradat especialment. 

Milkman (#449)

No fingia sorpresa, cap "quina casualitat trobar-te aquí". En comptes d'això deia "Ah, ets aquí", i altres expressions familiars, dites informalment com si estiguéssim acomplint algun acord previ per trobar-nos. Aquestes trobades es produïen a tot arreu. Anava a comprar, ell hi era. Anava al centre, ell hi era. Sortia de treballar, ell hi era. Anava a la biblioteca, ell hi era. Fins i tot quan anava a llocs i en sortia i ell no hi era, encara semblava com si hi fos. 

Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anna Burns es va publicar per primer cop el 2018, any en què va guanyar el premi Booker. Llavors ja em va cridar l'atenció, però en aquell moment em va quedar pendent, i l'altre dia el vaig veure a la biblioteca i no vaig dubtar a agafar-lo en préstec. Ara que l'he llegit puc dir que el premi em sembla ben merescut, i que és una novel·la molt amena de llegir pel seu equilibri entre comèdia i drama polític i pel seu original estil narratiu. A finals dels anys setanta en una ciutat norirlandesa innominada, que es podria identificar amb Belfast, en ple apogeu de la violència als carrers per part de l'exèrcit britànic i dels paramilitars d'ambdós bàndols, la protagonista, una jove de divuit anys d'una barriada catòlica, transita el seu particular malson a partir del moment que un desconegut molt més gran que ella, a qui la gent coneix com "el lleter", comença a interessar-se per ella i a seguir-la a tot arreu per fer-li proposicions romàntiques. Tot i que la noia amb prou feines hi parla, en una comunitat tan petita i tancada aquest suposat afer de seguida comença a ser el centre de totes les enraonies del barri, i la gent comença a assumir que entre ella i el lleter, un home casat que a més és un reconegut líder paramilitar republicà, hi ha una passió il·lícita que, en realitat, és totalment imaginària. 

Gran part de l'interès del llibre recau en aquest precari equilibri entre realitat i imaginació, en un moment històric en què la paranoia és l'estat mental habitual de tota la gent de la ciutat, i en què qualsevol persona pot esdevenir sospitosa, en qualsevol moment, de col·laborar amb les autoritats en contra dels republicans. En aquest context de violència, activitats tan quotidianes com, per exemple, anar a l'hospital o comprar un cotxe determinat són considerades potencialment perilloses pels insurgents, que governen el barri imposant les seves pròpies lleis i regulacions, i poden conduir a revenges per part del propi bàndol o coercions i represàlies per part de l'exèrcit britànic. És així que, en aquest context de pensament monolític i telèfons punxats, la suposada relació extramatrimonial del lleter amb aquesta noia adquireix dimensions del tot polítiques i pot arribar a posar en perill no sols la vida de la protagonista mateixa, sinó també la de tothom que viu al seu voltant. 

Ens trobem també en el context d'una societat catòlica ultraconservadora, en què hi ha una altra batalla ideològica, dirigida a preservar la tradició i la moralitat, que s'està lliurant sobre el cos de la dona: qualsevol comportament que no sigui la violència física directa quedarà normalitzat per part de la comunitat, de forma que d'entrada la protagonista veurà com qualsevol intent de denunciar o verbalitzar l'assetjament que està patint quedarà desestimat d'entrada, i es veurà culpada directament d'haver provocat la situació. La pressió sobre les dones per encaixar en uns valors de feminitat tradicionals - o bé la maternitat i la cura de la casa o el paper de la dona perduda que sortirà tacada a ulls de tota la comunitat - és també part de la lluita política. En un ambient en què l'heroi republicà és considerat el model de masculinitat normativa, la dona només veurà la seva identitat reconeguda en la mesura que un home defineixi el seu lloc al món. Per això, la protagonista se n'adonarà de seguida que intentar escapar d'aquests rols predeterminats és també un error tàctic, en tant que tots aquells personatges que no es conformen amb aquest estat de coses s'exposen a ser titllats de desviats i posats immediatament sota sospita, amb risc per a les seves pròpies vides. 

Ara bé, la societat està canviant a marxes forçades, i fins i tot una barriada tancada sobre si mateixa i sotmesa a l'espionatge veïnal constant haurà d'afrontar els seus propis reptes de futur: les dones estan començant a prendre consciència de la seva pròpia situació i, d'altra banda, la violència pot arribar a un límit insostenible en qualsevol moment. Milkman fa molt per oferir-nos un retrat fidedigne de la bogeria que van suposar aquests anys de violència a Irlanda del Nord, precisament des d'un punt de vista totalment subjectiu, tancant-nos dins la ment de la protagonista i deixant-nos portar pel seu estat de creixent tensió i paranoia a través del seu monòleg interior continuat. Ella ens va explicant el seu dia a dia i l'assetjament de què es víctima per mitjà de llargs excursos en què també ens posa en antecedents sobre les històries privades de parents, amics i gent del barri. La decisió de no arribar a revelar-nos mai el nom propi de cap dels personatges, que queden identificats només amb petites paràfrasis descriptives, com per exemple "amiga de la infància", "germana" o "cunyat", contribueix a accentuar aquest sentit de drama col·lectiu a què assistim, i a diluir la identitat individual de cada personatge. També hi contribueix la intervenció de nombrosos personatges col·lectius que parlen en determinats moments amb veus indistingibles, i que representen aquesta pressió de la comunitat sobre els individus per emmotllar-se a una normalitat predeterminada. 

El resultat és un mosaic molt complet d'aquesta comunitat profundament traumatitzada pels esdeveniments polítics i per la lluita que s'està produint al seu voltant, en la qual tot sovint els ciutadans esdevenen a la vegada víctimes, botxins i col·laboradors, voluntaris i involuntaris, i en què les persones de bé poden esdevenir els enemics més tòxics i perillosos. Tot plegat seria difícil de digerir si no fos pel recurs a la sàtira i a un to descarnadament humorístic, sobretot a partir de la segona meitat del llibre, en què d'altres personatges aporten altres punts de vista a la percepció de la protagonista, i aquesta comença a qüestionar-se els seus propis prejudicis sobre aquells que l'envolten. Aquest recurs a l'humor com a forma d'afrontar la tragèdia quotidiana és un dels elements més agraïts de la lectura, que sorprèn amb determinats girs de guió i, sobretot, amb una aposta per l'optimisme i una mirada cap al futur en el seu desenllaç que resulta totalment reconfortant. 

Sinopsi: En una ciutat sense nom a Irlanda del Nord, durant els Troubles a finals dels anys setanta, la protagonista explica en primera persona l'assetjament que pateix per part d'un personatge local molt més gran que ella i que pertany al grup de paramilitars republicans que controla la zona. Mentre que ella viu aquest comportament amb por i ansietat creixents, i es veu abocada a un aïllament que posa en perill la seva estabilitat mental, la resta de la gent del barri la responsabilitzarà a ella d'aquesta situació. 

M'agrada: De fet, la particular veu de la protagonista a través de tota la novel·la, que descriu la situació d'una forma molt acurada als fets històrics, però a la vegada des d'un prisma totalment subjectiu. El seu desenllaç, que crec que fa molt per donar una nota positiva, però en cap moment discordant, al conjunt de la novel·la. 

La memòria més secreta dels homes (#448)

El llibre essencial s'escriu amb la llengua dels morts; El llibre essencial s'inscriu en el temps de l'oblit; El llibre essencial subscriu la impresència (ni presència ni absència). En aquest moment el buit es va segar el coll, i en el crit mut que el tall va obrir en la seva carn, tu cregueres sentir esmotxar-se, caiguda del cap palpitant, una última hipòtesi, terrible i terriblement tranquil·la: El llibre essencial no s'escriu. 

Aquesta novel·la de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar el 2021 i va ser la guanyadora del premi Goncourt d'aquell mateix any. És una novel·la fascinant i tremendament colpidora sobre la relació dels autors africans en llengua francesa amb el públic i la crítica francesos, així com una exploració, a la vegada dolorosa i guaridora, del llegat dels seus avantpassats i les múltiples violències patides per aquests a través de la diàspora africana. Al llarg de la novel·la es va desplegant un joc de miralls corprenedor entre art i vida, i entre les diverses motivacions que poden tenir els artistes per decidir escriure o decidir no fer-ho, a la vegada que ens condueix a través d'una misteriosa trama d'esdeveniments que no acaba de desplegar-se en tota la seva amplitud ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la. Mbougar demostra un domini de la narració totalment impecable, amb una prosa absorbent i fluïda, i una aposta per la hibridació de gèneres i la polifonia narrativa que fa de la gosadia el punt més fort de la novel·la. 

L'any 2018, el jove autor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix un rar exemplar d'una novel·la publicada el 1938 i desapareguda després d'un escàndol que esclata entre la crítica literària: El laberint de l'inhumà, debut literari del misteriós autor T. C. Elimane, compatriota seu. Elimane, que havia estat inicialment acollit per la crítica com "el Rimbaud negre", va desaparèixer misteriosament poc després que la seva novel·la fos acusada de plagi i l'editorial obligada a destruir-ne tots els exemplars. El rastre se li perd a París durant la segona guerra mundial, i reapareix breument a Argentina durant els anys 50, acollit pel cercle literari al voltant dels autors Sabato i Gombrowicz. Més enllà d'aquestes dades esparses, la seva biografia s'enfonsa en un misteri absolut. Faye es decideix a trobar les peces que falten fins a poder reconstruir la biografia completa i, encara més, aconseguir esbrinar la causa del silenci posterior d'Elimane, tant vital com literari, així com descobrir si va continuar escrivint després d'aquesta primera experiència fallida. 

A través d'un accidentat procés de reconstrucció del llegat d'Elimane, Faye s'endinsa en un món de testimonis i relats creuats, que el portaran de París a Amsterdam i Dakar rere les petjades de l'elusiu escriptor, mentre que també reavaluarà el seu propi paper dins del món de les lletres franceses com a autor postcolonial emergent, fet que el farà afrontar les seves pròpies inseguretats i pors més íntimes, i fins i tot la seva vanitat com a autor. La recepció que la crítica li dedica a Elimane el 1938 també contrasta irònicament amb l'experiència de Faye dins del panorama literari actual: Elimane va haver de patir tot un espectre de valoracions que anaven des del racisme obert, en el pitjor dels casos, a un paternalisme benevolent però cognitivament incapaç de reconèixer el subjecte colonial com a igual, i que, per tant, busca en la seva producció literària la satisfacció d'un desig d'exotisme o d'una imatge preconcebuda d'Àfrica que es veu decebut quan l'expectativa no s'acompleix. L'any 2018, Faye ha d'afrontar la condescendència amb què els autors africans són rebuts dins la indústria editorial occidental suposadament per acomplir amb una quota de representativitat que s'insinua, implícitament, que no han guanyat per mèrits propis. El mateix debat creua les pàgines del llibre en una mena de pirueta metatextual quan s'observen algunes de les valoracions que va suscitar la concessió del premi Goncourt a La memòria més secreta dels homes. 

El viatge que Faye emprèn a la recerca d'Elimane es desenvolupa en termes literaris però també simbòlics, en tant que les seves trobades amb diferents personatges ens aniran apuntant possibles lectures i interpretacions per a tots dos viatges, el d'Elimane en el passat i el de Faye en el present. El punt de partida de la investigació és una altra autora senegalesa, Siga D., que es presenta al jove escriptor com a figura materna, i que li teixeix el fil inicial de la història; el seu amic Stanislas, traductor polonès, el posarà sobre la pista argentina; i el seu amic Musimbwa, jove escriptor congolès, acabarà tancant el cercle tot reconnectant Faye amb la consciència política i la necessitat de mantenir vives les veus del passat. Aquesta és una de les tensions més importants que suporta l'estructura narrativa del relat: una tensió entre oblidar els avantpassats i deixar-los enrere, amb afany de supervivència o per salvaguardar la pròpia llibertat individual, i la necessitat de no trair les pròpies arrels i donar-los el seu propi espai per créixer. 

Aquest és un conflicte que s'inicia en l'època colonial entre aquells personatges que decideixen adoptar el mode de vida i l'educació occidentals i els que es mantenen fidels a la saviesa i els costums ancestrals. El problema arriba quan aquests personatges que han abraçat la cultura occidental rere la promesa feta per la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà s'han de veure traïts en aquest somni de progrés: el que la societat francesa els ofereix no és el ple reconeixement dels seus sacrificis sinó, en el millor dels casos, el dret a la mera subsistència com a ciutadans de segona o tercera. Els que han quedat enrere possiblement han llegit la situació amb més lucidesa, tot i que des d'una impotència essencial: les seves vides han quedat marcades per l'absència de cossos que la terra paterna pugui honorar, i en aquest sentit el desenllaç de la novel·la és insuperable a l'hora de tancar aquests cercles que per definició no poden ser tancats, com ferides sempre presents en la subjectivitat humana. 

La novel·la no només atrau per la seva història ben travada i per la multiplicitat d'interpretacions i nivells de lectura que proposa el seu contingut. Un dels seus punts forts també és la seva aposta estilística, que fa transitar la trama amb naturalitat i fluïdesa per diversos gèneres literaris que es van encavalcant els uns amb els altres en una mena de collage de textos i veus diferents. Així és com la reconstrucció de la biografia de la veu misteriosa i elusiva de T. C. Elimane transita des d'uns orígens mítics que es remunten a la tradició de la narrativa oral africana, a través del thriller de misteri, fins a endinsar-se plenament en el terreny del realisme màgic. En aquest sentit, és una experiència de lectura fenomenal, que no puc descriure amb més detalls aquí per no aixafar les sorpreses de la trama. Si bé em va costar entrar una mica en la primera part de la novel·la, la segona i la tercera part mantenen un rumb molt definit fins a un desenllaç que dóna sentit a tots els dubtes i qüestions plantejats anteriorment. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el jove autor senegalès Diégane Faye, que queda fascinat per la bellesa d'una novel·la perduda de 1938 i el misteri que envolta la desaparició del seu autor, T. C. Elimane. La segona part de la novel·la ens introdueix a la narració dels orígens familiars d'Elimane a Senegal a principis del segle vint, i els misteris al voltant de la seva desaparició durant la segona guerra mundial i posteriors reaparicions anys després. A la tercera part de la novel·la, Faye retorna al seu Senegal natal, que es troba en plena revolució popular, per tal de buscar el poble natal d'Elimane, on acabarà tancant cercles tant de la narrativa vital d'Elimane com de la seva pròpia. 

M'agrada: És una novel·la impressionant per tot el que té de crítica al passat colonial europeu i a les seves seqüeles en les barbàries comeses a través del segle vint, i també per la seva crítica oberta a un neocolonialisme cultural que encara permea la societat europea avui dia molt més del que ens agradaria reconèixer. 

Arqueologia i llengua

La mà d'Irulegi, trobada a Navarra i datada del segle I aC, revela la inscripció més antiga en euskera, amb un missatge que desitja bona sort. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/investigadors-descobreixen-pamplona-inscripcio-euskera-historia_916869_102.html

https://elpais.com/cultura/2022-11-14/un-equipo-de-investigadores-afirma-haber-descubierto-en-navarra-la-primera-inscripcion-en-vasco-de-hace-2100-anos.html

https://www.diariodenavarra.es/noticias/navarra/2022/11/14/hallada-navarra-mano-irulegi-el-texto-antiguo-lengua-vasconica-siglo-i-c-548322-300.html

La mà d'Irulegi (Font)

Set contes gòtics (#447)

Sempre he trobat injust per a la dona que mai no hagi estat sola al món. Adam va passar un període, fos llarg o curt, en què podia passejar per una terra nova i tranquil·la, entre les bèsties, en plena possessió de la seva ànima, i la majoria d'homes neixen amb el record d'aquell període. Però la pobra Eva se'l va trobar allà, amb totes les seves exigències, des del primer moment que va mirar el món. 

Aquest recull de contes publicat el 1934 va representar el salt a la fama de l'autora danesa Isak Dinesen, pseudònim de la baronessa Karen Blixen (1885-1962), un personatge força curiós de la literatura del segle vint. Tot i que havia publicat algunes obres en danès, no va ser fins que va decidir escriure en anglès que va començar a rebre atenció i reconeixement per la seva obra. Havent llegit els relats, és fàcil veure-hi el seu talent narratiu, tot i que els arguments dels contes se m'han fet un punt excessius i m'han semblat força anacronístics per a l'època en què es van publicar. És cert que l'autora mostra una veu original i inclassificable sobre la pàgina però, llegint Set contes gòtics, s'ha de fer un esforç especial de la imaginació per fer-se a la idea que Dinesen està publicant a la mateixa època que Virginia Woolf, Daphne du Maurier o Djuna Barnes, per posar només uns exemples. En un moment històric en què el modernisme ja era un moviment consolidat, i les avantguardes artístiques havien deixat la seva empremta en la literatura europea, Dinesen mira cap enrere, cap a les narracions de Hoffman i Edgar Allan Poe, amb les seves implicacions romàntiques, i com a molt en algun moment recorda l'aposta esteticista i la crítica social d'Oscar Wilde, tot i que potser no tan esmolada com la d'aquest últim. 

El qualificatiu "gòtic" que apareix al títol pren aquí el seu sentit més originari possible, i hem de remuntar-nos a principis del segle dinou, o fins i tot abans, per entendre l'espai imaginari, quasi mític, que Dinesen proposa per als seus contes. Els relats s'ambienten en versions fantasioses del nord d'Europa, com si ens trobéssim en un paratge propi dels contes de fades, o versions totalment romantitzades i idealitzades d'Itàlia com a lloc exòtic i salvatge on els nobles alemanys i danesos baixen a tenir les seves aventures. En aquests paisatges, que se'ns presenten en unes descripcions totalment atmosfèriques, els contes ens ofereixen escapades màgiques i fantasioses a un món totalment imaginari i psicològicament transgressor. Aquesta escapada quasi onírica té el seu rerefons polític quan ens adonem que exhibeix sense miraments una nostàlgia per l'hegemonia política i social de la noblesa. Els personatges protagonistes sempre tenen quelcom de superhumà fins a un punt monumental; són personatges a qui el món se'ls fa petit, i fins i tot en algun dels relats s'assenyala la burgesia com a responsable del desencantament del món, amb la seva mentalitat racionalista i anivelladora. 

En aquest sentit els contes plantegen la distància entre els grans ideals i conceptes que donen forma a la vida cultural humana i la realitat més banal, diària i prosaica que han de transitar les persones, i són hereus del romanticisme europeu en aquest afany de posar l'ideal artístic sempre per sobre de la vida. Com passa, per exemple, amb la protagonista de "Els somiadors", per a qui el seu art esdevé deure de transformar el món, o els personatges de "El diluvi a Norderney", que s'interroguen sobre les imatges i "veritats" que donen forma a la seva percepció del món, en tots ells els personatges s'embarquen en missions certament agosarades i fora de tota mida, per a les convencions socials del seu temps, en l'intent de realitzar aquests ideals. Ara bé, les narracions acaben fent-se tremendament escèptiques respecte de la possibilitat d'arribar a realitzar-los en últim terme. Mentre que els personatges no paren de disfressar-se i adoptar nous rols, com si es tractés d'actors, i deixen enrere un personatge determinat quan aquest ja no els serveix per assumir-ne un altre, aquesta contínua adopció de noves indentitats acaba revelant un buit essencial sota la disfressa, una absència d'identitat autèntica, o de referència última, que els lectors puguem identificar clarament. És en aquest últim aspecte que l'autora sembla que apunti a perspectives més contemporànies a través d'aquest desemmascarament de la buidor de l'ésser, d'inspiracions nietzscheanes.  

Ara bé, l'aposta artística dels personatges pels seus respectius rols estaria molt bé si fos lliure en tots els casos. Els moments més problemàtics dels relats arriben en el seu enfocament de les relacions de gènere, sempre ambigües i fluïdes, i en la majoria dels relats extremadament violentes i traumàtiques per als seus protagonistes: les violacions es transformen en moneda de canvi habitual en les relacions entre els protagonistes, i queden totalment banalitzades sota la visió romantitzada de Dinesen; els personatges homosexuals viuen reprimits i amaguen les seves inclinacions autèntiques intentant realitzar els seus anhels a través de tercers, com en una experiència de segona mà; mentre que el matrimoni i el sexe es viuen directament com a agressió en gran part dels relats, per exemple a "El diluvi a Norderney", "El mico", "Els camins vora Pisa" i "El poeta". Les lectures freudianes dels textos, en aquest sentit, són quasi omnipresents. En aquests quatre exemples en concret, figures patriarcals i matriarcals aparentment protectores i bonhomioses pretenen manipular les vides dels joves amants com si fossin autèntics titellaires que tenen planificades les seves existències fins al més mínim detall. I és així com l'emmotllament de la vida a un esquema narratiu prèviament definit es presenta en el seu vessant més perillós i amenaçador, i que aquest ideal de l'art que és més gran que la vida es revela davant dels lectors en tot el seu terror. 

Set contes gòtics és una raresa narrativa dins del seu context històric. Mentre que les dones de la generació de Dinesen veien el seu alliberament en cada cop més esferes de l'espai públic com a terreny guanyat, aquí l'autora observa la relació entre els sexes amb una visió molt més ambigua, i en molts moments de la lectura la seva nostàlgia per temps passats i la ceguesa que els seus protagonistes exhibeixen davant del seu propi privilegi és totalment exasperant. Ara bé, no és que els relats pretenguin ser realistes, és clar, i aquesta és part de l'ambigüitat de la proposta. La seva aposta formal ja ens posa sobre avís: cada relat és com una capseta que conté nombrosíssims relats secundaris a l'interior que se'ns hi ofereixen com a excursos de la trama principal, i és en l'amplitud d'aquest joc de miralls que l'autora presenta l'habilitat dels seus trucs. Dinesen ens ofereix escapades de la realitat que posen llum sobre els aspectes més foscos de les relacions humanes, com si es tractessin de baixades a l'inconscient freudià, i els aparents abismes de pecats inconfessables que s'amaguen rere una façana de suposada estabilitat i respectabilitat. No puc dir que m'hagi acabat de convèncer. La lectura se m'ha fet feixuga la major part del temps i m'ha costat molt acabar els últims dos relats. Tanmateix, hi he trobat moments interessants, i almenys dos dels relats que sí que m'han agradat. 

Continguts: "El diluvi a Norderney" ens presenta quatre personatges que afronten la mort en haver quedat aïllats en una cabana enmig d'una terrible inundació. En aquesta situació extrema, es posaran a relatar les seves pròpies vides, revelant aspectes insospitats sobre els seus passats i les seves identitats. "El vell cavaller" ens narra la trobada fortuïta de joventut del protagonista amb una prostituta, que el fa reflexionar sobre la imatge preconcebuda que els homes tenen sobre les dones. "El mico" és un relat força surrealista sobre les maquinacions d'una anciana dama de la noblesa per tal d'arranjar el matrimoni del seu nebot amb una noia de la zona. "Els camins vora Pisa" és un dels relats més confusos del recull, i no s'acaba d'entendre ben bé fins al final, en què les identitats secretes de tots els personatges i els seus mals entesos s'acaben aclarint. "El sopar a Elsinor" és un relat en què dues germanes solteres tornen a la casa de la seva joventut per conversar amb el fantasma del seu germà perdut, que havia abandonat la família sobtadament per dedicar-se a la pirateria. "Els somiadors" és també un relat d'equívocs en què la famosa cantant d'òpera Pellegrina Leoni assumeix diverses identitats en una croada personal per diluir la seva identitat autèntica. "El poeta" és un relat un punt sinistre sobre un ancià mecenes de les arts que decideix casar-se amb una jove vídua per poder manipular la seva vida i la del seu protegit, un jove i prometedor poeta. 

M'agrada: Puc dir que m'han agradat "El vell cavaller" i "El sopar a Elsinor". Aquests dos són els més breus del recull i els que salvaria sens dubte de tot el llibre si hagués d'escollir. En una altra mesura també m'han agradat "El mico" i "El poeta", que m'han semblat curiosos si més no.

No m'agrada: L'estil narratiu de Dinesen, massa florit i recarregat per al meu gust, no m'ha acabat de fer el pes. M'ha costat entrar en les narracions perquè la trama principal queda tan amagada entre excursos i relats secundaris que el resultat acaba fent-se extremadament confús en la majoria dels casos.