Aquesta novel·la de 2002 és una de les més conegudes i internacionalment reconegudes de l'autor britànic Neil Gaiman. És un conte infantil, en les seves pròpies paraules, "que els infants viuen com una aventura i que produeix malsons als adults". És un relat deliciós però autènticament esfereïdor sobre el món de l'altra banda de la porta tal com el troba la Coraline, una nena a qui li agrada descobrir misteris i que prova d'explorar tots els racons de la seva nova casa després de traslladar-s'hi amb els seus pares a les acaballes de les vacances d'estiu. Els seus pares teletraballen i sempre estan molt ocupats, i per això la Coraline de vegades desitja que el seu món fos una mica diferent. Ara bé, un cop travessa el passadís que la porta a l'altra banda, se n'adonarà que no tot el que lluu és or, i que l'altra mare i l'altre pare l'estan temptant amb l'amenaça ben real d'oferir-li tot el que desitja.
El conte es llegeix amb una tensió creixent de la primera pàgina fins l'última, i és un exemple magnífic de com es pot crear un relat completament original amb elements ben coneguts de la narrativa de fantasia tradicional. Coraline és en gran part un conte de fades tradicional, amb tots els seus trops ben reconeixibles: ben bé des del primer capítol del relat es produeixen una sèrie d'advertències que prevenen la protagonista de travessar la porta cap a l'altre costat, i la Coraline les transgredeix, òbviament. Un cop a l'altre món, l'altra família li ofereix quedar-se per sempre a viure amb ells feliçment al preu de deixar-se cosir botons als ulls, una imatge amb un valor metafòric evident. D'altra banda, si vol recuperar els seus pares autèntics, segrestats per l'altra mare, i tornar al seu propi món, la Coraline haurà d'enfrontar-se a les seves pors i alliberar les ànimes dels infants que han quedat atrapats a l'altre món des de fa segles. Com també passa als contes de fades, la Coraline no està sola en la seva missió. Compta amb l'ajut d'una sèrie de personatges, com el gat, que li donen consells i fins i tot en certs moments estaran disposats a sacrificar-se per ella, i també té un talismà màgic que l'ajudarà a vèncer la seva juguesca amb el monstre.
Ara bé, l'originalitat d'aquest relat es troba en la forma com capgira aquests elements coneguts i en presenta el revers, fins al punt de qüestionar fins i tot la imatge del món que proporcionen aquests clàssics de la literatura fantàstica. Podríem discutir com gran part de l'obra de Gaiman es dedica a qüestionar la lectura religiosa que fa C. S. Lewis de la literatura de fantasia, especialment a través de la seva saga de contes infantils de les Cròniques de Nàrnia: Gaiman no ha amagat mai la profunda influència que aquests relats van tenir en la seva infància, al mateix temps que ha discutit obertament els seus aspectes més problemàtics. C. S. Lewis adapta la teoria metafísica platònica i la fa encaixar en el seu món de fantasia: el món de Nàrnia és un vehicle que Déu ofereix als infants per tal d'aproximar-se a la realitat autèntica, mentre que en el nostre propi món imperfecte les pistes sobre la seva presència són molt més precàries. En el desenllaç, els infants descobreixen que Nàrnia era, al capdavall, la seva llar autèntica, font de plenitud eterna, i deixen enrere el seu món anterior sense gaire recança, com si fos una mena de closca buida.
Gaiman explora aquest conflicte amb la realitat i en presenta una versió invertida: a Coraline, l'autor presenta el món màgic com un món totalment fraudulent i enganyós, una mera còpia defectuosa de l'autèntica realitat en què vivim quotidianament, que no necessita cap mena de validació externa per ser viscuda i gaudida de forma plena. A aquesta lectura apunten els comentaris que fa la narració mateixa sobre la incapacitat de l'altra mare per crear autènticament: ella només pot copiar, pervertir i transformar coses que ja existeixen, comenta un dels personatges, i als lectors de Tolkien aquest tipus de reflexió ens hauria de sonar. És exactament el que li passa al seu Sauron, per exemple, que, a la manera platònica, pot només imitar el món real, però no crear quelcom autènticament nou. Un cop la Coraline ha aconseguit tornar al seu propi món, la narració comenta que "El cel no havia semblat mai tan cel, ni el món no havia semblat mai tan món", en una reivindicació clara de l'autenticitat i realitat plena de la pròpia llar. Així és com la Coraline acaba revelant el seu parentesc molt més directe amb la Dorothy de Baum o l'Alice de Carroll que no pas amb els Pevensie de Lewis.
L'aventura de Coraline per desemmascarar l'altre món i acceptar l'autenticitat d'aquest és també una aventura emocional. Coraline accepta que la felicitat i l'amor que se li ofereixen a l'altre món són un engany en tant que són perfectes i, per tant, no poden ser reals. La seva lliçó apresa és la d'abraçar la imperfecció - autèntica - del seu propi món, i rebutjar la plenitud que se li ofereix directament com a impossibiltat o com a quimera. Si queda algun dubte al respecte, els elements gòtics de la narració, que es recrea especialment en el desmembrament, la suplantació, el confinament en espais tancats i els llindars o espais intermedis, ens ofereixen pistes segures sobre quin és el món realment autèntic. Coraline no té cap dubte en cap moment que ha de rebutjar l'oferiment de l'altra mare perquè aquesta li ofereix una vida perfecta al preu de cosir-li botons als ulls, fet que literalment suposaria la seva ceguesa. L'amor proposat per l'altra mare intenta convertir la Coraline en objecte, i pretén esborrar la seva individualitat, com algú faria amb una nina de drap, còpia d'una realitat autèntica. La mascarada que opera Coraline amb les seves nines en l'últim capítol apunta també en aquesta direcció, ja que és precisament quan Coraline prengui la iniciativa de l'engany que aconseguirà derrotar el monstre jugant les seves pròpies cartes. Com veieu, una lectura francament recomanable, que ofereix una complexitat i una profunditat de vegades insospitades en un conte infantil, i demostra la mestria indiscutible de Gaiman dins del gènere fantàstic.
Sinopsi: Poc després de traslladar-se a una nova casa amb els seus pares, Coraline intenta enfrontar-se a l'avorriment explorant-ne tots els racons. Tot i les advertències dels seus nous veïns, la Coraline travessa la porta que condueix a l'altra banda, on l'altra mare li ofereix una vida aparentment perfecta al preu de cosir-li botons als ulls.
M'agrada: És una narració magnífica sobre el món d'aquí, el d'allà i els espais intermedis que els connecten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada