Aquest recull de contes publicat el 1934 va representar el salt a la fama de l'autora danesa Isak Dinesen, pseudònim de la baronessa Karen Blixen (1885-1962), un personatge força curiós de la literatura del segle vint. Tot i que havia publicat algunes obres en danès, no va ser fins que va decidir escriure en anglès que va començar a rebre atenció i reconeixement per la seva obra. Havent llegit els relats, és fàcil veure-hi el seu talent narratiu, tot i que els arguments dels contes se m'han fet un punt excessius i m'han semblat força anacronístics per a l'època en què es van publicar. És cert que l'autora mostra una veu original i inclassificable sobre la pàgina però, llegint Set contes gòtics, s'ha de fer un esforç especial de la imaginació per fer-se a la idea que Dinesen està publicant a la mateixa època que Virginia Woolf, Daphne du Maurier o Djuna Barnes, per posar només uns exemples. En un moment històric en què el modernisme ja era un moviment consolidat, i les avantguardes artístiques havien deixat la seva empremta en la literatura europea, Dinesen mira cap enrere, cap a les narracions de Hoffman i Edgar Allan Poe, amb les seves implicacions romàntiques, i com a molt en algun moment recorda l'aposta esteticista i la crítica social d'Oscar Wilde, tot i que potser no tan esmolada com la d'aquest últim.
El qualificatiu "gòtic" que apareix al títol pren aquí el seu sentit més originari possible, i hem de remuntar-nos a principis del segle dinou, o fins i tot abans, per entendre l'espai imaginari, quasi mític, que Dinesen proposa per als seus contes. Els relats s'ambienten en versions fantasioses del nord d'Europa, com si ens trobéssim en un paratge propi dels contes de fades, o versions totalment romantitzades i idealitzades d'Itàlia com a lloc exòtic i salvatge on els nobles alemanys i danesos baixen a tenir les seves aventures. En aquests paisatges, que se'ns presenten en unes descripcions totalment atmosfèriques, els contes ens ofereixen escapades màgiques i fantasioses a un món totalment imaginari i psicològicament transgressor. Aquesta escapada quasi onírica té el seu rerefons polític quan ens adonem que exhibeix sense miraments una nostàlgia per l'hegemonia política i social de la noblesa. Els personatges protagonistes sempre tenen quelcom de superhumà fins a un punt monumental; són personatges a qui el món se'ls fa petit, i fins i tot en algun dels relats s'assenyala la burgesia com a responsable del desencantament del món, amb la seva mentalitat racionalista i anivelladora.
En aquest sentit els contes plantegen la distància entre els grans ideals i conceptes que donen forma a la vida cultural humana i la realitat més banal, diària i prosaica que han de transitar les persones, i són hereus del romanticisme europeu en aquest afany de posar l'ideal artístic sempre per sobre de la vida. Com passa, per exemple, amb la protagonista de "Els somiadors", per a qui el seu art esdevé deure de transformar el món, o els personatges de "El diluvi a Norderney", que s'interroguen sobre les imatges i "veritats" que donen forma a la seva percepció del món, en tots ells els personatges s'embarquen en missions certament agosarades i fora de tota mida, per a les convencions socials del seu temps, en l'intent de realitzar aquests ideals. Ara bé, les narracions acaben fent-se tremendament escèptiques respecte de la possibilitat d'arribar a realitzar-los en últim terme. Mentre que els personatges no paren de disfressar-se i adoptar nous rols, com si es tractés d'actors, i deixen enrere un personatge determinat quan aquest ja no els serveix per assumir-ne un altre, aquesta contínua adopció de noves indentitats acaba revelant un buit essencial sota la disfressa, una absència d'identitat autèntica, o de referència última, que els lectors puguem identificar clarament. És en aquest últim aspecte que l'autora sembla que apunti a perspectives més contemporànies a través d'aquest desemmascarament de la buidor de l'ésser, d'inspiracions nietzscheanes.
Ara bé, l'aposta artística dels personatges pels seus respectius rols estaria molt bé si fos lliure en tots els casos. Els moments més problemàtics dels relats arriben en el seu enfocament de les relacions de gènere, sempre ambigües i fluïdes, i en la majoria dels relats extremadament violentes i traumàtiques per als seus protagonistes: les violacions es transformen en moneda de canvi habitual en les relacions entre els protagonistes, i queden totalment banalitzades sota la visió romantitzada de Dinesen; els personatges homosexuals viuen reprimits i amaguen les seves inclinacions autèntiques intentant realitzar els seus anhels a través de tercers, com en una experiència de segona mà; mentre que el matrimoni i el sexe es viuen directament com a agressió en gran part dels relats, per exemple a "El diluvi a Norderney", "El mico", "Els camins vora Pisa" i "El poeta". Les lectures freudianes dels textos, en aquest sentit, són quasi omnipresents. En aquests quatre exemples en concret, figures patriarcals i matriarcals aparentment protectores i bonhomioses pretenen manipular les vides dels joves amants com si fossin autèntics titellaires que tenen planificades les seves existències fins al més mínim detall. I és així com l'emmotllament de la vida a un esquema narratiu prèviament definit es presenta en el seu vessant més perillós i amenaçador, i que aquest ideal de l'art que és més gran que la vida es revela davant dels lectors en tot el seu terror.
Set contes gòtics és una raresa narrativa dins del seu context històric. Mentre que les dones de la generació de Dinesen veien el seu alliberament en cada cop més esferes de l'espai públic com a terreny guanyat, aquí l'autora observa la relació entre els sexes amb una visió molt més ambigua, i en molts moments de la lectura la seva nostàlgia per temps passats i la ceguesa que els seus protagonistes exhibeixen davant del seu propi privilegi és totalment exasperant. Ara bé, no és que els relats pretenguin ser realistes, és clar, i aquesta és part de l'ambigüitat de la proposta. La seva aposta formal ja ens posa sobre avís: cada relat és com una capseta que conté nombrosíssims relats secundaris a l'interior que se'ns hi ofereixen com a excursos de la trama principal, i és en l'amplitud d'aquest joc de miralls que l'autora presenta l'habilitat dels seus trucs. Dinesen ens ofereix escapades de la realitat que posen llum sobre els aspectes més foscos de les relacions humanes, com si es tractessin de baixades a l'inconscient freudià, i els aparents abismes de pecats inconfessables que s'amaguen rere una façana de suposada estabilitat i respectabilitat. No puc dir que m'hagi acabat de convèncer. La lectura se m'ha fet feixuga la major part del temps i m'ha costat molt acabar els últims dos relats. Tanmateix, hi he trobat moments interessants, i almenys dos dels relats que sí que m'han agradat.
Continguts: "El diluvi a Norderney" ens presenta quatre personatges que afronten la mort en haver quedat aïllats en una cabana enmig d'una terrible inundació. En aquesta situació extrema, es posaran a relatar les seves pròpies vides, revelant aspectes insospitats sobre els seus passats i les seves identitats. "El vell cavaller" ens narra la trobada fortuïta de joventut del protagonista amb una prostituta, que el fa reflexionar sobre la imatge preconcebuda que els homes tenen sobre les dones. "El mico" és un relat força surrealista sobre les maquinacions d'una anciana dama de la noblesa per tal d'arranjar el matrimoni del seu nebot amb una noia de la zona. "Els camins vora Pisa" és un dels relats més confusos del recull, i no s'acaba d'entendre ben bé fins al final, en què les identitats secretes de tots els personatges i els seus mals entesos s'acaben aclarint. "El sopar a Elsinor" és un relat en què dues germanes solteres tornen a la casa de la seva joventut per conversar amb el fantasma del seu germà perdut, que havia abandonat la família sobtadament per dedicar-se a la pirateria. "Els somiadors" és també un relat d'equívocs en què la famosa cantant d'òpera Pellegrina Leoni assumeix diverses identitats en una croada personal per diluir la seva identitat autèntica. "El poeta" és un relat un punt sinistre sobre un ancià mecenes de les arts que decideix casar-se amb una jove vídua per poder manipular la seva vida i la del seu protegit, un jove i prometedor poeta.
M'agrada: Puc dir que m'han agradat "El vell cavaller" i "El sopar a Elsinor". Aquests dos són els més breus del recull i els que salvaria sens dubte de tot el llibre si hagués d'escollir. En una altra mesura també m'han agradat "El mico" i "El poeta", que m'han semblat curiosos si més no.
No m'agrada: L'estil narratiu de Dinesen, massa florit i recarregat per al meu gust, no m'ha acabat de fer el pes. M'ha costat entrar en les narracions perquè la trama principal queda tan amagada entre excursos i relats secundaris que el resultat acaba fent-se extremadament confús en la majoria dels casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada