- No, senyor. Ara n'hi ha trenta-nou.
El gresol, obra teatral del dramaturg estatunidenc Arthur Miller (1915-2005), es va estrenar a Nova York l'any 1953 i va suposar una resposta irada i combativa a la persecució política que el govern i el congrés dels Estats Units estaven duent a terme contra tots els individus i associacions sospitosos d'"activitats antiamericanes", un eufemisme utilitzat per referir-se als simpatitzants del comunisme i, més en general, a les ideologies d'esquerres. L'elecció de l'episodi històric de les caceres de bruixes a Salem, Massachussetts a finals del segle disset queda fermament associada a aquest context de persecució política en el present de l'obra: igual que havia passat amb els innocents condemnats i executats per acusacions falses de bruixeria, el que el govern dels Estats Units estava portant a la pràctica era una repressió ideològica brutal contra els seus propis ciutadans per, suposadament, protegir la comunitat d'aquesta amenaça interna.
És per això que l'autor fa una revisió dels fets històrics documentats, i en presenta una versió ficcionalitzada que, més que en els aspectes culturals o contextuals de la societat a les colònies britàniques del segle disset, se centra més aviat en el dilema intern dels acusats i la seva actitud personal davant la injustícia que pateixen. La seva possibilitat de salvar la vida passa per acceptar una confessió de culpabilitat, mentre que el mer fet de mantenir la seva innocència i denunciar la falsedat de les acusacions els fa culpables als ulls d'un tribunal que ja té la decisió presa d'entrada. Aquest accent en el conflicte intern de l'individu s'aconsegueix a través d'un conflicte passional, totalment inventat per Miller i sense base històrica, que fa del granger John Proctor el gran protagonista i heroi tràgic de la història, i que acaba esclatant a la llum de les acusacions de bruixeria. Proctor ha tingut una aventura amb una de les principals acusadores del cas, l'adolescent Abigail Williams. Ell ha trencat la relació per tornar amb la seva dona, l'Elizabeth, però l'Abigail encara n'està enamorada i acusa l'Elizabeth públicament de tenir tractes amb el diable per treure-la del mig i així tenir el camí lliure per casar-se amb Proctor. És el recurs que utilitza Miller per fer de Proctor un heroi tràgic i complet, en tant que el seu afer amb l'Abigail, així com la seva pressa per passar pàgina, posen de manifest la seva feblesa de caràcter i la seva imperfecció moral, de forma que l'única manera que té de salvar-se és exposant la seva imatge a l'avergonyiment públic de reconèixer l'adulteri obertament.
Així és com Miller ens ofereix una recreació d'aquesta persecució històrica, a un ritme trepidant, i donant als seus nombrosos personatges una profunditat psicològica força completa en un text tan concís. Tots ells arriben al cas amb els seus interessos i les seves preconcepcions, però a través de l'obra hi ha marge per als matisos, les vacil·lacions i els canvis d'opinió. És així com el reverend Parris és retratat com un fanàtic, però progressivament es va veient afeblit en la seva posició pública, i revela la seva hipocresia gradualment quan es comença a preocupar més per la seva imatge social i els conflictes de propietat que per la suposada legitimitat de les acusacions. Un altre exemple és el reverend Hale, que és la veu de la raó que suposadament ha de legitimar els procediments judicials amb el seu bon seny, però que progressivament es va veient incapaç d'actuar per defensar els acusats, tot i convençut cada cop més de la seva innocència. El mateix passa amb en John Proctor, que va explorant diverses possibilitats d'acció per defensar la seva dona de l'acusació, mentre veu com la seva imatge pública també es pot veure compromesa pel camí. Així doncs, el ritme de l'obra es basa en l'acumulació de tensió, sospites i acusacions dintre del poble i l'obertura de possibilitats de salvació i negociació cap al futur, per acabar sempre en un esclat de violència sobtat i impactant al final de cada acte. El misteri del desenllaç consisteix, precisament, a saber si Proctor acabarà renunciant a la veritat i als seus ideals per salvar la seva vida o es mantindrà ferm en la seva innocència.
Tret d'aquest canvi de punt de vista, la resta de la història és força fidel als fets documentats. El primer acte, en especial, fa molt per oferir-nos els antecedents dels personatges i posar-nos en context del tipus de societat, fanatitzada i paranoica, que va engegar els procediments per bruixeria. Hi ajuden tota una sèrie d'acotacions per part de Miller, cada cop que entra un personatge nou, que ens posen en context sobre els fets històrics al voltant d'aquell personatge, i que es llegeixen realment més com a assaig històric que no pas com a ajuda per al text dramàtic. Les primeres acusacions de la colla de nenes i els primers arravataments demoníacs tenen lloc a casa del reverend Parris, i van dirigits principalment contra l'esclava barbadiana Tituba, tot i que aquesta només té un paper molt secundari en l'obra. De la mateixa manera, els diàlegs dedicats a les confessions, els procediments del tribunal i els interrogatoris als acusats són força fidels als arxius històrics, així com el desenllaç dels acusats que seran executats finalment, sempre fora d'escena. El text també s'esforça a retratar amb claredat els conflictes comercials i de propietat que hi ha entre tots els implicats en el cas, i que fan evidents els interessos personals i materials que tenen els acusadors a l'hora de prendre mesures contra els seus enemics dins del poble.
Els petits fragments assagístics que acompanyen el text també inclouen l'acusació política que Miller fa contra el maccarthysme, i que pretén connectar tots dos episodis històrics a través de la història dels Estats Units. Miller hi llegeix un mateix patró de paranoia i pànic contra l'enemic intern, i els connecta amb l'ideal americà del destí manifest i el discurs utòpic implícit en la fundació de les colònies americanes: és en l'intent de crear una societat aparentment perfecta i virtuosa que comença la purga i la persecució contra la diversitat interna. Així és com Miller llegeix en el "Diable", que suposadament mou les accions dels acusats, una imatge vàlida per a tots dos contextos de tot allò que és acusat com a altre i estrany per a la comunitat, i que posa en qüestió els valors dominants en cada context històric.
El defecte més flagrant de la proposta, al meu parer, és que pel camí s'hi queda la lectura de gènere, que potser era massa demanar a un autor blanc estatunidenc als anys cinquanta del segle vint, per més d'esquerres que fos. L'elecció de fer de Proctor el protagonista i heroi tràgic de la història acaba aportant un to misogin al text que potser l'autor no percebia conscientment, però que és la part que pitjor envelleix del text. Com que l'acusació és falsa i injusta, l'Abigail acaba esdevenint la malvada de la pel·lícula, més que una víctima de la repressió sexual i del puritanisme de l'època, que actua en tot moment portada per la seva passió irracional i motivada per l'afany de revenja contra la dona del seu amant. És cert que al primer acte el seu personatge es pot llegir amb certa simpatia, i el seu potencial subversiu es pot llegir entre línies quan es defineix a si mateixa com "una criatura salvatge". Fins i tot es pot arribar a comprendre la seva reacció al tracte injust que ha rebut de Proctor, però al final Miller li acaba negant tota la complexitat i els matisos que ofereix als personatges masculins, i el seu potencial per a la subversió i la crítica social queda totalment diluït. Com que és la dolenta de la història, queda tancada qualsevol possibilitat de negociar amb ella o de fer-la canviar de parer, i l'única opció que li queda a Proctor és exposar-la públicament com a puta, cosa que suposadament, o almenys a ulls de l'autor, el dignifica com a heroi. El mateix li passa a la virtuosa Elizabeth, igual de plana que la seva nèmesi en el text, i que, en un moment exasperant del quart acte, fins i tot arriba a culpabilitzar-se ella mateixa de l'adulteri del seu marit. L'argument és molt típic i així de desagradable: potser el pobre marit ha anat a buscar fora de casa el que no trobava dins.
És en aquesta lectura de gènere que el relat perd quelcom de la força i la potència que exhibeix durant les seves pàgines. En general, és el relat d'un conflicte complex que desplega una tensió sempre creixent, que es llegeix amb la consciència de la injustícia que s'està operant contra els personatges principals i que fa molt per retratar el context de paranoia i persecució ideològica que pot tenir lloc dins d'una comunitat petita i tancada que es creu el melic del món i en possessió de la veritat absoluta. La connexió de dos moments històrics que es relacionen l'un amb l'altre ideològicament també és un moviment brillant per part de Miller, que fa del seu text una crítica demolidora al consevadorisme estatunidenc i la seva ideologia de supremacisme i puresa moral, al mateix temps que en denuncia la hipocresia implícita en la seva doble vara de mesurar.
Sinopsi: El 1692 al poble de Salem, Massachussetts, tenen lloc les acusacions de bruixeria i pactes amb el diable per part d'una sèrie d'adolescents i nenes contra un grup de grangers i terratinents locals. Davant les acusacions, el reverend Parris convoca un tribunal perquè jutgi els casos, i aquest es dedica a buscar signes de bruixeria en els detalls més mínims de les vides dels acusats, que veuran com la seva culpabilitat es dona sempre per suposada.
M'agrada: La capacitat de Miller per al retrat psicològic dels seus personatges - només els masculins, per això - i els seus conflictes interns, així com la seva habilitat per acumular tensió en escena. En aquest sentit, les escenes de les confessions i possessions demoníaques de les noies són especialment xocants.
No m'agrada: El conflicte del triangle amorós queda totalment forçat a la llum dels fets històrics mateixos, i crea en el text un to misogin, que es pot llegir entre línies, dedicat principalment a glorificar el seu protagonista masculí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada