"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de setembre de 2022

Les bruixes (#440)

Tant se val qui siguis o quin aspecte facis, sempre que algú t'estimi. 

Aquesta novel·la infantil de l'autor gal·lès Roald Dahl (1916-1990) es va publicar per primer cop el 1983, i és una de les seves obres més famoses i reconegudes. Reconec que no és de les meves preferides de l'autor: quan era petita em feia molta por, i ara que l'he tornat a llegir després de tants anys m'ha resultat força inquietant, en tot cas com a literatura per a infants. Les bruixes és una narració en primera persona des del punt de vista d'un infant de set anys, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que viu amb la seva àvia perquè s'ha quedat orfe sobtadament a causa d'un accident. La seva àvia el familiaritza amb la història de les bruixes, éssers malèfics que s'amaguen a plena llum del dia sota l'aparença de dones normals. De vacances en un hotel a la costa, el protagonista descobreix per causalitat una conspiració de les bruixes angleses per transformar tots els infants del país en ratolins. 

La novel·la és una combinació sorprenent entre horror i humor, i en part és gràcies a aquest equilibri que la lectura enganxa a un ritme trepidant, i a cada capítol guarda una nova sorpresa, fins i tot quan la trama principal del relat ja sembla conclosa. La narració juga obertament amb les pors més directes i descarnades dels infants: la pèrdua dels pares o dels éssers estimats, i el que això comporta d'indefensió davant dels desconeguts. Aquesta por més directa n'amaga una de més difuminada que permea també el llibre mateix: la por a la pròpia dissolució, a la desaparició definitiva, com els passa als protagonistes de les històries de bruixes que l'àvia explica al principi de la novel·la. No és que els infants simplement desapareguin, sinó que en certes ocasions queden lligats a destins pitjors que la mort: l'aïllament total respecte dels éssers estimats n'és un, com li passa a la nena que queda atrapada dins del quadre, per exemple. 

Gran part de l'encant del llibre és veure com el protagonista desactiva totes aquestes pors i elements traumàtics de la seva vida. Després de la mort dels pares, se sent profundament afortunat i feliç de tenir una àvia que el cuida i, no només això, sinó que el prevé contra els perills que afrontarà al món exterior. De la mateixa manera, quan cau víctima de l'encanteri de la Gran Bruixa que el converteix en ratolí, de seguida aprecia els avantatges de la seva nova condició. Tanmateix, el text segueix guardant un rerefons força pertorbador en el seu ús de les imatges: les nombroses metamorfosis dels infants que apareixen al llibre apunten també a aquesta manca de control dels petits sobre les seves pròpies vides. Està molt bé tenir una persona estimada al costat que t'accepti tal com ets i et reafirmi en la teva feblesa, com li passa al protagonista. El seu amic Bruno Jenkins, però, no té la mateixa sort, i sembla condemnat a convertir-se en una mena de Gregor Samsa diminut dins d'un entorn familiar hostil. 

De la mateixa forma, i a diferència d'altres obres infantils, ens trobem davant d'una metamorfosi no reversible, i el penúltim capítol de l'obra es transforma en una conclusió autènticament agredolça quan el protagonista accepta la seva pròpia finitud. Pot semblar massa difícil de digerir, especialment si recordem que només té set anys d'edat. Tanmateix, el text també fa del recurs a l'humor la seva arma principal. Per exemple, el tàndem format pel protagonista i Bruno funciona precisament perquè no poden ser més oposats: on el narrador és sensible, voluntariós, valent i compromès amb la causa, Bruno és un panxacontent egoista i golut que, de fet, es transforma en una mena d'espectador circumstancial de la història. És l'àvia, precisament, qui es transforma en l'autèntica guia de la narració, amb la seva expertesa i el seu coneixement privilegiat sobre les bruixes, que són l'enemic a abatre. 

És precisament en el seu retrat de les antagonistes on les imatges utilitzades per la novel·la es poden fer més ambivalents. D'una banda, les bruixes són absolutament malvades i dediquen tota la seva màgia a eliminar els infants, a qui odien sense cap mena de motiu aparent, tan sols perquè són dolentes. La part més pertorbadora de la seva maldat és que precisament viuen camuflades entre nosaltres, i la seva aparença és indestriable de la d'una persona normal. Així és com Dahl prevé els infants, amb una estratègia força hàbil en la seva subtilesa, de confiar en estranys que potser presenten una aparença bonhomiosa a simple vista, però que es poden revelar com a depredadors ocults. El problema d'aquest plantejament és que sembla exclusivament dissenyat contra les dones: com el mateix narrador ens comenta al primer capítol, no totes les dones són bruixes, però totes les bruixes són dones. 

No crec que aquest plantejament misogin sigui completament conscient o intencionat per part de l'autor, però es fa especialment punyent en un text que gira quasi exclusivament al voltant de les aparences i la realitat que aquestes poden amagar. Les bruixes són descrites per Dahl com aquelles harpies clàssiques, uns éssers d'una monstruositat inefable en el seu terror, mentre que es presenten en públic amb tots els signes reconeixibles de la feminitat tradicional: cabells llustrosos, guants i sabates de taló que, en realitat, són tan sols subterfugis per amagar la seva deformitat i lletjor intrínseques. L'única nota discordant dins d'aquesta representació binària de les dones és el personatge de l'àvia, una dona forta i entenimentada rere el seu aspecte intrínsecament indefens. Com veieu, Les bruixes sembla una novel·la senzilla a simple vista, que pot descobrir nivells i profunditats insospitades en la relectura. No és de les meves obres preferides de Dahl, però sens dubte és una de les més reconegudes pel públic pels seus propis mèrits. 

Sinopsi: El protagonista de la història, un infant de set anys, ens explica l'esfereïdora història de la seva topada amb les bruixes, uns éssers malèfics que conspiren a l'ombra per eliminar tots els infants de la terra. Després d'haver perdut els seus pares i de vacances amb la seva àvia, els seus camins es creuaran amb el de la Gran Bruixa d'Anglaterra, que li farà un encanteri pel qual quedarà convertit en ratolí. A partir d'aquest moment, àvia i nét ordiran un pla per derrotar les bruixes angleses per sempre. 

M'agrada: L'equip format per l'àvia i el nét, capaç de vèncer tots els obstacles, fins i tot els més implausibles i difícils de pair, com la mort mateixa. 

No m'agrada: Els defectes del llibre potser no són massa flagrants vista la imatge de conjunt, però tot i així mai no ha estat dels meus llibres favorits de Dahl, ni de quan era petita. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada