"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

17 de desembre de 2022

El amor en los tiempos del cólera (#455)

Es increíble cómo se puede ser tan feliz durante tantos años, en medio de tantas peloteras, de tantas vainas, carajo, sin saber en realidad si eso es amor o no. 

Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop el 1985 i va gaudir d'una gran recepció entre el públic i la crítica perquè va ser just la primera que va aparèixer després que l'autor rebés el Nobel de Literatura. Tanmateix, és una novel·la que no està a l'alçada de Cien años de soledad i que, en determinats moments, es veu més envellida que les seves altres obres. Jo la vaig llegir fa uns quants anys i en guardava un record diferent, potser perquè em van passar per alt aspectes de fons del relat sencer, com el seu punt de vista preeminentment masculí, i la insistència, fins a un nivell fatigós com més s'apropa el final de la novel·la, en el maltractament a les dones com a posició per defecte en les relacions entre homes i dones. És cert que la novel·la ens situa en un determinat moment històric, les últimes dècades del segle dinou i el tombant del segle vint, però tot i així no n'hi ha prou per justificar tot el que s'esdevé en la narració, que desdibuixa els personatges femenins sistemàticament, els fa totalment intercanviables, i glorifica sense aturador el comportament obsessiu i malaltís del seu protagonista. 

La part més confusa i problemàtica de la història és, possiblement, aquest accent, present al títol i durant tota la novel·la, en l'amor com a tema principal de la narració. Florentino Ariza i Fermina Daza són dos joves d'extracció social mitjana, que s'enamoren quan són adolescents i s'embarquen en un llarg festeig apassionat a través de les cartes d'amor. El pare de Fermina intenta separar-los enviant la filla de viatge. Quan aquesta torna, se n'adona que s'ha desenamorat del seu pretendent i el rebutja, per acabar casant-se amb un metge de bona família, el doctor Juvenal Urbino, amb qui estarà casada durant uns cinquanta anys, fins a la mort d'aquest. Florentino Ariza, tanmateix, està disposat a esperar el que faci falta per estar amb la seva estimada i, justament la nit del funeral del doctor, renova les seves proposicions a Fermina. Durant tots aquests anys, Florentino ha estat passant el seu mal d'amors a través de tota una sèrie de trobades sexuals amb dones de totes les edats possibles, mentre que el matrimoni Urbino ha anat passant els seus alts i baixos. 

Així és com la novel·la ens planteja dues visions contraposades de l'amor: d'una banda, tenim la passió pueril amb què Florentino manté la flama encesa del seu amor juvenil per Fermina, que arriba un determinat moment en què, sospitosament es transforma més en obsessió sexual que en cap altra cosa. En aquest sentit, l'últim capítol de la novel·la és una conclusió un punt pertorbadora a tota la història: el comportament de Florentino no fa més que reforçar la idea que, si l'home insisteix prou, la dona acabarà cedint encara que només sigui per avorriment. D'altra banda, tenim el matrimoni format per Fermina i el doctor Urbino, que comença com una relació més aviat de conveniència, però que es va solidificant a través de la convivència dins de l'espai domèstic compartit. La novel·la insisteix a romantitzar la primera de les relacions, tot i que aquest tractament arriba finalment a plantejar extrems malaltissos, especialment amb el tractament de Florentino envers les altres dones amb qui estableix relacions, i la seva incapacitat de sentir cap mena de responsabilitat per les conseqüències negatives que aquestes poden portar a les seves parelles. En canvi, la relació entre els dos cònjuges va prenent profunditats i matisos a mesura que se'ns descriu amb més detall, de forma que Fermina acaba contemplant sentiments ambivalents envers el seu marit fins ben bé el final de la novel·la. 

De fet, un dels defectes més flagrants de El amor en los tiempos del cólera, en la meva opinió, és precisament la forma com desdibuixa la protagonista femenina a favor dels altres personatges. Al primer capítol, Fermina Daza se'ns caracteritza amb colors molt vívids i a través d'una simbologia molt rica en significats, per exemple, a través de la seva relació amb l'espai domèstic o amb els animals que col·lecciona compulsivament. La mort del doctor Urbino, que cau d'una escala intentant agafar el lloro parlador de Fermina per tornar-lo a la gàbia, és de fet el moment més metafòric de tot el text, en una narració que gira al voltant de la lluita de Fermina per guanyar la seva pròpia veu i el seu espai dins del món. El problema és que aquestes imatges no s'exploren en profunditat, i acaben desdibuixant-se a través de les següents seccions, més centrades en el paper social del doctor Urbino i en les anades i vingudes de Florentino mentre fa temps fins a poder realitzar el seu amor frustrat. 

Fermina Daza acaba retratada com una víctima silenciada de les dues relacions: la que manté amb el seu marit, que encaixa plenament amb els esquemes de dominació patriarcal i li exigeix una submissió cega i un poder d'acció i de reacció que es limita, bàsicament, a la baralla dins l'espai domèstic i, d'altra banda, la que estableix posteriorment amb el pretendent platònic, que iniciarà el seu assalt definitiu un cop mort el marit. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que transita cap a una mena d'escapada simbòlica per als protagonistes, es pot llegir com a escapada romàntica des del punt de vista de Florentino i el seu arc narratiu, però arriba a extrems realment pertorbadors des del punt de vista de Fermina Daza i el seu grau de consentiment en la relació. Passa el mateix, però, amb la resta de personatges femenins, que acaben estereotipats i caracteritzats només en funció de la seva relació amb el protagonista, més que no pas amb un caràcter propi. La violència - especialment la sexual - acaba romantitzada fins a extrems realment carregosos, i fins i tot en determinats moments amb tints obertament racistes. Un tema totalment apart és la romantització de la pederàstia que té lloc amb l'última relació del protagonista, amb una menor de qui abusa sexualment amb plena consciència i sense mitges tintes per part de la narració. 

Tot plegat se'ns presenta rere l'embolcall agradós de la prosa preciosista de Márquez, en aquest cas un punt més enfarfegada que en d'altres obres seves. El retrat social d'un país que intenta mirar endavant i desempallegar-se del seu passat colonial hi és present, tot i que en aquest cas queda en segon pla i no arriba a ser tan punyent com a Cien años de soledad. La divisió entre classes socials, que té un reflex vívid i directe en l'espai urbà - amb el seu barri colonial i el barri dels esclaus, per exemple - queda més o menys apuntada en el primer capítol, però més endavant aquestes caracteritzacions perden el fil a través de les següents seccions de la novel·la. En aquest sentit, la primera secció del relat és una obertura magnífica, plantejant-nos els dilemes morals dels protagonistes i el seu lloc en el món en termes altament simbòlics i realment visuals; és només que el desenvolupament de la història a través de la resta de capítols no està a l'alçada d'aquesta arrencada. 

Sinopsi: Durant les últimes dècades del segle dinou, en una ciutat de províncies al Carib colombià, Florentino Ariza i Fermina Daza viuen el seu enamorament amb la passió de l'adolescència. Tanmateix, la noia acaba trencant el seu compromís un cop es desenamora del seu estimat, i acaba casant-se amb un metge de bona família, i accedint a una esfera social més benestant. Durant els cinquanta anys següents, Florentino accedirà a una bona posició a la companyia naviliera regentada pel seu oncle, mentre que anirà embrancant-se en tot un seguit de relacions sexuals amb altres dones. 

M'agrada: El primer capítol de la novel·la, que presenta una obertura magnífica a una història que més endavant perd pistonada. 

No m'agrada: El posicionament misogin, i a estones obertament racista, del text, que queda reforçat entre línies per l'accent en la perspectiva dominant dels personatges masculins. És cert que la novel·la està ambientada en una època històrica en què la violència contra les dones queda més normalitzada, però en aquest cas Márquez arriba a extrems difícilment justificables fins i tot dins d'aquest context. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada